Peixos, la darrera novel·la d'Eva Baltasar, és un llibre magnètic sobre la monstruositat de l'amor. Sobre aquell desfici addictiu que t'encega arran del precipici. La protagonista, de qui no en coneixem el nom, és escriptora, i ha anat a fer un club de lectura en un poble perdut. Pel carrer té gana i s'apropa a una rulot que troba per atzar. Fa cua perquè una dona (poc després sabrà que es diu Victòria) li serveixi peix i vi, i per mirar-la de prop: "És ella, penso. És ella. Venim al món amb una placenta, només una. Marxem amb un òbol sota la llengua, només un. I a cada vida esdevinguda entre la placenta i l'òbol, hi ha una sola vegada que, d'entre tots els amors que hi granen, n'hi ha un que neix amb aquest pensament: és ella –o és ell. I tant li fa si porta pau o porta guerra, o joia o malvestats o un gran dolor. Pot ser un amor correspost o un amor solitari. I fins i tot pot ser un amor correspost que amb el temps esdevé solitari. O a l'inrevés. Això és ben igual. Aquest amor comença així, amb una absoluta convicció". ¿Què és el que detectem en un amor a primera vista? ¿Què hi projectem, en qui no és més que un desconegut? ¿Què passa quan et deixes xuclar pel remolí estabornidor del desig? ¿Què és el que ens fascina, què és el que ens arrabassa?
Aquesta conversa forma part de la secció Parlen les dones.
¿Com estàs?
Mira, resistint: aquest cap de setmana em vaig intoxicar amb una truita de patates. Ahir a la nit tenia molt mal de panxa, plorava i tot, i vaig haver de trucar a un amic perquè em tragués el gos. M'he llevat, he esmorzat iogurt i arròs i ja em trobo una mica bé.
Aquest llibre també parla d'una intoxicació. Quan se't presenta una història d'amor així, ¿pots no deixar-te emportar?
Depèn del moment vital en què et trobis. Ara podria triar, però hi ha moments a la vida que tens una revelació: et trobes algú, hi ha una ressonància totalment inconscient, no saps per què t'atreu tant i t'hi abandones. Tot i saber que pot ser un camí perillós, estàs disposada a pagar el preu que sigui per construir aquell amor. Però sí que hi ha un punt de voluntat.
¿Sí?
Sí. Es nota molt en les parelles que s'estimen i estan bé: de cop i volta se't creua una altra persona, t'atreu, sents el principi d'enamorament –que al final és un principi d'obsessió– i depèn de tu si ho alimentes o no. Hi ha un moment previ en què encara pots triar. Tot i que si t'agafa jove, o que encara no n'has après –perquè no sé si mai se n'aprèn–, és molt fàcil deixar-se arrossegar. O també hi ha la voluntat de fer com la narradora i dir: sé que això és perillós i, tanmateix, vull anar-hi. Al capdavall, quan una persona t'atreu tant és perquè hi ha alguna persona en ella que també hi és en tu.
¿La foscor, també?
De fet, la narradora s'enamora de la part fosca de la Victòria perquè també la té dins seu. Quan la Victòria li vol fer mal i l'ataca dient-li "les novel·letes que escrius", aquest jutge màxim ella també el té dins seu. És aquesta part fosca la que l'atreu. I decideix anar-hi, sabent des del primer dia que és perillós i que no li va bé. Però clar, és un drac. I si estàs davant una cova i veus aparèixer un drac, ja saps que et pot cremar amb una bafarada de foc, o que et pot devorar. Però, ¿qui veu un drac a la vida? És magnífic, meravellós, hipnòtic! El vols tocar!
¿Et pot arribar a atreure la destrucció?
Esclar que sí. No sé si és el cas de la narradora: ella veu la Victòria, i la reconeix com una revelació: "És ella". I comença a projectar-hi tot el que vol: la reconstrueix. No saps fins a quin punt la Victòria és tal com la descriu.
En l'amor a primera vista, l'altre acaba sent un càntir on projectem tot el que voldríem.
