Eva Armisén té una trajectòria internacional (especialment a Corea) espectacular, i exposa La vida pintada al Reial Centre Artístic de Barcelona. Si encara no hi heu anat, afanyeu-vos: teniu fins al 19 d'abril.
¿Quan vas començar a pintar?
Em recordo sempre pintant. Per mi, la pintura ha sigut una manera de comunicar-me més fàcil que parlar o escriure. Era una nena súper tímida i explicar-me amb dibuixos m'ajudava. La majoria dels meus diaris de l'adolescència eren, a més d'escrits, dibuixats. Dibuixava els nòvios, i si escrivia "hem quedat a la facultat de medicina, ha vingut amb la Lambretta, ha arrencat superfort i m'ha deixat a terra", em dibuixava a mi a terra i a ell amb la moto.
¿Com vas descobrir que t'agradava?
La meva professora de dibuix de quan tenia uns deu anys, que es deia Izaskun, va ser fonamental. Jo era la seva alumna preferida i em va mig adoptar, em donava calés perquè li anés a fer la compra i em deixava fer el que em donés la gana. Ella tenia passió per l'art i me la va saber transmetre. Més tard he entès que estava molt frustrada de no haver pogut viure del seu art, però llavors per a mi era la llibertat feta persona. Jo volia ser com ella. I no crec que, més endavant, jo destaqués per ser bona dibuixant ni bona pintora, sinó per la passió i el risc. Quan tothom pintava coses molt petites, la Izaskun em feia agafar un plafó de dos metres per dos metres. Em va anar superbé per trencar pors absurdes: ¿quina importància té que una noia de deu anys pinti en una quartilla o en un quadre enorme?
¿Com són els teus pares?
Encara ara, que són molt grans, si inauguro a qualsevol lloc i no venen, és com si no hagués inaugurat. La meva mare és professora d'educació especial, i és una apassionada i una força de la natura. I el meu pare és enginyer industrial per circumstàncies de la vida: és un grandíssim lector i un tio molt sensible i respectuós. Quan vaig començar a dedicar-me a la pintura, anava per galeries amb un llibre de fotos que ell havia fet dels meus quadres. Les primeres exposicions me les va aconseguir ell, i els primers visitants i compradors, també. Hi va dedicar moltíssim temps, li va apassionar i va creure molt en mi. Llavors, amb divuit anys, em feia molta vergonya anar a tot arreu al costat del meu pare. Però em va donar molta confiança, perquè em va fer creure que el que feia podia tenir sentit i que no era només per a mi mateixa, que hi havia camí per recórrer.
¿Els va semblar bé, que et volguessis dedicar a pintar?
No vaig sentir mai un dubte per part dels meus pares pel fet que volgués estudiar això. Encara que m'acompanyessin en les decisions, sempre vaig sentir que l'última paraula la tenia jo, en tot: estudis, relacions, parelles… Ho he valorat molt i els ho he agraït molt sempre, però sobretot quan he sigut mare.
¿Intentes fer el mateix amb els teus fills?
No he estat capaç de respectar tant el que opinaven. He sigut molt més intervencionista. En algunes coses no me'n penedeixo i en d'altres, sí. En això, per molt que tinguis una referència, després fas el que pots, i ho fas amb la millor intenció.
Quan vas anar a la universitat, ¿ja sabies que et volies dedicar a pintar?
La teva generació potser ho feu diferent, però jo no recordo cap amic meu que tan jove tingués clar què volia fer. Llavors ho teníem més fàcil per escollir: no hi havia tantes opcions ni especialitats. Si a tu t'agradava pintar, esculpir o restaurar, només podies fer belles arts o arts i oficis. Quan vaig anar a Barcelona, m'ho volia passar bé i volia pintar. Dos anys més tard, tenia un nòvio holandès i l'únic que volia era anar-me'n a Holanda. Em vaig encarregar que el meu nòvio pengés un paperet en un suro de la Ritfold Academy d'Amsterdam, una universitat d'art que és una passada, demanant si algú d'allà es volia intercanviar amb mi i venir a Barcelona. Me n'hi vaig anar a fer tercer de Belles Arts: era un altre món. Fora d'això, no tenia cap pla. I de fet, no n'he tingut mai. Els plans se m'han anat fent sobre la marxa, i molt sovint les coses que m'han passat han sobrepassat el que jo esperava.
