Aquest 28 d'abril hem viscut un dels dies més surrealistes dels darrers temps. Autors i col·laboradors de Catorze ens expliquen quines sensacions han tingut:
1. Roser Cabré-Verdiell. També era dia 28 fa vint-i-un anys. Quan vaig viure la meva primera gran apagada. Era a Roma per passar-hi la notte bianca, una proposta que havia d’omplir de vida tota la nit de la capital italiana, però que, en canvi, es va convertir en la notte scura. Ahir, inevitablement, hi vaig tornar. Recordava la foscor, el caos de cotxes, les botzines insistents, l’anarquia que governava els carrers, el tràfec de l’anar i venir de gent desubicada. Ho recordava des del sol del Maresme, des de la tranquil·litat de ser a casa, aixoplugada i segura, sí, però amb un deix de melangia. Em vaig enyorar. Perquè a Roma vaig perdre dels meus companys de viatge i em vaig quedar sola, la nit per a mi, la ciutat per a mi, i va ser una absoluta i delirant bogeria de desconeguts i bars i converses que van acabar a Termini, l’estació convertida en refugi per als que no teníem on anar, i quina poca por que tenia, aquella Roser de vint anys i quanta en tenia ahir, en comparació, la Roser de quaranta. Entre apagada i apagada, ha passat una consciència sencera, suposo, i això vol dir fer-se gran, suposo, també. Qui sap, a la propera apagada, qui seré. Si hi seré.
2. Ignasi Blanch. Des de casa es notava un silenci poc habitual. Al carrer, uns amics que vam saludar anaven bojos buscant una cafetera italiana: la van trobar en un basar del barri on nosaltres vam comprar dues espelmes. Allà, una cua de persones esperaven per comprar piles i petits transistors de butxaca. A mitja tarda van trucar a la porta: la veïna venia a demanar-nos si podia pujar a bullir una cassola amb la pasta perquè el seu foc era d’inducció i el nostre, de gas. Les coses petites i senzilles tornaran a ser indispensables en aquest nou món que s’apropa.
3. Care Santos. Després de calmar el fill gran, que parlava –i se sentia– com si s'acabés el món, vaig anar a buscar l'aparell de ràdio de piles. M'agraden les ràdios de piles, en tinc unes quantes. Aquesta que dic és vermella i me la van portar els Reis aquest mateix any. Quan es va començar a parlar del kit de supervivència vaig adonar-me que jo ja ho tenia tot, des de sempre. Potser m'hauria de preocupar. Des d'aquell moment ja no ens vam separar de l'aparell, i el millor de tot va ser veure com els meus fills (vint-i-tres, vint-i-u i dinou anys) escoltaven les notícies i feien escarafalls. Vaig asseure'm al pati a llegir, amb la consciència tranquil·la i la ràdio vermella a tocar. A la nit vaig sentir el fill petit que li deia al seu pare: a totes les cases on visqui tindré sempre una ràdio de piles. Va durar menys del que m'hauria agradat. A les cinc em va tornar la mala consciència.
4. Maria Climent. Si hagués estat el dia abans, ho hauria viscut com un infern, perquè tornava en avió a Barcelona. Però ahir, des de casa, mentiria si no digués que vaig sentir cert alleujament un cop vaig haver assimilat que no treballaria i no tindria accés a la informació, perquè no vaig tenir telèfon ni internet fins a les quatre del matí. I no, no tenia transistor amb piles. Vaig haver d’anar al poble amb cotxe, i en aquest trajecte em vaig informar. Allà, la sensació que estava il·localitzable em va relaxar, em va recordar temps pretèrits d’infància i de carrers plens de gent que conversava, com quan quedaves amb algú tal dia a tal lloc i un moment abans, sorties de casa amb un polsim de nervis.
