El negoci de la infertilitat

No era conscient que em trobaria en aquesta situació per haver endarrerit l'edat de ser mare

Foto: gags9999


Ser infèrtil a Catalunya et pot sortir molt car especialment si ets dona, de Lleida i vas néixer entre el 1975 i el 1980.
 
Soc una d’aquestes dones que pertany al 25% de dones que van néixer entre el 75 i el 80 i que segurament no acompliran el seu projecte de maternitat a pesar dels intents, el patiment, els diners i el temps invertits. Malauradament, les dones, a diferència dels homes, hem de triar entre carrera laboral o maternitat, i anem posposant tenir fills perquè en apartar-nos per dur a terme la criança, renunciem a part d’allò que hem construït laboralment. Malgrat tot, si tens clar que vols ser mare (quants cops he desitjat no tenir aquest impuls!), ho acabes intentant per tots els mitjans. L’administració ho sap, les clíniques privades de fertilitat també, i en conseqüència la societat viu a costelles del nostre desig irrenunciable i de la nostra voluntat de ferro per ser mares malgrat totes les adversitats.

Em sento naïf, reconec que no era conscient que la meva edat fèrtil fos tan curta i que em trobaria en aquesta situació per haver endarrerit la maternitat. Si més no, en aquest procés també he après molt i he pres consciència que el meu problema era compartit. Sobretot he aprehès la manca de formació i informació que la societat té sobre la fertilitat, aguantant tot tipus de comentaris: “Ja tindràs temps”. Temps? No tinc més temps, els meus òvuls no paren d’envellir. O “això és perquè no et relaxes prou”, al qual generalment contesto perplexa: “No estic nerviosa”. També hi ha els comentaris que et sentencien –”quan no el busquis, vindrà”–, o els més esotèrics –”això ho arregles amb unes meditacions”–. I finalment, el meu comentari preferit, el que generalment et fa sentir com una merda: “Mira la Sotana… 43 anys i s’ha quedat embarassada”. I tu et mossegues la llengua perquè saps que en el fons la gent ho fa amb bona intenció per fer-te sentir millor. No cal.
 
No sé per quin fenomen la majoria de gent s’erigeix com a metge o expert en fertilitat quan et pregunten per què no tens fills i tu respons “perquè no puc”, però el que sí sé és que la majoria no tenen ni idea de com funciona, i no hi té a veure res el nivell cultural. De fet, tampoc sé per què coi t’ho pregunten, sembla que encara sigui l’únic important que les dones podem fer en aquesta vida i això irrita força. Importa poc si ets una dona amb una feina rellevant o si ets la presidenta del país, la societat et relegarà a la funció reproductiva com a funció principal i seràs rara si no ho fas. Sí, encara hi ha molt masclisme pel que fa a la maternitat però també hi ha molt, massa desconeixement sobre la nostra fertilitat i no, no és una qüestió ni de temps, ni de relaxar-se, ni de posar-se de cap per avall, ni de fer ioga: és que la nostra edat fèrtil és limitada i no és estrany, des del punt de vista de la biologia, que els teus òvuls vagin caducant després dels 32 anys.
 
La Mireia, una dona valenta, va denunciar el passat 25 d’abril al diari Segre que l’Hospital Arnau l’havia “fet fora del procés de selecció per entrar en llista d’espera” amb motiu de la seva edat: 38 anys. La llista d’espera per a una lleidatana és de quatre anys i l’hospital va considerar que ella ja no hi seria a temps, perquè l’edat màxima per rebre un tractament de fertilitat segons la llei és de 40 anys.
 
Actualment tinc 38 anys i estic en llista d’espera a la Vall d’Hebron perquè vaig insistir que era “el meu dret” i, davant meu, la metgessa va dir a la infermera: “Llama a la Vall d’Hebron que esta señora es muy reivindicativa”. Però veient com me n’han intentat excloure constantment, estic segura que moltes dones han acabat desistint, i ara mateix, o estan fent tractaments en clíniques privades o bé han renunciat a la seva maternitat. De debò la nostra societat s’ho pot permetre, amb els baixos nivells de natalitat que ens afecten?
 
