David Benatar és un personatge del tot hermètic. Tot i que fa més de vint anys que és un dels filòsofs més influents del camp de l'ètica, no se'n pot trobar cap foto, vídeo o detall biogràfic a Internet. Benatar pensa que la vida és tan dolenta que seria millor no haver existit mai i, doncs, que no hauríem de tenir fills pel seu propi bé. El va fer popular el llibre Better Never to Have Been, on escriu: “L'única manera garantida de prevenir tot el patiment dels fills és no fer-los existir en primer lloc”. Si li pregunteu si ell en té, de fills, us respondrà: "No em sembla rellevant. Si en tinc, soc un hipòcrita; però això no fa que els meus arguments deixin de ser certs". Ha concedit una entrevista a Catorze amb la condició que es faci sense mostrar la cara i que evitem els temes personals. Resumeixo aquí tot el que en sabem: és de Cape Town, de Sud-àfrica, però fa uns anys que viu a Toronto; el seu pare, Solomon Benatar, és expert en salut global, i els seus dos germans es dediquen al camp de la salut; i és vegà. No l‘hi he preguntat, però no en tinc cap dubte: no té fills.
Dedica el llibre Better Never to Have Been als seus pares, "malgrat haver-me provocat l'existència". ¿Preferiria no haver existit mai?
És una pregunta personal. No la respondré.
Doncs parlem de mi. ¿Per què creu que hauria de preferir no haver existit mai?
Seria millor no haver existit mai, d'entrada, per una asimetria molt fonamental, que jo anomeno l'asimetria axiològica. A la vida hi ha coses bones i coses dolentes. Per a algú que existeix, com tu, la presència de coses bones és bona i la presència de coses dolentes és dolenta. De la mateixa manera, per a tu l’absència puntual de coses dolentes és bona i l’absència de coses bones és dolenta. Per a algú que no ha existit mai l’absència de coses dolentes també és bona però, en canvi, l’absència de coses bones no és dolenta. L'absència de coses bones només és dolenta si hi ha algú que n'és privat.
Per tant, no haver existit mai és millor que existir. Aquesta afirmació no és lògica ni metafísica. No és una afirmació sobre la realitat. És una afirmació avaluativa. Però he donat uns quants motius per defensar que hem d'acceptar aquesta avaluació. Acceptar aquesta asimetria avaluativa explica molts altres judicis que fem i que semblen correctes.
Puc dir que l'absència de béns sí que és dolenta per a aquells que no existeixen. De la mateixa manera que es perden tenir set, es perden també menjar xocolata.
Però això implica que hi ha alguna cosa dolenta en el fet de no crear persones a les quals podrien passar coses bones. I, per tant, que si pots crear algú sabent que li passaran coses bones, ho has de fer. I no pensem així. Si una parella té dos fills, és molt estrany que es penedeixin de no haver tingut un tercer fill pel bé del tercer fill. No pensaran "en aquesta cadira de la taula hi podria haver un altre fill gaudint d'aquest sopar amb nosaltres; però no hi és i això és dolent, em sento malament per ell". No considerem dolenta l'absència de coses bones en la vida d'una persona que no ha existit mai.
¿I si dic que l'absència de mals no és bona per als que no existeixen? Igual que no és dolent que evitin béns, tampoc és bo que evitin mals.
Aleshores has de renunciar a creure que la creació d'un nen que tindrà grans quantitats de patiment és dolenta. Normalment, s'entén com una bona raó per no crear una persona el fet que hagi de patir terriblement.
Per tant, segons aquesta asimetria, encara que a la meva vida hi hagi tan sols una cosa dolenta i moltes de bones, ja no val la pena existir per viure-la.
Exacte. Fins i tot si hi hagués grans quantitats de bé i només una petita quantitat de mal, seria millor no haver existit mai. Però potser estaria justificat tenir fills, perquè podries infligir un petit mal a una persona a canvi dels beneficis que podria aportar als altres. El problema és que hi ha molt de mal, a les vides humanes. Molt més del que la majoria de gent està disposada a reconèixer.
