D’esquerra a dreta: l’Ariadna, la Mar, la Georgina i a la pantalla, la Laura. Foto: Gemma Ventura.


Tothom sap que una de les èpoques més dures que hi ha és l’adolescència. Aquesta selva on cadascú busca un lloc on ser acceptat. On ser cruel és fàcil. On la teva identitat pot ser degollada. Però, què passa quan ets noia i ets autista? En aquest quart text de la secció que fem amb la Federació Catalana d’Autisme, toca fer visible un altre invisible: les joves que, amb l’autoestima sota terra, miren el present com qui mira un lloc hostil, ple d’amenaces. I per fer-ho entro en un pis. L’Ariadna, tot i que durant el dia s’havia preparat per aquesta conversa, està nerviosa i no surt de la seva habitació. Passen quinze minuts quan la veig, rere la porta, mirant-me de reüll. Tocant-se els dits, seu davant meu. Enfoquem un mòbil per fer una videotrucada: la Laura, que té coronavirus, ens parlarà des de la seva habitació. La Mar seu al meu costat, i la Georgina, a l’altre.


L’Ariadna, per sorpresa meva, és la primera a treure-ho a raig: «Sempre m’he sentit com l’ovella negra. De petita dibuixava el món amb tota la gent unida de les mans. M’agrada molt Disney, la humanitat, la pau. Vaig passar un bullying molt fort a l’escola. A l’ESO em deien “Ariadna a la foguera” i em llançaven la motxilla per les escales». I la Mar s’hi afegeix: «Als quinze vaig començar a tenir trastorns d’ansietat a l’hora d’anar a classe i no sabia per què. Treia molt bones notes, em deien que era molt perfeccionista. Em van diagnosticar trastorn d’ansietat, de personalitat i depressió. Una amiga va investigar l’autisme i quan va veure’l en dones, em va dir: “Mar, mira-t’ho”, i vaig dir: “Hòstia, soc jo”. El que sempre se m’ha fet més difícil ha estat relacionar-me de manera superficial. Quan feia una amiga, era: donaré la meva vida per tu i tu per mi…», i l’Ariadna fa que sí amb el cap: «Jo igual! Soc molt lleial!», i la Mar continua: «…Em portava una mica bé amb tothom però tenia la sensació que mai era jo. M’havia construït un personatge, que era molt més obert i espontani que jo. Als setze no era capaç de sortir al carrer, m’agafava ansietat només de pensar que veuria gent i sentiria sorolls.»

Al mòbil veig mitja cara de la Laura i un tros de llibreta: «Estic prenent nota per aprendre de les companyes. Em va passar el mateix: l’escola era una tortura, fins i tot la universitat, on ara estudio arts plàstiques, és un infern. Jo puc ser cordial però em costa molt confiar en els altres. Als dinou anys vaig conèixer un psicòleg especialitzat en Asperger, i em va dir que el meu comportament ho era. Amb l’autisme no m’hi havia identificat mai, però quan vaig buscar Asperger per Google, sí». La Georgina pren la paraula: «El que em molesta més a part dels sentiments i els canvis de rutines, és el soroll: faig tercer d’ESO i per anar a classe porto cascos insonoritzats. Amb les noies m’hi portava bé però ara és difícil perquè han començat amb temes com els nois i el sexe, que no entenc. No entenc com a algú li pot agradar una altra persona, jo no sento aquestes coses».

Caço al vol aquest tabú: «I vosaltres, què en penseu?» I arruguen el nas: «M’agraden els nois, però el sexe i la masturbació em fan fàstic», «Jo soc asexual, tinc parella i és la persona amb qui vull compartir la vida, però no tinc atracció cap a ningú», «Jo sempre he tingut molta por del contacte físic, he tingut relacions sexuals però han sigut experiències desagradables. Crec que soc asexuada, sí que tinc libido, però la persona amb qui estic ha de tenir massa paciència amb mi perquè m’espanto molt fàcilment». I com que un de les idees que s’associa als autistes és que no els agrada el contacte físic, elles mateixes aprofiten per dir-hi la seva: «La societat té molt clar que als autistes som superfreds, i en el meu cas és veritat, però no en tots: mira l’Ariadna, és molt afectuosa», i ella afegeix: «Sí, jo soc molt carinyosa, dono la mà a la mama. El contacte físic m’agrada però amb les persones que trio: no vull que la gent desconeguda em toqui». I la Georgina: «Hi pot haver contacte físic només si dono permís, perquè si em toquessin sense permís… Un cop un noi de classe que em coneixia em va abraçar per darrere i no va acabar bé, li vaig fer una bufetada». I la Laura, des del mòbil: «Sí, m’ha passat: que m’han tocat sense permís i he reaccionat de forma agressiva». «I no només això: tenim moltes més oportunitats de ser víctimes de masclisme i de patir abusos sexuals, perquè tampoc sabries gaire com dir-ho, ni com gestionar-ho».