Valgui aquest article per fer una crida a totes les dones soles i parelles lesbianes o heterosexuals que estan passant pels mateixos viacrucis cap a la maternitat, per ells i per les generacions que han de venir. Hem de sortir del nostre forat individual i passar a una lluita col·lectiva que ens permeti ser mares en edat fèrtil i en cas de no poder o voler ser-ho en edats més avançades, tenir un servei públic, gratuït, de qualitat i sense llistes d’espera que ens permeti fer-ho amb celeritat quan així ho decidim. Hi va la nostra felicitat, però també el futur de la nostra societat.
 
La infecunditat no és un problema individual sinó social
 
De les dones que avui tenen prop de 41 anys, un 28 o un 29% encara no són mares, algunes potser ho acabaran sent però seran relativament poques quan arribin als 50 anys (època en què es considera  tancada l’etapa reproductiva).  S’estima que almenys un 25% de dones que van néixer entre 1975 i 1980, és a dir, una de cada quatre, hauran volgut i no hauran pogut ser mares o veuran frustrat el seu projecte reproductiu. Aquestes són algunes de les demolidores conclusions de les investigacions d’Albert Esteve, que és demògraf i investigador, director del Centre d’Estudis Demogràfics (CED) i professor associat de la Universitat Autonoma de Barcelona (UAB).
 
La infertilitat afecta d’una forma severa la societat catalana i espanyola a tots els nivells, i per tant és important entendre que no es tracta d’un problema personal ni d’unitat familiar sinó social. L’edat per tenir el primer fill a Catalunya i a Espanya és una de les més altes del món, se situa segons Idescat en els 30,5 anys, sent una mica més alta a les comarques metropolitanes de Barcelona que a Lleida i a Girona. Aquest fet ja ens hauria de fer pensar que alguna cosa està passant a Espanya que no passa a la resta del món, ni tan sols als països del nord d’Europa. En les properes dècades el nombre de mares potencials es continuarà reduint a Catalunya, i la seva estructura interna serà més envellida.
 
Socialment molt poques parelles o dones es plantegen ser mares als 22 anys. La biologia no hi entén, de circumstàncies socials. Generalment infrautilitzem els 15 anys de més fertilitat (dels 15 als 30 anys) i posposem la maternitat tot esperant que entre els 31 i els 37 o 38 anys aproximadament tot ens quadri per tenir fills. Davant la situació d’envelliment de les mares i la manca de serveis públics sense llistes d’espera, el negoci de les clíniques privades de reproducció humana assistida (RHA) està servit.
 
Dins el llenguatge clínic és considera infèrtil una parella que després d’un any de provar-ho per la via natural no ho aconsegueix. A partir de la meva primera visita a la metgessa de capçalera per explicar-li que l’embaràs no arribava, no em vaig imaginar en cap cas que començaria un autèntic parany de proves mèdiques, de llistes d’espera i de ruïna econòmica.
 
Albert Esteve és coautor d’un estudi titulat La infecunditat a Espanya: tic-tac, tic-tac, tic-tac!!!, una recerca que deixa clar que no és cert que les dones hagin decidit massivament no ser mares, una opció lloable i del tot comprensible però que té percentatges de seguiment baixos, de fet “el país que té el percentatge més elevat de dones que no volen tenir fills és Àustria, amb un 8%, i a Espanya ronda el 5%”, diu Esteve. Hi ha tres factors que expliquen l’envelliment de les mares i el baix nivell de fertilitat: l’alta taxa de desocupació i precarietat laboral que s’acarnissa especialment en les dones, la falta de suport públic a la maternitat (afecta especialment les dones que volen ser mares i no tenen parella) i la manca de corresponsabilitat de les parelles. Aquests factors han incrementat amb la crisi econòmica a partir del 2008, i no han millorat amb la suposada “recuperació econòmica” ja que, a pesar d’haver augmentat l’ocupació, la precarietat s’ha instal·lat de forma premeditada.
 
