Te deix, amor, la mar com a penyora ha fet cinquanta anys, és per això que Edicions 62 n'ha publicat una edició especial (amb pròleg de Guillem Frontera), juntament amb el llibre Gràcies, en què Carme Riera (Palma, 1948) conversa íntimament amb nosaltres, els lectors. Ens diu, per exemple, que si és escriptora és gràcies a l'àvia, que li explicava històries glorioses del passat, amb amors apassionats, amb amants raptats, amb tot de detalls que, tant és si eren veritat o no, sense adonar-se'n, li ensenyaven a fabular. Tímida i observadora, aquella nena enamorada del mar que volia ser psiquiatra, quan tenia vint-i-tants anys i ja feia de professora, va fer cas al consell de Guillem Frontera: provar sort i dur Te deix a l'editorial Laia.
"Nani Riera va agafar la carpeta amb el manuscrit. Sense ni tan sols obrir-la, em va dir que els contes eren molt difícils de publicar perquè la gent preferia les novel·les i encara més l'assaig. Tot i això, va assegurar-me que els llegiria amb molta cura, quan pogués, i que m'avisaria tot d'una que la feina acumulada, que era molta, li ho permetés. Vuit o nou mesos, pel cap baix." [...] "Un parell de setmanes després, vaig rebre una de les millors sorpreses de la meva vida: la trucada de Nani Riera per a dir-me que els contes li havien agradat i que el llibre sortiria de seguida, aprofitant Sant Jordi". I el primer Sant Jordi, en què (tot i que poc després esdevindria un dels grans èxits de vendres de la literatura catalana) només va signar un llibre: "En mi no s'hi fixava ningú. Vaig seguir darrere del munt de penyores, desitjant amb totes les meves forces que el rellotge accelerés". Fins que s'hi va apropar un noi i, fent un sobreesforç, es va atrevir a dir-li: "Si te'l compres, te'l dedic". I afegeix: "Quan vaig pel món a actes literaris, ho explic perquè m'agradaria molt retrobar-lo per agrair-li el gest, que per a mi fou definitiu". Cinquanta anys després, entro a casa seva un diumenge al vespre per mirar enrere i parlar una mica de tot.
Aquesta conversa forma part de la secció Parlen les dones.
Álvaro Pombo al discurs del premi Cervantes deia que Cervantes no va rebre cap premi. Te'n fies, ¿dels premis?
Em fio d'alguns, no de tots, perquè, com va dir molt bé algú, si no se sabés la possibilitat de vendes que té un llibre, no se'l premiaria. M'imagino que cap editor vol premiar un llibre que sap que no vendrà. Per tant, la qüestió dels premis està molt mercantilitzada. Ara bé, jo soc jurat de diversos i crec que són mínimament honestos.
¿De quins et fies?
Del Loewe de poesia, on guanya realment el que és millor. Em sembla molt net.
Parles del sistema editorial, que abans era més artesà i funcionava pel boca-orella, i que ara més industrial. ¿Què t'incomoda?
Que el qui primer dona el text és l'autor i l'últim que cobra, l'autor. Per això José Luis Sampedro deia que els escriptors són com vaques: els altres venen i et munyen la llet, i et queda molt poca cosa per a tu.
¿Et sents espremuda?
No, he tingut sort. N’hi ha molts que es poden sentir molt més espremuts que jo, especialment quan la Carmen Balcells negociava els llibres, que ho feia molt bé. Me’n vaig sentir els primers anys, quan l'editorial Laia no em pagava drets perquè considerava que amb el que jo guanyava podien pagar altres autors que no tenien la mateixa fortuna. I em semblava bé, per tant, era tontíssima.
"Em sembla terrible —dius— que un llibre bo i interessant desaparegui en quinze dies, després d'haver-se'n venut cent exemplars, i ja no el trobes en el mercat mai més".
