¿Quin sentit té que es publiquin tants llibres? ¿L'enemic de les editorials independents són els grans grups, o no és ben bé això? ¿Hi ha lloc per a tants escriptors? ¿On són els lectors? Quedo amb Rosa Rey (Barcelona, 1974), l'editora que ha bastit un catàleg esplèndid a Angle Editorial, el projecte que cada dia empeny al costat de Joan Simon i Irene Pujadas.
Sant Jordi no ha anat gaire bé a les editorials independents, ¿hi ha una situació crítica?
Veus a venir que pot ser crítica aviat. Tenim dos grans moments a l'any: Sant Jordi i La Setmana del Llibre. Enguany, a Grup 62 i Random House s'hi ha sumat un altre gran grup, Abacus, que com que acaben de començar, han de demostrar la seva força. Els més petits sempre ens hem de situar respecte als grans, i aquest Sant Jordi la sensació que tots teníem és que el nombre de títols era bestial, que hi havia una incapacitat de comunicar el que publicàvem, de fer-ho arribar al públic. Una sensació d'ofec.
¿Què està passant?
Que estem en un moment delicat de canvis i no sabem què passarà. Fa deu anys va haver-hi el boom de les editorials independents: hi havia molts espais lliures i ho vam aprofitar per parlar de nous autors. Va funcionar molt bé perquè, com que som estructures petites, treballàvem diferent que els grans grups: amb més proximitat amb l'autor, amb el lector, amb el llibreter. ¿Què ha passat en aquests deu anys? Que els grans grups han après a treballar com les editorials independents.
¿Què han après?
A arribar directament al lector. Han millorat el contacte amb els llibreters, i també s'han arriscat més: com que han vist que segons quins títols a un editor independent li funcionaven, han tirat cap aquesta banda. I no és cap crítica: tenen catàlegs amb autors molt bons. Quan es vol criticar un gran grup sempre es diu que busquen personatges populars, però també estan fent catàlegs d'autors que podria fer jo. Ho tinc clar: ara és l'edat daurada per al lector català, perquè hi ha títols que fa vint-i-cinc anys els compraves en castellà i ni t'ho plantejaves, si estaven en català. Si algú mira els darrers anys, veurà un panorama meravellós.
Hi ha la idea que les independents són pures i bones, i les grans, no. ¿Hi ha de tot a totes bandes?
Les editorials independents no publiquem llibres que siguin millors que els dels grans grups. O de vegades sí, de vegades no. Jo he volgut publicar llibres que han acabat publicant ells i a la inversa, també. La Maria Bohigas explicava que els grans grups volen tenir el risc, l'espontaneïtat i l'èpica de les independents, i que els petits voldríem tenir el que tenen les grans: més diners per a màrqueting i més presència a llibreries.
¿Amb què compten els grans grups que vosaltres no tingueu?
Amb diners. Si jo en perdo, no me'ls posarà ningú. He de fer que el meu pla editorial es gestioni sol: si un any dos llibres no funcionen, els números en negatiu els he de remuntar jo, no vindrà ningú a salvar-me. En un gran grup hi ha un pressupost a fer, però si no va bé, injecten diners. Són estructures tentaculars: no només fan llibres, tenen televisions. I això fa que el múscul econòmic sigui molt més potent del que puc tenir jo o qualsevol dels meus col·legues. El problema és que competim directament amb ells sense tenir les mateixes condicions ni econòmiques, ni de personal, ni de tantes altres coses. Ara bé, ¿han de deixar de fer llibres perquè jo pugui fer els meus? La llei capitalista diu que no. Però estaria bé conscienciar els lectors i les administracions que si hem de compartir aquest ecosistema potser hem d'anar veient com ens podem ajudar i conviure.
¿Quins problemes més detectes?
Hi ha molts factors: ¿quant dura ara un llibre a les llibreries? ¿què passa amb la pèrdua del pes de la premsa? ¿i amb el català? Perquè el nombre de lectors en català és el mateix ara que fa cinc anys.
Hi ha els mateixos lectors que fa cinc anys, però es publica molt més. M'ho imagino com una peixateria: cada cop poses més sardines, però venen els mateixos clients a comprar-ne.
O es fa créixer el mercat en català o sobren peixos. La lluita d'un editor és aguantar el llibre a la taula de novetat. Fer un llibre és un procés molt llarg. Però quan surt a la venda, tot s'accelera: el posen a la taula de novetats i si no es ven en vint dies, te'l tornen perquè no paren d’arribar-ne de nous. La velocitat és vertiginosa.
