“Saber què ha somiat algú és una forma de coneixe’l”, em diu la psicoanalista Mercè Collell a la clínica de Terrassa on atén els seus pacients. Sec en un sofà vermell. Hi ha el rellotge tou de Dalí, un retrat de Freud, hi ha silenci, hi ha un sostre alt i una mirada cap a dins. Avui a Artesans del temps, la secció que faig amb el celler Gramona, entro a la part més íntima, profunda i desconeguda d’un mateix.
Cada nit quan vaig a dormir tinc la impressió que vaig al cinema: l’endemà ho recordo molt.
És poc comú i diu molt de tu. Tothom somia: pots somiar deu coses i recordar-ne dues o cap. Ara bé, per què somiem? El somni és una manifestació d’aquella gran part de tu que desconeixes: l’inconscient. Però el conscient, per protegir-te d’allò que t’intenta dir l’inconscient, censura el somni. I la forma més rotunda de censura és fer-te’l oblidar. Per això, les persones que recorden els somnis estan més connectades amb l’inconscient. Però també amb la vida: acostumen a ser més sensibles, i a estar més a prop de la seva part més incontrolable. I això té a veure amb experiències infantils: si s’han integrat o les han rebutjat.
Com més allunyat estàs de sentir la vida, més allunyat estàs de recordar els somnis?
I dels altres. Hi ha qui es protegeix dels sentiments perquè els viu perillosament, com una amenaça. Hi havia una persona que quan en una pel·lícula el sentiment era massa tendre, marxava: estava connectant amb una part que no controlava, que li feia mal.
A algú que faci anys que no els recorda, què li recomanaries?
Voler-ho, perquè només volent-ho ja passes a estar més atent a tu mateix, a què sents, què penses.
L’inconscient es pot manifestar d’altres maneres?
Sí, segons Freud, podem conèixer la nostra dimensió desconeguda de quatre maneres: una és el somni. La segona, els símptomes neuròtics: histèries, fòbies, obsessions.
Una persona obsessiva ja t’està dient que té un problema a l’inconscient?
Sí. Hi ha corrents que van a la manifestació externa: que no es renti tant les mans, que pugui pujar un ascensor, però per als psicoanalistes el més important és el substrat: què hi ha al darrere. El tercer seria el lapsus. Freud ho treballa al llibre Psicopatologia de la vida quotidiana, i seria quan en lloc de dir una cosa en dic una altra: això també t’està donant pistes de què tens a l’inconscient. El quart seria l’acudit: el que ens fa riure és el significat ocult, i per això a vegades els acudits són tan alliberadors. Què és una broma per a tu i què no diu molt.
Quins somnis són més comuns?
Que et persegueixi algú, els nens ho somien molt.
L’altre dia vaig somiar que pujava el nivell del mar, i havia d’anar fins a dalt de la muntanya per no ofegar-me.
El significat no és universal, sinó particular: sempre el trobem en la vida de la persona, partint de les associacions lliures que en fa: a què associes aquesta aigua? Què et fa pensar? A què ho pots connectar? Per això recomano molt que quan et despertis apuntis el que has somiat, i et facis preguntes, perquè les respostes et poden indicar molts camins. Les imatges dels somnis moltes vegades estan fabricades amb restes diürnes.
Vaig pel carrer, em creuo amb un home, i apareix al somni. I penso: com l’he pogut pescar i posar a dins sense adonar-me’n? Sembla que hi hagi algú dins meu triant-ho.
Sí, és que tots tenim aquesta duplicitat: per un cantó hi ha la part conscient i per l’altre, el registre inconscient. Ho comparo amb Google: hi ha un registre que està guardant què t’interessa i què no, i quan busques una pàgina, et posa anuncis d’allò que vas buscar. En tots hi ha un altre jo, que no podem controlar i que actua sobre nosaltres, per això es compara la ment humana amb l’iceberg. Freud ho diu: hi ha una part petita conscient que surt a fora, i una gran part inconscient que no veiem.
