Final

Hauria donat mitja vida per continuar escoltant la cançó

Arxivat a: Televisió, La butaca
S02E09 Tony Soprano (The Sopranos-HBO) 1999-2007

Foto: HBO


I de sobte, foscor.
 
—Hòstia puta! Què collons ha passat ara? Se n’ha anat la llum?
 
I silenci.
 
—I vosaltres dos no dieu res? Carmela? Anthony? Contesteu collons!
 
I buit.
 
El Tony estira el braç endavant buscant amb els dits les anelles de ceba —les millors de l’estat, encara pot notar a la boca el gust dolcenc de l’última que s’acaba de cruspir—, però no les troba. Obre la mà i tempteja l’aire amb recel, fent descendir el palmell a poc a poc, tot esperant trobar-hi la superfície sòlida de la taula. Res. Només buit.
 
Es queda immòbil, mirant de percebre algun so, algun senyal de vida. Un moment… Streetlight people… Espera… Don’t stop… Sí! No hi ha dubte: encara està sonant el Don’t Stop Believing de Journey, la cançó que ell mateix ha posat a la jukebox del Holsten’s. Esmola l’oïda per continuar escoltant la cançó. Però no hi ha més cançó. Res més. Silenci.
 
Però ell l’ha sentit, s’hi jugaria un braç! Don’t stop… Don’t stop… Don’t stop… Al seu cap, merda! La cançó només ha sonat dins el seu cap! I no va més enllà d’aquell puto Don’t stop, s’acaba sempre allà, de cop i volta, amb un so estrany de fons, com el dring d’unes campanetes.
 
Resta immòbil una estona més. No sabria dir quanta, poden haver estat uns segons o una setmana. Hauria donat mitja vida per continuar escoltant la cançó. O per tornar a llevar-se un altre matí sentint els Alabama 3.
 
Però res.
 
Foscor. Silenci. Buit.
 
—I doncs, això és tot? —brama el Tony emprenyat—. Tanta merda per acabar així? Si ho sé no m’hi poso, collons! On està la puta gràcia? Quin sentit té tot això, eh?
 
Foscor. Silenci. Buit.
 

Nou comentari