Hi ha una diferència desproporcionada entre el temps que necessitem per escriure i per llegir i la velocitat industrial amb què es publica.
Sí. ¿I quina és la solució? A Angle fem trenta llibres l'any i he decidit fer-ne menys.
Sembla que la resposta sigui que se n'hagin de fer més.
Ho sembla, perquè has de donar més opcions i han de sortir els números, però no té sentit. Si no tinc temps per moure bé aquests trenta llibres, he de reduir-los i dedicar-me més a cadascun. És una idea que em rondava subterràniament des de fa anys, però els darrers mesos he vist clarament que he de fer això.
¿Angle va funcionant?
Sí, però pateixo perquè no sé què passarà a la tardor. A la Setmana del Llibre veurem si els grans grups fan un altre desembarcament de milers de títols, o si podem jugar les nostres cartes.
¿Hi ha qui s'hi juga la continuïtat?
Crec que no, però en el sistema editorial factures al cap de 120 dies. El que passi a La Setmana repercutirà al desembre: sempre xutes la pilota endavant.
Angle esteu dins de 9 Grup Editorial.
Sí, és independent. Hi som amb Cossetània, Bindi, Eumo.
Si perds diners, ¿t'ajuden?
Cadascú porta els seus números i catàleg. Si algú passa un mal moment, els altres els poden donar suport. Però no hi ha ningú extern que digui: jo et poso 100.000 euros.
Si es publica massa, ¿també vol dir que potser hi ha massa editorials independents?
La dificultat de les noves editorials és que no es podran professionalitzar. Jo no soc qui per dir si n'hi ha massa, però sí que penso: ¿quin és el seu futur? perquè els qui portem anys i tenim una petita estructura ja estem patint. Potser no professionalitzar-te és una virtut, perquè treballes d'altres coses, però no sé si contribueix a la indústria cultural.
Publicant menys, ¿què vols protegir?
Cada llibre. Si publiques molt, és fàcil que te'n coincideixin dos per setmana. El nombre de títols que Random o 62 o Abacus treuen cada setmana és altíssim. Jo ja tinc competència amb els de fora, no vull que els meus llibres es facin competència entre ells. I per això cal publicar menys i donar-los més temps a cadascun.
¿Un editor pot sentir que ha descuidat un llibre?
Tu estàs al lloc de l'autora, però no ho vius com que ho descuides, sinó amb l'angoixa de voldria fer-hi més i no puc. Amb frustració.
¿Ah, sí?
Un llibre que l'has treballat, que has decidit publicar-lo, que hi ha una inversió econòmica, l'autor vol que surti bé, però l'editor, també.
Però hi ha autors que veuen l'editor com l'enemic: "No ha fet prou!"
Això hi ha més risc que et passi en un gran grup, perquè estan fent més títols alhora. A Angle si un autor necessita deu llibres, em truca a mi; si no ha cobrat l'avançament, em truca a mi; si ha d'anar a un club de lectura i no pot, em truca a mi. En un gran grup tenen tot de departaments. Els editors volem que tots els llibres que publiquem funcionin, per això els posem sobre la taula. Estem en uns temps desconcertants: els periodistes estan sobrepassats de propostes i tenen menys espais, i molta comunicació l'has de fer per xarxes socials, que tampoc saps si està arribant o no. Costa saber on has d'apuntar.
¿Amb què procures no perdre el nord?
Amb el meu catàleg. No vull perdre tota la feina que hem fet aquests anys ni deixar-me confondre: ¿ara s'ha de fer romantasy perquè és el que ven? No. ¿Ho podria aprendre? Sí, però hem de mantenir la línia literària, perquè ens ha costat molt i ens ha donat moltes recompenses.
¿Com mantens aquesta claredat? Et vas obrint un camí que t'inventes tu, i alhora has de tenir clar que no et confons. ¿És difícil?
Si ho planteges així, sí. Al final, són les decisions petites de cada dia. Però soc tan transparent que si mires el catàleg, em retrata. El llibre de la Fer Rivas, Jo era un noi, ha coincidit amb un de Didier Eribon sobre classe social i homosexualitat, i amb Benediccions, que és sobre la descoberta de l'homosexualiat a Nigèria.
¿Llavors podríem mirar tot el catàleg d'Angle i anar sabent de què t'has anat preocupant?
T'ho prometo!
¿I podria tenir coincidències amb la teva vida sentimental? ¿D'enamoraments i ruptures?
