La Casa Amaziga es va posar en contacte amb l’Ateneu Barcelonès per si aquest agost podien ensenyar català a nois que fa poc que han arribat a Catalunya. Em van proposar si els volia fer de professora i, tot i el meu instint fugitiu d’estiu, vaig dir que sí. Vaig trucar a la pedagoga dels nois i em va dir: “Tenen setze i disset anys i han arribat sols a Barcelona”. No les tenia totes: ¿i si en fan una de grossa a l’Ateneu? ¿i si no ens entenem gens? ¿i si al pati algú se’ls mira amb menyspreu? Les classes començaven el dilluns a dos quarts d’onze i, per molts llibres i mètodes que hagués buscat, tampoc sabia ben bé què em trobaria. Vaig arribar mitja hora abans i, sorpresa: a recepció ja hi eren tots.
Hi havia qui sabia una mica de català i qui era el primer cop que l’aprenia. Vam començar pel més bàsic: com em dic (Braima, Bukari, Modou, Ayoub, Zidan...), quant fa que vaig arribar (un mes, dos, quatre), d’on soc (d’Algèria, de Gàmbia, de Senegal, de Costa d’Ivori, del Marroc, de Rússia). I jo, que temia trobar-me una colla de gamberros, vet aquí que, cada dia, en arribar, em deien: “Bon dia, Gemma, ¿com estàs?”. I vet aquí que, acostumada que quan treballava de mestra sovint havia d’empènyer la canalla, ells tiraven sols. I no només això: em demanaven més.
Ben aviat vam fer els verbs: ser, estar, tenir, anar. I quan a la mitja part baixaven a descansar deu minuts al pati, l’Omar no es va aixecar. “¿Què et passa?”. Em va demanar si li podia ensenyar més verbs, que en francès en sap molts, i si també faríem el passat i el futur. I tant que sí. Els nois s’hi van afegir, i vinga a apuntar-ne a la pissarra i a dir-los en veu alta: “Jo faig, tu fas”, “Ell pot, nosaltres podem”. I un alçava la mà: “Gemma, ¿el verb voler?”. I per practicar-lo el mateix noi va escriure: “Jo no vull marxar de Mas Pins”. Mas Pins és el centre d’acollida on s’estan fins que tenen divuit anys.
Quan els ensenyava els oficis, els vaig preguntar de què els agradaria treballar. Dos van alçar la mà: “De pescadors!”. I el més alt, que anava amb la samarreta del Barça i cantava fluixet “un dia de partit, al gol nord vaig anar”, em va ensenyar una foto del seu poble, a Gàmbia. Hi havia una barca de fusta, estreta i llarga, pintada de verd: “La meva mare és pescadora”. “¿I pesca aquí?”, i com si se li aparegués en aquella foto: “Sí! Sí!”, i em va assenyalar una roca: “Jo vaig aquí i miro la meva mare”. I me’l vaig imaginar assegut, mirant com la seva mare, remant aigua endins, es feia llunyana i petita fins que tornava amb un cabàs ple de peix i ell, des de la roca, la rebia amb aquests ulls riallers i nets. I me l’imaginava anunciant-li que se n’aniria a una altra terra a fer de pescador, i que arribava aquí, on aquest ofici està desapareixent. A la fila del darrere, el noi que vol aprendre tots els verbs del món va treure el mòbil: “Mira!”. Era un vídeo en què una trentena d’homes de braços forts treien una xarxa amb centenars de sardines brillants, i com que tots estaven al mateix cantó, la barca es vinclava: “¿I no cau?”, “No, mai!”. I mentre me n’ensenyaven més fotos, vaig recordar el que em va dir un amic: “Fixa’t que els nois del Top Manta, quan ve la policia, agafen la bossa com agafarien una xarxa de peixos: molts eren pescadors”.
Per acabar amb alegria, cantàvem la cançó que Txarango va fer, mig en català mig en shuahili, amb el Cor Safari de Ruanda. En seguien la lletra amb el dit i, com si els hi naixés sol del cos, la ballaven de meravella: “Sentir l’Àfrica al meu pit, on tots els pobles començaven el camí”. I si algun dia un d’ells estava trist, jo escrivia a la pissarra, posem per cas, 10.678.102: “Va, tu, llegeix-ho en veu alta”, “deu milions... sis-cents...” i el seu cap, que ves a saber on parava, retornava amb nosaltres. El rus, entremaliat (va posar l’aire condicionat a 10 graus, i reia esperant que li digués alguna cosa: “¿Et penses que som a Sibèria?”), un matí va venir mut. Li vaig ensenyar Els germans Karamàzov, que just duia a la bossa, i li va canviar la cara: “A Moscou la meva professora [assenyalava el llibre i es feia copets al cap, com si s’hi fiqués pàgines]”. ¿Us ho feia memoritzar? “Sí! Dostoievski i Gógol! Jo a Mas Pins tinc llibre rus, puc portar per a tu!”