¿Quan vas decidir dedicar-t'hi?
Quan vaig acabar la carrera, la meva mare va insistir molt perquè em presentés a una beca que van convocar les bodegues Enate, al Somontano. No hi tenia cap confiança, però amb la meva germana vam presentar un projecte i vaig guanyar la primera beca. Tenia calés per treballar un any sencer pintant i acabar amb una exposició en una sala d'Osca que per a mi era importantíssima. Durant aquell any, m'ho vaig creure. Que algú t'ajudi econòmicament en aquest moment és fonamental per tenir seguretat amb el que fas i donar-te un mínim de temps per provar-ho. De tots els que van estudiar amb mi, no en conec ni un que pugui viure de la pintura o de l'escultura. Jo vaig tenir aquesta sort, i després en van començar a sortir d'altres.
¿Com vas començar a viure de les vendes?
Vaig anar a la fira Arco amb el dossier que havia preparat el meu pare. Ho recordo com un malson: intentava parlar amb galeristes i ningú em feia cas. Al final vaig conèixer una parella de portuguesos de la meva edat que estaven encara més nerviosos que jo i que s'ho van mirar, i els va encantar. Era dissabte, i dilluns següent ja era amb els meus dibuixos a la seva galeria, als afores de Lisboa. I vaig estar deu anys vivint de Portugal. D'això fa més de trenta anys i encara treballo amb ells. Una de les coses que fa que pugui seguir dedicant-m'hi és que sempre acompanyo les meves obres allà on van. No és que sempre em vingui de gust. Però quan veus la reacció de la gent que les ha d'exposar i vendre al públic, pots fer un cribratge inicial i estalviar-te de treballar amb gent que posarà pals a les rodes o que no creu en el que fas. A mi m'ha funcionat: porto treballant amb la mateixa gent des del principi, i això en aquest món és molt difícil.
Has treballat molt.
Tinc la sort d'anar molt ben acompanyada. Tinc un equip superpetit que ve amb mi a tot arreu: la meva germana, que treballa amb mi des de fa vint-i-cinc anys, que viu als Estats Units i que no canviaria per res, i el Fer, company meu de belles arts. Amb la Cristina viatgem juntes i els moments més durs es converteixen en aventures que ens fan riure molt. I em costaria molt prendre decisions sense el Fer, que té una generositat tremenda de treballar amb mi. I també he tingut el privilegi de trobar gent molt valuosa pel camí, com l'Eva Piquer. En un moment en què el meu món no estava gaire bé, entrar al seu món i que em donés la possibilitat d'il·lustrar els seus textos va ser un regal. Per als artistes que estem tan capficats amb els nostres mons, que se'ns obri un altre univers és un privilegi. He perdut la vergonya que tenia al principi i si alguna cosa m'agrada, ho dic ràpidament. Tenim tendència a dir "això és una merda", però no "això és fantàstic, m'encanta".
¿Hi ha algun dia que et faci mandra posar-te a pintar?
No, mai. Em pot fer mandra tota la resta. A vegades em preocupa quedar-me sense temps per posar-me a pintar, entre tants projectes. És molt difícil mantenir l'equilibri, i jo tinc molts projectes però en vull d'altres, perquè veig coses i de seguida tinc idees, m'imagino un projecte que seria molt bonic, engresco la gent i després tampoc la puc deixar tirada. És la meva manera de ser.
No ho pots fer d'una altra manera.
Crec que no. Lliga bé amb la inseguretat que va amb el món de l'art: mai saps si demà passat tindràs feina. El meu cap no es pot concentrar només en una cosa, i tinc aquesta tendència d'anar saltant entre els projectes de cada moment per oxigenar-me. M'ajuda, però per a les persones que treballen amb mi potser no és tan fàcil.
Quan pintes, ¿penses en com rebrà l'obra qui la veurà?