Això és dramàtic. El llibreter s'emporta entre un 35% i un 40% del que val el llibre i si no el ven, té dret a tornar-lo. A Alemanya m'he trobat llibreters que si no venien els meus llibres, se'ls quedaven. El primer cop que hi vaig anar, no em coneixia ningú, la llibreria estava plena, vaig llegir en català, i en acabar, la llibretera em va donar un sobre: hi havia 200 marcs. Em va dir: "Això és la meitat". Em vaig quedar parada: la gent havia pagat per anar a una presentació!
"Quan entr a una llibreria, si tenc un llibre acabat de sortir de la impremta, m'agafa un atac de pànic".
Aquests dies no hi entraré, perquè veus els teus llibres entre un munt més –si és que els veus!– i penses: ¿he de competir amb aquesta animalada? Quina por, ¿no? És terrible. No entraré a cap llibreria perquè no vull saber on està col·locat.
Pot ser que al costat hi hagi el que [al llibre "Gràcies"] una alumna et deia que llegia, La cura del estreñimiento. Tu que tens tanta trajectòria, ¿com et sents quan els teus competidors no són escriptors?
Això passa el dia del llibre. Sempre demano a la Pilar Beltrán [la seva editora] que no em col·loqui al costat d'un cuiner mediàtic o d'una influencer. Una vegada em va tocar amb Els Pets i vaig acabar amb una fan asseguda sobre meu per estar a prop d'ells. És curiós, i et sents decebuda.
¿És humiliant?
Molt. Primer, perquè és com si estiguessis en un bordell d'Anvers, i, després, que si no ve ningú, és horrorós. La signatura de llibres no m'agrada gens, ho passo fatal. El primer Sant Jordi em sentia idiota. I l'any passat no hi vaig anar.
¿T'hi vas negar?
Vaig dissimular [riu sota el nas]. Quan vaig començar, Sant Jordi tenia molt sentit, ara, no: la gent no pot passar ni pel carrer.
Pots comparar com funcionava el món del llibre fa cinquanta anys respecte d'ara.
Primer, que tot era literari. Els llibres d'autoajuda no existien.
¿I què ha passat?
Que ara la gent necessita sentir que algú l'ajuda. Em van regalar aquest rellotge, que et diu quantes hores dorms, i hi ha una opció que et demana: "¿cómo te sientes?" I penso: ¿a tu, t'ho he de dir?
Cites Jaime Gil de Biedma, de qui vas estudiar-ne l'obra: "¿Per què escriure si el nomal és llegir?". I em feia pensar: ¿per què llegir si el normal és publicar?
Ara el que és normal és no llegir. Les escoles d'escriptura han fet que els qui tenen una novel·la al cap la puguin publicar. Tothom té dret a escriure, només faltaria, però ser escriptor és una altra cosa. El que demanaria és que els llibreters, com passava a la meva època, recomanessin llibres interessants, que ajudessin els escriptors que comencen. Abans hi havia algú que destriava el que valia la pena llegir, ara ningú ho fa.
¿Ni els periodistes, ni els llibreters, ni les editorials?
No, ningú.
"Una obra literària que no es llegeix, un llibre tancat, és una andròmina que no serveix per a res."
Si la tirada del llibre no s'exhaureix en un temps, va a la guillotina i torna a servir per a pasta de paper. Per això dic que els arbres ploren, perquè han servit per un llibre que no funciona. I que no es vengui no vol dir que sigui dolent, pot ser bo i que passi inadvertit.
¿Ser un autor consagrat o haver tingut un èxit tampoc t'assegura gaire?
A la nostra literatura no és una garantia de res. Però a les literatures espanyola i anglesa, sí: qui té un èxit, encara que el segon llibre sigui dolent, sol tenir reconeixement.
¿Per què aquí no?
Perquè som massa petits. No recordo cap autor que hagi tingut un èxit que hagi fet que el públic llegís tot el que publiqués després. Potser el Ramon Solsona, el Jordi Coca, la Maria Barbal. A la meva generació hi ha referents molt bons, però no crec que els seus llibres tinguin uns seguidors tan interessats que els hi vagin a comprar tot.
