​La pallissa dels deures

La cosa ve de lluny i va així. Obres l’agenda, terror. Català: de la pàgina 30 a la 36; matemàtiques: els exercicis 6, 7, 8, 9, 10 i 11; anglès: el que no hem acabat a classe. Examen (d’un dia per l’altre) de castellà. I tot per demà. Comencen els dubtes: això és una cursa acaparadora per veure quin mestre ocupa més espai? Per què no, com a mínim, es posen d’acord a l’hora de mesurar quantitats? Seguim: després d’haver-se passat vuit hores a l’escola, quin al·licient pot tenir arribar a casa si saps que tot plegat és una continuïtat? Si els grans, quan sortim de treballar, podem desconnectar, per què ells no? Al documental L’hora dels deures, que forma part del festival DocsBarcelona 2018, Ludovic Vieuille mostra com viu aquest suplici amb el seu fill.


Els deures també són per als pares

Imaginem-nos-ho: som a casa i toca fer-los. No entenc aquest exercici. Arriba la mare o el pare o qui sigui, i resulta que ningú recorda com es feia l’oració subordinada de relatiu. Busquem-ho a Internet. El nen es distreu i mira a tot arreu menys a la pantalla. Està (lògicament) cansat. Més. Matemàtiques. El teorema de Pitàgores. De què? Ara l’esgotament i la frustració s’encomana. Fes un treball sobre Bizet. Wikipèdia: la informació és immensa. El nen s’atabala i comença a plorar. Mira, saps què? Copia d’aquí fins aquí i d’allà fins allà i avall. Potser en petit comitè faria vergonya admetre-ho: però quants són els pares que acaben fent els deures dels seus fills? Per què l’escola no fa d’escola i els pares, de pares? I si el problema és que no atrapem el temari, potser hauríem de plantejar-nos si és qüestió d’acabar llibres o de començar a entendre’ls i gaudir-los. I si hi ha aquesta dèria per posar deures, per què no mirem que siguin, com ho proposen a Finlàndia, pocs i fàcils?


Carregar menys i viure més

He vist ma germana fent deures fins a les nou o quarts de deu de la nit. Acabant esgotada, anant a sopar, dormir i sant tornem-hi. També l’he vist carregant una motxilla on sembla que hi dugui totxanes. L’he vista fent fitxes i fitxes i fitxes on es preguntaven coses mecàniques i avorridíssimes. Jo mateixa admeto (ara que no em castigaran) que amb la V. ens els copiàvem: a vegades els feia ella, a vegades jo. Com volem que els nens s’entusiasmin per l’ensenyament si els hi servim d’aquesta manera? A més, si l’escola ha de vetllar per a la igualtat, hauria de tenir present que un cop surten de classe la desigualtat es multiplica per cent. No tothom té uns pares al costat que puguin ajudar-los. Uns treballen, uns altres viuen separats, uns altres han tingut un mal dia i només els falta això, i uns altres no entenen ni el català ni el castellà.


Més sentit i menys obeir perquè sí

Quantes hores ens han robat? Us imagineu quantes coses es podrien fer en aquestes estones? Perquè no només és el temps invertit a casa, la suma de minuts continua: l’endemà a classe s’hauran de corregir. I si no els fas, nota: “En tal és un irresponsable”. Els faràs a l’hora del pati o et quedaràs un parell d’hores a la tarda. I arriba la por de ser el marginat, de quedar enrere. Torno a fer-me preguntes: d’estar asseguts tot el sant dia, què en traiem? Si tots veiem que no té sentit fer-los, per què els seguim fent? El que volem són nens que obeeixen perquè toca obeir? O que trobin sentit en el que fan i, gràcies això, se’n facin responsables per voluntat pròpia?


Deures o drets?

Davant els seus deures, exigiria els seus drets. Dret a descansar. A tenir temps. A estirar-se al sofà. A jugar a pilota. A connectar-se a l’ordinador. A córrer. A llegir el que li vingui de gust. A tenir, si pot ser, una conversa amb els pares, que puguin explicar a fons com han viscut aquell dilluns o divendres, amb qui han jugat o barallat o rigut o plorat. O què els preocupa o què els fa feliços. I, ep, volem que aprenguin i siguin responsables? Seguim els consells de la Maria Jesús Comellas: que vagin a comprar (hauran de mirar què hi ha i què no a la nevera i fer restes i sumes i potser multiplicacions i divisions al supermercat) i facin el sopar (engrandirem la seva confiança) i es preparin la motxilla per a la classe d’esports (evitarem que visquin en una bombolla). Però si ara pogués proposar-los uns deures, els diria: aquesta tarda sigueu feliços.

L’hora dels deures, és un documental de Ludovic Vieuille, que forma part del festival DocsBarcelona 2018.

Durada: 59 minuts.
Idioma: original en francès i subtitulada en català.
On i quan es pot veure: en aquest enllaç hi ha la informació.