"Quan tens trenta-cinc anys, no penses en els setanta de cap manera. Però si tens sort, hi arribaràs", em diu Laura Rosillo, una dona enèrgica que es dedica a espolsar els complexos i les tristors de la vellesa. Algunes de les cites que li diré les vaig apuntar en una llibreta el dia que va fer la xerrada sobre l'edatisme a les jornades de Parlen les dones.
Deies: "Les dones que tenim més de cinquanta anys som la nova majoria".
Perquè doblem els menors de divuit. Està claríssim, som la nova majoria.
¿Però vols dir que és una majoria de veritat? Hi ha una certa invisibilització.
Totalment, però això ha de canviar per nassos. Les taxes de natalitat estan per sota de l'1,1% de fills per dona, ¿què vol dir això? que el relleu generacional és impossible. Els cinquanta actuals no tenen res a veure amb els cinquanta de la meva mare: ella als setanta ja s'havia retirat del món. A Catalunya tenim una esperança de vida de vuitanta-quatre anys, i cada any puja tres mesos. Això vol dir que els nens que neixin ara arribaran als cent anys. El que s'ha de començar a treballar és què fem amb els pràcticament quaranta anys de vida no productiva que hi ha després de la jubilació.
A partir de certa edat, ¿notes que t'aparten de la societat?
Et fan sentir invisible. Jo no tinc fills, quan vaig a visitar-me amb el meu nebot, el metge li parla a ell, com si jo no pogués entendre el que diu. Ara venint amb la Renfe, un noi s'ha aixecat del seient. I més enllà de la cortesia, he pensat: "¿Què ha vist en mi?" Una feblesa. I això és perquè no em tenyeixo i, per tant, aparento l'edat que tinc, que és justament el que vull.
¿Amb quins problemes topem les dones en fer-nos grans?
La joventut s'associa amb energia, vitalitat. I a partir dels cinquanta, quan tens la menopausa, sembla que entris en una decadència. Però, ¿què passa? que una dona viurà més anys menopàusica que amb la regla.
Dones que ara la tenen diuen que no hi ha prou referents, que no ens han explicat prou què passa en aquesta etapa. ¿Què els diries?
Primer, que ho celebrin: arribar a la menopausa és una alliberació.
¿De què, ben bé?
Home, jo tenia unes regles molt doloroses. Quan em va venir la menopausa, vaig fer una festassa amb els meus amics.
¿De debò?
I em deien: "¿Però què estem celebrant?" Que m'havia alliberat d'una esclavitud mensual. I també de la fertilitat: ja està, no seré mare.
¿En comptes d'una derrota, és una victòria?
Hem d'animar les dones a celebrar cada cicle vital. ¿Què aporta de positiu la menopausa? Et pugen els estrògens, l'adrenalina. Això té una potència meravellosa: jo mano més que mai! Pensa que passaràs trenta o quaranta anys de la teva vida menopàusica. Jo en porto vint: he tingut més anys de regla que de menopausa, però arribarà un moment que serà al revés. Més felicitat, impossible.
L'altre dia vaig sentir un home dir: "Quan una dona no és fèrtil, ja no la veiem igual". Em vaig quedar glaçada.
No he tingut fills perquè no he pogut. La pressió de no ser mare et dura fins i tot quan ja has passat la menopausa: "¿Qui et cuidarà?" Hi ha moltes maneres de viure la vellesa! La mitjana d'edat del primer fill a Catalunya està als 35 anys. Actualment, més del 20% de les dones més grans de quaranta anys no tenen fills. Cada vegada hi ha més dones que no volen tenir-ne.
¿Com tracten una dona de setanta anys que no té fills?
Fatal, perquè si no ets fèrtil i no has deixat llegat en forma de fills, ets una anomalia.
¿Quines etiquetes et pengen?
Primer, que soc egoista perquè he dedicat molt de temps a la meva carrera professional. M'han fet entendre que si soc infèrtil no soc productiva perquè encara està instaurat que la funció de les dones és tenir fills. I també hi ha una càrrega negativa cap a les persones grans que són solteres.
¿Encara existeix el concepte de La tieta del Serrat?
A veure, jo soc una tieta esplèndida i m'agrada ser-ho. Però se'm tracta com si hagués dedicat la meva vida a fer coses que no són de dona. Fins i tot algun amic ha posat en dubte la meva sexualitat: si dedico molt de temps a la feina, vol dir que no he tingut parelles masculines, que anda que no.
"Mentre els homes amb el pas del temps maduren, les dones amb el pas del temps envelleixen".