En part això ha fet que algunes empreses com Facebook i Apple, de forma molt polèmica, hagin començat a oferir la congelació d’òvuls a les seves executives més preuades per tal que puguin endarrerir al màxim el seu temps de ser mares. Aquesta oferta empresarial, però, no resol el conflicte de les dones a l’hora d’haver de triar entre carrera laboral i maternitat, només resol el conflicte des del punt de vista productiu. Tampoc té en compte les dificultats biològiques que la majoria de dones presenten a partir dels 35 anys pel que fa als seus nivells hormonals. Això és el que denuncia Mònica Navarro (doctora en dret per la UB i especialitzada en bioètica) en el seu article La congelación de óvulos por las empreses: un regalo envenenado.
 
Des del CED, però, no es plantegen “la fecunditat com una qüestió macro en termes de productivitat, de pagar pensions ni de salvar la pàtria” sinó que preocupa que si efectivament existeix una bretxa d’un 25% de dones que s’havien plantejat tenir fills i finalment han vist frustrat aquest projecte, l’administració no sigui capaç de posar els mitjans adequats. La reproducció té uns costos personals i econòmics cada cop més elevats tant per a una dona víctima de la precarietat laboral com per a les dones amb carreres professionals ben remunerades. Cal compartir aquests costos de forma corresponsable amb la parella, en cas de tenir-la, i/o amb l’Estat en cas de les famílies monoparentals.
 
Les dificultats més grans les tenim a l’hora de fer el primer fill, doncs la fecunditat de les mares no ha baixat tant, la mitjana de fills està al voltant de l’1,9 o 1,8 fills. El que fa baixar la mitjana són les dones que no en tindran cap. Els elevats costos dels tractaments i la manca de serveis públics també dificulten que aquest 25% de dones puguin acomplir el seu projecte.
 
Això lliga amb la queixa del professor Esteve. A Espanya no hi ha investigació sobre fecunditat, a diferència d’altres països on ell ha treballat com els Estats Units o França. “No hi ha hagut voluntat política. A l’INE els fa mandra fer aquest tipus d’estadístiques i té una línia de treball molt monitoritzada cap a la política, igual que el CIS, les seves enquestes no es dediquen a mirar com canvia estructuralment la societat”, diu Esteve. Segons ell, si no s’ha creat una institució que es dediqui a fer aquest tipus d’estadístiques més estructurals de la societat és perquè “ningú l’ha demanat”, és a dir, no hi ha prou massa crítica de científics socials, sociòlegs o politòlegs que siguin prou independents. I per això no s’investiga prou sobre fecunditat, ni sobre pobresa, ni sobre salut, ni sobre com envellim o com fem front a la crisi econòmica, tampoc sobre les noves relacions familiars. El professor creu que estem a anys llum de la informació que arriben a tenir holandesos, suecs o britànics.
 
Els serveis de RHA a Catalunya
 
Els tractaments de fecundació recauen en el sistema sanitari i per tant són competència de les comunitats autònomes. La llei de Reproducció Assistida de 2006 diu que “les usuàries d’aquestes tècniques són les dones majors de 18 anys amb independència del seu estat civil o orientació sexual”. S’entén que hi ha un trastorn quan, transcorregut un any de relacions sexuals, no hi ha embaràs, però cada comunitat interpreta la llei segons la seva orientació política o segons entengui els models de família. Catalunya i Madrid l’any 2012 eren les més restrictives en aquest sentit, fins que el Parlament de Catalunya va aprovar fa dos anys, amb els vots de tots els partits excepte PP i UDC, la llei 11/2014. Una llei impulsada pels col·lectius que garanteix els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals (LGBTI) a l’hora de rebre tractament i que insta el govern de la Generalitat a no aplicar cap tipus de restricció.
 
L’ampliació dels drets i la inclusió de tots els col·lectius en els tractaments de reproducció assistida és sense dubte un gran avenç no només a l’Estat espanyol sinó a nivell europeu, on les lleis de reproducció assistida són encara més conservadores. Especialment en el cas d’Alemanya i Itàlia, segons un estudi comparatiu de l’Institut Bernabeu. En el cas d’Espanya el problema no rau tant en la legislació, malgrat que ja toca modernitzar-la, sinó en la falta de mitjans i suport social a dones soles o parelles de lesbianes i heterosexuals per dur a terme el projecte reproductiu.
 
