Vaig viure uns quants mesos a casa la Francesca Llopis (Barcelona, 1956). Punkie i divertida, gamberra i amb actitud de reina, no sortia de casa sense anar ben vestida. Però anem a la part professional: la seva carrera artística va començar als vuitanta i ha exposat arreu del món: Berlín, Londres, Yemen, Nova York. En les seves obres (des de pintura fins a videoart) hi apareixen els laberints, els forats, els planetes, l'amor. Serà per aquí on orbitarem, i pel tema que presideix aquesta secció, Parlen les dones. I ho farem entre plats de marisc i amb una ampolla de vi. De fet, dinem avui, però havíem d'haver sopat ahir: havíem mig quedat a les 20.00, no em responia, i a les 22.00 em va trucar: "He perdut el nord dels dies! Estava en una exposició i em pensava que avui era ahir!".
Ahir et vas equivocar de dia, em va sorprendre perquè normalment em passen a mi aquestes coses. ¿Quina relació tens amb el temps?
Molt relaxada. L’altre dia vaig anar al CAP a fer una visita a la dermatòloga, i es veu que tenia la visita per al mateix dia però de l’any que ve. Em passa sovint. Hi ha gent que es posa molt nerviosa amb això.
¿Què penses del temps?
Que, per sort, passa molt a poc a poc.
Tothom diu que passa ràpid.
Quan fas de tot, no. Si penso en els últims trenta anys, dic: ¿quantes coses he viscut? Són tantes que el temps es dilata. No tinc problemes amb el temps.
¿I amb els anys?
Tinc un antídot perquè no em faci angúnia fer-ne: faig una festa. També celebro l'aniversari de casa meva. Quan la vaig comprar, no sabia quina família hi havia viscut abans, i no volia viure amb fantasmes. Vaig deixar les portes i les finestres obertes i me'n vaig anar una setmana. Quan vaig tornar, vaig convidar tothom que se’m va ocórrer: van venir tres-centes persones, va ser una macrofesta. I fa poc vaig fer la festa dels quaranta anys de la casa.
¿L’antídot contra fer-se gran és fer festes?
Celebrar-ho i llavors t’oblides de l’edat. Perquè si hi penses...
¿Què passa?
Que t’enfrontes a la calavera [riem].
¿No t’hi vols enfrontar?
Les pinto. Però la calavera la portem tots a dins, si piques [es pica el cap], sona. Quan es comença a intuir és perquè la pell s’ha ressecat. A una persona gran li veus l’estructura del cap, el crani. I la calavera és la representació de la mort. Però crec que hauríem d'estar en pau amb la mort, perquè ¿què vols?, ¿viure tota la vida malament? Acompanyo la meva mare, que no pot ni moure’s, i és un drama. Hi ha un moment a la vida que ho has d’encarar: vull signar el document perquè si de més gran no m’entero de res, no vull ser ni una càrrega per a ningú ni una persona degradada. Encara no em veig degradada, però sé que em degradaré i m’agradaria tenir la lucidesa per tenir una mort digna. Decidir com vull morir no és un suïcidi, és poder dir que el meu temps s’ha acabat. La balada de Narayama és una pel·lícula molt bonica en què una dona vella viu a Sibèria i ajuda tothom: els nens, els grans, mentre treballa el cuir amb les dents. Quan li comencen a caure, diu: me’n vaig. Es fa un farcell, agafa una manteta perquè és hivern, diu adeu al seu fill –mira, se’m posen els pèls de punta–, se’n va a la muntanya, deixa de menjar, de beure i es mor congelada. M’agradaria poder decidir això sense fer mal a ningú.
A vegades hi ha agonies que s'allarguen sis, vuit anys.
Penso en la meva mare i, encara que no pugui caminar ni llegir ni cosir, està enganxada a la vida. Va dient: "Vull fer noranta-vuit anys!" S’està rebel·lant contra el que té al davant. Si ho hagués decidit abans, la seva vida s’hauria acabat, però el seu patir, també. Perquè s’enganya: plora perquè no pot caminar, però és que ja fa cinc anys que no pot caminar.
