"He estat tres anys malalta al llit, i cada dia escrivia aquest llibre. Ha estat un parèntesi de vida del qual me n’he sortit no sabem per què”. M’ho diu la Dolors Miquel, a qui he anat a veure a casa seva, a Torredembarra, amb motiu de la publicació de l'assaig literari El pit adormit (Edicions 62). M’obre riallera i eixerida, amb un gos menut que li saltironeja als genolls. “El llibre està fet com un tapís: és com si hi hagués una corda roja, una blanca, una blava i s’anessin lligant. Parlo de dues gires poètiques, del càncer que vaig passar, del cos i la carn, del somni”. Aquests seran, també, alguns dels temes que trenaran aquesta conversa.
"Quan em van dir que patia un càncer de mama vaig sentir una mica de por i molta estranyesa. Al cap de poc tot se’m va transformar en una boja i inexplicable alegria". Tot i que després parles de l'angoixa, hi haurà qui dirà: ¿com pot ser, l'alegria?
No ho entenc. La major part de les coses de la vida no tenen una explicació racional: senzillament passen. I després en fem una explicació per justificar-nos.
¿L'has volgut entendre, el càncer?
He volgut entendre la història del càncer: ve de la prehistòria, s'han trobat ossos on ja hi havia aquesta malura, i gairebé tots els mamífers el pateixen. Ara, a l'època moderna, és una taca enmig de la idea magnificadora de l’ésser humà, que creu que pot arribar a dominar el planeta: ¿com has de dominar el planeta si no saps dominar un càncer?
"He davallat al fons de mi mateixa, on tot és foscor. Però aquest lloc no és la soledat”.
Al contrari, és la companyia.
¿Ah, sí?
Sí, la pel·lícula que més m’agrada de Tarkovsky és Stalker, que parla d'aquest fons inaccessible, que no es pot traspassar: arribar-hi és deixar d'estar viu. I alhora és el fons que és comú a tothom. Davallar en aquesta foscor és davallar en aquest punt que va més enllà de la construcció que fas de tu. Hi ha un fons que és fosc, i aquí és on hi ha la llum.
“Em diu en veu alta: Segurament no caldrà tallar el pit. I a mi em venen a la ment els arbres monumentals de l’Amazones tallats l’un rere l’altre, caient en una hecatombe selvàtica, uns arbres d’uns verds somniats i esplèndids, d’una bellesa que ressona per tot el meu cos amb els crits dels milers d’aus exòtiques que en fugen”.
Faig un paral·lelisme igualador entre tallar un pit i tallar els arbres. Ho veig semblant, però és pitjor que tallin arbres, més valdria que només tallessin pits.
Critiques la poca humanitat dels metges: et senties tractada com un tros de carn.
Abans el tresor de l’Estat era l'or, ara ho són els cossos: som els treballadors els que tirem endavant el negoci. Et posen dins l'hospital no perquè vagis a ballar i a fer l'amor, sinó perquè treballis i siguis productiu. Els metges gairebé passen a ser un exèrcit que controla tot això. No hi ha humanitat, hi ha indústria. Foucault en va parlar, d'això. Critico la falta d’empatia, la fredor de laboratori amb què molts metges i infermeres tracten el malalt, perquè deixes de ser un ésser humà per passar a ser el ratolí que han de salvar.
Hi ha una escena terrorífica en què tot d’infermeres anaven xerrant i rient mentre tu ho passaves malament.
Sí, em vaig tapar les orelles. És que hi ha molta gent i no hi poden haver tantes vocacions: hi ha qui treballa d’això “perquè mira”. Però hi ha oficis que no es poden fer “perquè mira”: uns són els metges i uns altres, els mestres. La medicina hauria de ser més humanista. Que quan t'asseguis davant del metge no vegi un tros de carn que ha de tornar a funcionar dins d'un sistema, sinó un ésser humà. A part que cada cos és diferent i no pots aplicar el mateix a tothom.
Hi ha un moment en què t'adreces al teu cos i li preguntes qui és. ¿És com si et poguessis separar-te’n i observar-lo des de fora?
Sí, és que el cos fa el que li dona la gana. Si t'hi fixes, l'únic que pots fer és parlar, moure els braços i les cames. Tota la resta del teu organisme va al seu rotllo: els òrgans, la sang. Et sembla que domines el cervell, però és ell qui et domina a tu sempre. ¿Quina és la independència real teva? ¿Moure braços i cames? ¿Tancar les parpelles, obrir la boca i deixar anar sons?