A cada exposició vull explicar una història i em preocupo que s'entengui. Em costa molt col·locar peces aleatòriament, han de tenir un fil narratiu. En canvi, quan pinto, no penso en la persona que ho mirarà: penso en la història que vull fer-li arribar. Que això hi sigui present, que això no sigui massa obvi, que això sigui molt petit perquè ha de ser delicat. No penso què sentirà l'altre, perquè per experiència, em sorprenc bastant dels llocs on va a parar cadascú amb cada pintura.
¿Hi ha un punt de sort, en el fet que el teu llenguatge artístic connecti amb un públic general més que d'altres?
El fill d'uns amics, en veure com el ceramista que treballa amb mi feia una tetera i després la seva tapa, i que en posar la tapa al damunt de la tetera hi encaixava perfectament, va flipar. Li va dir: "¿Cómo sabes la medida? ¡Lo has hecho sin mirar! ¡Lo has hecho en un minuto!". I el Toño: "Lo he hecho en un minuto y cuarenta y dos años aquí sentado". Com a artista, el més difícil és trobar el teu llenguatge. Ha sigut un acte d'anar desbrossant, i ha anat quedant aquest personatge tan autobiogràfic que fa de narradora. Estic molt contenta que el meu art sigui popular, em sembla la bomba. Penso que el que és popular ho és per alguna cosa: és de veritat, té una ànima al darrere capaç de connectar i de transmetre. Els sentiments que desperta el meu art, que ha arribat a gent de moltes cultures diferents, són molt semblants a tot arreu: tots ens hem enamorat, tots hem passat por, tots tenim angoixa, a tots ens agrada mirar el que estimem. Tenim moltes coses en comú, tot i que pensem que som tan diferents.
Tu busques que et representi i et trobes que representa molta gent.
No sempre ho aconsegueixo, ni de bon tros. I sé perfectament en quines obres m'hi he apropat més i en quines menys. Quan ho sents, hi ha un clic molt especial, i en molts casos, el que ho mira també el sent. Les pintures que a mi m'emocionen més són molt sovint les que més arriben.
Has tingut èxit.
El meu art és popular. I he hagut de defensar el que té de popular. Al món de l'art hi ha un elitisme molt pronunciat que a mi mai m'ha interessat. Si ets popular, pots estar molt mal vist per determinats sectors. Si fas qualsevol campanya de publicitat, o poses alguna cosa en una plaça perquè la gent la vegi, et tanques portes. Durant molt de temps no ho tenia tan clar com ara i em feia sentir molt insegura: per a mi, les coses que són interessants tenen molt poc a veure amb el reconeixement que tingui al lloc on es fan. Ha de ser important el que a mi em pot aportar i el que jo puc aportar a aquest lloc, i què puc aprendre, què puc gaudir, què puc treure dels circuits habituals.
¿Hi ha tribus?
Hi ha rails. I jo he descarrilat tota l'estona. En un moment em va importar molt entrar-hi, i ho vaig intentar. Em preocupava fer una campanya de Coca-Cola i no tornar a exposar mai més. Tenia menys visió del món que ara. No vull que un comissari decideixi si el que faig és interessant o no ho és, si entro en un grup o en una línia… En una línia no hi ha cap permeabilitat, no cal escoltar res, perquè ja saps on vas. No entro en certs circuits, però entro en d'altres que no canviaria per res, com les escoles: a Corea, tots els llibres de text tenen dibuixos meus que a classe utilitzen per parlar de sentiments, o d'emocions, o de creativitat. Em sembla la bomba.
¿Per què hi ha aquest rebuig a allò artístic i popular?
L'art és necessari per poder respirar. Cada vegada més. Hi ha tantes males notícies, que sort en tenim de l'art per posar el cap en un altre lloc, per obrir una finestra, per donar-nos una altra manera de veure, per portar-nos a llocs inesperats i no tan dirigits com la majoria de les notícies. I no interessa difondre'l perquè precisament tampoc interessa, socialment, tenir individus molt lliures, que puguin anar-se'n a altres llocs. És molt millor tenir-lo guardat en un soterrani. L'art té molt a veure amb la llibertat. Jo confio molt i experimento molt l'impacte de l'art. Les persones que s'apropen al que faig em diuen que senten coses. I jo pinto per una emoció, per un rampell.
¿Et ve sol, el rampell? ¿Et passa?
