Guillem Balart (Albesa, 1 d'abril de 1993) té un magnetisme que, interpreti el personatge que interpreti, atrau la mirada de l'espectador. També té una carrera envejable per a qualsevol que es vulgui dedicar a la interpretació, durant la qual ha encadenat obres de gran dimensió pública i artística. Hi he parlat sobre la seva vida i el seu ofici, el que l'ha portat fins aquí i el futur que l'espera en el sector teatral. I m'ha confessat una cosa que encara no té, per molt que internet sigui ple de fonts que diguin el contrari: una llicenciatura a l'Institut del Teatre. Fins al 7 de juny de 2026, el podeu veure a l'Espai Lliure amb l'obra El fill, del premi Nobel de literatura Jon Fosse, dirigida per Ferran Utzet.
¿Què fa que als espectadors ens agradi especialment veure't actuar?
Deu tenir a veure amb aquesta cosa que em posseeix i em transforma quan pujo a l'escenari: el temps para i entro en una altra realitat, on es descobreix alguna cosa diferent del dia a dia. És un procés màgic que es pot intuir a la sala d'assaig, però no es revela fins que s'estableix el diàleg entre el públic i l'actor. Jo gaudeixo tant aquesta transformació que potser l'espectador veu que l'estic gaudint. És el més espectacular que té el teatre.
¿Com explicaries aquesta transformació a algú que no hagi fet mai teatre?
És un procés de metamorfosi una mica kafkià: de cop soc un mico, de cop soc una persona diferent de la dels meus pensaments. Neix d'això que en diuen la convenció teatral: tu saps que jo soc el Guillem de carn i ossos i que estic jugant a interpretar; però entre els dos establim una norma, un pacte, en el moment que s'encenen els focus i comença l'obra. Jo passo a ser un altre, també soc mirat per un altre, i descobreixo què està passant en la mirada d'aquest altre. És una transformació que fa l'actor i també fa el públic, en el fons.
Hi ha una part de saber actuar que es treballa. ¿Hi ha una part que no es treballa?
L'art té una part de tècnica i una part d'intuïció, que és molt poc tangible. Hi ha gent que té moltíssima tècnica, però que es manté sempre en aquesta estructura i no acaba d'explotar, de redescobrir-se, d'anar al límit, de trobar altres racons en el seu ésser. La tècnica és necessària, però l'art no pot volar tirant només de tècnica. I també hi ha molta gent amb talent que no aprofundeix en la matèria. I a través de la intuïció pots fer una interpretació espectacular durant una estona, però no pots aconseguir la repetició del teatre. El talent, la virtut, el do, han de ser treballats.
¿Tens talent?
Tinc la sensació que sí, que tinc un bitxo o una intuïció que m'ha ajudat molt tant a poder formar-me com a anar empalmant projectes de teatre. És una sort, perquè el contacte amb el públic és la gran formació. He anat descobrint que tenia aquest bitxo progressivament. Quan vaig començar a fer exercicis de teatre a l'Escola d'Art de Vic, ho veia com un joc, però el Jordi Arqués em va dir que en la meva interpretació hi havia un diamant en brut. Em va animar a anar a una escola d'interpretació on uns professionals m'ajudessin a donar tècnica a aquesta intuïció, i a prendre consciència que el teatre és un ofici.
¿Quan vas decidir dedicar-te al teatre?
Jo no volia ser actor. A casa no havia respirat art; als meus pares els agrada llegir i algun dia anàvem a veure algun musical, però no m'he criat en el món cultural. Sempre hi va haver alguna cosa que m'interessava en el teatre i les pel·lícules, però jo volia ser bomber.
T'he llegit dir que en un moment vas quedar fart de l'educació formal.
L'ESO em va impactar molt. És una etapa que et fa passar de la infància a l'adolescència de cop. Tu ets un crio d'onze o dotze anys que vens de passar el pati jugant amb bales i baldufes amb la bata tacada d'haver dinat, i de cop comparteixes pati amb nanos que fumen porros a dos metres de tu. Jo em vaig perdre, no sabia què estava passant. Se'm va trencar un món violeta, de somnis, d'idees, d'alegria, de joc; i vaig passar a un món gris, molt dur, molt tancat. Vaig acabar tan fart que no vaig voler continuar l'educació formal amb el batxillerat, sinó escapar-me del poble i anar al Pallars Sobirà per intentar treballar en el món dels esports de muntanya.