La memòria també va per lliure. Quan et diuen que t’han d’operar el pit, recordes la teva besàvia i t’imagines corrent a la seva faldilla.
Sí. I poso en dubte la memòria: tot el que s'ha llegit pot ser negat. La memòria és una construcció: el que penses avui del que va passar ahir ho aniràs refent. És una refeta contínua.
Però igualment ens creiem el que recordem i ens entristim o encaboriem.
O bé ens alegrem per records que no eren alegres. La memòria fa el que li dona la gana. Això posa molt en dubte la construcció del subjecte: ¿qui soc? El cos va a la seva, i si estàs malalta, hi va del tot: no tens força, el cos la vol tota perquè està lluitant.
¿I què fas davant d'això?
T'agafa un càncer, ¿què fas davant d'això? No pots fer res.
Per això l'estupidesa de frases que et deien: “Lluita, guerrera!”
Fa una mica de ràbia, ¿guerrera de què? És que, ¿quina guerra? I en la medicina hi ha un fet important, que ho diu Burroughs, que és que qui té el cos soc jo, però a mi no em pregunten mai res. I jo tinc dret a decidir si és que vull morir perquè tu em posis això. Clar que si t'hi negues, la societat t'aparta i estàs en mans del destí més ferotge.
Et dediques a obeir el que et manen a l'hospital: "La teva única tasca és seguir per un camí predeterminat, de qualitat matemàtica."
Quan t'arriba la paraula càncer, entres dins d'un militarisme mèdic.
¿Què t'angunieja, dels actes benèfics?
Es fan campanyes i algunes arriben a bon terme, però hi ha molt mangoneo, si no, ¿per què mourien tant el cul? A vegades ens passem creient en la bondat humana.
Hi ha un tabú: es fan químios innecessàries que atrotinen una persona quan ja se sap que no hi ha res a fer.
Hi ha molts metges que ni hi pensen, en això: estan programats per erradicar el càncer. Vaig tenir afeccions perquè una quimioterapeuta volia salvar-me i em va fotre una químio superagressiva i em va fer mal, però ella no ho veia. I jo l'hi deia, perquè al final ¿qui coneix millor el meu cos que jo?, però ella hauria continuat. Estan embotits dins d'una mentalitat i no veuen que, fins i tot a qui saben que no se'n sortirà, l'estan enfosant en una vida fastigosa.
Dius: "Davant del silenci, em vaig preparar per morir". ¿Com es fa?
Ah, és molt senzill. Igual que dius: me'n vaig a veure una pel·lícula o a rentar els plats. Ets el teu cos i no l'ets, però l'ets en el sentit que sense ell no tens existència. Aleshores, si el cos es nega, ¿què pots fer? Res. A mi em fa por el patiment, però la mort, no.
¿No és aquest final tan dramàtic i gros?
No, la vaig veure com quan et moques o et rentes la cara, un fet més de la vida. L'únic que, com que després no hi ha vida, ens inquieta. Tant de bo hi hagués un univers cristià amb tota la família esperant-m'hi, els meus amics, els meus animals i un prat i tot d'arbres plens de fruita i fonts que ragen. I massatgistes!
Quan algú mor, em fa impressió adonar-me que la vida és com una mena de parèntesi: comença, acaba i ja està.
Epictet diu que vas néixer quan el món ho va necessitar i mors quan el món ho necessita.
¿Ho creus?
Sí. Formem part d'una cadena, però no ens n’adonem. És que som com un gran termiter, però hem anul·lat tot el que hi ha al bosc i vivim només ficats dins nostre.
Un dia m'explicaves que estaves mirant les parts que formaven part d’un arbre, com per separat. Ve a ser això.
És que vivim dins d’un món fet per arquitectes, amb carrers, camins, i posem algun arbret, floretes. Però estem aïllats, no estem a la vida veritable.
¿Això és el que ens transtorna?
En certa manera, sí.
Ara tothom parla de depressions, ansietat…
El segle XX està molt histèric amb tot això: tots estem neuròtics, deprimits, angoixats. És un mal d'època; quan passin els segles, crec que s'acabarà. Estem tots preocupats per la salut mental, i dius: ¿però realment ara és així? ¿No ho ha estat durant segles i segles?
¿I per què s'ha posat el focus en això ara?