I espero que no em deixi de passar mai, perquè em connecta amb l'exterior i amb la vida. M'emociono per alguna cosa i, egoistament, vull parar el temps, fixar aquesta fantasia. I després la gent que ho mira ho porta a la seva pròpia emoció.
¿El rampell i el desig de fixar-lo els tenies abans que la professora te'ls potenciés?
Crec que ho tenim tots. Però si ningú t'ho fa saber, se t'omple la vida d'altres coses. Sempre és molt més important que treguis bones notes en matemàtiques que a plàstica. Quan jo estudiava, plàstica, gimnàstica i flauta anaven totes juntes. Si eres una patata en atletisme, com jo, ho havies de compensar tocant la flauta. Quan veig els projectes educatius i les escoles que parteixen del que faig, ho veig claríssim: els nens, tots, tenen això. En funció de qui es trobin i de quina manera els ho potenciïn, ho poden fer créixer més o menys, perquè són molt mal·leables.
Tens un estil molt reconeixible. ¿En quin moment va néixer?
El meu llenguatge s'ha anat fent. Al començament copiava els meus artistes de referència, com Antonio Saura. Mentre estudiava, em van impressionar dues exposicions de La Caixa, una de Barceló i una de Baselitz, i els meus treballs de belles arts n'eren còpies dolentes. Les meves primeres obres, de la beca que vaig exposar a Osca, semblaven d'expressionisme alemany: eren molt negres i tenien personatges molt agressius, amb moltes dents… En tinc alguns a l'estudi i la gent flipa. Però les històries que expliquen no són tan llunyanes de les que explico ara. Entre aquests personatges salvatges sempre s'establia alguna relació, o conversa, que no era per fer-se mal, era per intentar comunicar-se i explicar-se.
¿Quan vas deixar l'etapa fosca?
El meu estil es va fer més senzill a mesura que la meva vida es va anar endolcint: des del principi he estat molt conscient de la sort que tenia de poder pintar, això m'ha fet molt feliç i m'ha anat relaxant. M'agrada anar canviant i anar provant d'expressar-me millor, i m'ajuda buscar tècniques que em fan sentir incòmoda: gravats, ceràmica, escultures, dibuixos o quadres que s'han de treballar amb escala.
¿En quin moment decideixes que has trobat el teu estil?
És inconscient. Hi ha moltes de les meves obres que comencen amb una idea i després, com que cada obra té una vida i molt a dir, es rebel·len i em porten a coses que no volia ni havia planificat. Trobar l'estil també és una mica així: vas depurant, vas afegint, i en algun moment sents aquest clic i dius: això és el que vull comunicar, aquí trobo que he aconseguit la línia, el color, o les paraules que volia. I dius: prou, així es queda.
¿Per què hi ha paraules, als teus quadres?
Em fascina el poder de reordenar les paraules per aconseguir efectes molt diferents: les mateixes paraules que han servit per definir una cosa meravellosa de la teva vida, en un ordre diferent, tres mesos després, serveixen per explicar com t'ha destrossat això que tant t'agradava. I les paraules tenen quelcom plàstic, sigui en el so o per escrit, que em fascina. N'hi ha que són precioses. Quan sento una cosa que vull pintar, a vegades em surt una imatge i a vegades una paraula. Em faig notes de veu que expliquen el que vull pintar, i normalment després ho escric al quadre i així ja ho tinc controlat, perquè queda allà escrit. Tendeixo a utilitzar moltes paraules quan parlo de records. A l'exposició hi ha un quadre, Vestida de mar, que parla de tots els estius que vaig passar a Galícia, on vaig viure moltes primeres vegades. Quan vaig anar a exposar a Cadis, al mig del mar, amb l'olor i tot, em van venir de cop aquells vint estius. I vaig començar a escriure paraules que connecten els meus records, el mar i Galícia. I en pintar-les van anar creant un teixit, es van anar entrecreuant, algunes van quedar apartades o tapades, i van fer un vestit, perquè el personatge es vestís amb les coses que li han passat.
Tu parles dels teus estius a Galícia i cadascú hi veu els seus.