Podria ser, però espero que no es noti gaire! En els llibres pots arribar a sentir diferents fases: la de "aquest autor m'està parlant a mi", que és el que em va passar amb l'Annie Ernaux. I després, la de "aquest llibre soc jo".
¿Amb qui t'ha passat?
Amb De quatre grapes, de Miranda July. És una dona de quaranta-cinc anys que té una criatura no-binària i que està una mica avorrida del seu home. Viuen a Los Angeles i ha de fer un viatge de negocis a Nova York. Per demostrar que és independent, en comptes d'anar-hi en avió, hi va en cotxe i s'agafa tres setmanes per estar amb ella mateixa. A la mitja hora s'atura en un poble dels afores, veu un motel i hi fa nit. Però no només una: s'hi queda les tres setmanes. Mentrestant envia missatges a la família: "Hola, estic conduint per Kentucky". El llibre va d'una insubmissió vital, que és on em trobo.
¿Insubmissió davant què?
Que voldries tenir més temps per a tu i treballar menys, ser més feliç, tenir parelles que t'acompanyin, voldries tenir amor, que els teus pares estiguessin bé i els teus fills, també. Les famoses expectatives que m'havia fet de creure que als cinquanta anys seria una persona supersegura i ja ningú tindria res a dir-me perquè ho hauria après tot, hi arribes i resulta que no, que encara vas fent tombarelles per les cantonades. No són drames, ja està bé no saber què et passarà a la vida, però mira, pensava que als cinquanta anys no viuria de lloguer. Hi ha aquesta insubmissió, i alhora no voler renunciar a res: a tenir desig, a tenir una bona feina, a fer les coses del catàleg que t'agraden i no deixar-te temptar pel que no va amb tu.
¿A viure a la teva manera?
Sí. I van passant coses.
Si parles d'expectatives, ¿l'altra cara serien les frustracions?
Gaudeixo bastant de la vida. Viure en estat d'incertesa no em genera frustració i no em sembla malament, sempre que tingui un mínim de seguretat en el que faig i pugui guanyar-me la vida. No soc rica ni ho seré, però m'agradaria tenir una mínima tranquil·litat. Estem en un món molt dur en què treballem moltes hores i t'agradaria que l'experiència servís.
¿I serveix?
Sí, però has de creure-t'ho, perquè el món et pot esborrar tinguis experiència o no. Però en el meu ésser íntim, en el que jo penso per dins, ser conscient de les coses que he fet, laborals i personals, em reconforta. Estic molt a gust amb el que m'ha passat a la vida.
Està bé això del pensament íntim, me l'imagino com un refugi.
Sí, hi ha moltes coses al món de les quals no sé si en tinc ni opinió, però quan vaig al meu jo íntim sé que la meva opinió existeix. Sé quina és, el que potser no sé és com expressar-la. Però sé que soc jo. Em faig molta companyia a mi mateixa.
I t'agrada ballar.
M'encanta, jo gaudeixo molt de la vida. M'encanta sortir, fer sopars i dinars amb amics, tenir converses.
Quan et vaig conèixer em pensava que eres tímida, i després vaig veure que eres la primera a ballar. ¿Les dues coses són compatibles?
Sí! I ballar és interessant perquè no tinc sentit del ridícul. En canvi, em dius que he de presentar un llibre i em moro de vergonya, ho passo malament. La cosa més meravellosa de ballar és que surts de tu.
¿Quina cançó et faria ballar ara?
Qualsevol bestiesa: la Karol G, "Qué hubiera sido...", però també m'encanta, i al carrer me la poso molt, El ball dels gegants de Solsona, de Roger Mas. Em pot fer ballar qualsevol cançó.
Vas començar fent d'editora d'Índigo, de llibres d'autoajuda, astronomia, orinoteràpia.
Era l'últim any de carrera, va ser la meva primera feina i feia de tot: vaig aprendre a fer producció, enviar llibres a impremta, redactava la contra, agafava el telèfon.
Ara hi ha molts llibres d'autoajuda o en què s'expliquen traumes. ¿Per què tothom publica?
És curiós perquè en el sector editorial, tant si està en crisi com si no, el llibre no ha perdut mai el prestigi. Tothom publica perquè publicar continua sent una manera de tenir prestigi. Pensar que algú et llegeix i que està interessat en el que hagis de dir ja és una manera de veure't compensat. I la feina d'editor també és de prestigi.
