L’Institut d’Estudis Catalans ha acollit una sessió de l’Àgora Cívica dedicada a la diversitat lingüística. Coincidint amb el Dia Europeu de les Llengües, l’objectiu ha estat en comú criteris per gestionar la diversitat i reforçar l’ús social de les llengües. La jornada ha girat al voltant de dues taules rodones i de la ponència de François Grin.
El conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, ha obert l’acte amb una paradoxa senzilla i clara: la recerca no sap el nombre exacte de llengües que hi ha hagut al món ni l’origen únic o múltiple de la parla humana, però sí que sap que la diversitat lingüística és constitutiva de l’espècie i que totes les llengües vives canvien internament. Ha remarcat la relació profunda que hi ha entre llengua i identitat, tot il·lustrant-ho amb l’anècdota d’un lingüista que havia fet una conferència en argot adolescent per evidenciar com les varietats i els codis marquen la pertinença i les fronteres simbòliques.
Francesc Xavier Vila ha desplegat dues idees més. La primera, la metàfora d’“inocular” una llengua als nadons per explicar que el codi lingüístic ens integra a una comunitat i accelera la transmissió d’informació i de valors; això, ha dit, explica el vincle emocional i cívic amb les llengües pròpies. La segona ha estat l’“efecte Europa”: malgrat el passat jacobí de molts estats, el continent ha estat capdavanter en protegir la diversitat i la Unió Europea ha estat l’organització que ha reconegut més llengües oficials de la història, vint-i-quatre; per això ha plantejat l’aspiració d’afegir-hi el català, el gallec i el basc. També ha situat Catalunya com una societat multilingüe de ple dret, amb un Pacte Nacional per la Llengua per afrontar reptes i oportunitats de política pública.
Pel que fa a les taules rodones, la primera, titulada “Diversitat social i diversitat lingüística a les aules”, ha aterrat el debat en l’educació. Llorenç Comajoan-Colomé ha aportat dades noves de competència oral: en fluïdesa, l’alumnat excel·lent en castellà ha passat del 39% a primària al 44% a secundària, mentre que en català ha crescut del 32% al 36%. El nivell global és alt, però el castellà s’ha situat per davant: per tant, cal distingir-ne la competència d’ús. Per millorar l’acollida i l’equitat, ha compartit algunes mesures del sistema: les aules d’acollida, els equips E‑LIC, l’actualització dels projectes lingüístics de centre i la xarxa ULAE per treballar usos a secundària. També ha destacat el pilot d’“aules d’acollida accelerades” a Barcelona: un curs intensiu de setembre a gener en què un 74% d’alumnes han assolit l’A2.
Jasone Cenoz n’ha explicat el cas basc, que val la pena tenir-lo present: hi conviuen models A, B i D, amb el D —euskera vehicular— com a opció majoritària. I és que una nova llei ha definit el sistema com a multilingüe amb l’euskera com a eix. Els objectius oficials fixen el B1 en euskera i castellà al final de primària i el B2 a la secundària, mentre que, amb implicacions didàctiques, creix l’alumnat del model D que no parla l’euskera en família. També ha explicat el programa EUSLE, que es basa en la immersió intensiva en euskera de 10–12 hores setmanals fins a 24 mesos (excepcionalment 36) per assolir l’A2, i això, en un context d’augment d’arribades (en el darrer curs hi ha hagut 8.000 incorporacions de matrícula viva i prop del 15% d’alumnat és d’origen estranger).
Virginia Unamuno ha aportat tres casos d’Amèrica del Sud que fan visibles els condicionants polítics dels models educatius: una escola pública xinesa‑argentina de doble immersió en potonghua i castellà nascuda d’un acord bilateral; les escoles de frontera amb el Brasil, amb intercanvi diari de docents; i la modalitat bilingüe intercultural per a pobles indígenes, la menys desenvolupada per manca de formació docent i invisibilització estadística, que ella va vincular a processos de despossessió territorial.
D’altra banda, a la conferència “Governar el món des de la diversitat lingüística”, François Grin ha proposat els principis pràctics per orientar la governança. També ens ha alertat d’un risc transversal: qualsevol avenç tecnològic només és útil si és accessible per a les comunitats afectades; si no, pot eixamplar l’exclusió.
La segona taula, “Drets lingüístics i raons econòmiques”, ha parlat de drets i eficiència. Michele Gazzola ha recuperat la distinció d’Isaiah Berlin entre llibertat negativa i positiva per mostrar que les polítiques lingüístiques protegeixen llibertats i, alhora, generen retorns socials i de mercat. És així com ha subratllat una evidència: la competència en català millora les oportunitats laborals a Catalunya. D’altra banda, Vicenta Tasa Fuster ha diagnosticat un sistema jeràrquic: a l’Estat, les llengües pròpies no reben una protecció simètrica i s’ha produït una regressió sostinguda. Ha recordat que l’oficialitat del català, el basc i el gallec a la UE és jurídicament possible si es fa per unanimitat. D’altra banda, ha fet palesa la paradoxa que seria obtenir més drets a Europa que a casa.
El fil conductor de la jornada, doncs, ha estat clar: la diversitat lingüística no és un problema a resoldre, sinó una realitat a governar amb dades, instruments i criteri. A l’escola, això passa per reforçar usos i itineraris d’acollida que no penalitzin ningú; a la política pública, per legitimar la pluralitat; i, a escala europea, per quadrar drets i eficiència en un sistema que ja protegeix vint-i-quatre llengües i que assumeix la seva responsabilitat històrica.
Podeu veure tot l’acte aquí:
