Fa poc vaig tornar a on tot va començar. Vull dir que vaig tornar a l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, amb els seus claustres, les seves escales i aules antigues i els bancs allargassats que predisposen a la conversa entre classe i classe. Hi ha llocs que canvien poc; els que canviem som les persones que els travessem. Sembla que la facultat estigui igual però, des que vaig acabar el grau de Filologia Catalana fa cinc anys, alguns professors s’hi han jubilat i d’altres s’hi han incorporat. Els alumnes hi som de pas i, si tot va bé, durant els pocs anys que hi estem, fem de la carrera casa. Això no ho notes tant durant el grau com després.
També m’he retrobat amb alguns professors que hi vaig tenir. Ha sigut com si el temps no hagués passat, com si fos tot just ahir que creuava el pati entre l’Edifici Històric i l’Edifici Josep Carner per anar de l’assignatura de Noucentisme i Avantguardes a la de Barroc i Il·lustració. Una amiga em deia: “Com trobo a faltar la carrera! Passar-me el dia anant de classe a classe, aprenent...” A la memòria, l’angoixa que ens suscitaven els exàmens, les presentacions orals i els treballs s’ha dissolt; només roman el record cristal·lí del plaer del coneixement.
Filologia Catalana m’ha donat l’oportunitat de pertànyer a una comunitat petita i gran alhora, local i internacional. Les noves fornades de filòlegs catalans, però, són més nombroses que la que vaig ensopegar. A l’acte de lliurament de les primeres Beques de Filologia Catalana, el conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, comentava que la xifra d’estudiants de primer curs s’ha doblat, els darrers anys. Hem passat dels 153 matriculats arreu del territori el curs 2014-2015 –”es va tocar fons”, diu Vila– als 325 d’enguany: “Previsiblement arribarem a la xifra més alta dels últims deu anys.”
¿Per què, fa una dècada, érem quatre gats els que estudiàvem Filologia Catalana? El conseller ho atribueix a tres factors: el demogràfic, el de l’oferta universitària i el del prejudici social. El factor demogràfic té a veure amb la generació del baby boom; es llicenciaven molts filòlegs catalans perquè, en general, “hi havia gent per a tot, per a tots els graus”. El 1974 es va assolir el pic i, des de llavors, la demografia va caure en sec. Vint anys més tard, naturalment, hi havia menys estudiants de Filologia Catalana perquè la natalitat s’havia reduït.
El factor de l’oferta té a veure amb la diversificació de graus universitaris; se’n van crear de nous i, per tant, l’alumnat quedava més repartit. El factor dels prejudicis té com a fonament que, durant una sèrie d’anys, com que la generació del baby boom havia ocupat totes les places de docent de català, no se’n van convocar oposicions; va néixer la idea que “si fas filologia catalana, no trobaràs feina”. Els temps, però, han canviat i Filologia Catalana ha esdevingut una de les carreres d’inserció laboral més ràpida. Segons dades de l’Agència Qualitat Universitària, en el cas del grau a la UB, un 96,7% dels estudiants treballen i un 83% troben feina tres mesos després d’haver acabat el grau.
En la revifada de Filologia Catalana també hi ha tingut a veure la campanya Tria Filologia Catalana. El departament de Política Lingüística en va impulsar la primera edició el curs passat, amb accions com xerrades, cartells en centres de secundària o vídeos a les xarxes socials. En l’edició d’enguany, la campanya ha continuat creixent i se li han afegit aquestes Beques, que s’han atorgat a 25 joves de les universitats públiques catalanes d'entre els 69 que les havien sol·licitat, seguint criteris d’excel·lència acadèmica, renda familiar i coneixement d’idiomes. Els joves becats rebran una assignació mensual de 500€ durant el curs acadèmic, per tal de formar-se el millor possible en la llengua i la literatura catalanes i, en el cas dels de la Universitat de Lleida, també en estudis occitans.
A l’acte de lliurament, que va tenir lloc en una de les sales elegants del Recinte Modernista de Sant Pau, el conseller també va enumerar quatre reptes a què la Filologia Catalana ha de fer front: el de continuar creixent, el de la diversitat (hi ha persones nouvingudes o de pares nouvinguts que encara no se senten legitimades per fer aquests estudis, encara que la seva experiència hi resulta clau), el del biaix de gènere (falten nois: “Us voleu a les aules i us volem com a referents”) i el de fer que el coneixement de la llengua i la literatura sigui atractiu per als joves: “Cada generació, en el fons, és com si fos una nova nació i li hem de parlar amb el seu llenguatge.”
Resulta molt il·lustratiu el cas de la creadora de contingut Gal·la Martí, que va fer una petita xerrada a l’acte. Durant la pandèmia, la Gal·la acabava de començar Filologia Catalana i va llançar-se a gravar i publicar a les xarxes vídeos sobre llengua, per donar resposta a una de les seves grans passions, la de comunicar. A dia d’avui, continua fent divulgació i ho compagina amb la feina de professora de català, al Baix Llobregat.
De tornada a on tot va començar, a la UB, vaig pensar en les classes de primer curs, en què el professor Albert Soler Llopart mirava d’explicar-nos què és la literatura a partir d’un brevíssim poema de Josep Carner, titulat Pietat: “A l’arbre hi ha una fulla que ja està a punt de caure / i l’últim raig del dia, que ho sap, encar la daura.” En dos versos, tot. No sé si, com deia Gal·la Martí a l’acte, els anys universitaris són els millors, “perquè després tot és més seriós i ja no fa tanta gràcia”. També són anys de cabòries i provatures, tot i que, amb la distància dels anys, haguem oblidat com era tenir-ne divuit.
Del que estic segur és que estudiar Filologia Catalana no és en va, ni llavors ni ara. A l’acte de lliurament hi veia aquests joves que ara s’inicien en la vida universitària i la imaginació se m’anava cap a les mil coses que viuran, l’educació formal però també la sentimental, com fa aquell títol de Flaubert. Fins que, un dia, d’aquí molt de temps, tots tornin on tot va començar.