¿A quina mena de mal es refereix?
Això depèn de què pensis que fa bona la vida. Hi ha tres visions principals. Els hedonistes creuen que depèn dels estats mentals positius i negatius que tinguis. Els que defensen la satisfacció de desitjos creuen que la vida va millor o pitjor en funció de si els teus desitjos són satisfets o no. Els teòrics de llistes objectives creuen en una llista de coses concretes, que poden incloure l'art o l'amistat, que fan que la teva vida vagi millor, i una altra de coses que fan que la vida vagi pitjor. Independentment del punt de vista que tinguis sobre el benestar, la vida té molt més mal que bé.
¿I què li diria a tota la gent que pensa que la seva vida està prou bé?
Que hi ha molt bons motius per desconfiar de l'avaluació subjectiva del nostre benestar, que es veu afectada per trets psicològics humans. La gent, en general, té un biaix optimista. Es manifesta, per exemple, quan demanes a la gent que projecti com li aniran les coses en el futur. I a l'hora de recordar: la gent recorda les coses positives desproporcionadament respecte a les coses negatives. Si sumes totes les experiències negatives que has tingut a la vida, trobaràs que n'hi ha moltes més de les que recordes. Una altra característica humana és l'adaptació. Els psicòlegs han demostrat que, si et passa alguna cosa dolenta, cau l'avaluació subjectiva del teu benestar; però amb el temps, encara que la teva condició objectiva no millori, la teva avaluació subjectiva millora i torna si fa no fa a la posició anterior. En perdre dues cames, d'entrada et deprimiràs, però amb el temps tornaràs a la mateixa manera de veure el teu benestar subjectiu, tot i no recuperar les cames. I un altre tret psicològic de la humanitat és elbiaix comparatiu. Ens comparem amb un grup de referència. Sovint agafem com a referència els éssers humans, i totes les coses negatives que caracteritzen totes les vides humanes s'esborren de la comparació. No pensem que la vida ens va malament perquè bona part del que tenen de dolent les nostres vides també ho tenen les dels altres éssers humans. No penses que és dolent no haver viscut cinc-cents o mil anys amb vigor juvenil, perquè ningú els viu. Però de fet, les coses van força malament en comparació amb com podrien anar. L'avaluació subjectiva no és fiable.
¿I llavors com pot avaluar objectivament que a la vida hi ha més mal que no pas bé?
Pensa, per exemple, en quants desitjos té cada persona, i quants d'aquests s'arriben a complir. Només una fracció dels teus desitjos se't compleixen al llarg de la vida. I quan es compleixen, donen pas a nous desitjos. Si menges, més tard tornaràs a tenir gana. Si aconsegueixes passar d'estar realment afamat a tenir menjar sempre que en necessitis, llavors voldràs fer una altra cosa, com estudiar. Si vius una aventura emocionant, després en voldràs una altra.
Però això no vol dir que la vida sigui dolenta. Simplement que som ambiciosos.
Fixa't en alguna cosa objectivament bona, com la longevitat. En l'espectre que hi ha entre viure un segon i viure tota l'eternitat, estem molt més a prop de viure un segon que de viure tota l'eternitat. Potser penses que tota l'eternitat seria terrible, però cent mil anys, amb vigor juvenil, podrien estar bé. Estem molt més a prop dels zero que dels cent mil anys. No tenim una vida gaire llarga, ni tan sols en comparació amb alguns animals. Vivim la meitat del que viuen les balenes de Groenlàndia. I així amb tot. En l'espectre que va de no saber res a saber-ho tot, estem molt més a prop de no saber res. Prenguis el criteri que prenguis, hi ha molt més de dolent que de bo a les nostres vides.
Em sembla que tria comparar-se amb uns estàndards massa alts.