Vaig somiar amb el meu avi mort, que parlàvem una estona. I em vaig aixecar amb una sensació de pau. Pensava: ha passat de veritat, he estat amb ell.
Mentre fas un dol, la persona se’t va apareixent i és una forma d’elaborar la pèrdua.
És fer el dol en el somni?
El fas de dia, i el veus reflectit a la nit. Per això a vegades somies portes, que no deixa de ser anar d’una dimensió a l’altra. O una imatge comuna: voler-lo abraçar i no poder.
Somio molt amb amigues de quan tenia catorze anys, i és curiós, perquè no hi penso gairebé mai i en canvi cada dos per tres hi apareixen.
Els somnis poden ser elaboratius: pot ser que tinguis una cosa pendent amb una persona del passat i que a través del somni ho intentis aclarir. Freud diu que els somnis són una realització de desitjos frustrats, que no s’han pogut fer. Els somnis dels nens són clars: sempre hi ha una realització de desitjos, el que no han pogut fer de dia ho fan somiant. És com la dita “el que té gana somia pa”. Però i els somnis d’angoixa? No pot ser que siguin un desig, oi? En l’anàlisi s’ha descobert que fins i tot en els malsons hi ha un desig ocult.
Dels somnis no recordo les paraules que em diuen, però les imatges i la sensació, sí.
Moltes vegades et dius: “Sé que hi havia més coses”. Tu somies amb imatges i en explicar-ho converteixes aquella imatge en paraules.
Vivim en una cultura que més aviat desprestigia els somnis, o els veuen com una cosa anecdòtica, com una xorrada.
Vivim d’esquena a nosaltres. El somni és una creació personal, i és una sortida d’un mateix. Passem tests projectius als nens i quan fan una casa amb una xemeneia està bé, perquè vol dir que hi ha foc i que té una sortida.
Oh.
És un món maquíssim: dibuixen des de cases a prop d’un precipici, fins a cases destruïdes, i té a veure amb com viuen l’ambient familiar. O cases tancades, reforçades amb càmeres o canons, que vol dir que vigilo, perquè l’exterior pot ser amenaçant. Freud deia que el nen és el pare de l’home.
I també deia que rere cada desig insatisfet arribes a la infantesa.
Sí, perquè veu que en els somnis es manifesta la infantesa.
Fins i tot si tens cinquanta o seixanta anys?
La infantesa és indestructible. Piaget situa l’acte intel·ligent als vuit mesos: un nen té un petit objecte, l’amaga sota el coixí, i el treu. És la primera intencionalitat. Però un nen és capaç de sentir des del primer minut de vida. El que has sentit de petit és la teva columna vertebral.
Què és el que fa més impacte a un nen petit?
Un nen es construeix en la relació amb l’altre, i amb les primeres relacions va incorporant les primeres estructures.
I aprens a estimar com estimen els teus pares.
Aprens a estimar com t’han estimat. Els teus pares no només t’ensenyen a caminar i a parlar, t’ensenyen a relacionar-te. A vegades hi ha persones grans que diuen: “Tinc dificultats en l’amor, però és que jo he viscut en un ambient on hi havia molt poc amor”. Tot això ens fa. És una de les plasticitats dels petits: un nen està per fer i va integrant el que veu a fora.
A través del que somies pots saber quins són els teus traumes?
Sí. Tenir molts malsons és tenir alguna cosa a solucionar. Hi ha la neurosi traumàtica, que és quan un malson es va repetint perquè el trauma s’ha quedat fixat. La repetició és un terme maquíssim a nivell de psicoanàlisi, perquè allò que no s’ha pogut anar elaborant de dia es va repetint de nit. I pot ser una ruptura amorosa no superada. Freud diu que els episodis traumàtics es repeteixen de dues maneres: la mortífera, que seria un disc ratllat que no condueix a res, o repetir per elaborar un cert canvi. Però quan en una persona hi ha coses que es repeteixen és perquè hi ha un índex de neurosi.
Per exemple?