Quan fèiem adverbis, “dins, fora, a prop...”, un noi de cara rodona que tot ho mirava parpellejant a poc a poc va alçar la mà: “Jo tinc el bolígraf a dins la panxa”. ¿Com? ¿Que te l’has menjat? “No! Dins la butxaca!”. Mentre els anomenava parts de la classe: “La finestra, el balcó, l’armari, la taula, la cadira”, en dir “la porta”, un va dir: “President del Barça!”. Un altre em va demanar com es diu algú que no fa res, “un gandul”, i es va girar cap al company amb qui comparteix habitació: “Tu ets un gandul!”. Els va agradar saber com es diu “estafador”, i quan els vaig preguntar quin és el jugador de futbol més ràpid del món, i el més simpàtic, i el més tímid, i el més car, i el més lent, allò semblava una casa d’apostes. I així, parlàvem de Lamine Yamal, de Pau Casals, de Gaudí, de Rodoreda; vèiem castellers fent un 3 de 8, diables enlairant el foc a les festes de la Mercè. I els matins d’agost anaven passant i, des de la sala Montserrat Roig de l’Ateneu, recorríem les havaneres de Palafrugell, el Tió i els canelons, l’arròs de l’Ebre, els vins del Penedès, l’hivern al Pirineu i Mallorca i Menorca i Perpinyà i l’Alguer. Un, en veure els presseguers florits d’Aitona, va afanyar-se a apuntar-se el nom del poble: “Jo vull treballar aquí!”
No els vaig preguntar com van venir. Què van veure els seus ulls de nens i els seus cors d’homes. Però vaig obrir Instagram i em va sortir un vídeo en què, en una platja, un banyista gros i talòs intentava detenir un noi que acabava d’arribar en llanxa, com si el pallús fos policia. I vaig pensar que aquell noi espantat podia ser qualsevol d’aquests nois, i que qualsevol d’aquests nois, si el món girés d’una altra manera, podria ser la meva germana, que té la mateixa edat que ells. I sí, escric aquest text mentre us escolto el pensament: “No els podem entrar a tots” (però el torrent de turistes que rebenten Barcelona, i que ara passen pel carrer Canuda ignorant si el català existeix, cap problema: serviu-vos de la ciutat, engoliu-la). “Això ho paguem entre tots” (i les feines mal pagades que molts acaben fent, ¿qui les faria? La directora del documental Corredors de fons em deia que molts d’aquests nanos acaben treballant de matinada en escorxadors, o fent les feines que es van perdent: de tapissers, d’ajudants de fusters). “Venen aquí i no es volen integrar” (vet aquí un exemple contrari, i vet aquí el perill de generalitzar: si dius que tots són iguals, et carregues la bona predisposició d’aquests nois; els condemnes a ser el que critiques). “No s’integren! Hi ha dades que ho demostren!”, m’insistia un home (si jo fes cas a les dades, m’hauria tornat cega i no hauria pogut veure el que us explico). “No els podem rebre a tots” (però amb els que hi ha ara mateix, ¿què en fem? ¿Pregar a la senyora Orriols que aquesta tarda els fiqui tots en un vaixell i els aviï ben lluny? ¿O, ja que són aquí, busquem la manera que se sentin seu el país i la llengua? També els necessitem a ells: com més gent aconseguim que parli català, més forta es farà aquesta llengua nostra que penja d’un fil).
Però estem demanant que aprenguin català quan nosaltres som els primers que no el fem imprescindible. Botiguers, metges, cambrers, mestres, tothom a la mínima canvia al castellà, si és que no el fan servir d’entrada. Si aquest país —i aquest país són les lleis febles d’uns polítics covards— no exigeix que la llengua sigui necessària a tot arreu, ¿per què coi els qui venen de fora l’haurien d’aprendre? Per gust i respecte ho faran alguns; si fos imprescindible per treballar, ho farien molts. I perquè vegin que val la pena aprendre’l l’han d’escoltar a tot arreu: som nosaltres qui l’hem de parlar, però no com si preservéssim una mena de fòssil, sinó sense pensar-hi. Si vius a Catalunya, tant és si tens set cognoms catalans, o arribes amb pastera, o ets un expat carregat de calers: has de parlar en català perquè resulta que és la llengua d’aquí. I descobrir una llengua, sigui la que sigui, no és un càstig, és un enriquiment. La pàtina de la imposició mata el goig d’aprendre (que és el que irradiaven ells, quan a la llibreta apuntaven “barca, sardines, gambes, pescar”). Però els qui s’ofenen perquè han d’aprendre la llengua del lloc on arribat, ¿què s’esperaven? És com si vas a viure a Itàlia i dius que m’han imposat parlar l’italià, ¿què et pensaves, que et parlarien en grec? ¿A qui se li acudiria dir que ha anat a Anglaterra i l’han obligat a parlar en anglès, o a Madrid, en castellà? ¿On és que s’ha de parlar català si no és aquí? ¿Que no seria estimulant aprendre gallec si haguessis d'anar a viure a Galícia? ¿O alemany a Berlín? ¿Com es pot anar pel món amb aquesta prepotència i falta de curiositat?
Aquests dies, com si fos davant d’una vitrina, he sigut testimoni del procés amb què cada noi edificava la llengua: sabia quines paraules tenien dins del cap i veia com les unien, com les frases que construïen cada dia eren una mica més llargues i una mica més riques. Però tenia una mena de neguit: ¿els seran útils, aquestes classes? Quan entrin en una botiga i els vegin el color de la pell i se’ls adrecin en castellà, ¿què pensaran? ¿Que han après una llengua que resulta que no es parla? Jo, que els vaig assegurar que si saben català, tindran les portes obertes arreu i trobaran feina abans, ¿es pensaran que els he estafat? Qui siguis que llegeixis aquest text, quan un estranger, posem per cas un noi de pell negra, se t’apropi, no li parlis en castellà. Potser porta una llibreta plena de verbs, i ahir es va passar la tarda estudiant-los per poder-los conjugar amb algú com tu.