De jove vas ser l'ovella negra de la família. Hi ha qui ho entén com una rebel·lia gratuïta, quan sovint és una forma de supervivència.
De petita volia ser cantant de jazz negra, tenia idees així, però a casa em deien: "T’aniria bé casar-te amb un farmacèutic". ¿Per què? I m’anava apartant d’aquesta família que volien coses de mi que jo no volia. I tinc la sensació que a partir d’un moment vaig veure el món per un forat. En aquella porta tan grossa i tancada hi havia un forat petit per on vaig mirar i vaig veure gent escoltant música, vivint d'una altra manera. I vaig passar pel forat i em vaig alliberar. Si m'hi hagués quedat, no sé què hauria sigut de mi.
La primera estructura que tenim és la de la família. ¿Et feia por assemblar-t'hi?
Vaig marxar de casa als vint-i-tres anys, i vaig anar a viure amb unes noies alemanyes. Una d’elles s’havia esterilitzat, vaig pensar: jo també ho vull fer, perquè estava convençuda que si tenia fills, seria impossible no reproduir la repressió de la meva família. Vaig anar al metge i em va dir que no. Estic molt contenta perquè vaig acabar tenint la Djuna. Però ja tenia trenta-nou anys. Va ser un moment molt definitiu, com quan de jove vaig anar a Anglaterra a avortar.
Avortar és un tema, ¿eh?
Allò de dir: ¿per un error tècnic m’he de condemnar a tenir un fill que no he desitjat? En aquella època avortar era duríssim, i era il·legal, si et pillaven, podies anar a la presó. Amb els anys he pensat: vaig tenir sort, em podria haver traumatitzat, perquè estic absolutament a favor de l’avortament, però no té cap gràcia fer-ho. Però les dones passem per aquestes coses. M’ho vaig prendre d’una forma pràctica: en lloc de pensar que estava embarassada, vaig pensar que tenia un gra i que me l'havien de treure. De cap manera volia pensar que estava embarassada. Vaig anar a Londres i em vaig trobar un munt de noies que venien de pobles d’Espanya, que havien fet un polvo i s’havien quedat embarassades i havien fugit soles sense saber una paraula en anglès. Com que el parlo, vaig estar molt per elles i això va fer que no m'autocastigués. Però va ser tremendo, el tracte que teníem era com si fóssim vaques. Molta gent no ho explica, però és molt important dir-ho. És que podíem morir, perquè tens una hemorràgia sola a Londres ¿i què?
¿Ara contra què et rebel·les?
Contra desaparèixer. Quan em vaig quedar prenyada de la Djuna hi havia una cosa que em posava nerviosa: fins llavors tothom em preguntava: "¿Quina exposició tens en marxa?". Quan estava embarassada, ja era: "¿Com et trobes?", quan jo no era una malalta, només estava embarassada. I quan vaig tenir-la, la portava a tot arreu, però quan no, em deien: "¿On està? ¿Com està? ¿Com ho portes amb les cangurs?", i al final els deia: "¿I jo, què?". I com que ja sabia que passaria, quan estava embarassada vaig preparar projectes per fer-los quan hagués parit: quan la meva filla tenia tres setmanes, li donava mamar en una galeria on tenia un muntatge. La idea era no desaparèixer.
¿I ara on és que pots desaparèixer?
Hi ha una tendència a primar la joventut, que és molt fàcil d’explotar. Amb el temps, he vist moltes artistes dones desaparèixer: se les esborra. Sílvia Segura, Gemma Sin. I han exposat aquí, a ARCO.
¿Què ha de fer una dona per no desaparèixer?
Currar tot el dia sense parar. Estar present, que no vol dir passejar-te per totes les inauguracions, sinó estar present amb el teu concepte. Però com a artista és important no renunciar a res, ¿què vols? ¿no tenir fills? ¿viure sola? Crec que ho pots tenir tot. Ara bé, que les condicions siguin bones: que no et converteixis en una esclava de la casa. Tenir la llibertat de poder decidir el teu pla.
¿Els museus catalans cuiden prou els artistes vius d'aquí?
