Per què ens enamorem? Per què ens atreu una persona i no una altra? Els sentiments els controlem o se’ns imposen? Avui, a Artesans del temps, la secció que fem amb el celler Gramona, exploro un altre misteri: l’amor. I ho faig de la mà de la psicoanalista lacaniana Neus Carbonell, que comparteix la vida amb l’últim psicoanalista que vaig entrevistar, Miquel Bassols. Entro, doncs, a la mateixa casa, però en comptes d’anar a la consulta de la dreta, avui faig cap a la de l’esquerra.
Aquell de qui t’enamores diu molt de qui ets?
I tant. Freud va fer un article molt bonic sobre les condicions de l’amor, deia que tenen a veure amb la història de cadascú. Sobretot, en una experiència de satisfacció que vam viure quan érem petits, i que de grans tornem a buscar.
De fet, l’atracció cap algú no la tries, la sents.
Sí, i això va en contra de tots els ideals de bellesa. Perquè hi ha qui pot estar atret per un color d’ulls, per una manera de caminar, i això comença en la infantesa. Hi va haver un moment en què un encontre va produir una experiència primera de gaudi, i va quedar fixada, i totes les experiències libidinals de després són retrobar aquella primera experiència. És la magdalena de Proust: quan la menja recorda la felicitat que va sentir de petit.
Però és molt aleatori, oi, allò en què et fixes de petit?
Sí, no es pot preveure ni programar, passa i deixa aquesta petjada. I en les relacions d’amor és una marca que et determina per sempre. I no és tant un retorn al que vas viure sinó buscar-ne la repetició.
Quan passa: als tres anys?
Més aviat als quatre, cinc. Freud deia que en l’inconscient el temps no existeix. En una psicoanàlisi pots adonar-te de quin és el patró que es repeteix en les teves relacions. I si estires el fil, veuràs que comença en la infantesa.
I pots arribar a esbrinar què va ser allò que et va impactar?
En una psicoanàlisi pots aproximar-t’hi. Si no ben bé a l’escena exacta, sí que pots desxifrar quin és aquell tret que ha fet que després t’enamoressis de certes persones.
El Rojas Marcos en diu el mapa de l’amor.
En podríem dir així. I se li afegeix com vam ser rebuts al món.
Quines maneres d’estimar hi ha?
A l’engròs hi ha dues menes de persones: les que no poden estimar i les que estimen. I les dues pateixen. L’amor ens fa patir però no poder estimar fa patir molt més. O també: pots demanar amor i no ser capaç d’estimar. I a partir d’aquí, hi ha totes les variacions possibles. A termes generals diria que en les dones hi ha molta demanda d’amor: ser necessitades per l’altre els dona una determinada condició d’existència. I això, encara que els discursos hagin canviat, ho escolto molt en les dones: l’amor romàntic està absolutament desfasat, i n’hi ha que defensen el poliamor i les relacions obertes però en el seu fur més íntim pateixen terriblement. I és perquè l’inconscient i la ideologia no van junts.
Llavors el rebuig és la destrucció.
És el desastre més gran. Però això és la demanda d’amor: voler ser estimat no és el mateix que estimar. I en els homes el que és molt freqüent és el patiment que hi ha entre la dona que estimen i la que desitgen. I també el patir enormement per no respondre a la demanda d’amor que els fa la seva parella.
Aquesta diferència entre homes i dones és per com som educats?
Caldrà veure-ho. No sé si l’educació té tanta força. I ho veig perquè hi ha gent que educa els seus fills en determinades idees però en realitat els estan transmetent el seu desig inconscient, que és més rebel que les ideologies.
No poder estimar és no poder donar?