5. Pep Puig. No sé què faig anant en tren cap a Terrassa. Ah, sí! M’han convocat a les 13.00 h per parlar de pacifisme –a mi, que porto tanta ràbia i violència a dins–, quan de cop, a l'estació de Mira-sol, s'atura el tren. Mort. Al cap d'una estona ens diuen que hi ha hagut una caiguda de tensió, i que no saben quan tornarà. Ens esperem tres minuts, fins que comprenem que ja no tornarà mai. Alguns caminem un tros per veure si lluny de l'estació hi ha wifi. Res. Res de res enlloc. El desconcert comença a ser generalitzat. Només ens podem comunicar amb qui tenim més a prop, i això és molt inquietant. Una noia se m’acosta per preguntar-me no sé què. Jo m’acosto a un home per preguntar-li el que m’ha preguntat la noia. L'ésser humà, en viu i en directe: quina por! Primer em vaig empipar: per haver dit que sí a la gent de Terrassa per parlar de pacifisme. Però després vaig riure; ja era casualitat que, justament el dia que anava a parlar de pacifisme, hi hagués un sabotatge del Putin com a mínim. Vaig recular a peu fins a Sant Cugat, i em vaig enfilar per la porta de darrere d'un bus que viatjava a Barcelona. El conductor, un home gras que semblava el barrilete de Verano azul, es va aixecar molt emprenyat, que els que havíem pujat per darrere ja podíem baixar del vehicle i entrar per davant. Como las personas, va dir. Ningú es va moure. Jo almenys no em vaig moure. Ple com un ou. Deportats. Al cap d'una hora arribàvem a Fabra i Puig. La resta ja és història.
6. Marta Nadal. M'arriba el whatsapp del grup de veïns de l'Empordà i sé per ells la dimensió d'aquesta apagada. Que si tot Espanya, que si França, que si Itàlia, que si... Que sí, que no és poca cosa. Que no és el barri de Gràcia i prou. Aviat m'adono que no ens podem comunicar entre nosaltres: ¿i ara què? ¿com ho fem? Que ens posen a prova. Que la vida no funciona. Que això és com una guerra sofisticada, sibil·lina. I penso en la gent de Gaza, les criatures afamades, la bogeria de tot. I penso què hem fet per arribar fins aquí. I què no farem mai per sortir-nos-en.
7. Esperança Sierra. Estava acabant d'escriure les paraules Chesterfield i Light per a l'article de divendres vinent i una essa em va venir a crispar la consciència. Era ¿Chesterfield's? Era ¿Lights? Vaig buscar-ho a Google i el SENSE CONNEXIÓ A INTERNET em va fustigar la set de resolució. Però com que em porta una psicòloga molt cara i milito en la fe de la incertesa quàntica, em vaig convèncer que fins que no sabés com s'escriu, estaria bé de les dues maneres.
8. Teresa Ibars. Conduir per la ciutat només amb el pas preferent que dona la cortesia; no saber res de tu en tot un dia per retrobar-te, després, més enllà del silenci del telèfon. Llegir al balcó mentre dura la tarda i, finalment, sopar amb unes espelmes desacostumades a il·luminar. Tot sense energia, però amb llum i amb un dolç sabor d’antigor.
9. Antònia Carré-Pons. El retorn momentani a la vida humanitzada: la gent parlava amistosament amb desconeguts, travessava els carrers mirant amunt i avall, cotxes i motos circulaven amb prudència. Era un miratge meravellós que ha durat ben poc.
10. Ada Castells. Mai havia apreciat tant els llumets decoratius que fa uns anys vaig penjar al balcó i que, oh, al·leluia, van amb energia solar. Això sí, no serveixen per llegir una novel·la. Encara que per a una novel·la de por, en la penombra, sola a la ciutat, farien el fet.
11. Sandra Freijomil. Davant la incertesa i el neguit de no saber què passaria, algú va treure una taula al carrer. I els veïns van anar sortint, sota un cel blau radiant, amb cadires, begudes i un pa de pessic de xocolata. La canalla corria esverada com si fos festa major. Jo tinc gas, algú va oferir una barbacoa, un altre havia omplert la banyera d'aigua. I a poc a poc el neguit es va transformar en riures. Vaig tornar a casa sentint que l'apagada ens havia fet una mica més humans.