Vaig decidir deixar-me canes als cinquanta-llargs perquè cada tres setmanes havia d'anar-me a tenyir. I un bon dia vaig dir-me: mira, ja estic bé com estic. Si un home amb canes és interessant, una dona amb canes també ho ha de poder ser. Lluitar contra l'edatisme s'ha de fer des de l'exemple: no val dir-ho i anar-te a tenyir. Però una de les coses que sobta és que tingui canes i reivindiqui la meva edat.
Deies que cadascú ha de fer alguna cosa per mostrar la seva edat i no pas per amagar-la. ¿Què podríem fer?
Ho dic a tothom: escolta, això d'amagar la teva edat va en contra teva. Jo no tinc gaires diners i tinc la cultura que tinc, però sé que el meu valor són els setanta anys que tinc. ¿Tu saps tot el que he viscut? La revolució de la incorporació de la dona a la feina, la revolució sexual, la transició política a Espanya. Si tu, Gemma, amb els teus trenta-cinc anys has hagut de lluitar amb moltes barreres i t'ha enriquit, espera't: això no ha fet més que començar.
Moltes dones, fins i tot més joves que jo, compren un munt de productes per dissimular anys.
Sí, i no hi estic en contra, dels productes ni de les operacions. Només estic en contra de la cosmètica antiedat, perquè l'antiedat és la mort. Hi ha marques que ho estan canviant per proaging.
¿Però no creus que ens n'hauríem d'alliberar, d'aquesta batalla contra el temps? Quan et devies deixar les canes, devia ser un alliberament.
Sí, però els meus cabells han envellit, estan febles. He de prendre una sèrie de mesures perquè estiguin fort i no caiguin. Lluitar contra l'estètica és una cosa i contra l'envelliment, una altra. Soc partidària d'aguantar tant com sigui possible amb bona salut. Però així com no hi ha dues persones igual, no hi ha dos envelliments iguals. I això és fonamental, perquè una de les coses que fan les administracions públiques és ficar en el mateix calaix tota la gent més gran de seixanta-cinc anys: en tinguis seixanta-set o noranta-dos. Quan a cada edat tens unes situacions físiques, i n'has de ser conscient perquè no t'invalidin per res.
¿Tampoc per viure l'amor plenament?
Efectivament. I aquí sí que hi ha canvis, ¿eh?, no tinc la fortalesa de quan en tenia trenta, però sí que tinc molta experiència sexual. I això fa que jo pugui tenir encontres sexuals molt rics.
Carme Sansa em deia: "Hi ha qui pensa que als vuitanta-dos anys ja no podem fer l'amor, ja no sentim res: mentida".
Perquè coneixes molt bé el teu cos. Quan tenia vint anys desconeixia la potència del meu cos: ara conec molt bé el que m'agrada d'un home i el que no. Trio millor: quan tens vint anys, t'equivoques cada dos per tres.
¿Els detectes més, ara?
A veure, sé que soc una anomalia: no tinc parella fixa. La major part de dones del meu poble o són vídues o tenen parella o estan divorciades.
Que als setanta vagis canviant de parella no és comú.
No creguis que és un cada setmana!, però tinc molta més sexualitat amb mi mateixa ara que quan era jove. Tinc trobades puntuals, sí sí, i no penso deixar-les. El que passa és que no hi ha gaires oportunitats, entre altres coses, perquè un home de setanta anys busca dones de cinquanta o de quaranta o de trenta. Una dona de la seva edat la troba vella, quan seria per dir-li: escolta, no saps el que et perds. A més a més, un home de setanta amb una dona de quaranta s'empodera, se sent més jove. He estat molt de temps amb una associació de persones jubilades que havien estat directius d'empresa, i dels cent quaranta només set érem dones. I quan ets en una reunió, no et deixen acabar la frase i ni se n'adonen. Educar els homes de setanta anys costa més que els de trenta, però déu n'hi do els esforços que fan.
¿Per què una dona de setanta anys no pot estar amb un de cinquanta o quaranta o trenta?
Cada vegada és més freqüent, el que passa és que em cansa. Allò tan masculí, d'explicar-te la seva vida, de què treballa, d'ocupar molt espai de la conversa, m'esgota. Hi ha un tabú: moltes dones de setanta anys, i no és el meu cas però potser ho serà, paguen per sexe. Hi ha una pel·lícula meravellosa de l'Emma Thompson en què la protagonista es jubila, s'adona que fa molt de temps que no té desig sexual i contracta un boy perquè li faci l'amor. Però quan vas amb un home jove, una de les coses que sobta és la diferència del cos: et fa vergonya el teu cos.
¿Sí?
Davant d'una persona de la meva edat, no. Però una persona jove em tira enrere. Però hi ha gent per a tot.
¿Creus que aquesta vergonya es pot afrontar o reconduir?