Exacte, per això quan comences a veure comportaments que et fan mal i que no corresponen amb el que t'imaginaves, els ignores: només vols veure allò que la teva ment vol. Un insult és molt clar de detectar, però els detalls i comentaris petits que et fan mal, no. Però la intuïció és sàvia, t'has d'escoltar el cos.
Obviem cada senyal, però mentrestant la memòria ens els guarda tots, i el dia que obrim els ulls, ens els ensenya en safata.
I el drac es manifesta en tota la seva esplendor. I dius: "ostres, sí, és un drac i se'm vol menjar! ¿Què faig?" No és fins que una relació s'ha deteriorat que un dia mires enrere i tot quadra: "La primera setmana va passar això; la segona, em va dir allò".
Un dels indicis que hi ha un abús en una relació és la descompensació, quan un de forma exagerada està oferint més que l'altre. Es veu en detalls: la narradora és una mica esclava, es presta a pagar-ho tot.
I l'altra és una deessa, es creu que ho mereix tot!
¿Aquests rols de pidolaire es poden arribar a cronificar i assumir per sempre més?
Quin perill, pensar que podria passar. Jo he estat molts anys en relacions que no eren bones per a mi. Hi estàs, t'hi acostumes, és la teva normalitat. Entres en relacions així perquè, al capdavall, tots tenim les mateixes ferides que arrosseguem des de la infància, i una de molt important és la de l'abandonament. Som molts que la portem, més de la meitat de la humanitat, segurament. I et trobes amb una persona que de cop i volta se centra en tu, té curiositat per tu, et cuida a la seva manera, i, ostres, aquesta ferida queda molt alleujada. Però mentrestant, vas tolerant altres coses que contradiuen l'amor. Són maltractaments: en nom de l'amor t'està destruint. Però, de tant en tant, et segueix posant aquella pomada a la ferida, i et quedes allà un any, dos, deu. Hi ha qui s'hi queda tota la vida.
Escrius: "He començat a viure la història més perillosa de la meva vida però encara no ho sé". No sé si tothom és capaç d'entregar-se a una història d'amor així, que tant implica anar al paradís com a l'infern.
Estic segura que hi ha gent que no s'entrega d'aquesta manera. Jo ara no m'entregaria amb aquesta ceguesa, sinó més conscient. I seria una entrega a favor de l'amor i no a favor de l'atzar: et trobes algú que no coneixes de res, i hi ha una ressonància que et fa pensar que podria ser important per a tu, però ¿amor? Si no saps qui és! És una obsessió!
¿Què és l'enamorament?
L'enamorament ha de ser una malaltia. De fet, és un desordre químic del nostre cos, i és meravellós perquè no menges i et trobes bé, no dorms i et trobes bé, comences a cometre errors i no t'importen, la vida és fantàstica, el patiment desapareix. Per això dura uns mesos, màxim un any, perquè si no, moriríem, el cos no pot sostenir-ho. És aquesta obsessió que és necessària per establir un vincle ràpid. Però, a partir d'aquí, cal conèixer la persona per construir un amor, i no et diré sa, perquè l'amor és sa i bo per se, però bonic.
¿El desenamorament també és una malaltia?
Ai, el desenamorament... el pateixes com una malaltia. És un dol i pot fer més mal que algunes malalties. De fet, pot desencadenar malalties somàtiques: depressió, per exemple.
¿Desprendre't d'una relació tòxica és fàcil?
No, perquè has deixat que arribi a ser tòxica. Quan ja hi ha algun signe de toxicitat, has de tallar la relació al moment. Si esperes, et costarà molt marxar, hi estaràs molt endinsada, implicada, hi haurà molta dependència. Costa molt de sortir d'un lloc així.
És com unes arrels que es van fent fondes, ¿oi?
Sí, costa d'arrencar-les. I és molt fàcil recaure-hi, no acabar-ne de sortir.
Hi ha qui diu que és millor viure una història així, encara que et destrossi, que no pas viure d'una forma gris, apagada i no sentir res. I potser sí que tots somiem en grans històries d'amor, però, ¿idealitzem massa la intensitat?