12. Emma Zafón. En el meu cas no hi va haver res gaire èpic, estava a Castelló. M'havia agafat festa de la feina perquè allà és Sant Vicent (festiu local a la majoria de municipis) i necessitava anar a vore una partida de pilota valenciana per un tema que estic treballant. Pensava que tot seria un caos i que s'hauria suspès i no, la partida de pilota es va fer com si res. Era a un poble que es diu Borriol, allà semblava que no estiguera passant res. I a les 18.00 h i pico vaig pillar l'AP7 per pujar a Barcelona, l'autopista tranquil·líssima. L'únic així més heavy és que al meu carrer no anaven els fanals i a partir de les 22.00 h estava tot negre. No puc dir molt més, si no arriba a ser per la llum al pis i al carrer quan vaig arribar a Barcelona, quasi ni me n'hauria adonat.
13. Eva Piquer. Havia pujat al terrat a llegir un llibre sobre el rodatge d'una pel·lícula basada en un llibre basat en la vida de l'autora. Un llibre sobre la lluita entre realitat i ficció. Vaig rebre una trucada de ma mare (que no em truca mai en hores de feina) però a l'altra banda no hi havia ningú. La realitat començava a tornar-se una pel·lícula de ficció barata, d'aquelles que no et creus. Me'n vaig anar a casa dels pares per comprovar que no s'haguessin quedat atrapats a l'ascensor. Un fill més assenyat que jo em va aconsellar que preservés la bateria del mòbil, però la vaig gastar escoltant cançons de les que tinc descarregades. Vaig acabar el primer llibre del dia i en vaig llegir un altre de cap a peus. Com a directora d'un mitjà digital, l'apagada va ser una cura d'humilitat. Com a lectora, l'apagada va ser un regal. Com a compradora compulsiva de lamparetes amb bateria, l'apagada va ser una excusa per justificar la inversió. El millor de tot: res era tan urgent i no es va acabar el món.
14. Gemma Ventura. Fa una setmana vaig comprar una espelma a la plaça Roja de Moscou: és aquesta mateixa la que, suspesa entre dues botelles de vodka, ha fet un punt de llum en la negror del menjador. M'hi he recreat a gust: com si estigués en una novel·la russa, la flama m'ha il·luminat el llibre que feia mesos que tenia quiet: Gent en el temps. Com que l'espelma era prima i raquítica, la llum també era prima i raquítica. És per això que he hagut d'anar movent el llibre, apropant les pàgines a la claror tèrbola, tal com ho devien fer els quatre que llegien al segle XV. L'he subratllat (compreu-lo: que bo que és!) amb el plaer de saber que només em quedava un 5 per cent de bateria, i amb la pena d'imaginar que amb cada persona que m'anunciava que se li apagava potser ja no hi parlaria mai més (¿què faré demà? ¿on viuré? ¿de què treballaré?). He agafat l'espelma –amb el corresponent merder: les gotes de cera empastifaven l'escriptori, el parquet, les sabates– i l'he apropat al vidre. El carrer Canuda s'omplia de muntanyes de brossa que cap camió venia a recollir (¿per què? ¿ho han fet servir d'excusa per no treballar?), i dos rodamons es barallaven com bojos per obrir-les (¿el món s'ha d'acabar així?). Com que el terra del Gòtic està empedrat i m'acostumo a creure el que m'imagino, m'ha semblat que en qualsevol moment podrien passar carruatges de cavalls amb homes amb frac i dones de vestits ampul·losos. I aleshores m'ha semblat que estaria bé viure així: en un altre temps, en una altra vida. M'he estirat al llit a quarts d'onze i, íntimament, he desitjat que la llum no tornés mai més.