Lacan deia que estimar és donar el que no es té. Un home, davant la impossibilitat d’estimar una dona, l’omple de regals. Però donar-li el que no pot comprar: paraules, temps, és molt més complicat. I aquí és on l’amor es nua. Que normalment es nua amb les paraules. L’amor s’escapa d’allò material: estimar algú no és donar-li diners, ni tampoc aquest xantatge de: “amb el temps que et dedico” o “amb el que faig per a tu”. Lacan, al seminari quatre, dona l’exemple de l’alletament als nadons: l’important no és la llet, perquè si fos així, podríem tenir-los connectats a una màquina. L’important és la presència, la cura i l’atenció que la mare li dona mentre l’alleta. És bonica aquesta distinció en un moment en què totes les relacions humanes estan marcades pel tenir. L’amor és immaterial i intangible.
Repetim la manera d’estimar dels pares? És el primer referent d’amor que tenim, i no sé fins a quin punt ens determina.
No ens determina com s’han estimat sinó la interpretació que hem fet de com s’estimaven. Si ens fixem en les dificultats que tenim a l’hora d’estimar, podem desxifrar quina és la interpretació que vam fer de com s’estimaven els nostres pares. Hi havia una dona que el pare l’havia abandonada i recordava que de petita el veia passar les fulles de les partitures, i per ella això era molt especial, i es va convertir en una condició d’amor. Però que anava vinculada no només a la imatge del pare acaronant les partitures sinó també a l’abandonament, i això feia més complexes les seves eleccions d’amor.
Si un pare t’ha abandonat, pots buscar algú que t’abandoni?
O algú que no t’abandoni mai. Depèn de la interpretació que n’hagis fet.
Veus persones que van amb parelles destructives.
Efectivament. Però per moltes raons: potser va amb algú destructiu per fer-se destruir, o potser perquè pensa que pot salvar-lo. I encara hi hauria una altra cosa: estimar és difícil perquè ens enfronta a allò més diferent de nosaltres. Hi ha el mite clàssic de Plató que diu que estimem la mitja taronja que ens ha de completar. Per la psicoanàlisi és el contrari: la unió total és impossible. És la tragèdia de moltes parelles. Pot haver-hi una dona que demani amor, i que sigui incapaç d’estimar. I el mateix pot ser en un home: pot respondre molt a la demanda d’amor de la seva dona, però que en el seu fur més íntim sigui incapaç d’estimar-la.
En Miquel Bassols em deia que un dels quatre fonaments de la psicoanàlisi és la repetició. Una parella que has tingut condiciona la següent que tindràs?
Pensem que la nova parella és diferent que l’anterior, però malgrat que semblin diferents, mantenen un tret. I Freud deia que a les dones el segon matrimoni els va millor que el primer, perquè en la primera relació tendeixen a reproduir la relació que tenien amb la mare.
Hi ha tot de clàssics: voler que l’altre et doni l’amor que mai et podrà donar.
Sí, i la pregunta és: en realitat què li estàs demanant?
I el que és el colmo: que si t’arriba a estimar, llavors ja no el vols.
Perquè pot ser que no busquis l’atenció, sinó el rebuig. Lacan deia: “No em donis el que et demano perquè no és això”. I encara és més complex: en realitat a quin altre li demanes? Perquè potser estàs demanant a algú el que demanaves al teu pare.
Lacan explicava la idea del fantasma, deia que al llit mai hi van dos sinó quatre: els dos cossos, i allò que un projecta en l’altre.
Un conegut es barallava amb la seva companya i al final va dir: “El que et dic a tu és el que dic a la meva mare”, i ella: “I el que et dic a tu és el que dic al meu pare”. Quan ens adrecem a algú, a qui ens estem adreçant realment? Això és el fantasma. I en les relacions es veu com determina.
Això fa pensar que els altres no poden ser responsables de les teves mancances.
Clar.
Un altre clàssic: vull aquesta persona perquè és impossible.
Això és posar-s’ho molt difícil. És estar enamorat del que t’imagines. Sempre hi ha una idealització, aquesta part narcisista de l’amor. Freud deia que hi ha qui s’enamora de la persona que voldria ser, i qui s’enamora del model que ha tingut a casa: la figura de la mare nodridora, o del pare protector. Freud només concebia l’amor dintre del narcisisme. Deia que busquem estimar-nos a través de l’altre. I que quan ens estimem, l’altre ens dona una imatge de nosaltres mateixos.