Només miro on som en els espectres sencers d'allò que la gent entén com a valuosa si se'ls pregunta què fa una bona vida.
Però pot triar amb qui comparar-se.
Exacte. I el que dic és que les nostres decisions sobre amb qui ens comparem condueixen a una visió massa optimista de les nostres vides.
Tant l'optimisme com la gana surten del nostre cervell, i són productes igualment vàlids que s'han creat mitjançant l'evolució per motivar-nos a continuar vivint. ¿Per què dona tanta importància a la gana que sentim i, en canvi, desestima els sentiments produïts pel nostre biaix optimista com si fossin una mena d'autoengany? ¿Per què no dona el mateix valor a les dues experiències?
Fonamentalment, el que dius és correcte. L'evolució ha provocat el nostre biaix optimista, el nostre biaix comparatiu i totes aquestes coses. Però l'evolució és un procés cec, que pot produir un ésser que tingui il·lusions. Hi ha una bona explicació de per què tenim punts de vista il·lusoris sobre el món: les persones amb punts de vista il·lusoris tenen més probabilitats de produir més descendència. Hi ha una selecció natural a favor de la gent amb visions il·lusòries. Però això no vol dir que no siguin il·lusòries.
Però la gana també és, en certa manera, il·lusòria. Tot passa dins del nostre cap.
Però això no la fa menys real. El patiment hi és igualment. Imagina que et dic que demà seràs torturat durant tot el dia, però al final del dia et donaré un agent amnèsic que et farà oblidar-te'n. D'aquí a dos dies, no recordaràs res del que ha passat. Igualment, avui tens molt bons motius per preocupar-te pel dia de demà. Probablement és millor oblidar-ho després que hagi succeït que no pas que et persegueixi la resta de la teva vida; però això no impedeix que, durant el dia de demà, el patiment sigui terrible.
Ha deixat clar que la vida és molt dolenta. El suïcidi és l'única sortida que tenim, ¿no?
La mort és encara pitjor. Hi ha casos molt selectes en què el suïcidi és tant racional com ètic. Per a persones que estan realment al límit i no tenen alternatives, pot ser l'opció menys dolenta. Però molt sovint, quan la gent és propensa al suïcidi, és a causa d'una distorsió, d'un biaix pessimista. Hi ha persones de gran qualitat i que podrien fer contribucions molt importants que se subestimen a si mateixes i es lleven la vida. N'he conegut. No m'agradaria donar suport al suïcidi o a la mort assistida per a la majoria de gent. Però en casos puntuals, és el menor de dos mals.
A mi m'agradaria tenir fills. A veure si m'aconsegueix convèncer que no en tingui. Penso que l'optimisme ens pot arribar a provocar la il·lusió que la nostra vida va bé fins al punt que, realment, des d'un punt de vista completament subjectiu, la nostra vida acabi sent digna de ser viscuda. I que als meus fills els passaria això.
L'optimisme fa que la nostra vida sigui menys dolenta del que seria. Òbviament, hi ha variacions individuals. Molta gent es lleva la vida cada any. Els mecanismes de supervivència, com el biaix optimista, no són prou forts. I quan crees un nen, estàs creant la possibilitat que algú tingui exactament aquest tipus d'experiències i necessiti recórrer al suïcidi per alleujar-les. I fins i tot si no les té perquè el mecanisme de supervivència li funciona, això no justifica haver-li donat l'existència. És com el cas del torturador que et proporciona l'amnèsia que et permet oblidar el trauma després d'haver-te torturat. La tortura no està justificada pel mecanisme de supervivència, encara que el mecanisme de supervivència te'l doni el mateix torturador.
El meu avi sempre diu que a la vida és molt més important allò moral que allò físic o allò econòmic. Potser jo preferiria aguantar tot un dia de tortura física a canvi, per exemple, d'una vida plena d'amor veritable, de converses profundes amb tots els meus amics o de tenir l'impacte al món que m'agradaria. Potser la vostra teoria dona molta importància als mals físics de l'existència, però no té en compte béns tan potents com l'enamorament.