Actualment, hi ha un moviment de contrició amb el colonialisme, amb el mal que la cultura europea ha causat al món. Ara som tots culpables i tenim comptes pendents. Si vas al MACBA, que és el museu d’art contemporani de Catalunya, tens una artista cubana, un colombià. Però desatendre els artistes que estem treballant tota la vida és un tic d'aquest país. I és un tic molt provincià pensar que lo de fora et portarà molt més que lo d’aquí. Jo em pregunto si artistes racialitzats d’aquí es tenen en compte.
Anem a un tema diferent: t'agrada vestir bé, anar elegant. A Catalunya no es porta gens.
Fatal.
¿Què en penses?
No entenc com la gent no gaudeix posant-se davant del mirall i creant-se un look.
¿Ho veus com un acte de creació?
Dona! Si no és creació, ¿què és? No pots agafar i dir: em poso aquesta samarreta i surto al carrer, que és el que la gent fa. ¿Com pots anar al CCCB, a l’Auditori o al Liceu amb una samarreta i uns pantalons curts? Hi ha un ritual en el vestir-se i en l'assistir en un lloc. I també és bonic veure com va la gent vestida, no per criticar-los, sinó per gaudir-ho. Seny i rauxa, és aquest el tema.
¿Què és per a tu l’elegància?
Dir: porto això amb alegria i gust. Mira, ara ho faré [obre el bolso]: em poso aquest collaret i em sento més guapa que jo què sé
¿No surts de casa sense sentir-te guapa?
Mai, és que no puc. Perquè vull transmetre bon rotllo a qui em veu. I potser em sobrepasso, però, ¿i què? La gent tendeix a pensar que no sap anar elegant, és com quan miren un quadre i diuen que no l’entenen. ¿Saps allò de l’autorepressió o l’autocontrol? O que no tens el mínim interès a mostrar-te agradable o transformar-te. El dia a dia s’ha de currar, perquè si no, és molt avorrit. En canvi, si obres l’armari: quina il·lusió posar-te això.
¿Hi té a veure que siguis pintora? Perquè vaig quedar per sopar amb l’Ignasi Blanch, també pintor, i venia supermudat, i em va dir: és perquè he quedat amb tu, per respecte a tu.
Clar. Si has quedat amb algú i abans de sortir et prepares, no només mentalment sinó físicament, i penses: "ai, amb aquest vestit m’agrado", tot és millor. Perquè t’has d’agradar a tu, no a ningú més. I saps que la reunió que tinguis potser serà un rotllo, perquè a vegades són quatre hores en què tot és jo-jo-jo, però tu et pots distreure amb la teva polsera, el teu vestit.
Vaig veure el documental Francesca i l’amor [el podeu veure sencer al final de l'entrevista], ¿què t’agrada d’un home?
M'agrada molt que siguin carinyosos. I que tinguin molt rotllo al cap. I després hi ha una qüestió estètica: que s’ha cuidat, que no s’ha deixat. Em cuido i vull que la persona que està amb mi també es cuidi.
Dius que no vols cuidar algú, fer d’infermera o de mare d’un home.
Soc molt feréstega i m’horroritza la idea de cuidar. He cuidat la meva vida, hauria pogut ser una ionqui, perquè vaig provar l’heroïna i jo mateixa vaig dir: uau, això és massa bo, és el dimoni, em menjarà si continuo per aquí, i ho vaig deixar ipso facto. Però la cosa de la cura em posa nerviosa. Trobo més interessant acompanyar que cuidar. Jo he acompanyat la meva filla a ser nena, a ser adolescent, a ser dona.
Al documental hi havia una amiga teva que et deia que no ens calen homes perquè amb les amigues ja en tenim prou, que és una idea que sento força. Les amigues no poden fer la funció d’una parella, ¿oi?
Això t’ho pot dir una dona a qui no li interessen gaire els homes, o que veu l’home com un enemic. Per a mi els homes no són enemics. Sé que he d’anar en compte, perquè la societat patriarcal els ha donat el dret a fer tot el que volen, però protegir-me’n no vol dir pensar que he d'estar en contra de tots ells. M’entra en crisi que algú es posi tan en contra dels homes. Si els homes estan tan mal fets i mal gestionats també és culpa de les mares, que fan aquests monstres, perquè els fan hiperprotegits. He tingut la sort de tenir una filla, però he vist que les mares amb els fills perden els papers: Èdip.