¿Tens la sensació que te la jugues amb cada llibre?
Crec que sí. Si ara sortís un manuscrit de la Rodoreda, segur que es compraria, perquè ja ha passat a la condició de clàssica. Però els autors actuals se la juguen amb cada llibre.
¿Com podríem enfortir la literatura catalana?
D’entrada, els nens i les nenes de les escoles no llegeixen, a batxillerat no hi ha literatura. Pep Guardiola deia que li encantava llegir perquè havia tingut una mestra a l'institut que li havia fet estimar. I la Najat El Hachmi és escriptora per la seva profe de literatura, que, per cert, li va fer llegir la Te deix. Si la literatura no forma part de l'educació, ja poden dir missa, perquè les campanyes del llibre no serviran de res.
Els mestres no llegeixen.
Comencem per aquí: l'ensenyament hauria de ser un ofici privilegiat. Als països del nord els mestres són molt importants; aquí, no. És que les criatures estan àvides d’aprendre. El problema és que el gust per explicar històries s'ha perdut. Als nens els donem contes que estan massa il·lustrats, i es fixen més en la il·lustració que amb el que els expliques.
Parles de com de ric era el mallorquí que senties de petita: per exemple, mossons són els qui presumeixen del que no tenen.
A la meva tieta li preguntaves com està i, en comptes de dir-te bé o malament, que és el que ara esperem que ens diguin, responia: "Una mica aclucada" o "Estic niala", que volia dir que no es trobava gaire bé. Hi ha moltes paraules que no les empram, i això em fa pena. L’oralitat se n'ha anat en orris, ja no parlem, mirem les pantalles.
¿La pantalla empobreix la llengua?
Sí: les emoticones han substituït els matisos de la paraula. Sembla que som menys intel·ligents que els Neandertals. I fem servir menys la memòria: quan era joveneta, em sabia trenta telèfons, ara ja no em cal. I això es pot aplicar a tot.
¿Els mòbils són els grans enemics de la lectura?
Abans els llibres servien per entretenir la gent, i ara el que ens entreté és el mòbil. Per tant, el temps al mòbil substitueix el temps de la lectura. Abans d'anar a dormir, molts llegien; ara miren una sèrie.
Cervantes va estar deu anys per escriure la segona part d'El Quixot perquè l'èxit de la primera part el va bloquejar. A Carmen Laforet la fama de Nada no la va viure gens bé.
A mi em va passar. Després de Te deix, pensava: ¿què passarà amb el segon llibre? No va ser el mateix.
Hi ha una part molt fràgil en publicar: ensenyar-ho, la rebuda. ¿Hi ha una espècie de pànic?
Que no tinc quan escric, però sí quan entrego el text a l'editora.
¿Encara tens inseguretat?
Moltíssima. Jo soc una dona molt insegura, mai estic segura del que faig.
Però projectes el contrari.
Dec ser bona actriu. De segura no ho soc gens; però gens-gens-gens.
Dius que ets una tímida reciclada, ¿com es fa per ser-ho?
Amb les classes de la universitat: tenia vint-i-dos anys i tots els estudiants eren més grans que jo. T'has d'imposar; si no, et mengen.
¿Què és el que et fa més vergonya amb relació als llibres?
Un cop publicats no els torno a obrir, perquè penso: això ho hauries d'haver escrit d'una altra manera.
A Te deix vas parlar de l'homosexualitat, i aleshores ser homosexual era un delicte. Al pròleg, Guillem Frontera diu: "La literatura de Carme Riera no s'espanta, no s'escandalitza. Aquestes narracions eixamplen el concepte de normalitat, l'engrandeixen i hi donen cabuda a totes les conductes."
¿Què és el que fa que una persona sigui normal? ¿Què és la normalitat? Per a mi ho és tot. He parlat de les dones, que són evidentment marginals, dels negres. La gent que és molt assenyada i se'n va a dormir a les onze i es lleva a les set potser és més feliç, però literàriament és poc interessant.