El 8 de juliol del 2016 l’aleshores conseller de Sanitat, Antoni Comín, va anunciar que, acomplint la llei aprovada al Parlament, s’universalitzarien els tractaments de reproducció assistida a totes les dones que ho desitgessin independentment de la seva condició sexual o estat civil. El conseller va assegurar que no es preveia que l’aprovació del protocol incrementés les llistes d’espera, almenys respecte a la inseminació artificial: “Les llistes d’espera són gairebé inexistents”, va assenyalar. No opinen el mateix els serveis telefònics de la planta de Reproducció Assistida de l’Hospital Vall d’Hebron amb qui he hagut de parlar més d’un cop pel meu cas, i que em van dir textualment que, del que publica la web de la Generalitat “no se’n pot fer cas” i que cal comptar que pot ser que la llista sigui de quatre anys: “Tot dependrà també del diagnòstic i de què digui el metge, però la llista s’està retallant perquè també estem trucant a pacients que esperaven per més temps”.
 
Comín no mentia quan deia que les llistes d’espera no augmenten, però els números que donava sobre el temps d’espera sí que són més relatius. En el cas d’una dona de més de 30 anys amb problemes de fertilitat, dos o quatre anys poden ser una eternitat i un camí segur cap a un projecte reproductiu frustrat, tal i com mostren els estudis del CED.
 
Si les llistes d’espera estan disminuint a la SS no és perquè hagin augmentat els serveis ni el personal, ben al contrari. Segons la Plataforma Dempeus per la Salut Pública, a març de 2015 els hospitals i els CAPs havien perdut el 15% del personal. L’ICS ha prescindit de 5.810 dels 43.000 professionals des de l’any 2010 (o el que és el mateix, en època Boi Ruiz).
 
Pel que fa a les responsabilitats de l’anterior conseller, cessat pel 155, ha estat impossible esbrinar dins els pressupostos 2017 quina partida es va destinar als serveis públics de RHA, però si aquesta hagués augmentat tampoc seria efectiva, fet que ens va fer deduir que si les llistes d’espera de l’Hospital Vall d’Hebron disminueixen és perquè la majoria de pacients desisteixen de fer un tractament per la via pública. Actualment a Catalunya ja hi ha 36 clíniques privades que efectuen tractaments RHA de les quals es desconeixen les xifres totals de pacients que tracten anualment, però tenint en compte el creixement de la demanda per les raons explicades i sumant alhora les pacients estrangeres que venen a fer-se tractaments a Catalunya perquè els resulta més barat, el volum ha de ser considerable. 
 
Segons dades de la Generalitat de Catalunya, sabem que la mitjana del temps d’espera a desembre de 2016 dels pacients pendents de FIV en els diferents centres hospitalaris era per a l’Hospital Universitari Doctor Josep Trueta de Girona de 6,49 mesos; l’Hospital Clínic de Barcelona de 13,06 mesos; la Fundació Puigvert-IUNA de 10,06 mesos i l’Hospital Vall d’Hebron de 25,08 mesos. La diferència de mesos d’espera entre els hospitals, especialment el darrer, és considerable i inexplicable.
 
Pel que fa a la inseminació artificial, hi ha vuit centres públics a Catalunya que donen servei: l’Hospital Trueta de Girona, l’Hospital del Mar, la Fundació Puigvert, el Clínic, el Joan XXIII de Tarragona, el Verge de la Cinta de Tortosa, Can Ruti a Badalona  i la Vall d’Hebron. Sobta que no hi hagi servei d’inseminació artificial a l’Hospital Arnau de Vilanova, tot i que a Terres de Lleida, Pirineu i Aran hi ha una massa crítica superior a la de les Terres de l’Ebre. Cal dir que Tarragona tampoc disposa de cap servei de FIV.
 