Voler viure al costat d’algú tampoc és una cosa que s'escolti gaire, ara sembla que no calgui. Al documental ho desitges.
La idea de la soledat l’he viscut i la puc viure, però hi ha un tema que se'm fa difícil, que és l’absència d’amor. Quan vaig tenir la meva filla em vaig adonar que hi havia molts calaixets diferents d’amor. Però n’hi ha un amb qui comparteixes una part fonamental de la teva vida. Entenc que hi ha persones a qui això no els passa, però quan he viscut anys sense parella, cada dia me n’anava a dormir i pensava: oh, no he pogut fer la performance de l’amor. És que és molt bonic, molt intens, contemplatiu, és vida. I sempre pensava: ¿per què no puc estimar algú? ¿Per què m’estic perdent aquesta part?
Al documental vas fer l'experiment d'entrar a Tinder.
Allò no és amor, és jugar.
¿Què vas entendre?
Que allà d'amor no en trobaria. I se'm va confirmar una cosa molt dura que ja havia entès quan les meves amigues joves em deien que tenien Tinder: en la prostitució els homes paguen per anar amb dones, i el Tinder cobreix gratuïtament això. Com a dona, em va sorprendre aquest tipus de tracte. Vaig fer moltes entrevistes perquè el que volia no era un polvo, sinó trobar una persona amb qui entendre’m. Però ells volien un polvo gratis. Potser és que soc una romàntica, però això ho veus molt ràpid.
Però tot tendeix cap aquí, ¿oi?, d'una banda, aquesta soledat tan bèstia i, de l'altra, buscar companyia de forma programada.
La gran lacra de la societat en què vivim és el consum immediat. Buscava amor i ells buscaven sexe. Ho vaig trobar bastant desagradable, quasi a nivell de violació.
Al documental sortia Jaume Sisa, amb qui vas ser parella molts anys. ¿Quan ets nòvia d'algú famós, el perill és que et redueixin a "ets la dona de"?
Això va ser dolorós de suportar, amb el Jaume. Estàvem íntimament parlant en un bar i de cop venia un garrulo i interrompia aquella conversa per dir-li: "Jaume! Vaig venir a tal concert!", i ell, en comptes de treure-se’l de sobre, seguia, perquè hi ha aquesta cosa de l’ego. Ho vaig trobar molt irrespectuós. I no ho dic jo, com a Francesca Llopis, sinó com a dona que estàs amb la teva parella i us interromp algú que no coneixeu de res. Ser famós és un pal, però gestionar-ho se n’ha de saber, perquè l’ego traeix. A vegades, que això ja va ser lo màxim, era considerada "la dona del Jaume Sisa", com si deixés de ser jo, quan soc artista des dels vint-i-cinc anys. El que siguis com a dona s’esborra i qui domina és ell. Ara bé, el dia que fan un recompte de la seva biografia també t’esborren. Mantenir la teva enteresa com a artista és complicat. I jo perquè soc artista, i crec que això m'ajuda a defensar-me com a dona, però imagina’t si ets una dona que treballes d’una altra cosa en què reivindicar-te costi més.
¿Com vius l’amor ara? La Marina Rossell parlava de la devastació que implica que et trenquin el cor, tinguis l'edat que tinguis.
Et diré una cosa: jo més aviat he trencat el cor, perquè no m’he parat mai davant de res. Si estava vivint amb algú i aquella relació trontollava i apareixia algú altre, jo volava. Potser me’l van trencar quan tenia quinze anys, que estava enamorada de l'impossible, però mai més.
¿No t’has quedat atrapada en una història?
No. I no és que m'ho carregui d'entrada, he estat convivint amb algú tretze anys, però si veig que s’encalla i no hi ha creativitat pel mig, no em fa por deixar-ho. L’únic que em feia por quan estava sola era el que t'he dit: quina pena no poder encendre cada dia l’energia de l’amor. És com un petit altar on cada dia poses un llumí.