A Te deix hi ha l'amor: desviure's per algú.
Suposo que és la meva formació cristiana de les monges, encara.
¿L'has sentit així?
Una cosa és l'amor; l'altra, l'enamorament.
¿Quina diferència hi veus?
L'enamorament és quan estàs tocant els núvols, quan l’únic que t’apassiona és la persona que estimes. Però això no pot durar tota la vida, ho diu molt bé Plató. L'amor és voler l'altre, que sigui feliç, ajudar-lo. Si el món si no funciona, és per la manca d'amor. Amb el que passa a Ucraïna, i especialment a Gaza, ¿què podem fer? Res, perquè és un problema d'armes.
Expliques que a classe tothom sabia llegir menys tu: "Vaig assistir, molt avergonyida, a la conversa entre la monja i ma mare, amb la sensació que, en efecte, devia ser més beneita que la resta d'infants. Jo no sabia com lluitar contra la meva curtor". Em feies pensar que no podem etiquetar un nen, perquè mira tot el que has fet després.
On deia mi mamá me mima, jo llegia: mi mamá me pega, perquè m'ho inventava, no em parava davant la paraula. Era totalment dislèxica, i encara ho soc una mica: confonc la v amb la f.
I el teu pare ho va solucionar amb Rubén Darío.
A les vacances de Nadal, un capvespre em va asseure a la seva falda i em va llegir la Sonatina: "La princesa está triste, ¿qué tendrá la princesa?". Jo també estava trista, sentia que era curta. Escoltar aquells versos va ser una descoberta de la literatura extraordinària. Li vaig dir: "Torna-m'ho a llegir!", m'ho va llegir una segona vegada, i em vaig adonar que m'hi havia fixat tant, que ja em sabia el començament de memòria. I vaig pensar que tan tonta com em deien que era les monges potser no era. El professor particular va dir que tonta tonta no era, però sí distreta.
Cites un poema preciós de Clementina Arderiu: "Ara que ja de tanta cosa torno… / No em pregunteu, que no sabria dir-vos / per quina brida m'he sentit lligada." ¿Com entens el pas del temps?
Tu quants anys tens, ¿Gemma?
Trenta-quatre!
Oh! ¡Quién los pillara! El problema del temps el tinc amb el mirall, m'horroritza, perquè m’ensenya el que soc: una senyora vella. Fa anys, havia d’anar a buscar Juan García Hortelano a l'hotel per portar-lo a l'aeroport, i li vaig demanar a quina hora volia que el recollís: “Puedes venir a las seis de la mañana, porqué yo me levanto muy pronto para enfrentarme paulativamente con el espejo”. M'ho va dir de broma, però ho penso: la imatge que et projecta el mirall és la pitjor perquè et mostra el pas horrorós del temps. A la coberta de Gràcies han posat una foto de quan era jove, jo no la volia, perquè la distància és enorme. El pas del temps és terrible perquè ve acompanyat de la decadència física. Quan recordo el naixement dels meus fills, i veig que ara la casa és buida, m'afecta molt. Suposo que a les dones més que als homes.
¿Com afrontes la nostàlgia? ¿La saps portar a ratlla?
Procuro que no m'agafi, per això treballo tant. Els valsos de derrota amb la nostàlgia són horribles. Per tant, procuro que no m'afecti, però m'afecta.
I per tant, cada dia fas feina.
Sí. Hauria de descansar més, perquè no tinc tanta energia, però treballo cada dia, perquè quan no puc treballar, em deprimeixo molt. Soc fàcilment depressiva.
Des de fora pots semblar una persona dura, ¿és el contrari?
És que la timidesa et fa ser dura. Quan ets tímid com jo, intentes posar una barrera. La gent m'agrada molt i crec que soc simpàtica, però em diuen que soc una estúpida. No ho faig a posta!
Cites Costa i Llobera. Lo Pi de Formentor és la cançó que vaig escoltar més l'any passat, em dona força.
“Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals..." Preciós.
¿En quin text trobes força?
En Clementina Arderiu, Joan Alcover, tot i que a vegades et deprimeix: “Faune mutilat, / brollador eixut, / jardí desolat / de ma joventut.” Et diria la famosa auca a Mallorca de Rosselló-Pòrcel: "Tota la meva vida es lliga a tu, / com en la nit les flames a la fosca".
Dius que els escriptors tenen una antena per captar detalls de la vida.
Els creadors som més sensibles que l'altra gent. El que m'empipa molt són els que es creuen vips, els que per escriure quatre llibres i tenir èxit es creuen que són superiors als altres, no els aguanto.
N'hi ha uns quants, ¿eh?
I tant, no els citarem perquè no val la pena, però els coneixem. I sobre l'antena: vaig amb unes amigues a sopar i en acabar els dic: ¿heu vist aquella parella que ni es parlaven? I ningú s'hi havia fixat, perquè no els interessa. Quan escrius estàs en una tessitura de buscar, i l'altra gent, no.
¿En l’escriptura ara es tendeix a fer una mena de streaptease? ¿D'ensenyar tot el teu jo?
El pudor ha desaparegut. A Instagram tothom exhibeix on ha anat, quin nòvio té. Jo vull tot el contrari: el gran luxe és que ningú sàpiga ni on he estiuejat ni on soc. L'exhibicionisme és una cosa trista: si et mostres, perds el plaer de la intimitat. Procuro no fer gens de streaptease.
¿Hi ha temes dels quals et faci por escriure?
No. La correcció política no la faig servir.
¿Per què?
Perquè vull ser lliure.
¿Ara les novel·les han de ser políticament correctes?
A Una ombra blanca sortia Plácido Domingo i em van dir que no era convenient. Vaig dir que m'era igual, que estava allà per una raó, i això no vol dir que no estigués d'acord amb els aspectes negatius d’ell.
¿T'agrada fer novel·les políticament incorrectes?
Sí. Soc educada i incorrecta. A una persona gran com jo l'únic que li pot quedar és el plaer de ser lliure. Si a aquestes alçades de la meva vida no pogués dir en veu alta que no soc independentista, seria imbècil. I ja sé que això em treu públic, però com que ho penso, ho dic. Hi ha gent de la meva professió que ho diu a mitges o que ho amaga, però jo ho dic tranquil·lament perquè crec que és un disbarat.
A Vilaweb deies que hem defensat el català bastant malament. ¿Com el podríem defensar bé?
Imposant literatura al batxillerat, i fent-lo un idioma simpàtic.
¿I com es fa un idioma simpàtic?
Ajudant molt. Per exemple, sembla ser que quan venen jutges, metges, treballadors que fan falta, se'ls imposa que parlin català. No ho facis: ensenya'ls-hi d'una manera amable, explica'ls que els servirà per entendre una cultura tan antiga o més que l'espanyola, amb uns autors extraordinaris com Ausiàs March.
Però pots explicar-ho d'una manera amable i que no el vulguin aprendre i llavors cada cop es parla menys. No queda altre remei que exigir-lo, ¿no?
El franquisme va imposar el castellà als mitjans de comunicació i no va triomfar. Als qui venen, en lloc de dir “si no saben català, no poden entrar”, dona'ls les eines perquè l'aprenguin, perquè si no són uns ases, s'adonaran que és una llengua més, cosina germana del castellà. És que ho tinc tan clar: la imposició, mai. I sobretot, els milions que s'inverteixen en la qüestió del català: sisplau, l'ensenyament; sisplau, la literatura.
No és tan imposar, sinó normalitzar-lo, protegir-lo.