Faig visites guiades i és bonic, però per això moltes vegades no vull explicar els quadres. Si tu ets en un altre punt, ¿què t'he d'explicar jo del que has de sentir quan veus una pintura? A mi m'ha inspirat Barceló: m'ha transmès sempre que és un pintor molt físic, que pinta amb tot el cos, que té un punt animal, i que el seu art és molt viscut i molt de veritat. I el que fa és superautobiogràfic. A la seva entrevista a Catorze, arran de l'exposició de ceràmiques que va fer a La Pedrera, explica que va aprendre aquesta tècnica a Mali i la feia servir per representar parts de la seva vida. Però el que a mi em transmet no cal que m'ho expliqui. M'agrada sentir-lo, però no et pensis que m'aporta molt. Hi ha artistes que, facin el que facin, són de veritat, i estic convençuda que això transcendeix. No perdre aquesta veritat és molt difícil, perquè et passen moltes coses i perquè viure de l'art és molt complicat.
¿Quina importància té Barcelona per a tu?
Em va costar molt adaptar-m'hi quan vaig arribar, perquè la gent era molt més tancada que a Saragossa. Quan feia belles arts buscava relacions socials i la ciutat era un escenari, no m'interessava. Els últims vuit anys, però, he passejat moltíssim per Barcelona i n'he mirat molt l'arquitectura. M'he mudat de casa moltes vegades. I volia fer un tatuatge de tot això, una mena d'homenatge als més de trenta anys que hi he anat vivint intermitentment. Hi ha un quadre, Un soplo de aire, on surt el personatge allunyant-se de la ciutat. M'agrada moltíssim la sensació d'enlairar-me i veure Barcelona, que és una ciutat tan bonica, tan ordenada i tan fàcil, des de dalt. Hi ha quadres que parlen de com em perdo i m'equivoco sempre passejant per l'Eixample, la part més organitzada de la ciutat: com en som, d'estúpids, pensant que planegem les coses. La vida et va derivant. En arquitectura, la deriva és el desplaçament que pot tenir un edifici respecte al terra, i es calcula quan s'ha de construir un edifici perquè sigui segur. Em sembla un concepte poètic i inspirador. Tots estem buscant aquest equilibri entre l'exterior i l'interior, busquem on posar la casa i el cos i el terreny que estem trepitjant. La vida et va sorprenent, i el que era per sempre no ho és mai. Són coses molt òbvies, però quan les sento i les puc pintar, em sento bé.
L'art és repetitiu perquè les persones també ho som.
I ens sembla que descobrim qui sap què: no descobreixes res. El millor que pots fer és donar el teu punt de vista.
Em fa riure el quadre amb una família menjant que diu "Una festa".
És genial, perquè jo no ho hagués vist així. El sentit de l'humor, el joc, és important. Quan comences qualsevol cosa creativa, ha d'haver-hi això. Quan perds les ganes de jugar, el procés ja no té sentit. I és molt difícil mantenir aquesta curiositat, però és fonamental.
Molts dels teus quadres retraten escenes quotidianes.
La quotidianitat està molt poc valorada: és la nostra vida. Donem molta importància a allò extraordinari, però no te n'adones de com de bé estàs fent qualsevol cosa cada dia fins que deixes de poder-la fer. La teva arrel, el que et manté, la teva família, els teus amics, el teu entorn, la teva ciutat: si et treuen això, no ets res. M'agrada celebrar pintant les coses que fem com si res, a corre-cuita, però que si fallen es para tot. Pinto les estovalles de quadres que utilitzo a casa, i és un procés bastant mecànic que em dona pau i em dona espai per pensar molt. I si els personatges estan a sobre d'una rajoles, probablement són les rajoles de casa meva i les he trepitjat dues-centes mil vegades, i quan hi estic posant un personatge a sobre està formant part del meu entorn. I acabo construint la meva quotidianitat.
En una fotografia, els elements són els que són. El quadre el comences en blanc, i en canvi tries posar-hi unes rajoles, unes parets, unes estovalles, que són les teves.