Ara sí que l’encens.
No m’esperava que a la meva edat em passés. I no és allò de quan ets jove, que el cor està desmadrat, però notes que estàs acompanyant, que hi penses, la connexió, les mirades, el tacte, les carícies, ho trobo meravellós.
¿La part sensorial està més desperta ara que fa trenta anys?
Sí, abans no m’adonava del mateix que ara.
¿De què t’adones?
Que el meu company, al llit, em té la mà posada a sobre la cintura, i aquella mà la tinc present tota l’estona fins que m’adormo.
Que bonic. ¿La sexualitat és diferent?
Sí, però també és molt gustós. No és salvatge, però tens l’energia per aguantar un subidón que no vegis, pots anar a la lluna i tornar. Com a home és diferent, he vist problemes greus. És que imagina’t algú que va amb algo que se li aixeca al matí i que se li posa en direcció cap endavant, i així, tota la vida, ho trobo molt cansat. Una dona per veure's el sexe s'ha d’ajupir, agafar un mirall, i és una cosa molt especial. Però un tio té allà un míssil i, de sobte, no funciona. Si no t’has preparat i només estàs centrat en aquest míssil i no penses que tens moltes altres possibilitats, és fatal.
A quins llocs hem anat.
És que és important dir-ho, la sexualitat forma part de la vida, sigui en solitari o en parella o com sigui. Jo no he volgut mai claudicar-ne.
Hi ha dones que hi renuncien, ¿oi?
No ho entenc. Crec que és una qüestió social. Pots tenir sexe amb amistats, amb tu mateixa, que és fantàstic, però tinc amigues grans que diuen: "Ai, és que ara no, m'asseco". Doncs lubrica’t, i de seguida et posaràs calenta. Però veus que hi ha qui va claudicant de tot: del sexe, de viatjar, del que li feia il·lusió.
Ara et diré conceptes de les teves obres i em dius el que et passi pel cap: laberint.
És el meu espai preferit, perquè és on et pots perdre, i per tant, on pots trobar el que no esperes. El meu projecte artístic es basa a deixar-me anar, i a la vida, també.
¿I els planetes? ¿Poden ser persones?
Sí. Vaig fer La constel·lació dels meus amors i hi havia persones, llibres, ciutats, maneres de pensar.
La meva constel·lació està feta de persones amb qui m'hi entenc. A vegades parlo amb algú amb qui no tinc res a veure i és com si fos d'una altra galàxia.
Però les galàxies són nebuloses: potser un dia algú que veus llunyà l'entens i es mou cap a tu. Les persones costen d’entendre. A la meva galàxia hi ha la meva gata, la meva filla, la meva mare, que abans no hi era.
¿Has expulsat algú?
¿Saps la motxilla de pedres? Això és l’antigalàxia.
¿Tens una manera per deixar anar persones de la teva galàxia?
Recullo pedres, a casa en tinc moltes. En fico en una planta, i potser aquella pedra té una connexió amb la persona, i el test se la menja. Vas regant, poses més terra i la pedra desapareix.
¿Ens hem de fer trucs que ens ajudin?
Jodorowsky diu que si tens un mal rotllo, has de fer un ritual. Mira, aquesta forquilla [agafa la forquilla] pot representar una persona que tu no vulguis. L'agafarem i després la tirarem a les obres que fan a la Rambla. Aquestes coses t’alliberen.
Mira tu, ara per una forquilla em trauré un pes de sobre.
Embolicarem la teva forquilla i la meva amb el paper aquest. Els mals rotllos no te'ls treus de sobre així com si res, i costa adonar-te’n. Hi ha persones que són tòxiques, i n'hi ha que retornen i dius: "Ai, no n'hi havia per tant", però sí. Una de les capacitats importants que tenim les dones és la intuïció. I cal escoltar-la, però com que estem bombardejades de telèfons, mails, d'aquesta bogeria consumista, costa. Fins i tot costa adonar-te de què sents.
