Va caure a les meves mans Cròniques rurals, un llibre en què els autors entrevisten diferents personalitats catalanes que en algun moment han fet l’experiència de viure al camp. A la conversa amb el pensador Josep Maria Esquirol s’hi parla de com d’orientador és poder veure l’horitzó a diari, un luxe que a ciutat escasseja per l’atapeïment d’edificis: “De vegades, quan un no acaba d’estar bé, només caldria que tingués a prop una finestra per poder mirar a la llunyania”, hi diu.
Penso en la importància de l’horitzó des del castell de Miravet, a finals de desembre. Veig el riu Ebre de color verd i blau, vaporós. Té un punt d’irreal, com els arbres escanyolits, desfullats, que el rodegen. És un migdia de divendres i el sol s’amaga rere densos núvols grisos. El fred no és tallant però ens fa saber que som a les portes de l’hivern.
Tot i que avui el castell pot ser vist com un lloc de recolliment i calma, no sempre ha estat així. La seva història és gairebé mil·lenària. Probablement els ibers i els romans van ser els primers a establir-se a aquest territori. Després, entre els segles IX i XI, els musulmans hi van construir un hisn, una fortalesa, amb la qual pretenien protegir la frontera d’Al-Àndalus. Va ser debades: el segle XII, el comte Ramon Berenguer va conquerir-la i la va lliurar als templers, un orde de monjos guerrers que la van reformar i hi van alçar el castell que avui coneixem.
Les tensions d’aquesta història li podien passar desapercebudes al visitant més ocasional, fins ara. El projecte Els ulls de la història. Una mirada immersiva al patrimoni català ha arribat al castell després de fer parada, també, a les pintures rupestres de la Roca dels Moros del Cogul, la Cartoixa d’Escaladei, el Centre del Romànic de la Vall de Boí i, d’una forma diferent, al Palau Moja de Barcelona. Vol apropar el patrimoni a la ciutadania a partir de nous recursos tecnològics i d’un nou relat històric que posi l’accent en la diversitat i la quotidianitat. Carme Bergés, cap de l’Àrea de Monuments i Jaciments de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural, ens du de visita pel castell i es refereix a Els ulls de la història en aquests termes: “Tothom es queda amb el més espectacular, que és la realitat virtual, però la gran aposta del projecte és treballar des de la microhistòria, museitzar la quotidianitat, recuperar noves veus i relats que normalment havien quedat amagats darrere de la historiografia oficial.”
Tot i així, ens encurioseix la qüestió de la realitat virtual. Entrem al celler del castell, que ha conservat l’arquitectura patrimonial, amb sostre de volta, i una noia ens dona unes ulleres enormes, negres. Ens les posem i accedim a un altre món, a través de la vista, l’oïda i les nostres pròpies passes. En aquesta experiència immersiva se’ns explica la història de dos nens que vivien i jugaven junts a les proximitats del castell: l’Hug, fill de nobles cristians, i en Saïd, fill de pagesos musulmans. I és que, tot i que els templers es van fer amb el control de la fortalesa andalusina, permetien que els musulmans continuessin treballant la terra dels voltants, per aprofitar-se’n.
Cristians i musulmans, més que conviure, coexistien, amb friccions. El segle XIV es va abolir l’orde del Temple i el castell va passar a mans de l’orde hospitaler, que el va habitar fins a la desamortització, al segle XIX. “És aquesta història en què a vegades podem ser els perseguidors i a vegades els perseguits”, comenta Bergés. El passat ens convida a reflexionar sobre el present: per què creiem que la diversitat ens l’hem empescat avui? Com ens relacionem amb l’altre? Com voldríem ser tractats, si arribéssim a un lloc nou? En treure’t les ulleres de la realitat virtual, penses en quanta gent haurà travessat aquest celler, aquest Celler, creient-se’n ingènuament amo i senyor, els primers i darrers habitants.
Surts del celler i, a mà esquerra, trobes el refetor, una sala immensa que els templers utilitzaven com a menjador. Aquí s’hi han instal·lat uns interactius que et permeten fer com si fossis el coc, el cuiner, dels monjos; llisques els dits a través d’una pantalla per tal de cuinar plats medievals ben suculents: entranyes de porc, peix fregit amb salsa de julivert, potatge de cigrons… Naturalment, els templers menjaven menys carn que nosaltres: només tres dies a la setmana, la justa per cobrar vigor físic.
Surts del refetor, creues el pati d’armes i unes escales et menen a la que potser sigui la part més bella del castell, l’església. Hi descobreixo el punt més fascinant d’Els ulls de la història, una instal·lació audiovisual que du per títol “La Comanda”. Als peus de l’única nau de l’església, una sèrie de pantalles mostren imatges en directe de diversos espais de les Terres de l’Ebre. Espais naturals, urbans… Simbolitzen l’acció de control total que els templers tenien sobre el territori i, a la vegada, mostren, amb un poder clarament hipnòtic, tranches de vie, moments quotidians lligats a aquesta terra i la seva gent d’ara. No sembla casual que hagin posat aquesta instal·lació a l’espai més directament religiós del castell. Les càmeres enregistren les imatges des del punt de vista d’un déu. L’espectador les observa en el seu conjunt, en mosaic, i per uns instants es creu en possessió del do de l’ubiqüitat.
Els ulls de la història, en la seva adaptació per a Miravet, es complementa amb una nova senyalització, repartida per tot el castell, amb recreacions gràfiques de com devia ser cada espai originàriament, i, també, una guia multimèdia en què diferents veus que l’habitaren –en Saïd, el soldat que vigilava el castell, etcètera– l’expliquen en primera persona. El projecte d’Els ulls de la història culminarà la seva primera fase quan arribi a Sant Pere de Rodes i abordarà, en la segona, el castell de Cardona, el teatre romà de Tàrraco, la colònia Sedó, la ciutat ibèrica d’Ullastret i el jaciment andalusí d’Almatà.
Potser l’horitzó que hauríem de veure a diari no és només el que s’amaga entre muntanyes, sinó també l’horitzó de la història, que ens apropa i ens allunya a la vegada les realitats del nostre passat. Els ulls de la història altera lleument el silenci del castell de Miravet. Ara, quan s’hi apropin uns excursionistes o un grup d’escolars, podran treure el cap a la finestra d’altres temps per comprendre millor els actuals.