Una part d'aquesta exposició parla de triar. Tries constantment, et vas configurant, i si ets aquí és per totes les decisions que has anat prenent. Traces un mapa que és només teu, i sigui com sigui el teu mapa, té un valor increïble, perquè inclou les mil vegades que t'has equivocat i les que l'has encertat. Tot el que tries té una conseqüència i hi has de viure. I no té mai tanta importància com quan prens la decisió, i això t'allibera moltíssim. Jo estic molt contenta d'estar traçant aquest mapa. El millor que et pot passar és estar una mica bé amb el que tens. Entendre que allò que et va fer plorar, et va fer sentir com una merda i et va destrossar després t'ha col·locat en un altre lloc que si no mai hauries viscut.
Hi ha personatges als teus quadres amb cabells fets de flors.
Tu, al cap, hi tens sempre moltes coses. Després decidiràs quines vols compartir, quines són només teves, quines vols deixar entrar. Has de tenir una mica el control. Vivim un moment en què tenen molt d'interès en treure'ns del mig. Hi ha moltes possibilitats que ens manipulin des de tots els punts de vista. M'atordeix. I penso: doncs ara tanco, em dedico a lo meu, m'importa un pito si a algú li sembla malament, s'ha acabat, aquí no hi entreu. M'agrada tenir la clau per poder decidir quan obrir i tancar el territori cap. Em cal per defensar-me i per mantenir aquesta mena de jardí una mica cuidat. La idea de les flors va començar així. Hi ha vegades que tens coses per pintar i n'hi ha d'altres que no, hi ha vegades que et surten les coses i d'altres que no et surt res. Però sempre tens aquest potencial. Com les plantes: ara els arbres els veus sense fulles, però saps que després els sortiran una altra vegada. La natura es repeteix.
És un mecanisme, el de tancar el cap, que hem oblidat.
I és cada vegada pitjor. Es va generant una mena d'angoixa vital: mai arribaràs a tot el que has d'arribar, mai res del que estàs fent és suficient. No fa tant, jo feia molt menys, tenia molta menys pressió i ho feia amb més alegria.
Els teus personatges somriuen. ¿La teva obra és optimista?
Hi ha un quadre de l'exposició, La vida, que ho resumeix. La vida insisteix, i si tens la sort de no morir molt jove, et passa de tot. Quan et passen coses dures, l'actitud és importantíssima. No m'agrada gens el drama, i puc suportar-lo fins a un punt. Entenc que quan un està enfonsat necessita desfogar-se i ha de tenir una persona a qui dir-li, però un cop ho ha fet dues o tres vegades, és suficient. Hi ha un treball que és teu, has de trobar la manera de lidiar amb el que et passa. I si no la trobes, te'n vas a un professional que t'ajudi. No hauríem de permetre'ns arrossegar un personatge trist tot el dia. És veritat que t'ha passat tot això que en aquest moment és una gran desgràcia, però després et cal buscar opcions per sortir d'aquí. Té un punt molt egoista, dir-me de prendre un cafè per explicar-me tot el que t'està passant. Tots tenim l'obligació de netejar una mica la roba a casa i sortir una mica endreçadets. Jo agraeixo molt que la gent, prenent el temps que li costa a cadascú, avançi i no estigui sempre en el mateix punt.
¿És una decisió, viure així, o un caràcter que has tingut sempre?
No crec que hagi sigut mai una persona dramàtica. Soc molt hiperactiva, i quan em passa alguna desgràcia, no penso a qui li explicaré, sinó què faré. He de posar-me en acció. És qüestió de supervivència: ho tinc innat, sense haver hagut d'anar als boy scouts. Quan estic trista també necessito que algú m'escolti i m'abraci, però ja estic pensant en la jugada següent, o posant el cap en un altre lloc. La pintura m'ajuda i té una part terapèutica: m'expresso, em desfogo i explico el que m'està passant. Tinc una visió positiva, i soc molt ingènua amb moltes coses. I molt contenta de ser-ho, perquè vull tenir l'esperança que puc trobar sortides. Ja sé que no solucionaré gairebé res, però si puc crear un espai i que qui hi entra en surti amb el cap una mica girat en alguna direcció, estic feliç.
Intentes posar-te un somriure a tu mateixa i en poses als teus personatges. ¿Quina cosa va abans que l'altra?