La situació de Lleida 

L’Hospital Arnau de Vilanova, en no tenir cap servei de RHA, deriva els i les pacients de Terres de Lleida, Alt Pirineu i Aran a l’Hospital Vall d’Hebron. Els pacients en cap cas són preguntats a quin dels quatre hospitals volen fer-se el tractament pel que la tendència és a fer augmentar la llista d’espera de l’Hospital Vall d’Hebron. Sembla que una manera de fer minvar les llistes d’espera sense cap cost podria ser un repartiment equitatiu entre hospitals públics que ofereixen el servei.
 
El 30 de juny de 2016 hi havia 3.000 persones en llista d’espera per a un tractament de FIV a Catalunya, i les dones amb residència a Lleida i que estaven en llista d’espera per a FIV en l’Hospital de la Vall d’Hebron eren 109.
 
Des de juny del 2010, data en què es va implantar el sistema informàtic SAP, les persones amb residència a Lleida derivades per a tractament d’infertilitat han estat en total 435, de les quals 421 dones derivades des del Servei de Ginecologia i Obstetrícia i 14 homes derivats des del Servei d’Urologia.
 
Quant al nombre de persones que des de l’any 2010 han tingut una primera visita a l’Hospital Arnau de Vilanova per infertilitat i han procedit a fer un tractament i quantes no han continuat les visites després que se’ls digués que la llista d’espera era de quatre anys, el Servei Català de la Salut (CatSalut) diu que no disposa d’aquesta dada.
 
A Lleida hi ha fins a cinc clíniques privades que fan tractament de RHA: CEFER, Avantmèdic, FIV Lleida Cirh, EVA i IVI Lleida. Aquest fet evidencia la gran quantitat de demanda que té el territori, tant d’inseminacions artificials com de FIV. El centre IVI Lleida va reconèixer en la seva fundació que havien obert per “donar cobertura a la creixent demanda de tractaments de reproducció assistida per part de les parelles lleidatanes”. En la darrera dècada explicava haver realitzat més de 500 tractaments a pacients procedents de Lleida i 100 en altres clíniques que no són de Barcelona. El doctor Agustí Ballesteros, director d’IVI Barcelona i Lleida, assegura que “durant el 2015 es van realitzar prop d’un centenar de tractaments de reproducció assistida a pacients de Lleida, el que suposa un 13% més dels tractaments realitzats al 2014”. Aquesta proliferació de clíniques privades durant els darrers anys és deu sobretot “a una trama de voluntats entre metges que treballen a la privada i de polítics que ha acabat beneficiant les clíniques privades”, segons expliquen algunes infermeres i ATS de l’HUAV.
 
Sense anar més lluny l’anterior gerent del GSS és ara director de l’Hospital Arnau de Vilanova, el doctor Jaume Capdevila, qui va ser el principal defensor a Lleida del Consorci Sanitari que pretenia esmicolar l’ICS començant per Lleida i que obria la porta a la privatització de la sanitat catalana. Un pla de l’anterior conseller Boi Ruiz basat en un informe de la consultora Price Whaterhouse Cooper que va rebre una forta contestació social per part de la Marea Blanca i va ser rebutjat pel Parlament de Catalunya.

També és comprovable la relació entre els professionals que treballen a l’Hospital Arnau de Vilanova que alhora regenten o treballen a les clíniques privades. Dels 17 directius i facultatius de l’Arnau de Vilanova, 13 treballen en consultes privades i almenys 6 ho fan en clíniques privades de reproducció assistida amb càrrecs importants. Cap de les metgesses residents de l’HUAV treballa en centres privats perquè tenen exclusivitat.
 
Per una assistència en RHA pública, gratuïta i de qualitat
 
Davant d’aquesta situació, tenim molta feina social i política a fer. Per una banda, la societat ha de prendre consciència que això posa en perill la nostra natalitat i, per tant, la nostra sostenibilitat econòmica enfront d’una població greument envellida. Per altra banda, la falta d’acompanyament a les dones i a les parelles heterosexuals i lesbianes suposa una forma més de masclisme que fa que tot el pes de la criança o impossibilitat de tenir fills continuï recaient majoritàriament en les dones. Per tot això, cal fer front als reptes polítics des de diferents nivells administratius i departaments per dur endavant, com a mínim, els següents canvis:
 
1. Invertir en investigacions i estadístiques sobre fertilitat a Catalunya i Espanya donat que som el país amb l’edat del primer fill més avançada i amb un greu problema de natalitat.