Bé, tot el que dic sobre els dolors i els plaers també es pot dir sobre les altres coses. Hi ha gent que s'arriba a sentir realitzada, però també n'hi ha molta més que no s'hi arriba a sentir mai. Hi ha persones amb depressió crònica, igual que n'hi ha amb dolor crònic. Dins la vida, alguns dolors valen la pena si a canvi pots obtenir un guany suficient. Si necessites anar al dentista, has de passar la incomoditat d'un procediment dental, però et salva d'un abscés rebentat més endavant i val la pena. I si fas exercici, potser pateixes, però surt a compte estar en forma. Però a l'hora de crear un nou ésser, no tinc clar que cap dels béns de la vida pugui justificar els mals. Tu ara busques estar realitzat, necessites estar realitzat. Però, ¿per què crear aquesta vulnerabilitat si te la pots estalviar? Per cert, no estic segur que la tortura sigui un dels dolors que poden arribar a valer la pena. Pots ser molt valent i dir que aguantaries un dia sencer de tortura a canvi d'una vida d'amor veritable, però potser al cap de quinze minuts, quan realment t'adonessis de com és de dolenta, canviaries d'opinió. No crec que estiguis exercitant prou la teva imaginació per entendre com és de dolenta la tortura.
És difícil de justificar, la creació d'una persona que saps que morirà.
Exacte. Morirà, entre moltes altres coses dolentes.
Potser hi ha una manera d'escapar del dilema. Quan prenem decisions, l'ètica ens obliga a pensar en com afectaran les persones que ens envolten. Però quan decidim procrear, el fill que estem portant a l'existència no és una d'aquestes persones. ¿Cal que el tinguem en compte?
¿Per què no hauríem de tenir en compte els interessos dels inexistents?
Perquè no existeixen.
Llavors no t'hauries de preocupar de cap cosa que puguis fer ara que tingui un impacte en la gent que existirà d'aquí a cent o dos cents anys. Per exemple, podem contaminar el medi ambient, perquè només en patiran les conseqüències persones que ara mateix no existeixen. O, per posar un exemple clàssic de la filosofia, podem posar una bomba en una escola bressol amb un temporitzador que l'activarà d'aquí a sis anys, perquè els nens que matarà encara no existeixen. Des del teu punt de vista, no pots dir que hi hagi res dolent.
És una decisió diferent. Els nens de l'escola bressol existiran tant si poses la bomba com si no. El teu fill només existirà si tries tenir-lo, i no existirà si tries no tenir-lo. No hi ha un mateix estàndard ètic aplicable als dos casos entre els quals estàs triant.
Llavors tornes al que comentàvem abans. Si poguessis crear un nen que saps que patiria miserablement durant dos anys i després tindria una mort terrible i dolorosa, ¿el crearies? Des del teu punt de vista, no podem dir que estigui malament crear-lo. Pots adoptar aquest punt de vista, però a mi no em sembla gaire plausible. Normalment, quan pensem en el mal, pensem en persones que existeixen o que existiran de tota manera. La procreació és un cas inusual, com també ho és el cas de posar fi a una vida: de la decisió depèn l'existència de la persona que en patirà les conseqüències. El que tu proposes és buscar una trampa lògica per ignorar els interessos i el patiment de les persones que estan en joc en aquest tipus d'escenaris. Crec que és més savi adaptar el nostre concepte de mal perquè els seus interessos també hi encaixin.
És probable que els meus futurs fills estiguin contents d'haver existit, igual que ho estic jo. ¿No n'hi ha prou amb això per justificar que els doni l'existència?
Si jo fos capaç d'enginyar genèticament una classe d'humans esclava que estigués contenta de ser esclava, ¿estaria justificat que ho fes? La majoria de la gent et diria que no.
Encara que els meus fills puguin ser molt feliços, necessito alguna cosa més que la seva probable felicitat per justificar fer-los existir.