La dolçor que moltes de les meves obres transmeten és un objectiu que jo no aconsegueixo. M'emociona la tendresa, m'emociona veure-la, i quan la sento penso que m'agradaria quedar-m'hi molta estona. Ho desitjo. Molta gent pensa que estic sempre superfeliç, i no és veritat. Tinc molta mala llet. No soc dolça. He anat perdent la paciència que tenia. Em costa molt escoltar algú que no m'interessa, prefereixo estar sola a casa meva i tenir temps per a mi. M'he d'anar recordant "no et passis" i "a aquest li has parlat malament".
Fa molts anys que ets un fenomen a Corea. Hi faràs un musical. ¿De què va?
Em van proposar de fer un musical inspirat en la meva vida, però em va semblar absolutament poc interessant. I vam tirar per una altra via, més fantàstica. El musical es diu Lina i la protagonista és una nena que pinta i que té un germà petit entremaliat que ho fa tot malament. És un capritxós que cada dia vol una joguina i la destrossa, llença les escombraries per la finestra, i acaba generant un monstre immens d'escombraries que comença a atacar-los. I llavors la nena contacta amb la seva àvia, que és morta i és molt sàvia, i li comença a explicar com pot lluitar contra aquest monstre. La nena es converteix en una heroïna i amb el seu equip, i el seu germà, lluiten contra la destrucció del món en diferents escenaris: hi ha escombraries que ataquen des del fons del mar, a la jungla, als rius…
¿Com es fa, un musical inspirat en l'obra plàstica d'un artista?
Fa setze anys que treballo a Corea, i he tingut molta sort de conèixer gent que m'ha ajudat molt i m'ha portat a fer exposicions molt grans i projectes xulíssims que han vist molta gent i m'han permès anar creixent molt ràpidament. Quan vaig saber que una companyia estava interessada en fer un musical familiar inspirat en els meus personatges i en la meva estètica, vaig flipar. I després de fixar el guió que més m'agradava de les diferents opcions que havien preparat, vaig anar dibuixant tots els personatges. Col·laboro amb totes les seccions del musical. Dibuixo l'escenografia del jardí de flors de l'àvia, i el vestuari de cada personatge, i ells ho munten. I abans d'estrenar-lo fem una exposició immersiva on es reprodueixen tots els escenaris del musical, perquè les famílies puguin veure-la abans d'anar al teatre i ser part del musical i conèixer les cançons. Estem en plena producció i l'experiència m'està encantant. Cal tenir molta fe en la gent amb qui treballes. A mi, quan em fan una proposta, em ve sempre la idea al cap de: això et pot portar a la ruïna com a artista. Però em dura molt poc, perquè penso: ¿i què? ¿Quan tornaré a tenir l'oportunitat que algú faci un musical a partir dels meus personatges? És molt bonic que pensin que poden fer-ho, que els interessi, que vulguin dedicar-s'hi tant de temps. Jo tampoc m'ho explico. És una sort. I quan el procés m'agobia, procuro parar i recordar-ho, i passar-m'ho bé, gaudir-ho.
Ets positiva, però no perquè no pensis "això em pot portar a la ruina", sinó perquè ets molt ràpida pensant-ho i encara més ràpida pensant "¿i què?".
Cada vegada més. És una de les coses fantàstiques d'anar-te fent gran: t'adones que les decisions que prens, si són equivocades, no passa res. A la velocitat en què es mou el món avui en dia, imagina't a qui li estarà preocupant si aquella posició que vaig fer va ser un èxit o un fracàs absolut. És ridícul pensar que el que fas té tanta importància. Ja sé que dient que sí a coses estic dient que no a moltes altres sense ni tenir-les sobre la taula, però també soc molt conscient que la meva vida no és eterna, i he d'anar escollint el que més plaer em dona dintre de les meves possibilitats. I potser d'aquí un temps no em ve de gust fer això perquè ja ho he fet, i vull quedar-me aquí i no fer res. Doncs també ho contemplo.
Triïs el que triïs, quan dius que sí a una cosa estàs dient que no a tota la resta. Però l'alternativa és, des de la por, no triar res i dir que no a tot.
Això meu és una mica malaltís. Jo, sí. Sí. Sí. Sí. Gairebé sempre, sí.
Fotografies de David Ruano, Berta Parrot i Jordi Salinas.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