¿D'on va sorgir, aquest interès per la muntanya?
L'escalada a Moià té més força que el futbol. Durant l'ESO em vaig apuntar a un grupet de quatre o cinc nanos que en feien, ho vaig començar a gaudir, i vaig dir: hòstia, em plantejo formar-me com a tècnic de muntanya. Després, al Pallars Sobirà vaig descobrir que la muntanya és dura i la seva gent, que ha estat allà tota la vida, és molt tradicional, un punt conservadora. Jo era un foraster. Em deien: ¿D'on vens, tu? ¿Ets el fill de tal? ¿Ets d'aquí? Em costava trobar feina perquè tenia disset anys i les empreses em veien molt jovenet. Quan la meva mare em va parlar del batxillerat de l'Escola d'Art, com que tenia l'espineta de l'artístic i la del batxillerat, vaig avortar la formació com a tècnic de muntanya per anar a fer el batxillerat artístic a Vic. I allà va aflorar la meva visió més sensible, la que permet mirar les coses des d'un altre punt de vista: això és una taula, però si la pinto i m'imagino que és un paisatge ple de neu, pot ser una altra cosa.
¿Et vas retrobar amb el color violeta?
Del tot.
L'endogàmia del món de la muntanya, ¿al món cultural i teatral també l'has trobat?
El món, també el cultural, funciona per petites famílies que s'organitzen. En el teatre hi ha petites famílies que normalment treballen amb gent que ja coneixen. Com que ja hi han treballat una vegada, hi volen treballar una segona, una tercera i una quarta. És complicat entrar-hi: tant en el sector teatral com en el sector audiovisual, costa tenir primeres oportunitats. Un cop traspasses aquest llindar de les primeres oportunitats, si hi tens traça, acostumen a comptar amb tu. O almenys és el que m'ha passat a mi; és una professió molt incerta, hi ha gent que ha estat treballant deu anys seguits i després no els han trucat més.
Vas començar a treballar abans d'acabar el grau a l'Institut del Teatre.
És fort: encara no el tinc acabat. Encara tinc algun crèdit pendent. I em sap molt greu. Si em sent algun professor de l'època, dirà: però, ¿aquest nano…?
¿L'Institut limita massa les possibilitats professionals dels seus estudiants?
La formació és necessària per conèixer l'ofici, però també talla una mica les ales de l'autenticitat de cada persona. El pla docent necessita que tothom passi pel mateix forat: tothom ha de complir les mateixes hores, els mateixos requisits, els mateixos crèdits. I és difícil fer sortir les individualitats i la brillantor de cadascú d'aquesta manera. El meu primer dia a l'Institut, em vaig dir: això és la formació, i és important, però la vida és fora de l'escola, i el teatre, l'ofici que estic aprenent, es fa davant del públic i fora de l'escola. Ha d'existir la formació reglada, pública i de qualitat de l'Institut del Teatre, però almenys en el moment que jo hi vaig entrar no era prou permeable quan un actor rebia una oferta de feina que podia representar l'inici de la seva carrera professional. Vaig passar tres setmanes de bòlit fent els càstings de la companyia jove del Teatre Lliure, em vaig haver de saltar molts crèdits i els vaig haver de repetir el següent curs. I per la set de treballar, d'estar fora de l'escola, vaig anar acumulant crèdits pendents.
¿Els càstings tan llargs es paguen?
No.
En el món empresarial, hi ha processos de selecció llargs en els quals es paga les persones per compensar el seu temps.