Sí, perquè les seves vides tindran molt patiment. Necessites una justificació.
Una vegada existim, ja no hi podem fer res. I en existir, desenvolupem interessos per unes persones, i uns llocs. Pel bé d'aquestes persones i llocs podem preferir existir a no haver existit mai. Com li passa a George Bailey, a Que bonic que és viure. Tria viure perquè li importen les contribucions que té la seva vida en les vides de la gent que s'estima.
No he vist la pel·lícula que has esmentat. N'he sentit a parlar. Pel que dius, és algú que s'adona del bé que ha fet als altres. Jo no nego que la teva existència pugui ser bona per a altres persones. Jo nego que sigui bona per a tu.
Però que alguna cosa sigui bona per a la gent que m'estimo, com el meu germà, fa que també sigui bona per a mi. És que li passa al protagonista de la pel·lícula. Desitja no haver existit mai perquè la vida està plena de problemes. Però quan veu com seria la vida si ell no hagués existit [el seu germà seria mort, la seva dona seria infeliç i el dolent del poble s'hauria sortit amb la seva], s'adona que realment sí que vol haver existit, pel bé que això porta a tota la gent que, com que ha existit, li importa.
En primer lloc, de nou estàs avaluant la seva vida en termes de l'impacte que té en els altres. En segon lloc, aquest és òbviament un cas molt estilitzat. És el cas d'una persona que ho ha fet tot bé. Hi ha molta gent per a qui això no és cert. I, en tercer lloc, si ell no hi hagués estat, hi podria haver hagut una altra persona que ho fes tot millor. Hi ha tota mena de components metafísics complexos en el que podria haver passat però no passa. És molt difícil saber si el fill que crearàs farà més bé o més mal. El fill tindrà un impacte negatiu immens en el medi ambient, provocarà moltíssim patiment si menja animals, i farà mal a altres persones de formes molt ordinàries. Els humans som profundament imperfectes.
Però en el cas de la vida d'un mateix, no cal fer especulacions. Jo sé que he millorat la vida del meu germà. I jo m'estimo el meu germà. Per tant, prefereixo haver existit. M'interessa, legítimament, que les coses li vagin bé, i sé que la meva existència fa que les coses li vagin bé.
No estic segur que estiguis concedint el que jo vull que concedeixis. Beure i bufar no pot ser. Si fas el judici un cop ja existeixes, tens en compte els teus interessos com a persona ja existent. Com que ara ets aquí, tens certs aferraments i tens un interès en la teva vida per l'impacte que té en la gent que t'envolta. Tot això ho accepto. Però això no és rellevant quan estàs pensant en la creació d’una persona nova.
Però és rellevant quan jo he de decidir si preferiria no haver existit mai o si, en canvi, estic content d'haver existit.
Crec que això és una mena de preferència adaptativa. Com que existeixes, ets propens als biaixos de l'optimisme i altres fenòmens psicològics. Si tu em dius que prefereixes haver existit que no haver existit mai no m'ho he de prendre seriosament perquè, com t'he dit abans, no és una valoració fiable.
Penso que és important responsabilitzar-te de la teva pròpia existència. Decidir que, si poguessis triar entre fer-te existir a tu mateix o no haver existit mai, triaries existir. Si no ho fas, et converteixes en una víctima de la teva pròpia existència. I és trist viure tota la vida des de la posició de víctima.
Pots tenir els avantatges que busques sense recórrer a aquest moviment. Pots dir: "No vaig triar ser aquí i preferiria no haver estat aquí; però ara que hi soc, ho faré el millor possible, aprofitaré la meva vida al màxim i ajudaré tants éssers com sigui possible". No cal que et rebolquis en la teva condició de víctima. Una cosa és reconèixer-la, una altra cosa és rebolcar-t'hi. Tenir una perspectiva molt positiva pel que fa al que vols fer amb la teva vida és totalment compatible amb reconèixer el mal que et van fer en crear-te. I no crec que el que dius sigui cert, però si ho fos, si per no ser miserable i rebolcar-se en la condició de víctima haguessis de donar suport retroactivament el mal que et van fer, això seria un altre mal de l'existència. No només existeixes, sinó que a sobre les circumstàncies t'obliguen a donar suport a una cosa a la qual en realitat no hauries de donar suport. Pitjor que un torturador és un torturador que després exigeix que li donin les gràcies.
