El Carles

Que l’humor sigui una capseta de cotó fluix infranquejable, que l’humor ens salvi

Arxivat a: Conte, Estudi

Foto: François Lacroix


El Carles va néixer com una mena de nen monstre: li fallava una cama, necessitava unes ulleres de cul de got per veure-s’hi i patia una estranya malaltia capil·lar que li deixava el cap com un desert. Als primers anys de vida, al seu voltant tot eren mirades de condescendència i habitava en una capseta de cotó fluix que la família li havia preparat amb molt d’amor.
 
Després, però, va ser l’hora d’anar a l’escola, i la capseta es va esquerdar i el cotó fluix va esgrogueir-se. Ja se sap, la canalla i la crueltat. «On sóc, on sóc?», li preguntaven per fer-lo enfadar a dos dits de la seva cara. «Va, a veure si ho saps, no dissimulis, que no tens ni un pèl de ximple!», continuaven burxant-lo. «I ara no facis com sempre i fugis cames ajudeu-me… ehem, vull dir CAMA ajudeu-me!»
 
El Carles bullia per dins, odiava tota aquella colla d’energúmens, però enfrontant-s’hi no hi guanyava res, perquè al final sempre acabava rebent per una qüestió molt democràtica: la majoria s’imposava contra la minoria (formada, en aquest cas, per un sol membre: ell).
 
Els anys no el van arreglar gaire. Unes dents massa sortides, un nas excessiu i una boca torta es van afegir a aquell festival d’anatomia despistada. I l’estudi tampoc era el seu fort, com si l’ortografia i les operacions matemàtiques també li volguessin fer la guitza.
 
Tanta exclusió va fer del Carles un noiet introvertit, capcot, que es tancava a l’habitació i ningú no sabia com passava les hores. Els pares, impotents, el deixaven fer, perquè quan en sortia feia la sensació que havia carregat prou piles per enfrontar-se al món amb energies renovades. Mai no li van preguntar què hi feia, allà reclòs, perquè el Carles era poc parlador, poc expansiu: un musclo tancat a pany i clau.
 
Quan va fer els divuit, el musclo-Carles, com si les marees l’haguessin allunyat de la costa, va desaparèixer del tot: es va tancar a un piset del costat i tampoc se sabia ben bé què hi feia. Els pares, que ja havien perdut la fe en les capsetes de cotó fluix, el van abraçar molt fort i li van desitjar sort.
 
I no se’n va tornar a saber res més, durant molt temps, d’aquell noiet coix, mig calb, mig cec, bocatorta, dentut i napiut. Fins que un dia va arribar a les llibreries un còmic que narrava la història d’una criatura esgarrifosament lletja i malgirbada que se’n fotia, de les seves deformacions, ple de mala llet i humor negre. El còmic feia pixar de riure als lectors, que, sense saber-ho, es col·locaven davant d’un mirall mortífer que els mostrava les pròpies misèries.
 
L’autor, és clar, era el Carles, que va retornar a la vida pública com tota una eminència, i que no parava de fer conferències per aquí per allà. I sempre començava així: «Un bon dia, després de mirar-me al mirall, vaig observar el món d’una altra manera i el vaig trobar bonic. Sí, per contrast amb mi.»
 
Que l’humor sigui una capseta de cotó fluix infranquejable. Que l’humor ens salvi. També a nosaltres. 

Comentaris

    Anònim Gener 9, 2015 3:34 pm
    Moi aussi, et toi, et elle, et lui, et vous, et eux: NOUS SOMMES TOUS CHARLIE.
    Jordi Riera Brugalla Gener 10, 2015 11:45 pm
    Tots hauríem de començar aprenent a estimar els nostres "defectes"

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

Manuel Forcano
I dins el pit / el vol d'un ocell a qui ha defallit sota les ales / l'aire
Més entrades...