2. Realitzar campanyes d’informació en centres educatius sobre la vida fèrtil de les persones i sobre les ajudes per a la criança.

3. A Catalunya, treballar a fons per disminuir les llistes d’espera i sobretot evitar la congestió a l’Hospital de la Vall d’Hebron.

4. Al territori, implantar a les àrees sanitàries de Lleida i Tarragona serveis propis de FIV, i en el cas de Lleida també d’inseminació artificial.

5. Revisar la legislació de 2006 per ampliar l’edat dels 40 anys o si més no, no excloure les dones dels tractaments de fertilitat que ja es troben en llista d’espera des de fa temps pel fet d’haver complert els 40, ja que les clíniques privades no imposen limitacions per edat. La llei ha de garantir els drets de les dones soles i lesbianes i sobretot que tenir un fill no sigui una barrera de classe.

6. Incloure l’ovodonació i la donació d’esperma dins els tractaments e la Seguretat Social per a parelles o persones amb òvuls i esperma de baixa qualitat o amb malformacions.

7. Fer les gestions pertinents perquè acompanyar la criança a través d’ajudes socials i laborals, sigui una prioritat social i política de les nostres administracions.


* Sara Vilà és senadora pel grup En Comú Podem.

Comentaris

    Cecília C. Juliol 16, 2018 10:07 am
    Gràcies per l'article. Vaig ser mare als 38 anys després de 5 fecundacions invitro. Jo ja no em vaig plantejar anar a la sanitat pública perquè no hi hagués arribat a temps. Quan entres en aquest món te n'adones del gran negoci de les clíniiques privades i ets conscient de la gran sort de tenir els diners per poder anar-hi.
    Anònim Juliol 16, 2018 9:14 pm
    Sempre he volgut ser mare, desde petita. A més, volia ser una mare jove, de les que poden correr radere els nens sense cansar-se. M'era igual estar amb parella o no. Vaig posarme com a primera data tope els 25. És per riure, els 25! Als 25 vaig tenir que posarme a estudiar una altre vegada perquè no havia manera de trobar feina i tenia que especialitzar-me. Ho vaig deixar per als 27. Als 27 la feina va començar a fallar i vaig estudiar un altre cop mentres em pagaba els estudis amb petites feines freelance. I bè... Ara en tinc 37 i ni fills, ni casa ni feines amb contracte. Sòc incapaç de intentar tenir un fill i que tingui que viure precariament per culpa meva i mentres veig com la meva edat fertil s'en va a la merda. De sis amigues de la meva edat, només dos han tingut canalla, les altres o preguem per trobar una feina com cal aviat o ens consolem pensant que potser, en un futur, poguem arribar a ser mares d'acollida... La ràbia i la tristesa per la meva situació ja s'ha esgotat, ara el que em fa enfadar són les parelles que tenen fills i que no els dediquen temps ni ganes i que sembla que tinguin fills per que toca, quan altres ens en estem perquè no podem economicament.
    Anònim Juliol 16, 2018 11:06 pm
    Sería una bestiesa demanar hora ben aviat sense saber si la necessites, i així ja ho tens demanat per si de cas... Més endavant, si no hibha problemes, deixes el torn... Vinc de famia amb problemes d'infetilitat, sempre havia pensat de fer-ho així
    Serena Juliol 17, 2018 12:59 am
    M'ha agradat molt l'article i desitjo molt q totes podeu fer realitat el vostre somni, el meu consell és q no desistiu i q ho proveu tot, però no us encaparreu, agafeu perspectiva... Us explico el meu cas, als meus 32 anys vaig tenir el meu primer fill sense problemes, a partir d'aquí tot va ser un calvari. Al cap de l'any vaig voler anar a buscar el segon i no hi havia manera, la seguretat social no em van acceptar, ni tan sols mirar que fallava perquè ja tenia 1 fill, llavors vaig fer un recorregut per les cliniques privades i totes em deien q gràcies q en