L'alternativa és passar-se tota la vida, l'única vida que tens, amb la idea de fons que és injust que et fessin existir.
¿I això ho aplicaries a altres àmbits? Imagina que algú és violat. Segons dius, pots assumir la decisió d'haver tingut relacions sexuals amb la persona que et va violar, i aprovar-les retroactivament per deixar de ser una víctima, o t'has de rebolcar en el victimisme. Crec que hi ha una tercera opció. Pots dir: "M'han fet un mal terrible; però així i tot seré resistent i fort i faré tot el bé que pugui". Crec que és possible i preferible. Perquè no estàs negant una veritat: que et van fer una cosa terrible.
La violació té un inici i un final. I a partir de llavors, has de viure amb el trauma, però deixes de ser la víctima de la situació constantment i per força. La violació forma part del teu passat, no del teu present. L'inici i el final de la teva existència són el teu naixement i la teva mort. En aquesta analogia, no acceptar la decisió de dur-te a l'existència és com passar-se tota la vida sent violat.
No és que cada dia els teus pares continuïn portant-te a l'existència. És una cosa que va passar, i ara ets aquí. I ara la qüestió és què fas amb això. Pots dir que és una cosa que va estar malament. És una qüestió a part si culpes els teus pares. L'equivocació i la culpabilitat són dues coses diferents. En qualsevol cas, ets aquí i has de decidir com portar la teva vida. Hi ha formes més i menys sanes de fer-ho, però no crec que depengui de si et responsabilitzes de la teva pròpia creació.
He preguntat moltes vegades als meus avis més grans si voldrien tornar a viure la seva vida tal com l'han viscut. La meva àvia té molt clar que no. No voldria tornar a passar tot el mal que ha passat. El meu avi, en canvi, sí que voldria. Triaria tornar a néixer.
No crec que la gent sigui gaire bona fent judicis contrafactuals sobre la seva pròpia existència. Que algú em digui que tornaria a viure la seva vida, per a mi, no és una prova concloent de res. La gent gran que fa aquests judicis els fan subjectes a una amnèsia parcial. Han oblidat moltes coses dolentes que els han passat. Fins i tot si se'ls ha mort el fill i ho recorden molt bé, probablement no recorden com d'agudes van ser algunes de les emocions que van envoltar la mort del seu fill. El dolor visceral que van sentir en els dies i mesos posteriors. No estan fent un judici plenament informat.
Jo crec que preferiria tenir aquesta vida que no tenir-ne cap, perquè encara que sigui dolenta, horrible, és l'única que es pot tenir. Entre això i res, preferiria passar per això, ni que sigui per conèixer-ho.
Ets un ésser curiós i dius que t'està bé patir per satisfer la curiositat que tens. Però els que no existeixen no poden ser curiosos. No hi ha cap guany en crear un ésser i atorgar-li curiositat perquè prefereixi continuar existint.
Judith Butler em va dir que ella no volia tancar-se exclusivament al tema del gènere, perquè creu que al món hi ha problemes més grans que el gènere. Però, tot i això, com a acadèmica se la identifica principalment amb aquest tema. Fa prop de vint anys que vostè va publicar Better Never to Have Been i des de llavors ha escrit sobre tota mena de temes. ¿Creu que li ha passat una cosa semblant?