¿Saps què? L'altre dia estava trista i era al·lucinant perquè ho notava dins del cos, com si hi hagués hagut una explosió i hi tingués tot de trossos de vidres, de fusta, de ferro.
A la gent li fa por viure les coses tant a flor de pell. Ens volem protegir del dolor, però és fonamental per a la vida: sense dolor no hi ha plaer, sense plaer no hi ha dolor. Abans et deia que en l'amor no m'han deixat, però he patit horrorosament quan he deixat una parella, perquè l’estimava molt i era incomprensible que per un costat estigués desitjant algú i, al mateix temps, estigués patint el dolor de l’altre. El risc de viure és lidiar amb el dolor i el gaudi. I pots patir molt, però si ho pots expressar com dius tu, amb els ferros i fustes i vidres que es desmunten, és potent. Però si no et destrosses per dins, la teva vida és una línia plana. Hi ha gent que no s’arrisca que li passin coses, i accepten la monotonia total, el no-batec, l’encefaloma pla. Si la teva vida no té batec de cor, no té un canvi dins la gràfica, et conformes amb un sistema gris, però quan vols color, el batec es fa groc, blau, vermell. Cadascun d’aquests colors té un significat.
¿Quin significat té el groc?
De molta il·luminació, coneixement. El groc està molt ben construït i ha de viure sol. Quan li poses un verd, és àcid, si li poses un punt de negre, s’embruta.
El blau.
L'espai sideral. És un color molt místic, que t’obre cap a les galàxies, la lluna, la nit, la melancolia, la menjada de coco. És molt bonic, però té un punt difícil. No sé si voldria viure dins d’aquest color. Em toca molt l’ànima.
¿I el vermell?
És la vida, l’horror, la sang, l’energia. No és la llum, però és el que et corre per dins. Jo soc vermella de dintre.
¿El verd?
Allò plàcid. El desig del paradís perdut. Conté el groc i el blau, la idea de la il·luminació i la natura: és l’esperança.
El negre i el blanc.
El negre és el lloc de l’underground, on tots els colors transpiren. Poses un color sobre el negre i té una revelació. En canvi, amb el blanc el color queda protegit. El negre vibra i el blanc il·lumina.
¿Pots deixar estar un quadre tres anys i acabar-lo el dia en què notes que ho has de fer?
Jo no pinto cada dia, però sí que llegeixo cada dia, passejo cada dia o no faig res cada dia.
Tot això alimenta el pintar futur, ¿oi?
El tema és com fer la cagadeta. És el dia: avui sec aquí i la planto. Hi ha el respecte al llenç en blanc, quan tu escrius és el mateix. La pintura està molt a prop de la poesia. I en canvi, el cos de l’obra, que és el conjunt d'obres, s'assembla més a la novel·la.
Tothom diu que és artista. ¿Com distingeixes un artista d’un farsant?
És molt fàcil: perquè t’hi dediques.
Però hi ha qui s’hi dedica i no té cap mena de brillo.
Que tothom vulgui ser artista ho entenc, perquè tothom pot tenir el moment de voler pintar o escriure. Però l’artista és un autor, i l’autor és aquell que crea una situació o un discurs nou pel qual hi deixa la vida.
¿Què és un farsant?
Només se m’acut aquell que vol ser un producte de consum.
¿Per què creus que la gran majoria de públic vol això?
Perquè estem en un sistema capitalista en què les obres es converteixen en producte i es repeteixen fins a l'infinit. I aquest sistema fa que hi hagi artistes que podrien ser interessants però que es converteixen en un producte de mercat.
¿Què és important per a tu en l'art?
Saber dir que no, perquè et pots posar en lios que no van amb tu. He preferit anar fent la meva abans que donar peu a propostes molt comercials, o que sentia que havia d’abaixar el cap. A la pel·lícula de l’Albert Serra el torero és una mena de saltimbanqui que està fent el paripé. El protagonista real és el toro, que és el rei de la pista. I el problema del toro és que el maten quan abaixa el cap. Ho vaig pensar: a la vida si abaixes el cap, has perdut.
El documental sencer de Francesca i l'amor, dirigit per Alba Sotorra:
