M’encanten els animals, sobretot els gossos, els passejos pel bosc i pintar. No fumo i faig dieta vegetariana. Soc superpuntual i miro de fer sempre bona olor. ¿Coses que no m’agraden? L’art abstracte o l’all! Però si ets fan de la música clàssica i la lectura, swipe right.
A mi, un perfil de Tinder així se’m guanya, francament. Però al final afegeix:
BTW, soc Hitler! 😉
I t’adones que has fet match amb el mal.
L’aula fa olor de corc tip. Els alumnes xerren mentre esperen que comenci la classe. S’obre la porta i ni bon dia ni res. Un senyor de cara fàcilment oblidable i ulleres de carei entra amb tot de papers sota el braç i planteja: si algú defensa una idea que també defensava Hitler, ¿es tracta d’una idea dolenta?
Leo Strauss va ser un filòsof alemany d’origen jueu. Fugitiu del nazisme i obsedit per la mecànica mental del Fürer, va ser professor de filosofia política als Estats Units. Seriós, aspre i brillant, va posar nom a una de les trampes lògiques més recurrents del segle XX.
És un fenomen fascinant: en el moment que apareix Hitler, tot el que havíem trobat encantador es torna suspecte. Ja no és un amant dels animals. És una bèstia ignominiosa amb gos. Ja no és vegetarià. És un sociòpata que rosega pastanagues mentre maquina per quin flanc envair Polònia. Fins i tot el tema de la puntualitat i la bona olor comencen a fer coseta. Wagner. Siegfried com a model d’estat.
Això passa quan raonem per associació. El fet de compartir només que sigui un tret inofensiu –fins i tot lloable– amb Hitler, fa que ens sentim partícips de la més vil de les manifestacions del mal a la Terra. Strauss va batejar aquest format de pensament amb el nom de reductio ad Hitlerum.
Dir que una idea és dolenta perquè Hitler la defensava és una manera elegant de no pensar. Una associació ràpida, automàtica i emocional que ens permet condemnar una postura sense necessitat d’analitzar-la. Tot plegat, una xarlotada. El valor d’una idea no sempre depèn de qui la defensa, sinó de la manera com s’argumenta, del seu impacte. Però amb Hitler agafem una drecera espontània: per ser qui va ser i per tot el que va fer, el debat –la idea– es converteix en una qüestió de bàndols. ¿Per què el fet d’estimar els gossos de sobte comporta una càrrega ètica tan densa?
La reductio ad Hitlerum permet convertir una discussió en una partida moral, emocional. És el fre final de qualsevol argumentació.
Actualment, aquesta fal·làcia argumentativa s’ha convertit en una pràctica recurrent a les xarxes socials. Amb una mica de poesia i una imatge en blanc i negre pots desmuntar qualsevol idea si la compares amb el Tercer Reich. No cal gaire recerca. És al·lucinant com encara ara, sabent el que sabem i havent-ne vist de tots colors, coli aquest format de fer explotar idees de la manera més barroera possible.
I per si de cas, aviso: malgrat que se’m pugui col·locar en una poltrona ideològicament compromesa, estimo els animals, m’agraden els homes que fan bona olor i, de vegades, escolto Wagner.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