Algú que repeteix amb els fills el que ha patit a la infància: “Em posa de pèls de punta veure que faig als meus fills el que la meva mare em feia a mi”. En el procés d’una anàlisi, els somnis van canviant: qui somiava que estava dins d’un pou, al cap d’uns mesos se li apareix una corda. O en una persecució arriba el moment que hi planta cara.
Somiava en un home, que me’n recordava dos. Pensava: és el Joan però tot d’una era el Marc. Freud deia que somies en una persona que pot estar-ne interpretant-ne una altra.
Sí, és la disfressa. Una forma de protecció del conscient: perquè no vegis el que t’està intentant dir l’inconscient, et camufla el significat, el missatge. Et barreja persones: i potser per parlar-te del Pau utilitza els ulls del Marc i el cos del Joan.
El surrealisme que hi ha als somnis m’al·lucina, perquè un dia que em costava molt dir una cosa vaig somiar que era al mar i de la boca anava traient trossos llargs de vidre, un rere l’altre. Pensava: com t’has arribat a imaginar això? La gent somia així?
Hi ha naturaleses més creatives fins i tot per somiar. Cal una certa disposició per a la creativitat. La imaginació té a veure amb una satisfacció al·lucinatòria dels desitjos, és una forma de donar sortida a un sentiment, i fins i tot la imaginació és una forma per trobar respostes. Tots necessitem l’art, que està molt connectat amb la sexualitat. Som profundament sexuals, no és que pensem en escenes pornogràfiques, que això Freud en diria genitalitat, la sexualitat és molt més: la bellesa, la tendresa, el preocupar-se per l’altre, la imaginació, la part simbòlica. Freud diu que l’ésser humà es regeix per dos principis: el del plaer i el de la realitat. Un nen busca allò que és plaent. I el principi de realitat, amb més o menys dificultat, es va instaurant. El que és més genuí és el principi del plaer.
Hi ha persones que sembla que aquest principi no el tinguin, perquè són addictes a la desgràcia.
Aquí entraríem en un aspecte més masoquista: potser en la desgràcia hi troben plaer. Aquella persona ha après que a través del victimisme troba afecte. És un lloc neuròtic, i un benefici secundari del símptoma, que pot ser tan fort que no vulgui sortir-se’n. Hi ha qui sap que plorar és la forma d’aconseguir coses. És molt important adonar-se’n, perquè si no, entres en relacions on tu dones i l’altre, insatisfet, et demana més, et xucla.
A vegades ho fan persones tan intel·ligents.
És que una cosa és l’aspecte intel·lectual i l’altre, l’emocional: serien persones absorbents, narcisistes, que giren al voltant d’elles mateixes, i que en comptes de veure l’altre, utilitzen l’altre.
Dius que recordar els somnis és tenir un bon contacte amb l’inconscient. Has conegut alguna persona que hi estigui molt molt a prop?
Els nens. Per això no tenen filtre. Freud diu que la cultura reprimeix aquesta pulsió, perquè puguem conviure. És a dir, cal aprendre a reprimir l’egoisme, per estar al costat d’algú. Freud, quan explica els seus somnis, no queda gaire bé, perquè somia que el seu fill ve de la guerra i està ferit, i diu: almenys el veig, però per altra banda faig que estigui ferit, perquè envejo la seva joventut. A l’inconscient hi ha l’enveja, l’egoisme. Està dins nostre, i seria integrar allò més desagradable de tu, però també allò més positiu de tu. Hi ha persones que tot el dia s’estan renyant a elles mateixes: “És que això no ho faig bé, és que no m’ha sortit”.
Una forma de repressió?
Seria una actitud molt censuradora d’un mateix. Quin és el jutge més implacable? El teu. Hi havia un nen que quan el renyaven li deia a la seva mare: “Mama, mata’m”. I la mare li deia: “Què dius, aquest disbarat?”. A ell li sabia tant de greu el que havia fet que creia que mereixia morir. A nivell de personalitat Freud diu que hi ha tres vessants: l’allò, el jo i el superjò. El jo és el més conscient, l’allò és la part més instintiva, més pulsional, i el superjò és l’autoobservació, que renya, que qualifica, que censura.