El teatre és fotudament bell, és un art bellíssim, però és fotudament precari. I és tan preciós per a un actor que es vol dedicar al teatre fer les proves d'accés al Teatre Lliure, la casa que van idear uns bojos en plena dictadura per fer un teatre diferent, que t'arremangues. Dius: vinga, fem-ho, a qualsevol preu. Juguen amb això. Hi vaig dedicar un mes de la meva vida, però el caramel·let també era molt gran: un contracte per fer teatre durant dos anys. No ho té cap actor. És veritat que tot aquell temps que hi has invertit, encara que no t'agafin, té un preu: jo vaig perdre els crèdits de l'institut. A la vida has de triar.
Vaig demanar a l'Oriol Broggi què li agradava tant de tu per haver-hi volgut treballar repetidament. I em va explicar com us vau conèixer: un dia vas adreçar-te a ell al bar de La Perla i vau parlar de Mouawad. L'Oriol em va dir que ell troba a faltar aquest interès en molts estudiants.
La Perla 29, com a estudiant de teatre i com a xaval jove que vivia a Barcelona, era una cosa de la qual volia formar part com fos. El primer cop que vaig entrar en aquell espai vaig veure Incendis. De les millors obres que s'han fet els últims vint-i-cinc anys en aquesta ciutat, sens dubte. Jo coneixia el teatre típic, a la italiana, amb un pati de butaques i quatre focus. I de cop vaig veure aquella nau gòtica amb aquells arcs, aquelles pedres, aquella sorra, aquella posada en escena, aquelles interpretacions tan viscerals, i vaig dir: jo vull fer això. I no sé si ho podré arribar a fer mai. És d'una bellesa i d'una fragilitat alhora… És teatre en estat pur. I amb aquesta passió del jove que li pot més la passió que la vergonya, vaig dir: ¿qui ha dirigit això? ¿Aquest senyor? Mira, està allà fent una cervesa. ¿Per què no hi vaig? Va, vinga, som-hi. I vaig començar a parlar-hi, li vaig dir que estava estudiant a l'Institut del Teatre, que era un nano de fora i que a Barcelona estava bastant perdut, que tenia ganes de descobrir què hi estava passant. I aquest interès que tenia ens va unir molt, amb el Broggi. També ens va unir l'atzar: quan vaig fer el taller de quart (per tancar la carrera, a l'Institut del Teatre es fa una obra i normalment la dirigeix un director extern), venien el David Selvas en un grup i l'Oriol Broggi en un altre. A mi em va tocar anar amb l'Oriol, quan ja feia quatre o cinc anys que havia anat a parlar amb ell a La Perla. Coses del destí. Més tard, em va obrir les portes al món professional a Barcelona.
¿Què creus que fas perquè tant l'Oriol Broggi com el Julio Manrique, per exemple, decideixin tornar a treballar amb tu després d’una primera vegada?
Hi ha una part de ser professional. Les coses bàsiques: aprendre't bé el text, ser generós amb els companys de feina, ser puntual, tenir compromís. I una altra molt important, que és la persona: el teu caràcter, el teu vincle amb els altres… Muntar una obra de teatre són moltes hores: assagem de dilluns a dissabte durant sis hores al dia i les funcions són de dimecres a diumenge durant quatre o cinc setmanes. I hi ha moments que ho passes malament, moments de nervis, moments d’aiaiai. Els dies abans d'estrenar tothom dubta. Es passen molts remolins emocionals. I els directors volen assegurar-se que a la companyia es respirarà bona energia, que hi haurà cohesió.
Tens una carrera envejable. Has fet moltes obres amb un component artístic especialment interessant. ¿Estàs en un moment d'estabilitat?
Estic en una etapa de més maduresa i estabilitat personal que laboral. Aquesta feina mai serà estable, això ja ho tinc assumit. Però si estic quatre o cinc mesos sense treballar, tinc la sort que no he de pagar hipoteca i que no tinc fills. Fins ara havia anat molt de bòlit amb la feina i estava molt ansiós per tenir projectes, per no parar de treballar. I ara em prenc la vida un pèl diferent, amb més calma. Estic tranquil.
¿Què fas que et permeti estar en aquest punt?
