Maria Barbal
A la secció Parlen les dones, cada mes una dona rellevant del món de la cultura explica com li afecta l'edatisme. L'escriptora Maria Barbal (Tremp, 1949) respon a una qüestió molt vigent en el món de la literatura.
¿Volen veus joves les editorials?
Fer-se gran en el mon de les lletres és senzillament fer-se gran. I ja és sabut: “Calder vell, bony o forat”. És natural i bo que apareguin veus joves.
Tota cosa que es fa pública encisa més si recau en algú jove. Però penso que qualsevol editorial s’interessa per temes que despertin lectors, per la qualitat d’escriptura, per un estil entenedor, per la previsió de bons resultats comercials. En aquest tercer aspecte, el fet que l’autor/a sigui jove pot contribuir a l’èxit de l’obra, però entenc que, en general, la preferència dels editors no comença per l’edat de qui escriu.
No sabem quan la vareta màgica reposarà uns instants damunt de la coroneta i determinarà que una persona ha estat triada per dedicar-se a l’escriptura, aquest afany, mig plaer mig tortura. No ho sé pas, però després d’un tarter d’anys d’aquella experiència, estic convençuda que aquest moment existeix. I volia que un personatge de ficció, diferent de mi en bastants aspectes, iniciés així el seu camí literari. L’Anton Bellart, protagonista de la meva darrera novel·la publicada, Peripècies, buscarà el sentit del bo que és tot i de les misèries que la seva intel·ligència és capaç de detectar mitjançant les paraules. Sabrà que és una criatura vulnerable, més o menys com cadascú que ha fet cas del do i ha renunciat a allò que el podia allunyar de rebre’l i conservar-lo.
Quan, arribat a una certa maduresa, aconsegueix encara una obra en què confia, s’atreveix a oferir-la a una editorial que li agrada però que tan sols publica llibres escrits per dones. Ho ha de fer amb nom de dona i l’editora li proposa el d’una actriu jove i bonica per substituir-lo. Llavors l’Anton segueix el procés contrari a escriure una obra per un altre, acte conegut com “fer de negre”. Aquí, l’obra és seva, però el nom i l’edat són de la noia. Quan s’adona que la desconeguda substituta li prendrà el gran premi de rebre els olorosos exemplars d’autoria abans de dispersar-se per les llibreries i, després, ella els lliurarà firmats a les mans de les enyorades persones que llegeixen, l’Anton sap que la peripècia més dolorosa se l’ha bastida ell mateix.
La vida de qui es decanta per aquest ofici no tornarà a ser mai més la d’abans, ni tampoc, segurament, no ho serà per a qui té a la vora. Podria passar que qui escriu pensés que ha tastat la delícia del cel quan, des de la vida on existeix, accedeix a un món del qual en pot marcar les normes, dotar-lo d’una vida fictícia, comprensible, que proporciona emocions i records, també, als altres. A partir de tal experiència, difícilment renunciarà al do de les fades. No ho farà ni quan ja, en la vellesa, sentirà al costat el fulgor de persones plenes de l’energia de la joventut, de talent, si pot ser, i de ganes de ser reconegudes. Lluny elles de la feblesa que els anys sovint imposen al cos i a l’ànima, per molt que, en algun cas, vagin acompanyades encara d’esmolades virtuts literàries. Ja ho deia ma mare: “No et pots fer vella sinó per força!”
No és cap ganga la vellesa. El temps s’emporta persones estimades i meravellosos paisatges on ja resulta difícil arribar. Fins i tot s’han extraviat aquells trets del cos que adornaven la teva presència física davant dels lectors. Ja ho deia també ella: “Quan et fas gran tot te ve”.
Però, a edat avançada, aquesta escriptora s’ha quedat encara, rebaixat o no, amb aquell do de l’escriptura que, un dia llunyà, per bé o no tant, li va canviar la vida.