Hi ha a qui es veu clarament que el governa el superjò.
Freud diu que hi ha un superjò molt gran perquè hi ha una repressió molt gran: allò que més censures als altres és allò a què tu has hagut de renunciar. Qui són més durs amb els fumadors? Els exfumadors. Jo no puc fumar: tu tampoc.
Algú que s’enamora sempre d’un perfil de persona també t’està dient alguna cosa?
La repetició és el que més informa. És l’inconscient el que et fa ensopegar amb la mateixa pedra, perquè aquestes pulsions continuen insistint amb la mateixa força i fan que a la vida et vagis trobant situacions similars. Els psicoanalistes donem molta importància a això, perquè ens dona moltes pistes de la persona. Leonardo DiCaprio ha tingut moltíssimes nòvies, però en mires les fotos i totes s’assemblen: el seu desig va cap a un tipus de dona.
Hi ha un patró.
És el teu patró.
I què n’has de fer?
Coneixe’l, si el coneixes hi podràs incidir. Una noia que tenia una relació que no li convenia deia: “Com es pot anul·lar la passió?” Li vaig dir: “No cal que t’hi esforcis, no es pot”. La forma de protegir-te’n és coneixent-la. És com qui diu: “Arriba una tempesta: com que en conec les dimensions, busco un refugi”.
Però hi ha el jo instintiu.
Però és com les addiccions: no deixaran mai de ser atractives. Una altra cosa és dir: “Sé que ets atractiu, que voldria, però és que no em convé, i no ho faig”.
Les addiccions també deuen dir bastant, oi?
Són una patologia greu. Les addiccions poden ser a una substància o a una persona. És establir una dependència molt forta que et destrueix. Al llibre Més enllà del principi del plaer, Freud parla de la pulsió de vida i de la pulsió de mort. La de vida busca el contacte amb l’altre, i la de mort va a la destrucció. Aquella persona ja sap que fumar el perjudica, però en canvi continua fumant. I per què? No pot posar fre a una tendència destructiva.
Està bé plantejar-se si et governa una pulsió de vida o de mort.
La vida és el resultat d’una articulació entre la vida i la mort. Però quan la pulsió de mort funciona pel seu compte, és quan l’altre gaudeix fent mal i destruint.
He vist persones que sentien un plaer immens criticant i destruint algú.
Hi ha una part infantil que va a destruir l’altre. Quan en un nen hi ha una preponderància de pulsió de mort és que les coses no s’han pogut articular bé.
Un adult destructiu què seria?
Un nen que no s’ha articulat bé, que de petit va viure situacions de molta agressió: la indiferència dels pares. Això de gran es pot convertir en un home enfadadíssim perquè la dona no li fa cas. I ella diria: “A veure, què t’he fet?” “No respons als meus desitjos, igual que tampoc van respondre-hi els meus pares”. La indiferència és viscuda com una agressió.
També hi ha qui va molt al seu aire.
A vegades l’anar molt al teu aire és una defensa autística, una manera de dir: “Si obrir-me em fa patir, prefereixo replegar-me en mi, i no saber res de ningú”.
Quan estàs malalt o borratxo els somnis són més delirants, oi?
Quan estàs borratxo no hi ha censura: dius el que no diries. Somiant és igual: passes per alt la censura del conscient.
Pots arribar a ser conscient dins d’un somni i fer-hi el que vulguis?
Serien els somnis lúcids. Freud deia que hi ha qui té més domini sobre els seus somnis i donava l’exemple d’algú que podia dirigir-los. Això és molt singular i molt excepcional.
I els somnis premonitoris? Que somies una cosa i passa?
La psicoanàlisi sempre ha volgut desmarcar-se del que té a veure amb l’esoterisme, però sí que hi ha coses que se’ns escapen: captes coses d’algú, i aquest algú no n’és conscient. Penses en una persona i te la trobes. Això passa. Està clar que existeix la intuïció, i que, com els somnis, està a prop del més autèntic.
Artesans del temps és una secció feta amb Gramona, un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.
1