És que és una droga: ens agrada sentir-nos vius, l'adrenalina, però no pots estar permanentment així. Haver tingut una història com aquesta, haver-la sobreviscut, poder-ho explicar i haver-ne après és meravellós. Però hi ha gent que passa per aquest món sense viure grans històries d'amor, i tampoc els cal, són feliços. Cadascú té el seu camí, i al final t'acabes trobant amb qui t'has de trobar i ja és la teva responsabilitat com ho gestiones.
La narradora es fixa molt en com és la Victòria, gairebé és com si l'estudiés: "M'interessa disseccionar-la, saber com les paraules li arriben a la ment i què és el que toquen dins la ment." Descobrir com pensa qui t'agrada té alguna cosa de fascinant, ¿oi?, és com descobrir un país.
En essència l'amor és aquesta preocupació perquè l'altre estigui bé, però també és aquesta curiositat. Com si fos un nou continent, anem a explorar-lo: vull acotar-lo, fer-ne el mapa, el vull conèixer, vull compartir-ho. Ella té aquesta curiositat per saber què és el que ressaltarà dels seus llibres, perquè això dirà moltes coses d'ella.
¿Pistes de la personalitat?
A tots ens agrada més mostrar la nostra part lluminosa, és la més còmoda. Però hi ha una part més fosca, que està a l'inconscient i que és la que m'interessa, perquè és la que ens domina: és la que fa que m'atansi a algú sense saber per què. ¿Per què t'atrau aquest i l'altre no? I no és una qüestió de físic, sinó d'energia. Venim preprogramats per unla pròpia història familiar. Per exemple, de tota la vida que m'encanten els colmados, m'hi sento com a casa: m'encantaria tenir-ne un.
¿Per què?
La meva besàvia tenia un colmado, i ho vaig saber no fa gaire, m'ho va dir la meva àvia: que abans de ser portera, en tenien un. I vaig dir: home! Ja ho entenc! Perquè si no, ¿de què?
Imagina't la de coses que fas sense saber-ne el perquè.
I tant! Potser t'acabes enamorant d'algú que té els ulls blaus perquè l'amor de la vida de la teva mare era un home amb els ulls blaus.
Ves a saber quantes coses fem sense saber-ne el motiu d'arrel, ¿oi?
Per això el títol, perquè els peixos estan sota l'aigua sense saber que hi són i es mouen per instint. La narradora també es mou dins l'amor per instint: no sap per què és allà: es mou, sobreviu. Hi ha moments en què se sent amenaçada i el que fa és reaccionar. I t'ho explica: no era la millor manera, però he reaccionat així.
Em fa l'efecte que és com si ella mateixa s'observés des de fora, ¿oi? I s'adonés que amb la Victòria està actuant com no voldria actuar.
Sí, és el moment del desdoblament. Ho faig molt: em miro des de fora i a vegades no em reconec. La protagonista de Boulder es mirava a si mateixa i deia: "¿però què estic fent? ¿en què m'he convertit?". ¿A tu no et passa?
I tant, i de dir-me: ¿per què he respost aquesta tonteria?, ¿per què no em surten les paraules?, com si la que parla fos una altra diferent de mi. ¿Què creus que vol dir, quan ens desdoblem?
Que estàs en incoherència i hi ha una part teva que et vol salvar. El que estàs pensant, sentint, fent i dient no està en concordança: adona-te'n, perquè si no, acabaràs patint. I la narradora, quan veu que està en perill, escriu. És la forma de prendre la distància que necessita per veure què està passant i canviar-ho.
¿Escriure pot ser una valentia? Perquè si és una forma per entendre coses de tu, potser pot fer por.
¿Valentia? No, perquè m'atreu molt anar als llocs incòmodes, hi vull anar. I és molt fàcil fer-ho de la mà d'un personatge, és molt segur, no cal que hi vagis tu.
No hi vas sola.
Clar!
Diuen que els peixos no tenen memòria.
És una de les bones coses d'escriure, que quan ho deixes escrit, t'ho pots treure de la memòria. Te'n pots desentendre.
¿Fas net?
Sí, pots expulsar-ho. Per això molts psicòlegs fan servir com a eina de reconciliació i de perdó l'escriptura. Té aquest poder terapèutic: escriure serveix per cancel·lar el passat i extirpar la memòria.