¿Quan vas a un lloc i dius que ets editora, et miren diferent?
Fa poc algú em va presentar a un amic seu com "la meva editora", i l'amic va dir: "Tenir una editora és com dir tinc una astròloga!". Escriure i editar són feines de prestigi perquè la història del llibre i de la cultura venen de molt lluny i no l'acabarem ara.
Veig editors que busquen persones que tinguin un mínim de seguidors perquè escriguin.
En aquest món de xarxes socials, els nous famosos resulta que també volen tenir un llibre. A tothom li dona el seu pedigrí publicar. Però al mercat no hi ha cap mena de distinció: el punt de venda per al llibre d'un influencer i per a l'Odissea és el mateix. Conviuen a la llibreria per igual. Quan vas al supermercat, al mercat o al club gurmet, pots distingir el que trobaràs a cada lloc. Aquí no: el producte és el mateix i compartim espai i clients.
Per saber el contingut del llibre l'has d'obrir i llegir. És com si vas a una pastisseria, tots els pastissos fossin iguals i el gust el descobrissis en obrir-lo.
Però aquí estan els segells, els llibreters i els mitjans, que són els que t'han d'avisar de si estàs obrint el bollicao o la tarta Tatin. Ara té prestigi publicar, però no sé si té tant de prestigi llegir. Entre els més joves no està ben vist ni parlar català ni llegir.
¿Per què es llegeix poc? Quan hi va haver l'apagada vaig llegir Gent en el temps i vaig pensar: ho estàs llegint d'una tirada perquè no tens la pantalla. ¿El mòbil és l'enemic número u, més que el castellà?
Sí, i em passa igual. Fa vint anys el dissabte comprava tres diaris, perquè coincidien tres suplements de cultura. Ara els diaris els consulto cada dia, però sovint em quedo amb el titular i vaig passant. Si això ens passa als que llegim, ¿què ha de passar als altres?
¿Editors i escriptors llegeixen menys que abans?
És possible. Els editors no llegim menys, però tenim tantes coses a llegir que en llegim menys de cadascuna. Compro molts llibres però em costa acabar-los, i no perquè siguin dolents, sinó perquè se'm colen coses de feina, i quan han passat quinze dies penso "hosti, aquest llibre!" i ja he perdut el fil.
¿És l'era de la dispersió?
Sí, per a tothom. La lectura necessita una concentració: ¿no et passa que dius: com que només tinc mitja hora, no em posaré a llegir? Sembla que hagis de tenir molt de temps. Abans llegíem deu minuts al transport públic i després continuàvem. I les xarxes despisten molt. A Instagram dic: vaig a buscar això, porto una estona i penso ¿què era, el que volia mirar? He perdut el fil en deu minuts. Llegir és un acte de resistència contra la dispersió. I diria que cada cop es relaciona més amb el plaer.
¿Hi ha una saturació de veus literàries? Em fa l'efecte que els escriptors més reconeguts quan publiquen tenen una presència més petita en els mitjans.
Tampoc n'hi ha tants, d'escriptors literaris. Hi ha autors que no són literaris que estan ocupant l'espai de la premsa que històricament hi havia per als autors. I una altra cosa: de la mateixa manera que tothom vol ser més jove, en la literatura tothom vol llegir la primera novel·la. I quan algú en porta sis o set ja no interessa. Com que ja n'has llegit dues, ja t'ho saps. Es busca el descobriment constant. Els llibres es venen "per descobriment" o "per gir en la seva carrera". Quan d'adolescent vaig descobrir Paul Auster, vaig llegir-lo tot, però ara: ¿qui està llegint tot un autor?
És una forma d'enamorament. L'amor d'ara tampoc és de durada llarga, tot tendeix a anar provant aquí i allà.
Podria ser. També hi ha una sèrie d'autors que fa trenta anys tenien un pes i que ara l'han perdut, no sé si de manera justa o injusta.
També el pots perdre de forma justa.
Els temps canvien i les literatures i els gustos, també.
Les editorials busquen descobrir noves veus, però no totes deuen ser bones, ¿oi?
Que no totes les noves veus són bones és evident, però es ven el titular: "La descoberta!". També hi ha un altre tema: la primera novel·la no ha de ser la millor d'aquell autor. El que l'editor vol és que tinguis una carrera literària, que després d'un llibre en facis un altre, que el segon sigui millor que el primer, i el tercer, millor que sigui el segon. S'ha de donar una oportunitat de trajectòria als escriptors, que no tot comenci i acabi en la primera.