Hi ha un cànon d’humà normal. I si ets tímid, és un problema; si crides massa, és un problema; si fas una bogeria, és un problema. Si no t'ajustes al cànon, entra el problema i els psicòlegs.
¿T'acomplexen i et donen la solució?
Clar, el sistema t'acomplexa: no vol que vegis el que està passant, sinó que et vegis a tu mateix. L'home mai havia estat tan poc lliure i tan esclau com ara. A través de les xarxes socials, fins i tot de l’escola, hem arribat a un perfeccionament de l'esclavitud. ¿Ara la societat necessita pensar? No ¿Necessita l’art? No. L'art només el necessiten per fer excursions als museus, que em sembla al·lucinant: ¿què fa tota aquesta gent a qui no li interessa l'art fent veure que sí? S'ha convertit en un ritu, com abans anaves a veure un sant, ara vas a fer una foto davant d’un quadre.
¿La literatura també participa d'això? Es diu que és el lloc de la llibertat, que ens fa ser més humans, però penso: ¿vols dir?
La literatura ha estat totalment absorbida per aquesta societat capitalista. Hi ha lectors que reclamen un tipus d'arguments explicats de certa manera: això és el que compra el mercat.
¿Com participa la literatura en el sistema capitalista?
Home, si llegeixes els llibres, ho veus: que si la mare que em va deixar, que si em van violar, que si m'he enamorat d'una dona. Són tots arguments que es repeteixen fins a la sacietat. Però crec que els escriptors no en són conscients, igual que tampoc en són els metges. Ho fan de manera natural, com un cristià es fa el senyal de la creu. Gran part de la literatura està completament compromesa amb el capitalisme.
¿I com hi participen, els autors? Perquè ara et diran d'anar a Sant Jordi.
He dit que no, ho trobo horrible. És com una parada de mercat on hi ha diferents tipus d'embotits i un ven fuets i l’altre pernil. Són com un grup de vaques que les fan passar unes rere les altres per munyir-les.
"He vist la major part de les millors ments de la meva generació i les pitjors i les mediocres enfonsar-se en el llot de la normalitat i sortir-ne amb aspecte d’alineats". ¿Això ho has vist en escriptors?
Els qui són tipus Corín Tellado, que saben a què juguen i no es parapeten sota la història d'estar fent art, els aplaudeixo. Però hi ha una perversió, i en això hi tenen a veure els premis literaris: si en donen un a un llibre infumable, la gent que escriu llegirà aquest llibre i l'agafarà com a model i el copiarà. Perquè tota la literatura es copia, igual que totes les paraules que dic són còpia de milers de paraules que han repetit abans que jo milers de persones. Tot m'ha estat donat, no he creat res.
¿Has vist escriptors que hagin perdut brillantor en entrar en aquest circuit d’alineació?
Pot ser que passi. Hi ha algun escriptor que dius: és molt bo, però els editors el comencen a pressionar perquè publiqui cada any —quan això és fer salsitxes— i el fan entrar dins d'aquesta roda de la producció. Un creador el que no pot ser és un industrial. Però si ha tingut èxit i té gràcia quan el fan sortir a la tele, en volen més.
Llavors ja no és l'escriptura, és el carisma que pugui tenir.
Avui dia és totalment el carisma. Hi ha un escriptor que no em cau gaire bé però que escriu bé, i veig com l'estan munyint.
¿Qui?
No ho diré. I ell està completament encantat de la vida.
Perquè l'afalac també és molt pervers.
L'afalac i l'adulació és el que més mal pot fer. Penso també en una noia que escriu a la literatura espanyola, que és molt maca i intel·ligent, però l'estan munyint. I ella es deixa, perquè ha entrat en un món en què surt aquí, allà, les fotos, és guapíssima, encantadora. És com si fos un tobogan que no acaba d'acabar mai.
¿Què més et grinyola de tot plegat?
Em sap greu els escriptors arrossegats, veure com s'estan deixant corrompre per la seva ambició. L'ambició és com l'adulació, i si van juntes, són terribles. Penses: quina pena, perquè això es reflecteix en l'escriptura. Però bé, hi ha hagut autors que els han pagat mecenes, Horaci o Ovidi, i eren bons.
¿Què en penses, de les subvencions per a escriptors?
