Foto: Ashkan Forouzani
M’acaba d’arribar un missatge d’una companya anunciant-me la mort de la seva cunyada: una dona de cinquanta anys, d’Itàlia. Fa tres setmanes van morir els seus pares, un de vuitanta-cinc i l’altre de vuitanta-sis anys. Encara no se sabia com ara què era el coronavirus. Ella els va cuidar, segurament amb l’afecte i l’estimació d’una filla, i també amb totes les precaucions que s’indicaven en aquell moment. Tres setmanes, fa no res. Ningú ha pogut fer-ne el dol encara. Avui ha mort ella, la que els va cuidar amb tot l’amor. El seu home i els dos fills estan en estat de xoc. No poden acomiadar la mare perquè a Bèrgam hi ha tants morts que no donen l’abast, diu la meva amiga.
M’envia una foto d’un poliesportiu ple de taüts. Estan alineats en l’espai com si fossin atletes a punt de rebre una medalla. Però son cadàvers, víctimes d’una pandèmia que aquest societat globalitzada i tecnològica que es creu amb capacitat de desafiar el planeta no pot controlar. Un esquifit virus de 120 nanòmetres de diàmetre, que podem fer desaparèixer rentant-nos les mans amb aigua i sabó, resulta més potent que tota la tecnologia i la supèrbia que arrosseguem amb nosaltres. Més efectiu que cap de les xarxes socials, més expansiu que els mitjans de comunicació globals i sobretot, més letal. No puc deixar de mirar la fotografia, és una captura de pantalla d’un tuit. Hi ha escrit “da Bergamo…vi prego non dite piü che è una banale influenza. Stiamo in casa”. Cada taüt té una rosa al damunt. Ningú acompanya els fèretres, estan sols enmig d’una desolació austera, només al fons es veu alguna gent amb armilles fluorescents.
Estem impotents davant d’aquesta crueltat tan inesperada i no podem fer res més que esperar. Esperar l’inesperat. Com es resol aquesta paradoxa? Quan hi penso tinc la sensació de caminar per l’abisme, amb un ai al cor, i la certesa que, mentre els experts investiguen, el sanitaris ens cuiden i els del sector alimentari ens mantenen, la millor cosa que podem fer la resta és quedar-nos a casa.
12
2