tenia 1 i q no en tindria més, em van diagnosticar menopàusia precoç als meus 34 anys i em van dir q deixaria de tenir la regla abans dels 40. Després de fer una fecundació i anar malament em vaig enfonsar, estava obsesionada i em vaig sentir estafada... Doncs tenia raó, em van estafa!! Per sort vaig insistir en diferents metges q em miressin bé, endocri, ginecòleg, uroleg i digesriu i em van descobrir q sóc multiintolerant ( lactosa, fructosa, sorbitol i gluten). Doncs bé, abans de tornar a fer la segona fecundació vaig voler desintoxicar el meu cos per estar més preparada i després 1 mes de fer dieta sense lactosa ni fructosa em vaig quedar embarassada!! Si, si!! Embarassada del meu segon fill!! Els metges deien q havia sigut sort, casualitat... Doncs bé, més tard vaig fer dieta sense gluten perquè el digestoleg volia veure com em trobava si feia dieta sense gluten i actualment, als meus 40 any sóc mare de 3 fills i em trobo més bé que mai. Fa un parell d'anys q sóc de l'associació de celiacs de catalunya i em van fer passar un test tot de preguntes de com em trobava quan menjava amb gluten, la meva sorpresa va ser q totes les preguntes anaven enfocades a la infertilitat, q si tenia poca reserva ovarica, q si tenia menopausia precoç... Això els metges ho saben i en cap moment et fan fer proves d'intolerancia abans de subministrar aquesta medicació tan forta. No dic q totes les dones hagi de tenir el meu problema, però estic convençuda q moltes podrien ser mares sense necessitat de tractaments només amb un diagnòstic correcte i una molt bona alimemtació.
    JM Armengou Juliol 17, 2018 5:28 pm
    Gràcies, senadora, pel treball tan extens i pedagògic sobre un problema social enorme. Espero que ens prenguem seriosament totes les polítiques estructurals que calen per abordar-lo del tot. Cal que el nostre Govern s'hi posi aferrissadament. A nivell personal et desitjo el millor.
    Anònim Juliol 18, 2018 8:19 pm
    Bona tarda, M'ha molestat bastant els comentari que fas de "Malauradament, les dones, a diferència dels homes, hem de triar entre carrera laboral o maternitat" Primer de tot no em crec que algú et faci triar entre una cosa o l'altre, potser ets tu mateixa que ho has endarrerit per molts motius però no diguis que els homes t'hem fet prendre aquesta decisió. No és cert. Sóc home, solter i vull ser pare i no tinc CAP opció aquí al meu país: ni pública ni privada. Vosaltres, a diferència, bones o dolentes, teniu opcions. Jo, en canvi, me n'hauria d'anar als Estats Units o pagar més de 150.000€ per a un fill. Sense cap tipus d'ajuda i amb l'afegit dels problemes legals i la infinitat de documents a presentar. Salut! Jordi
    Anònim Juliol 19, 2018 12:21 am
    Moltes gràcies Sara Vilà, Als meus 45 he passat un procés car, llarg, dolorós, amb pujades i baixades d'ànim que ha durar molts anys amb la conclusió final de que no tindré fills però que la vida no acaba aqui. T'agraeixo l'analisi sociològic sobre la infertilitat i per últim dir-te que m'he he sentit molt identificada amb el fet de sentir els comentaris superficials i sense sentit que sobre un asumpte tant complex i profund et fa la gent.
    Anònim Juliol 22, 2018 3:10 pm
    Ho sabeu que també es pot adoptar?,... voleu que us digui quants nenes i nens, són abandonats malviuen o moren per no tenir absolutament cap sortida en un món ple de guerra, injustícia i misèria... solament són fills els fills de la mateixa sang?

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

Joia
I per fi, el que em fa feliç, / ho tinc i vaig mar endins
Més entrades...
L'art i la poesia de la Lluna de Lotus
El Monestir de Pedralbes dedica una exposició a l'artista i poeta japonesa Ōtagaki Rengetsu
Més entrades...