Jo n'he cobrat una. És una manera d'obtenir diners, perquè escrivint no guanyaràs ni un duro. Són contradiccions de la vida. Amb aquest llibre em vaig presentar a un premi que no em van donar, en què no havies de pagar a Hisenda, i no m'hi vaig presentar ni per la fama ni res, sinó per la pasta. Perquè si estic malalta i m'ha de venir a cuidar algú, això val diners. Però aquest llibre l'he escrit perquè no podia fer res més que escriure'l.
¿Et sostenia?
Jo sense aquest llibre, hagués mort. ¿Tu saps el que és tenir un somni, una imaginació, una intel·ligència, uns sentiments i un tot dirigit cap al llibre, quan el cos se n'ha anat i t'estan matxacant per tot arreu? Només puc agrair-li la vida.
¿En comptes de sostenir-te una persona, et va sostenir un llibre?
Sí, visc sola, per a mi eren el llibre i els meus animals. Després, les persones.
Expliques que després de tornar d'urgències, necessitaves estar amb els gossos al llit.
La imatge que més em pertorba interiorment és un dia que em van venir a buscar amb la camilla a la meva habitació i, mentre se m’enduien, la Lolita [la gossa] em mirava. Em vaig adonar de la mirada de l'animal: ella també ho estava patint. He dedicat el llibre a la Lolita: el mes que vaig acabar-lo, li va sortir un càncer que se la va carregar en un tres i no res.
"És impossible existir sense altres existències".
Si no existís la carn o el peix o els ous, no et podries alimentar. Quan entres en una botiga, ¿tu saps la de gent que hi ha treballant perquè et puguis comprar un tomàquet o una brusa?
“Saber que soc un sinàpsid provinent dels amniotes que es van independitzar del medi aquàtic fa milions d’anys; comprendre que sense les dues mil espècies de bacteris que tinc al meu intestí no tindria cap possibilitat de vida".
Quan tenia nou anys vaig pensar: ¿t'imagines que a la meva panxa hi hagi tot d'éssers microscòpics vivint? I és així. I sense ells, la vida no seria possible.
Això fa que ho vegis tot diferent.
Cap a dins, però també cap a fora: si mires el sofà, veuràs que els fils són extrets d’una part d’un cuc i que hi han posat una tinta extreta d’una fruita. En aquest menjador tot sembla impol·lut però estem envoltats de matèria transformada. Quan de petita anava a una carnisseria, m'al·lucinava veure que la carn estava exposada com si fossin llibres, amb els seus preus, i pensava: si la tiressin per terra, a tothom li faria fàstic. En canvi, aquí exposada és una delicatessen.
¿En què més estem alineats? ¿En l'amor?
Totalment. L'amor és l'alineació màxima que ens proporciona la societat. Si entres en un amor que no sigui sa, ja et tenen enganxada. L'amor és una drogoaddicció: hi ha ionquis de la passió, ionquis de l'enamorament, ionquis de drogues, ionquis de vi, hi ha mares que són ionquis dels seus fills. El que no suporto dels amants, o de les persones que estimaria o he estimat, és la covardia i l'engany. Bé, l'engany encara el podria mig suportar, però la covardia no la suporto.
¿Per què?
Si no vols pols, no vagis a l'era. Si estàs venint i després no fas res, és que ets un covard de merda.
¿Demanem massa a l'amor?
Sí: que sigui el teu amic, el teu pare, el teu amant, el teu professor, el teu company d'excursions. No es pot aguantar. No crec que abans se li demanés tant a l'amor: potser una mica d'enamorament al principi, després una vida normal amb una vida sexual sana, fills i s'ha acabat.
¿I per què li exigim tant ara?
Potser és perquè no es tenen tants fills, perquè si en tens, ja no estàs per hòsties.
Saps veure l'estructura interna de l'amor, dels hospitals, de la indústria del llibre. Te'n separes i en veus el mecanisme, ¿oi?
Però continuo enganxada a dins, això és el pitjor de tot. El més aberrant és que saps el que estan fent, però no te'n pots escapar. ¿On aniràs? És com un amor boig: saps que és dolent per a tu, que t'ha atrapat, el veus des de fora i el maleeixes, però continues allí. A mi no m'agrada fer ni el paper de parella ni el d'amant, perquè l'amant és la parella il·legal, ¿però quin altre en queda?
¿No se'n podrien inventar?
Un dia o altre. Però la societat queer per tal de ser acceptats han hagut de passar pel tub de fer famílies, parelles, anar de viatges de noces.