I hi ha tantes contradiccions: t’allunyes d’algú perquè no el vols, i de lluny, tornes a voler-hi estar.
La qüestió és: si saps que no t’agrada, per què ho repeteixes? Què és el que estàs buscant? Està clar que si repeteixes és perquè hi ha alguna cosa inconscient que et fa tornar a aquell mateix punt.
I què acostuma a ser?
Repetir és buscar una resposta en un cos. Si arribes a poder trobar quina és la pregunta que et feies, potser deixes de buscar.
De desenganxar-te.
Ara que dius això de desenganxar, es parla molt de dependència emocional, d’autoestima, i en realitat quan una persona parla de falta d’autoestima o de dependència emocional, el que hi ha al darrere és una repetició i una evitació del seu desig.
Ah sí?
Sí, en l’autoestima veiem la malaltia del jo. El que ens posa malalts és el jo.
Com?
Per inflació o per deflació. O soc fantàstic, o soc terrible i no valc per res. I és mentida que augmentar el jo cura: és el deliri de grandesa. I rebaixar-lo és la melancolia. Si el jo ens emalalteix, el que ens cura és el desig: el que algú és capaç de jugar-se per perseguir allò que el fa sentir viu.
O sigui, quan ets coherent amb el desig és quan et cures.
Exactament. Quan dius que sí al teu desig. Lacan té una imatge molt bonica en un seminari que diu que el neuròtic és aquell viatger que sempre està fent les maletes però que mai surt de viatge. Quan el que cura és dir: “És igual el que hi hagi a la maleta, me’n vaig.”
Però vivim en un món individualista que ens empeny a ser porucs i passius.
Sí, vivim en una societat en què el jo està superinflat i això encara ens emmalalteix més. I a sobre diuen: per curar-te has de tenir l’autoestima més alta. No estimaràs mai si tens molta autoestima, perquè només et veuràs a tu. I si tens un jo molt inflat, no estimaràs mai ningú, perquè per estimar cal una certa humilitat, cal dividir-se, cal dir: és que em fas falta.
Però la idea d’ara és que som persones completes, que no ens cal ningú. Cada cop costa més estimar?
Sí. I per estimar cal tenir un jo una mica controlat: ha de poder existir l’altre.
Hi ha una tendència a buscar un amor a mida, com si miressis la carta d’un restaurant: vull que sigui així així i així. Fins i tot a Tinder: mires persones com qui mira productes d’un supermercat, que pots rebutjar a cop de dit.
Per estimar has de consentir la diferència.
O sigui, aquest món ens incapacita a estimar.
Sí, Freud, a El malestar en la cultura, que va escriure el 1930, durant l’ascens del nazisme, diu que la societat imposa la monogàmia, la família, i que això és contrari a la naturalesa humana, i que d’aquí ve el malestar. Però justament en la societat d’ara, que la monogàmia i la família no s’imposen, segueix havent-hi malestar. I ve per aquesta hiperinflació del jo, que fa difícil l’amor. I després, quan parlem de dependència emocional estem parlant d’allò que repetim. La psiconalàlisi descobreix que en la repetició d’experiències insatisfactòries hi ha una satisfacció. És a dir, hi ha un plaer en la insatisfacció. I el que tenim a dins no és tan secret: són molt visibles, tot el que fem parla.
També és curiós com entre parelles s’estableixen uns equilibris, que des de fora dius: com pot ser que això funcioni? Hi ha la seva llengua, i un equilibri dins del desequilibri.
Sí, els psicoanalistes diríem que hi ha el seu símptoma, que és el llenguatge privat de cadascú. Les parelles funcionen per símptoma: un busca una dona que el matxaqui, i l’altre busca un home que es deixi matxacar. O al revés: un busca una dona que li permeti moltes infidelitats, i una busca un home que malgrat que faci moltes infidelitats sempre torni a ella, i per tant ella és l’excepció. I penses: però per què no busca un home que no sigui infidel? I es van queixant i ho segueixen fent perquè en el fons l’home té la necessitat de la infidelitat, i la dona busca ser l’excepció.