La literatura es viu d'una forma consumista, de provar i llençar, no gaire diferent que d'altres indústries, ¿oi?
Ho sembla. S'estan publicant primeres novel·les bones i primeres novel·les que no passen el filtre. Vull pensar que les bones aguanten, que tenen lectors que tard o d'hora hi arriben. Ara bé, és molt difícil saber quina primera novel·la és bona quan hi ha trenta primeres novel·les. Hi ha molta confusió. Els mitjans estan sobrepassats i tenen menys espais, els crítics fan una ressenya a la setmana, i els llibreters fan el que poden.
Un altre tema: les editorials grans permeten professionalitzar els escriptors, arriben a pagar avançaments de 60.000, 40.000 euros.
No crec que les grans paguin a tothom ni 60.000 ni 40.000 euros. Ho faran a les estrelles d'aquella temporada, o als qui vegin que poden tornar en vendes aquest avançament, o gairebé. ¿Les independents ho podem fer? Evidentment, no. Ens hem de preguntar per què una persona es dedica a escriure malgrat que jo no li pugui pagar això, i per què jo m'estic dedicant a editar tot i que no pugui vendre 100.000 exemplars. Però en el món de l'edició de tant en tant hi ha sorpreses: fa anys La Barcelona desapareguda del Huertas va vendre 30.000 exemplars, i això va permetre que l'editorial pogués seguir un camí.
¿Els diners poden pervertir o són necessaris? ¿L'escriptura ha de ser un ofici o no?
Si l'autor ven aquesta quantitat de llibres, enhorabona. Ara, si s'estan fent avançaments més grans del que representen les vendes reals, és una enganyifa per moltes bandes: per a l'autor i també per al mercat, que l'estàs inflacionant, perquè potser podria publicar en un altre lloc on li paguessin menys i estigués més ajustat al que és. Però inflant-ho, estàs fent una bola falsa.
¿El sistema literari necessita estrelles?
Una estrella ha de ser una estrella. I el que sovint hi ha són estrelles d'un dia. Quan parlem de primers autors, poden pensar: tu m'estàs pagant 1.500 euros d'avançament, i a aquell li paguen 40.000. ¿Què vol dir? ¿que la meva novel·la no està bé? ¿que no la vendràs igual? I a la pregunta de professionalitzar-te escrivint llibres: en el mercat català és pràcticament impossible. D'entrada, pel nombre de lectors que hi ha.
¿Què no ens hem de creure del sistema literari?
Dels més venuts no se n'ha de fer ni cas, però mai. ¿Per què vols saber quin és el més venut? ¿per comprar-te'l tu també? El més venut serveix als llibreters per saber si aquell llibre l'han de tenir. Però per a un lector, ¿què vols comprovar? ¿que llegeixes el que llegeixen els altres? "Com que tothom el compra deu ser que és bo", i això és el que no passa. Són els més venuts perquè l'autor té més fama, perquè es publiquen en un moment oportú. Has de fer la prova del cotó, que és llegir la primera pàgina. I el que tampoc t'has de creure són les faixes: "Una veu brillant". Potser sí, però serà igual de brillant que la del costat. Si a tots els llibres poso "Meravellós", "Un debut esplèndid", tot acabarà sonant igual i perdrà pes. Si t'emportes un llibre que t'han promès que és una veu potentíssima, li dediques temps i resulta que no, diràs: potser no cal que m'hi torni a posar.
Però els més venuts també són indicadors d'alguna cosa, ¿oi? Més enllà de si és literatura o no, mostren el que agrada a la majoria, que no és poc.
No soc elitista i no vull ser-ho, sempre ha existit una literatura popular, i jo mateixa puc veure una comèdia romàntica, passar-m'ho teta, i veure l'Óliver Laxe. No és que estigui en contra de la literatura popular, però la forma com es comunica no pot ser la mateixa com es comunica la literària. Aquí és on pot haver-hi un engany: fent passar una cosa per l'altra.
Hauríem de dir què és un llibre i què no.
Jordi Puntí a Ciutat Maragda va dir que no hi ha cap escriptor comercial que es pensi que no fa literatura.
També hi ha tot d'eslògans que diuen que llegir ens fa ser més sensibles i intel·ligents. Però com que tots els llibres estan al mateix sac, n'hi ha que són un rotllo i que més que afavorir el gust per la lectura, te'l fan avorrir.