Quan no treballava no sabia què fer amb la meva vida. I ara he entès que la meva vida és, en part, no estar fent teatre, malgrat que és el que més m'apassiona. No estar estudiant un text, no estar assajant. I estic aprenent a agafar-me aquesta part de la vida des d'un altre lloc. Quan em desperto, no obro el mòbil directament. Medito una mica. Estic en contacte amb una altra manera d'estar en aquesta ciutat que t'ofereix estímuls constants. Des que vaig començar El dia del Watusi vaig deixar de beure alcohol: sembla una tonteria, però beure alcohol permanentment cansa, i són unes toxines que he apartat de la meva vida. Estic llegint molt. I m'agrada molt retrobar-me amb la literatura sense haver-la d'estudiar ni interpretar. I estic fent feina, però no en tinc excessivament.
Has après a controlar totes les parts de la teva vida.
Tot va començar amb El dia del Watusi. L'obra té una densitat, una durada, un desgast emocional, una exigència física… Quan vam començar a assajar vaig entendre que havia de tenir la vida d'un atleta. Dormir les hores, menjar bé, sortir poc de festa, no excedir-me amb l'alcohol...
¿T'agradaria ser actor tota la vida? Després de passar per voler ser bomber, guia de muntanya i filòsof, ¿creus que ho has trobat?
No sé què dir-te. De moment ho gaudeixo molt, i segur que ocuparà una bona part de la meva vida. Però no sé si serà així fins al dia que em mori. La vida va oferint el que ha d'oferir. I podria passar que d'aquí a uns anys, de cop, vegi que hi ha alguna altra cosa que em fascina, que m'omple, i que necessito parar el teatre per fer-la.
¿M'expliques això de treballar de dins cap a fora o de fora cap a dins?
Interpretant sempre donem algun tipus de forma, i la pregunta és d'on agafes aquesta forma. Treballar de fora cap a dins deu ser posar-te una mena de màscara, agafar el que t'arriba de fora i fer-ne una forma, treballar des de la carcassa. I treballar de dins cap a fora deu ser treballar des de la part més vulnerable d'un i després donar-hi una forma. Jo acostumo a treballar de dins cap a fora: des del que visc, des del que m'està passant, des de la persona que soc, segons el projecte, segons la temperatura de cada cosa, començo a habitar un tipus de personatge o un altre.
¿Com canalitzes l'ambició, després d'haver fet un Hamlet? ¿S'esvaeix, la motivació?
La motivació la continuo tenint intacta. Tinc la sensació que sempre hi haurà històries per explicar i sempre hi haurà projectes per bolcar-m'hi plenament. Però després del Hamlet va haver-hi un canvi vital: era pandèmia, el món estava com estava, assajava una obra que planteja cap on va la humanitat i el dubte existencial de Hamlet va traspassar-se'm a mi. ¿Què faré, ara? ¿Cap a on aniré? D'això fa quatre anys, i des de llavors han sortit projectes preciosos. M'agrada estar en espais que em posin al límit per descobrir-me en altres llocs artísticament. M'agradaria anar a fora, i provar de fer teatre amb els polonesos, per exemple, que tenen una escola de teatre boníssima, o amb els anglesos. Hi ha moltes coses per fer. Estic en un punt d'anar temptejant quins projectes arriben i cap a on va la cosa.
Timothée Chalamet, en el seu discurs als premis SAG, donava a entendre que la seva ambició era créixer artísticament però també en reconeixement. Que volia ser "one of the greats", com Marlon Brando, Viola Davis o Daniel Day-Lewis. ¿Ho comparteixes?
Tinc els meus referents, com tothom, hi ha actors i actrius catalans boníssims, però faig el meu camí. El que m'agrada és que crec que tinc un futur al davant on hauré d'explicar històries: m'arribaran projectes que explicaran la societat d'avui amb la màxima honestedat i la màxima força a partir dels quals podré construir relats. I més endavant també m'agradaria dirigir: havent estat actor, un director pot comprendre molt el que li passa a un actor quan està fent una escena. La meva ambició és poder-me continuar dedicant a això i que els projectes que m'arribin no siguin només per distreure, sinó que facin pensar, que facin dubtar.
