Foto: Andrea Jofre
Tinc la casa plena d’objectes, i la casa és la vida, ben pensat. Tinc llibreries plenes dels llibres que no he llegit (encara) i dels que sí i que difícilment gosaré tornar a obrir perquè no rellegeixo. Però són allà, aguantant-se els uns als altres, fent una fila de lloms que són com un dipòsit de temps i de qui era jo quan els llegia, i no hi tornaré, m’admeto, perquè del paper que cria a poc a poc un groc àcid no se n’escapin els meus fantasmes. Els objectes en són plens, de fantasmes, de trossets d’animeta en pena, i la casa fa de llimbs, de saleta d’espera eterna del passat que es té i que per mandra, por o una pura jerarquia d’urgència no es revisa.
Tinc i exercito una memòria absurda que no m’ajuda, i la maltracto dient-li així perquè per naturalesa recorda ombres i senyals en lloc d’ocupar-se de coses útils com si aquell sopar havia de ser un divendres o un dissabte o el pis on ha d’anar el veí que trobo als matins, sempre el mateix veí, sempre al mateix pis. Li dic absurda perquè fa de mi una sentimental en lluita perpètua contra la pàtina garapinyada del que és ser una sentimental. Però memòria i sentimentalisme, siguin l’ou o la gallina, em fan omplir les coses amb les meves ocurrències i lectures de la realitat i acabo per pensar que hi soc, en aquests objectes, que els visc, i que per mantenir-me d’una peça els he de conservar.
Objectes plens de mi i dels altres apilats, classificats, endreçats en un desordre que no fa per a les revistes. I objectes que han decaigut, han quedat desfigurats, objectes buits. Passa amb un retrat que em va fer algú que és ja un fantasma. Segueixo allà, al paper brillant, mirant a l’objectiu de fit a fit i amb un somriure que era cert, atrapada en un temps ple de raons que ja no existeixen.