Imposant-lo no es protegeix. El català no és dels independentistes: és de tothom. No és de l'Institut d'Estudis Catalans ni del diccionari, és de tots, i això és una meravella. Els independentistes ho han de saber: ells poden defensar la llengua, però nosaltres, també. Com més gent l'estimi i la parli, millor. Fixa't que a Madrid he de defensar el català aferrissadament, he d'explicar que un país és més ric si té quatre llengües que si en té una. Soc una dona de frontera: a Madrid soc una mallorquina que escriu en català, i aquí soc una espanyola.
¿I com s'hi està, en aquesta frontera?
M'agrada. Però sé el preu que pago.
¿Quin?
No tenir al darrere aquesta gent que t'ajuda i que t'avala. Una senyora a Sarrià se'm va acostar i em va dir: "Senyora Riera, quina pena que no sigui dels nostres". I li vaig dir: ¿qui són els seus?" “Vostè ja m'entén.”
¿Ser dels nostres vol dir que no et tinguin en compte en segons quins premis?
Que et donin el premi d'honor. Si la meva llibertat passa per no tenir cap premi d'aquests, fantàstic, perquè no va així.
¿Tu ets teva?
Si jo a la meva edat no defensés el que crec, seria una desgraciada. Ara, ¿és incòmode? Sí, clar que ho és. Quan a Madrid dic que tinc la fortuna de tenir dues llengües a la gent tampoc li agrada.
¿I quin és el preu a pagar a Madrid?
Que no t'estimen tant. En el discurs d'entrada a la RAE vaig dir que tinc el luxe de tenir dues llengües i les defenso i les trobo precioses. N'hi ha una que és minoritària i cal defensar-la més, però n'hi ha una altra que també cal defensar enfront l'allau de l'anglès i la marabunta d'anglicismes.
Deies que el turisme a Mallorca es critica molt, però que alhora hi ha molta gent de Mallorca que en viu.
És que a Mallorca ningú viu fora del turisme.
¿Llavors què s’ha de fer?
És un drama. És el mateix que passa amb els de Vox, que diuen que no volen els immigrants: m'agradaria preguntar-los qui té cura de la seva mare i del seu pare, qui neteja les seves cases. I amb el turisme: si el seu pare no és hoteler, té un oncle que està en un restaurant.
Però està destruint l'illa, tu mateixa expliques que on hi havia ametllers, garrofers o oliveres, ara hi ha hotels.
El problema és aquest: no podem tornar enrere, però hem de fer que el turisme sigui sostenible. A Mallorca a l'agost no pots anar per la ciutat, i les lleis són tan permissives que hi ha tios que estan pixant com un gos a la cantonada i ningú els diu res. ¿I per què passa? Perquè venen a terreny conquerit, i com que són els que paguen, manen. I això no es pot suportar. Hem de fer-hi alguna cosa: que hi hagués un límit de turistes. Es va dir que hi hauria menys creuers, que només n'hi hauria tres, i un dia, no sé si al·lucinava, però en vaig veure quatre. I la gent dels creuers no deixa diners, però l'autoritat portuària cobra una pasta infinita d'una degradació absoluta del medi ambient.
Parles dels desdoblaments: "Qui ara escriu no és el mateix, la mateixa, que va escriure ahir".
Tinc molt poc a veure amb la Carme que va escriure Te deix.
¿Quines diferències hi ha?
He après coses.
¿Quines?
Que quan escrius, no cal que t'emocionis. Escrivia Te deix absolutament emocionada. I ara, en tot cas, cal emocionar el públic. Cal tenir totes les eines per poder-ho explicar bé, però amb distància.
¿I a la vida què has après?
Que tot és relatiu. Tendeixo a pensar que els altres han d'estar a l'altura de les circumstàncies que voldria per a mi. I els altres són diferents.
¿A no esperar tant?
Exacte. Tot el que et donin ha de ser agraït i prou, perquè tinc tendència a pensar "Jo el que faria és", i no, el que deia Machado: “¿Tu verdad? No, la verdad: la tuya, guárdatela”.
Sempre vas mudada, ¿què és per a tu l'elegància?
