(Carta de comiat a) el Bru

Al televisor se succeeixen les imatges del nostre Can Vies convertit en runes. Foto: Jordi Borràs/Nació Digital.

M’havies de deixar justament avui, tu que sempre deies que les coincidències simbòliques sols passaven a les pel·lícules de cals ianquis. Abandonar-me amb quatre frases i milers de sobreentesos, pagar les dues cerveses i sortir del bar. Enderrocar tres anys d’amor i descobertes amb un «m’he cansat de lluitar, em rendeixo, no sóc tan valent com tu».

I m’he quedat a soles amb el no-res, esmicolant d’esma un tovalló de paper que bé podria esdevenir una metàfora endolada, mirant de fit a fit els culs quasi buits de les copes, palpant la teva olor encara persistent, guanyadora, que aniquila la fortor de fregits arribada de la cuina i la colònia del vell de la taula del costat. Vencent-ho tot. I enfonsant-me a mi.

Mai no hauria imaginat un final com aquest, encara que sovint sentenciàvem que no hi ha res que duri per sempre, potser com una armadura o un salvavides. Ens ho murmuràvem al llit, després d’estimar-nos, amb les suors barrejades, abraçats o jugant amb els peus, que jo sempre els tenia més freds que tu. Saps?, un dia vaig fantasiejar que era jo qui et deia que prou, però ho feia més poètic, que ja em coneixes, que ja saps com sóc. Et deixava una nota enganxada en un imant de la nevera de casa teva on havia escrit: «Adéu, adéu, i bona sort. Només et vull agrair tot el temps que hem estat junts». Hi escrivia això i res més, amb la certesa que sabries que era un fragment d’una cançó del Feliu Ventura, i que de seguida et vindria al cap aquella nit, aquella nostra primera nit.

No ens havíem vist mai fins aleshores, i vam coincidir en un concert del Feliu a Can Vies. Et vaig veure plorar de reüll amb una cançó i no vaig poder evitar d’entendrir-me. Se’t vaig acostar a l’hora dels bisos i tu et vas fregar els ulls per dissimular les llàgrimes. «Els homes també ploren», em vaig atrevir a dir-te. I tu em vas respondre: «Això ja ho he sentit en alguna pel·li americana, és poc original». D’aquí vam saltironejar amb alegria pels viaranys de les nocturnes converses banals, i vam concloure la nit al meu llit. I l’endemà vam esmorzar junts i em vas confessar que, a tu, allò no t’havia passat mai.

I vam tornar a Can Vies unes quantes vegades, perquè allà ens sentíem lliures, perquè hi havia música i revolta. Perquè ningú no ens mirava malament, perquè ens podíem abraçar i fer-nos petons i somiar i ser una mica feliços. Era l’únic espai on t’atrevies a fer això. Quan passejàvem pel carrer o anàvem al teatre o al cinema, preferies que no ens agaféssim de les mans.

Tot allò et venia una mica gros, i t’ho vaig respectar, però a poc a poc vam aprendre a conviure-hi. Vam trencar altres barreres, vam anar a més concerts, vam besar-nos fins a fer-nos sang als llavis, vam voltar món i vam pensar en el futur sense ni adonar-nos-en. Un dia que m’acariciaves la barba (com m’agradaven els teus dits!) em vas preguntar què passaria quan descarriléssim. T’hauria volgut contestar que no descarrilaríem, però jo també era un niu de pors i dubtes. I vaig callar.

M’havies de deixar justament avui, havíem de descarrilar justament ara, que al televisor d’aquest tuguri de mala mort se succeixen les imatges del nostre Can Vies convertit en runes. I sí, t’ho dic a tu, Bru, que no has cregut mai en coincidències simbòliques. I se m’escapen, rabioses, llàgrimes saladíssimes. I tu no véns per dir-me que els homes també ploren. I que els somnis s’acaben però que n’arribaran de nous.