¿T'han fet sentir acomplexada per no passar pel tub, o has sigut prou forta per no fer-ne cas?
M'han acomplexat totalment, i m'he sentit malament i angoixada. ¿És que com pots escapar d'això? Potser tornar-se boig és l'única manera. ¿Com pots escapar de l'electricitat, del gas, dels mobles, del menjar envasat, del supermercat? ¿Com pots escapar? No estem educats per viure fora d'això. Ser lúcid potser no és el millor en aquesta vida.
¿No?
És millor no adonar-se'n, de les coses, perquè, total, has de seguir vivint d'elles.
Tu que cada dia dediques hores a estudiar, ¿què és l'últim que has après?
He començat La bellesa de Simone Weil [agafa el llibre de la tauleta]. Diu que ens fem similars a la bellesa del món fent voltes, tal com les fan les estacions, els anys. Que això és la bellesa pura. I he pensat en els dervixos, que és una dansa dels sufís que m'encanta: van rodant, imitant el gir de la bellesa de l'univers. Weil diu que l'univers és una pàtria i la podem estimar sense conèixer-la, només imaginant-la.
Justament a l'entrevista que et vaig fer fa cinc anys em deies que et pots enamorar d'un home que tothom veu lleig i en canvi tu trobes que és el més guapo.
És que la lletjor no existeix, només existeix la bellesa, la resta és normal. Tot té bellesa, però el que serà bellesa per a mi potser no ho serà pel meu gos o aquella senyora.
Al llibre escrius: “¿Em preguntes de què tinc necessitat ara? Tinc necessitat de Déu, quan no existeix cap déu. Necessitat de llibertat, quan no existeix cap llibertat, necessitat d’ànima, quan ningú ha vist mai cap ànima. Tot allò que no existeix és allò que necessito.” ¿De què tens necessitat ara?
Del que necessito sempre: l'aire, que com diu la Luce Irigaray, és el que ens fa iguals els uns als altres perquè el compartim. El que tinc ara és normalitat, no necessito res. De salut no puc tenir-ne més, perquè el cos, després del que m'han fet, no pot ser el mateix que abans. Però allò de "necessitaria això", no.
Ara hi ha molta gent que pateix un càncer o una depressió o una malaltia i en fa un llibre, ¿què en penses?
És com els llibres d'autoajuda, els manuals per enamorar-se d'algú, per menjar bé. És perquè darrere hi ha compradors potencials. Fa molts anys que es fan llibres sobre càncer, n'hi ha que tenen un nivell, altres un altre. Jo, més que com a testimoniatge, era una manera de trobar-li bellesa, fins i tot acabo el llibre donant-li les gràcies. El càncer mata, podria haver acabat amb mi en dos segons, i l'he transformat en bellesa: el veig com un cranc petit que ve de la platja i es posa al meu pit. Amb els metges i les infermeres se m'acaba la tendresa. Però amb el càncer, no: el cos ha decidit fer això i deu ser per algun motiu.
¿Aquesta reconversió fa que ho vegis diferent?
Al càncer li pots donar el significat que tu vulguis, no el que et marca la societat. Però tampoc ho feia per això, em sortia així. Quan escric no penso.
Normalment es viu com una tragèdia.
Quan es va morir el Pau Riba i l'Ester Xargai va ser molt dur. Potser és que patir per un mateix no és el mateix que patir pels altres. [Agafa El pit adormit i el contempla] M'agrada molt la portada, són dibuixos de Miquel Barceló brodats per la seva mare, la Francisca Artigues.
Quan vaig entrevistar-lo, em deia que cada dia anava a veure un pop. Digue'm algun animal que et fascini.
Les balenes: quan les veig nedant per les profunditats, i en l'aigua fan aquells cants: "mmm", i amb els petits a la vora travessen el món de punta a punta, ho trobo preciós. I els pops, que són superintel·ligents. M'agrada molt perquè la femella, quan vol infantar, es deixa inocular esperma de tots els pops, i tots la cuiden. I quan pareix tots els popets, està amb ells fins que són grans. I quan marxen, es deixa morir. Ho trobo al·lucinant: dona la vida de totes les maneres possibles. A part que els pops tenen tres cors: imagina't si jo hagués tingut tres cors com un pop, quina felicitat!
El pit adormit
© Dolors Miquel
© Edicions 62
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