No parles de premis o de teatres més grans. El repte d'explicar el món i aportar-hi, des de qualsevol teatre, per petit que sigui, no te'l pots acabar.
I això té una força increïble. No hi ha cap altra professió al món amb tants premis, tantes gales i tantes catifes vermelles. Hi ha molta ambició desmesurada com la de Timothée Chalamet. I això ha d'existir perquè dona renom, però a vegades ens acabem perdent i oblidem el que hem d’aportar. Jo vull rebre bons papers, que m'hi pugui deixar la pell i que siguin un repte. M'interessa molt més explicar un bon relat, que estigui ben explicat i que arribi, que no que em donin un premi a la millor interpretació de no sé què. Tot i que, evidentment, per a l'ego reconforta més el premi.
Un premi el pots guanyar i ja l'has guanyat; en canvi, aquest objectiu de reflectir el món, d'aportar-hi alguna cosa, d'explicar-lo en la seva complexitat, és molt més difícil, perquè és inabastable.
I és la màgia i la gràcia del que conforma un artista. L'artista que busca l'inabastable. Un Goya, un no sé què, és finit. I arribar a la finitud de les coses, un cop hi arribes… Està molt bé, però la decisió la prenen uns acadèmics, un jurat que és extern a tu. No queda dins de la teva decisió personal. És una conseqüència de la feina, però no ha de ser-ne l'objectiu.
¿Per què creus que t'atrau la tragèdia contemporània de Mouawad?
Mouawad sap transformar el món en art dramàtic. Té molta habilitat amb les paraules. Sap com respira un actor a l'escenari i què necessita per connectar amb les emocions. És increïble: el personatge que ha de fer un monòleg ve d'un lloc tal que aquest monòleg gairebé li surt sol, de manera que l'actor només ha d'estar una mica connectat i ben dirigit perquè li surti el torrent de paraules. És un dramaturg molt intel·ligent i amb referents literaris molt bons. Agafa els principis de la tragèdia grega de Sòfocles i els de Shakespeare i conforma unes tragèdies contemporànies que són molt punyents, lingüísticament increïbles i narrativament perfectes.
¿El món actual és tràgic?
Absolutament. Només cal veure Donald Trump amb aquella mena d'agents de les SS que té corrent pels Estats Units, increpant la gent de forma aleatòria per veure si són americans o no. O l'augment de l'extrema dreta a Europa. Tot és una mena de farsa. I Mouawad ho sap posar sobre la taula i extreure'n certa bellesa. La qualitat de l'art hauria de ser aquesta: posar bellesa, reflexió o interès en el que és tràgic o dolorós.
¿Ets religiós?
No crec en Déu, però sí que crec en una existència mística posterior a la vida carnal. Se'm fa molt trista, la vida, si penso que tot s'acaba quan morim.
¿Quina pregunta filosòfica t'interessa més?
La de Hamlet. ¿Què som? Una pregunta existencial que també està molt present en el teatre. El que m'interessa de la filosofia, sobretot, és que planteja més preguntes que respostes. Està en un dubte permanent. El teatre carnalitza tots aquests dubtes, aquesta experiència de ser ésser humà: la vida, la mort, l'amor, l'amistat.
¿Trobes que s'assemblen, la filosofia i el teatre?
La filosofia, moltes vegades, cura l'ànima. He llegit un assaig de no sé què, hi ha moltes coses que no he entès, però he tancat el llibre i ara tinc un cert confort a l'ànima. Hi ha una cosa que m'acompanya, no estic tan sol en aquest món. I en aquest món cada cop més globalitzat, on les ciutats cada cop s'assemblen més entre elles, l'autenticitat dels pensadors de Barcelona crea una petita comunitat que és autèntica. El teatre també té un punt molt local. Una companyia de teatre formada aquí que explica una història d'aquí en un teatre d'aquí és molt diferent d'una companyia que treballi a París, per exemple. Es generen petites comunitats d'humanisme, de teatre, filosofia, art, dansa. I això és fascinant. El món cada cop és menys humanista. Jo hi trobo a faltar que es pugui respirar art i pensament, com m'imagino que passava al Renaixement.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