Per tant, ¿en aquest llibre has fet net de coses teves?
He pogut escriure Peixos perquè ja vaig fer net fa anys. Si hagués fet net amb aquest llibre, hauria sigut un drama. No estic explicant una història meva, les meves històries han estat molt diferents. Però sí que he reviscut algunes sensacions.
Com que està escrit en primera persona, passarà allò que tothom es pensarà que ets tu.
Però és divertidíssim! I a més, a la narradora l'he fet escriptora. Jo vull anar als clubs de lectura ara!
Quina gràcia, justament molts escriptors ho eviten, diuen: "No soc jo!"
A més, donaré versions diferents! [riu] Ho trobo divertit. És la cinquena novel·la, totes són molt diferents i encara hi ha qui es pensa que estic explicant la meva vida. Però a veure, tu què et penses, que tinc quaranta-set anys, no em dona per tant! És molt convincent la literatura. La projecció que fa la narradora amb la Victòria la pot fer el lector amb el llibre: me la vull creure. "¿I com es diu, la protagonista? Ai, no té nom! Està aquí a la coberta! Eva Baltasar, és ella!" Pensa el que vulguis però històries així les hem viscut gairebé tots.
¿Què és important per a tu quan escrius?
Rendir-me. Mai sé què escriuré, ni planifico les novel·les ni sé de què parlaré. Abans d'escriure em rendeixo a l'esperit sant i li dic: mira, ja em diràs què he d'escriure perquè jo no ho sé. I començo.
¿I obeeixes?
Sí. I si una novel·la no m'enamora perquè l'he lluitat massa, l'abandono. Em va passar amb Boulder: abans vaig fer dues novel·les totalment diferents, escrites de cap a cap, i les vaig esborrar senceres. A la tercera em vaig rendir: l'error era que intentava construir una història que mostrés una dona que fos un boulder, i em vaig dir: si no ha de ser un boulder, que sigui una altra cosa. I va sorgir el llibre en sis mesos. Ja està, era aquest.
I per tant, ¿què evites?
Perseguir una novel·la, tenir un objectiu. Jo m'abandono i si acabo i veig que no m'enamora, l'esborro tota.
A vegades llegeixo llibres i sembla que s'esforcin a amagar, que no s'atreveixin a ensenyar aquella veritat, aquell diamant, sinó que el dissimulin. Com si hi hagués una mena de pudor. Suposo que aquesta entrega teva...
...és la llibertat. M'és igual qui ho llegeixi, m'és igual que un dia em deixin de llegir, m'és igual que un dia no em publiquin: seguiré escrivint el que m'interessi escriure en aquell moment. I això és la llibertat: no dependre ni de tenir lectors ni de la crítica. És que ni llegeixo les crítiques ni les ressenyes ni les entrevistes.
¿Res?
Res. De vegades me les comenten: val, perfecte. Però no en llegeixo: ¿per què? No m'aporta res. El que m'interessa és escriure.
¿És una forma de protecció?
No és l'objectiu, però ho acaba sent. Perquè imagina't que comences a llegir coses molt bones, molt bones, i vinga, t'infles; i, després n'hi ha una de dolenta, i et fa mal, et desinfles. No, sisplau: jo vull calma i pau.
No tens Twitter.
No tinc res, tinc un telèfon que és modern però sembla tonto perquè no tinc aplicacions. Bé, tinc WhatsApp perquè tinc filles, eh, que si no... No tinc xarxes ni n'he tingut mai ni tinc ganes de tenir-ne. Però jo què sé, si un dia em vingués de gust, potser en tindria, tampoc és que sigui una talibana de les xarxes, però no m'aporten res.
I això del sistema literari, de les capelletes, ¿com ho veus?
¿Què és això de les capelletes?
Els grupets que es fan d'escriptors, editors, i es donen la raó, critiquen els altres, es fan jerarquies.
Ah, molt bé! Si són feliços així... Jo és que el món de l'opinió no m'interessa. Em sembla fantàstic que existeixi, però em quedo al menjador de casa.