Costa molt. Al matí em miro al mirall i trigo temps a trobar la Laura. Em miro i em dic: "Sí sí, soc jo". Imagina't què vol dir això per a un mateix. Tinc amigues que s'han operat i també els costa reconeixe's. I penso: si soc la mateixa, tinc les mateixes pors i il·lusions que quan tenia divuit anys. Però un cop em reconec, estupendo i p'alante.
També està bé dir-ho, perquè en qualsevol intent d'empoderament hi ha moments de feblesa.
I tant, i has de gaudir d'aquests moments. M'encanta riure'm de mi. Venint aquí perdia el tren, i, esbufegant, he pujat al vagó, i m'ofegava: he rigut sola perquè temps enrere ho hauria fet sense problema. El millor que pots fer és donar-te poca importància. I estimar-te molt. Jo m'estimo molt. Soc la persona que més temps ha conviscut amb mi mateixa i, per tant, em cuido tant com puc. I sobretot, em mimo, m'acarono i m'animo tant com puc. Entre altres coses, perquè en el que em quedi de vida soc la persona que permanentment estarà amb mi.
¿Quan exercim l'edatisme contra nosaltres mateixos?
Quan dic que soc massa gran per portar aquesta faldilla. Però els joves també es fan edatisme quan es diuen "no soc prou gran per fer això". Però, esclar, de jove creus que no moriràs i que no seràs mai vell. De fet, està demostrat: sempre creiem que els vells tenen deu anys més que nosaltres. Quan tenia quinze anys, una persona de vint-i-cinc era molt gran, i ara per a mi ara els vells són els que en tenen més de vuitanta.
Dona'm més exemples d'edatisme.
Quan sents una nena petita parlar molt i dius: "Xerra com una vella". O: "Mira aquesta com va vestida, com si tingués vint anys!". O: "Mira aquesta, que s'ha operat els llavis". El rebuig als retocs, quan moltes vegades és veritablement per superar una depressió. Hi ha moltíssima gent que gràcies a la cirurgia estètica se suporta a si mateixa. I hi ha gent que se la fa i no es reconeix, i aleshores és un drama.
¿Què recomanaries per viure la vellesa en pau i sense castigar-se?
Un cop l'any reviso quina és la il·lusió que em fa aixecar cada matí. El meu Ikigai, que en diuen els japonesos: que el que saps fer coincideixi amb el que t'agrada fer, amb el que el món necessita de tu i que en puguis treure una retribució, que no cal que siguin diners, pot ser satisfacció. És fonamental, perquè si perds la curiositat, envelleixes.
¿Hi ha alguna altra cosa que ens faci envellir també?
Els mals hàbits: no menjo el mateix que menjava fa deu anys, ni faig l'exercici que feia fa deu anys. I tenir amigues és imprescindible per no envellir: l'amistat entre dones és diferent que entre els homes, ens costa menys explicar-nos el que ens passa. Quan tens setanta anys has perdut molta gent pel camí. Els que conservis cuida'ls com si fossin or, perquè una de les coses complicades quan tens una certa edat és justament fer amics nous. Però hi ha una altra cosa: per culpa de les pantalles, tenim poques converses de qualitat.
Sempre parlem dels joves, però hi ha persones de vuitanta anys enganxades tot el dia al mòbil.
I no se'n parla, ¿oi? Hi ha gent gran que viu sola i que abans estava tot el dia davant de la tele i ara estan davant la tele i el mòbil alhora. Però clar, jo mateixa tinc converses més interessants amb la intel·ligència artificial que amb segons quins amics.
¿Pot ser que la intel·ligència artificial substitueixi els amics?
Efectivament. I està passant. En els tallers que faig amb gent gran, una de les coses que els prohibeixo és el TikTok.
¿Però la gent gran mira TikTok?
I tant. I Instagram. I els dic: "Ni se us acudeixi, perquè és superaddictiu". Vas fent scroll amb el dit i pots tirar-t'hi hores. Hi ha moltíssima gent gran que quan se'n va al llit té por de la nit, perquè els costa dormir, i si abans hi anaven amb un llibre o amb la ràdio, ara miren el mòbil.
A la xerrada teva de fa un any, vas dir: "Tinc seixanta-nou anys i soc un article de luxe."
Ara una mica més que als seixanta-nou, perquè he après coses noves i, a més a més, m'accepto una mica més que l'any passat: vaig a millor. M'agrada molt la idea aquesta de la papallona: a cada etapa de la vida, no em reinvento, em transformo.
"Parlen les dones" acull articles i entrevistes inspirats en la jornada del mateix nom que organitza cada any el Departament de Cultura. La darrera edició de la jornada, celebrada l'abril del 2025, anava sobre l'edatisme.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