No anar vestit amb banyador a un sopar de gala, ni al revés. Saber com s'ha d'estar als llocs amb la indumentària i el tarannà adequats.
¿Els modals, la cortesia, han caducat?
Sí, però jo que estimo tant la cultura francesa, quan et deixen passar davant d'una porta, no és per una cortesia idiota, sinó perquè consideren que tu ets important. O diuen gràcies perquè consideren, des de dins, que tu ets important. M'agrada molt, perquè, tot i que diuen que s'han perdut les formes, com que les monges franceses ens educaven en aquest sentit, suposo que ho guardo.
¿Què hi ha més enllà de la mort?
Depèn. Al meu llibre Una ombra blanca deia que hi ha aquest lloc de llum i tranquil·litat on et trobes amb la gent estimada.
¿És el que t'agradaria?
Home, clar. ¿A tu no?
I tant.
Suposo que és com dormir, no t'assabentes de res. M'agradaria pensar en aquest lloc meravellós.
¿Els notes, els que no hi són?
Sí, com més gran em faig, més sento la presència dels meus pares. Cada cop em venen més records del que m'explicaven quan era petita. Per això penso que d'aquí res em moriré. És curiós perquè m'imagino que li passa a tothom, però com que no se'n parla...
¿Es van tocant els extrems?
...i tanques un cicle i te'n vas.
Aquest llibre es diu Gràcies, ¿qui t'ha ensenyat a ser agraïda?
A casa meva em deien que s'havia de dir gràcies. Les monges de l'escola ens deien que havíem d'agrair a déu el privilegi d'anar en aquella escola d'elit, de nenes que s'havien de casar amb notaris. Puc dir gràcies a la gent que m'ha seguit llegint i sobretot, gràcies a la vida, perquè Mallorca està molt a prop d'Alger, gairebé tant com Barcelona, i si hagués nascut allà, possiblement ara seria analfabeta.
Hem parlat del temps, de l'amor, ¿quina relació has tingut amb els diners?
Molt dolenta. Els de l'editorial Laia van començar sense pagar-me. Quan algú em pregunta: ¿podries viure de la literatura?, dic: si mengés un entrepà cada dues setmanes, potser sí.
¿No pots viure literatura?
No! Què dius! De cap manera!
Però hi ha cinquanta edicions de Te deix, has escrit molts llibres...
Avui he preguntat quant valia aquesta nova edició: 18,95 euros. Això vol dir que per cada llibre guanyo 1,8 euros i he de pagar l'agent literari. Hi ha escriptors que sí que en poden viure.
¿Però catalans?
Em fa l'efecte que cap. Potser el Jaume Cabré, però no conec ningú més. Castellans sí, el Mendoza.
Al final del llibre dius que no escrius pel prestigi, ni per diners.
Amb prestigi no s'aconsegueix res. Escric perquè no puc evitar-ho, perquè m'és necessari.
"Escrivim per donar testimoni d'allò que hem perdut". Per tant, ja no ho perds mai.
Si ho escrius, ho treus del no-res, ho converteixes en una cosa viva. L'escriptura serveix per això.
Dius que la paraula té tacte.
I segons quines paraules en tenen més o menys.
¿Amb quin passatge d'El Quixot acabaries?
Amb la Marcela, la pastora que diu que vol ser lliure, i que la llibertat dels camps i dels conreus no s'ha de lligar a ningú: «Yo nací libre, y para poder vivir libre escogí la soledad de los campos. Los árboles de estas montañas son mi compañía; las claras aguas de estos arroyos, mis espejos; con los árboles y con las aguas comunico mis pensamientos y hermosura.»
Te deix, amor, la mar com a penyora
© Carme Riera
Primera edició: 1975
Primera edició en aquest format: setembre del 2025, edició revisada per l'autora
© del pròleg: Hereus de Guillem Frontera, 2024
© d'aquesta edició: Edicions 62, s. a.
Gràcies
© Carme Riera
Primera edició: setembre del 2025
© d’aquesta edició,Edicions 62
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