He escrit sobre moltes altres coses. És cert que l'antinatalisme ha ocupat desproporcionadament l'atenció de la gent, i em sembla bé. He intentat no parlar-ne tant com me n'han volgut fer parlar. Però a diferència del gènere, el meu sí que és un tema prou important. No vull subestimar la importància del gènere; també he escrit sobre el tema. Però tot depèn de la pregunta de l'existència. Tota misèria, tota infelicitat, tota desigualtat, tota discriminació, tot allò que ens preocupa en l'àmbit de l'ètica, la filosofia i la investigació humanes, es basa en l'existència de persones. En cert sentit, la pregunta de l'antinatalisme és la pregunta més fonamental que es pot fer.
Té un llibre que es diu El segon sexisme. El cito: "Algunes persones presenten un tema complex com si fos exclusivament un problema de discriminació contra les dones, quan en realitat hi ha un component molt gran que és una forma de discriminació contra els homes". ¿Què és el segon sexisme?
Hi ha una sèrie de formes en què els homes són injustament discriminats. Te'n donaré alguns exemples. El reclutament forçós afecta desproporcionadament els homes. Hi ha pocs països que també reclutin dones, i fins i tot en els que ho fan, els homes són una part desproporcionada de les morts en combat. L'exèrcit israelià recluta dones, però té més exempcions per a dones que no pas per a homes. De tots els soldats israelians que han mort en l'ofensiva a Gaza, només una era una dona. I això és així en la majoria de les guerres. Un altre exemple és la violència. Les dones es veuen desproporcionadament afectades per la violència sexual. Però si ens mirem la violència en general, veiem que les víctimes són desproporcionadament homes. També hi ha els judicis. Després d'un divorci, la dona obté la custòdia dels fills amb més freqüència que l'home, fins i tot quan es controlen totes les variables rellevants com qui se n'ha fet càrrec. Hi ha moltíssims exemples de discriminacions sexistes contra homes i nens.
També ha escrit sobre el sexe.
He distingit entre dues posicions ètiques sobre el sexe. La posició significant diu que per ser moralment permissible, el sexe necessita ser l'expressió de l'amor romàntic mutu. I la casual ho nega, afirmant que el sexe pot ser moralment permissible i desitjable en l'absència d'amor romàntic. Triïs la posició que triïs, tindràs problemes a l'hora de justificar-la i d'explicar les conclusions morals que la succeeixen. Per exemple, la posició casual diria que no hi ha res de dolent en el fet que un necrofílic practiqui sexe amb el cadàver d'una persona que, mentre era viva, va consentir que el seu cadàver s'usés així.
¿Com descriuria el tracte que reben actualment els animals al planeta Terra?
Horrible. Hi ha milers de milions d'animals que nosaltres, com a humans, torturem i matem cada any. Els sotmetem a unes condicions de vida horribles i després els sacrifiquem, sovint de manera molt dolorosa i en grans quantitats. No hi ha res que ho pugui justificar.
És expert en ètica aplicada. Quan escriu sobre antinatalisme, sobre discriminacions sexuals o sobre el patiment que infligim als animals, ¿espera que els seus arguments tinguin un impacte i canviïn el món? ¿O simplement pretén descriure'l?
Si fas ètica normativa, defenses punts de vista sobre allò que hauríem de fer i allò que no. I aquestes prescripcions no són una ordre, són una manera de proporcionar raons i arguments a la gent perquè adopti certs punts de vista normatius. En això hi ha implícita la idea que t'agradaria que la gent estigués fent les coses diferents a com les fa, o actuant d'acord amb altres judicis. Hi ha altres filòsofs, com els ontòlegs, que es dediquen a descriure el món. Però per als que fem ètica normativa i ètica aplicada, hi ha un component normatiu que va més enllà de la descripció.
Per canviar el món, cal arribar a gent. I per arribar a gent, el títol que poses al que escrius és importantíssim. "Millor no haver existit mai" és el millor títol que he vist en cap llibre filosòfic. És tan bo que la meva mare, que no llegeix filosofia habitualment, s'ha comprat el llibre dues vegades en trobar-se'l en llibreries nord-americanes.