Les escolto i penso en com era jo a les seves edats. En el forat que se’m feia quan em sentia exclosa. «Als divuit vaig passar una depressió molt forta, i vaig canviar l’horari: anava a dormir a les nou o a les deu del matí i em despertava a les set del vespre, i feia vida de nit. No em sentia sola fins que vaig mirar dins meu i em vaig dir: no vols admetre que estàs trista perquè et farà mal». I el moment en què l’aire es fa més dens, més trist: «La idea d’acabar amb la vida ve moltes vegades, d’execució només una». I una li agafa la mà. I en aquest detall m’adono de l’altre tòpic que estan trencant: els autistes no tenen empatia. La Georgina ho dirà: «Si busques Asperger a Google, una de les primeres característiques que s’anomenen és la falta de sentiments». I la Laura: «Sí, com que tinc una expressivitat molt plana, que em costa somriure i plorar, es pensen que no tinc sentiments, que soc un robot, però soc una persona extremadament sensible.»
 
Quins tòpics més diríeu que hi ha? «A The Big Band Theory han posat un personatge que és un geni, i no tots els autistes són genis». «Sí, sembla que qui tingui autisme hagi de ser un Einstein. I que hagi de tenir una intel·ligència matemàtica i lògica: mai pot ser ni verbal ni artística». «Si ets noia, que et diagnostiquin autisme és molt difícil, perquè ens han ensenyat a dissimular-ho: jo soc obedient i mai em poso en embolics. Copio el comportament dels altres: et conec, em fixo en els teus gestos i faig de mirall de tu. És estrany perquè no te n’adones mentre ho fas, però l’única forma que tens perquè els altres t’acceptin és ser qui no ets». I la Mar afegeix: «Però tot i esforçant-hi, mai fem les coses bé: si mirem els ulls, mirem massa, si no mirem, malament perquè no mirem. Si som callats per què som callats, si parlem massa calla per què parles massa. En el meu cas, no m’agrada que em diguin que soc una persona amb autisme, soc autista, perquè no és un complement que em pugui treure i posar».

Com us agradaria ser tractades? «Com un ésser humà, perquè no ens hi tracten». I una d’elles s’obre del tot: «Tota aquesta discriminació m’ha destruït l’autoestima. Hi va haver un moment en què se’m van acabar les ganes de viure i vaig tenir tres intents de suïcidi, de fet la setmana passada en vaig tenir un altre i de miracle estic aquí. Aquesta tristesa és per tot el rebuig que he viscut tota la meva vida, perquè la gent no em veu com una persona, i no m’han tractat amb dignitat en tots els anys de la meva vida. Això em fa molta tristesa perquè faré vint-i-tres anys d’aquí dues setmanes i no vull seguir carregant amb aquest sentiment de rebuig. És molt dur. M’agradaria que les persones que llegeixin això aprenguin a tenir un bon tracte, perquè amb una mala paraula que facis a algú li pots fer molt mal, i moltes vegades no en som conscients, i a les persones autistes és el pa de cada dia i això ens genera moltes inseguretats i malalties mentals».

I la Georgina: «Jo tinc tics: colpejo els dits contra la cama, no faig soroll, però a l’escola i al metro em miren com si fos un extraterrestre. I després hi ha gent que posa música a tope o s’emborratxa cridant pel carrer i és normal». I l’Ariadna: «Quan tens un atac d’ansietat et miren com si estiguessis boja, i només és que tens una explosió perquè et costa gestionar les emocions», i la Mar li diu: «I encara que estiguessis boja, t’haurien de respectar». I la Laura: «Jo m’avergonyia de mi, perquè des de petita que la gent em preguntava: per què mires així? I no volia que em miressin perquè no s’adonessin de com miro. Això em va dur a aïllar-me i ho va empitjorar tot. Part de la meva autoteràpia és sortir sola, i un lloc que és segur és la biblioteca: hi vaig molt a llegir, i em serveix per superar la por que la gent em miri i es rigui de mi. Ahir estava a la biblioteca llegint molt tranquil·la i hi havia dues noies al meu costat, i a vegades faig moviments que són estranys però no me n’adono, és instintiu, i no puc contenir-ho, és part de mi, i se n’estaven rient i em deien coses. Però em vaig sorprendre de mi, perquè vaig pensar que jo, fins i tot sent autista, soc més culta que elles, perquè mai actuaria així. I em vaig demostrar que puc anar sola a la biblioteca, que encara que al principi ho passi fatal, després me n’oblido i em relaxo. Com a autista t’has de fer forta per fer allò que els altres fan sense cap esforç».

Acabem, me’n tornaré a casa pensant que mai saps quina lluita porta cadascú dins seu, i amb una pregunta: per què és més vàlid el nostre món que el seu?


Les quatre noies formen part de l’Associació Asperger New Life. I aquest text, de la secció mensual L’autisme en singular, en què, amb la col·laboració de la Federació Catalana d’Autisme, (amb qui podeu contactar a través d’aquest enllaç) mostrem la pluralitat de casos que hi ha dins l’espectre autista.

Foto feta per Marta Campo mentre les noies explicaven el seu testimoni.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa