Ho he vist. He vist el futur. L’he vist en una bola de vidre que la meva germana t’he amagada a la cel·la del monestir. M’ha cridat, a la nit, Vine, vine, Simonetta! I quan m’ha tingut al costat, ha destapat la pilota, hi ha posat les mans al damunt i ha invocat el… no m’atreveixo ni a dir-ho. A la bola hi he vist el Botticelli, sí, el Sandro, el pintor. Tenia una capseta a les mans amb un botó que cedia a la pressió dels seus dits. Em demanava que em despullés davant seu, que em tapés un pit, que m’agafés els cabells.
De dins la capseta, com si em tragués la llengua, en sortia un quadrat de paper amb l’obra ja feta. Clic i ja estava. Hi sortia jo, ja tota pintada, amb la cabellera al vent. Abans ell ja havia col·locat la petxina gegant sota els meus peus, la parella d’angelots que tinc al costat, aquella nimfa del mocador estampat que no em deixa tranquil·la i els arbres i la pluja de flors i les onades i tot. Ho havia fet amb una cosa diabòlica que en diran photoshop. S’havia barallat durant hores davant d’una finestra amb més botons per prémer i n’havien sorgit tots els elements de la composició.
El futur m’ha agradat. Segons la bola, jo no passava ni fred ni vergonya. Tot era molt ràpid. Només havia de passar-me un moment pel taller i el clic i aquella capseta escopint el quadre. Diu la meva germana que no em faci il·lusions, que haurem d’esperar sis segles abans que això no passi, que no viurem tant per veure-ho. Menteix. A la cel·la sé que no només hi té amagada la bola de vidre. La molt bruixa també hi té una pólvores per a l’eternitat, però aquestes no me les vol ensenyar. Ja he quedat amb el Sandro, que així quan pugui n’hi prendrem una mica. No ens volem perdre el photoshop ni la capseta… com n’hi deien? Ah, sí, Polaroid.
El naixement de Venus, de Sandro Botticelli, és a Galleria degli Uffizi, a Florència.