Dona-li les gràcies de part meva.
¿Hi pensa? ¿Li agradaria que la seva obra fos llegida per tothom?
M'agradaria que es llegís molt tota la meva obra, o gran part de la meva obra. Intento escriure de manera acadèmicament rigorosa però que també sigui accessible, almenys per a la gent que estigui disposada a seure i llegir amb atenció.
¿Estaria disposat a actuar per dur a terme el que defensa? Si pogués prémer un botó i provocar infertilitat a tothom, ¿ho faria pel bé de les persones que, gràcies a vostè, mai arribarien a existir?
Estic en contra de l'antinatalisme coerciu. Crec que qualsevol de nosaltres, sigui quina sigui la nostra opinió sobre qualsevol qüestió moral, hem de saber que podríem estar equivocats. Jo no crec estar equivocat, però no vull que altres persones igualment convençudes interfereixin en la meva llibertat al voltant de qüestions filosòfiques controvertides. Per algunes qüestions, com per evitar un assassinat, sí que podem utilitzar el poder coercitiu de l'estat fins i tot si estem en desacord sobre si és permissible o no. Ara bé, en els casos amb més contestació, és perillós fer servir el poder coercitiu de l'estat. No penso que estigui justificat interferir en la fertilitat dels altres, i seria poc indicat fer-ho. Molts estats ho han intentat. Et trobaries amb una resistència massiva, probablement violenta, i en lloc de disminuir la quantitat de patiment al món, només augmentaria.
Ha escrit en contra de la procreació, en contra de la seva pròpia universitat, ha defensat algunes accions de l'estat d'Israel… I ha fet tot això protegint la seva identitat. ¿Protegeix la seva identitat per protegir-se a vostè de les seves idees, o per protegir les seves idees de vostè?
No respondré aquesta pregunta, és massa personal. Però sí que et diré que m'ocupo de temes controvertits perquè crec que és sobre aquests temes que cal debatre. És massa comú que la gent es limiti a defensar les mateixes idees una vegada i una altra. Fins i tot quan aquestes idees ja estan establertes com a certes, quan ja hi ha prou gent que ho diu i ja s'ha dit prou perquè no calgui repetir-ho. Crec que el que fa falta és corregir les opinions falses però ben establertes. I per això em dedico a temes controvertits. No val la pena escriure sobre punts de vista que són certs i no són controvertits.
Per acabar, li demano una mica d'optimisme. ¿Què dona sentit a les nostres vides?
No crec que calgui ser optimista per tenir una opinió sobre això. Un pessimista com jo també pot pensar que hi ha coses que donen més o menys sentit a la vida.
¿Doncs com ho podem fer per donar el màxim de sentit a les nostres vides?
D'entrada, no crec que estigui totalment a les nostres mans. A vegades, l'univers conspira contra algú. Si estàs tancat en una cel·la sota un règim repressiu, potser pots fer petites bondats als companys de presó, però la teva capacitat de generar sentit serà molt menor que la mitjana. No vull posar en mans de l'individu tot el que està, en gran mesura, fora del nostre control. Però hi ha alguna cosa que sí que està dins del nostre control. El que has de fer per donar el màxim de sentit a la teva vida depèn del sentit que donis a la teva vida. No hi ha una sola manera de generar significat. Hi ha moltes maneres en què persones diferents poden fer coses diferents, i persones diferents tenen fortaleses i habilitats diferents. El consell que donaria a qualsevol persona és que trobi allò que sap fer bé i que està al seu abast, i que creï cert sentit a la seva vida d'aquesta manera. Per algunes persones, pot ser dedicar-se al món de la ciència. Per a d'altres, al món de l'ensenyament, o al de l'entreteniment. Cada persona pot buscar el sentit de la seva vida a la seva manera.
"Veus del campus" és una secció en què Abel Capdevila entrevista gent del món de l'acadèmia.