Em puc posar cursi, però els llibres sempre m'han fet molta companyia. Per a un altre el valor és tenir una certa intel·lectualitat, cadascú hi posa el valor que vulgui. En el món d'ara, a les notícies i xarxes, es busca gent que et doni la raó, que confirmi el teu pensament. I amb els llibres també passa: la gent busca un coixinet. ¿Està malament? No, però no podem fer que tota la literatura sigui per consolar-nos. Hi ha d'haver llibres que t'esperonin, que et cabregin, que et frustrin en un sentit positiu, que et facin plantejar coses.
¿Es pot parlar de tot en un llibre? Hi ha escriptors que tenen por que els cancel·lin.
Quan sento això em fa tanta vergonya, perquè és una excusa horrible. Si penses que et cancel·laran, tant de bo et cancel·lessin. Primer, que no passarà. I segon, és que no saps escriure. No pots escriure un llibre dient "aquesta és la meva novel·la feminista o antifeminista". Quan Elena Ferrante va vendre el seu primer llibre a l'editorial, no va dir: "Hola, he escrit un llibre feminista". No, va dir: he escrit una novel·la de dues amigues al llarg de tants anys, i tu com a lectora el vas llegint i vas veient que hi ha una mirada feminista. Però no està fet amb l'etiqueta.
Però ara tot es fa així, ¿no? Com si fos un manual.
Hi estic en contra, els llibres no s'han de vendre per etiquetes, la literatura és una altra cosa. Els qui tenen por que els cancel·lin és perquè s'estan posant com a etiqueta "això serà un llibre antifeminista". És que si la teva idea de creació és aquesta, vas mal encaminat. ¿Quants llibres coneixem en què hi ha personatges que actuen d'una manera masclista o feminista? Moltíssims. Esclar que se'n pot parlar, però fes-ho bé. Alguns homes escriptors estan nerviosos.
Si ara et donés la possibilitat d'eliminar una cosa del sistema literari, ¿quina seria? ¿i quina hi afegiries?
M'encantaria afegir més espais per parlar de llibres: des de premsa fins a cafès literaris. I més que treure, penso en el sistema de distribució, que és com del segle XVIII. T'imagines un senyor en carro amb una caixa de llibres: "Hola, que tal, aquí té l'albarà". Quan va sortir Amazon, que era la gran amenaça per als llibreters, va servir perquè moltes distribuïdores no triguessin una setmana a rebre un llibre, sinó quaranta-vuit hores, però encara ha de millorar. I no sé què trauria...
¿L'ego?
No, els autors han de tenir ego: quan escrius davant l'ordinador, has de pensar que el que dius algú ho voldrà llegir. Una altra cosa és l'expressió d'aquest ego.
¿Quines formes d'expressió hi ha?
Hi ha gent bastant insuportable i gent la mar de suportable. I l'ego dels editors també existeix, és el catàleg.
Josep Cots em deia que era un ludòpata, ¿tu què series?
Això de ludòpata ho vaig entendre. Quan estic llegint un llibre i m'encanta i el vull comprar i faig l'oferta, passo molts nervis. I quan em diuen que sí, passo vint-i-quatre hores dient: l'he cagat!
Què dius!
Sí, és una inseguretat que em dura un dia.
Però és boníssim: la inseguretat que té un escriptor, de dir que el que ha fet és una merda, també la pot tenir l'editor.
Sí, després em passa, però és allò d'ai ai ai. M'agrada molt la feina amb els autors, l'edició, el privilegi de dir: ¿què has fet aquí?
Els editors heu de tenir una seguretat molt gran, ¿oi?, perquè modifiqueu l'obra, la podeu encarrilar cap a un altre lloc.
Això m'encanta. Quan planteges un dubte i l'autor també té dubtes, normalment vol dir que tu tens la raó; i quan en canvi l'autor et respon molt segur, la raó la té ell. Però escoltar com t'argumenta un capítol ja forma part del procés de creació.
¿Amb quin fragment d'un llibre que hagis editat acabem?
Ara no sé si agafar la part de crisi o la disfrutona.
La disfrutona.
Rebecca Solnit a Elogi del camí inesperat parla de la incertesa: si davant d'una crisi dic que soc molt pessimista, vol dir que no faré res. Si dic que soc optimista, tampoc, perquè ja s'arreglarà sol. Però si estàs en una posició d'incertesa, et planteges altres solucions que no tenies previstes. I trobo que ara estem en un moment d'incertesa. I la Solnit va per aquí: podem ser optimistes dins la incertesa.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