¿L'èxit que tens com el vius?
Amb molta gratitud, perquè em permet viure d'escriure, que no m'havia passat fins que vaig escriure narrativa. I amb molta naturalitat: l'èxit no és poder viure d'escriure, no és tenir molts lectors, és poder fer allò que m'agrada. És tenir aquesta llibertat i aquesta pau. És passar per aquesta vida no només havent fet novel·les de gran èxit, sinó havent-la viscut com m'agrada.
Es publica exageradament, ¿quina relació tens amb aquesta maquinària?
Tinc sort que publico amb Club Editor, i he anat publicant cada dos anys, però ha estat de manera natural perquè tinc tot el temps del món. Començo una novel·la i no sé quan l'acabaré, però ningú m'apreta dient-me: "Ha d'estar d'aquí a dos anys!". Ha coincidit que han sortit cada dos anys, però perquè és un ritme que és natural en mi. En els mesos de promoció no puc escriure perquè estic totalment girada cap enfora, i escriure és una feina interior, he d'estar més sola i més a casa.
¿Pots viure exclusivament dels llibres?
Sí. I no escric per a ningú, tret d'alguna proposta puntual que m'hagi vingut molt de gust, però són poquíssimes. És una sort, sí. Porto una vida austera, visc amb les meves filles en un poble i no vaig de vacances. De fet, ja viatjo prou i no és que m'agradi viatjar. El meu somni és tenir un hort amb dues gallines.
El llibre em feia pensar que som nosaltres qui ens hem de salvar i hem de tenir cura de posar-nos al lloc on ens toca: si cal, en un altar.
Sí, quan acabo les novel·les m'agrada deixar les meves protagonistes en llocs que, encara que semblin horribles des de fora, siguin bons per a elles, on puguin aprendre. Ha aconseguit clausurar una història molt destructiva amb èxit. Queda molt entronada.
¿Pot tornar a començar?
Pot seguir, havent après molt.
¿Que bé, oi, que dins de la vida hi pugui haver tants nous inicis?
Sí. També requereix molta voluntat, ¿eh? He arribat a la conclusió que la voluntat és clau: a la vida has de voler les coses, si no, acabes convertit en una víctima. I les víctimes les porto molt malament.
Però en tots els àmbits: l'amor, la feina, pots prendre el paper de víctima o agafar el poder.
I un poder que no sigui destructiu, que sigui per enriquir, per acompanyar. Perquè el poder que té la Victòria és destructiu.
¿Tu estàs en un lloc bo, ara?
Jo soc un peixet, també, ¿eh? La meva mare tota la vida m'ha dit: ets un peixet sense sang. Estic en un moment en què intento ser prou conscient: ¿qui vull ser? ¿com vull acompanyar? ¿em deixo guiar només per l'instint, que em porta cap aquí, cap allà i a vegades no sap què vol? ¿o trio algú i l'estimo bé, encara que sigui sense enamorament?
¿Sense enamorament? Sembla que no pugui ser, ¿oi?
Ho estic llençant a l'aire, no estic dient que estigui en aquest punt, però és una opció. Potser per viure l'amor no cal que hi hagi hagut enamorament. Hi ha gent que no s'enamora, potser hi ha una admiració, un apreci, un apostar per construir un amor amb algú: això em sembla molt valent. I no honomés des de la raó, no és una llista amb tot de tips: "que ens portem bé", "que sigui així". És allò de: no sento un gran enamorament, però aposto per construir una cosa amb aquesta persona i estimar-la, i conèixer-la, i voler-li el bé. Aquesta opció em sembla molt temptadora.
Estem acostumats que el trajecte de l'amor ha d'implicar la intensitat, passar-ho malament. ¿Hi pot haver un altre camí més sa?
Potser sí. I potser llençant-hi, et sorprèn.
Peixos
© Eva Baltasar
© d’aquesta edició, Club Editor, 2026
"Parlen les dones" acull articles i entrevistes inspirats en la jornada del mateix nom que organitza cada any el Departament de Cultura. La darrera edició de la jornada, celebrada l'abril del 2025, anava sobre l'edatisme.
 |  |
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