La queixa no serveix de res, oi?
La queixa forma part del gaudi.
Amigues se’m queixen del que els passa, i ho tornen a fer.
La repetició no és sensible al sentit comú. El Miquel Bassols diu que no hi ha estètica del gaudi.
No es pot canviar?
Hi ha moltes coses educables a la vida, però la posició de gaudi de cadascú, no. És molt complex: hi ha coses que no s’eduquen. Vaig tenir un home que era un maltractador i que havia passat per tots els plans educatius i deia: “La teoria la sé tota, sé que està mal fet, em sento malament”, però no se’n podia estar. Hi havia un nucli de gaudi, que tenia a veure amb el lloc que havia ocupat en el desig de la mare, no pas com a nen maltractat, sinó estant absolutament mimat, és a dir, no estimat. I el nucli de gaudi havia quedat molt mal col·locat.
És el que es porta ara: mimar nens. I ja es comença a veure que això dona lloc a nens tirans.
Sí, sí, era un nen tirà que es va convertir en un maltractador. Això no vol dir que ell no sigui responsable dels seus fets: ho és absolutament. Però havia passat per tots els programes educatius, i hi havia un nucli que era resistent. És molt important que la societat sàpiga que hi ha un nucli que no passa ni per la biologia, ni per l’educació, ni per la bona voluntat, ni per les bones normes.
S’ha posat de moda el tema de gestionar les emocions. Un dia estava trista, abatuda, i no podia canviar-ho. Vull dir que els sentiments se t’imposen: igual que quan estic molt contenta no tinc la sensació de triar l’alegria, sinó que m’apareix, o tot d’una, sents decepció on creies que no en sentiries. Però es ven al revés, que pots tenir un domini sobre tu.
És la ideologia del mercat: pots administrar-te les emocions com si fossis una empresa. És un aplanament de la dimensió de la persona, i de cop tot es classifica per capsetes, i s’esborra la dimensió desconeguda d’un mateix.
Sí, també tinc la sensació de ser-ne observadora. Quan estava trista, pensava: mira, aquest sentiment existeix i ara l’estic observant. Com si dintre meu fóssim dos.
Això en psicoanalisi en diem el subjecte dividit. O és el concepte de la cambra de l’extimitat, alguna cosa que és molt íntima però que se’ns presenta com si fos exterior. I fer-se càrrec d’això és una posició ètica: és ser conscient de l’estrany que viu dins teu, l’inconscient.
Però ens venen el contrari: ets una superpersona, pots amb tot.
Sí, el món d’avui ens empeny a ser uns complets narcisistes: tot ha de ser perfecte, quadrat, ordenat i controlable. Però hi ha experiències que de sobte et fan aparèixer la tristor: és l’inconscient que t’ha despertat un record que tenies soterrat.
Vius amb un desconegut.
Sí.
Una altra idea que s’ha posat de moda és la de fer que res t’afecti. De nou, la idea narcisista: no implicar-te amb ningú.
És no deixar-te dividir per res, no deixar que res trenqui la teva unitat narcisista. Som una societat malalta del jo. I així no pots estimar. Perquè per estimar has d’estar disposat a patir.
Però hi ha una confusió amb la idea del dolor, oi? Perquè en l’amistat en algun moment hi ha una confrontació. Si tens una parella, hi haurà un moment que també.
Hi haurà desacords. O simplement perquè estimes algú i algun dia pot no ser-hi, això ja fa patir. Estimar és arriscar-te a perdre la persona. Això es veu molt en la relació de pares i fills. Per estimar un fill has d’estar disposat que un dia se’n vagi. Si el deixes anar a l’excursió, li poden passar coses. A vegades veus famílies que per evitar patiment als fills no els deixen fer res, i els retenen, i això té uns efectes devastadors sobre els nens. Però estimar vol dir arriscar-te que el nen plori, que es trenqui una cama. Estimar és que la persona amb qui estàs un dia se’n vagi. Estimar és un risc.
Artesans del temps és una secció feta amb Gramona, un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.
6
