Foto: NBC


La vida semblava haver-se entestat a fer jugar el Matt de titular. Però a ell, la veritat, no li hauria importat gens ni mica fer de suplent, i anar veient-les venir des de la seguretat de la banqueta, tranquil·lament, amb temps per entrenar-se, per preparar-se. Ni que fossin uns dies, unes setmanes, uns mesos més.

Però no. La mare els va abandonar quan ell era només una criatura i el pare no va saber, o no va poder, o no va voler afrontar-ho i va fugir a l’Iraq; es va estimar més anar a lluitar en una guerra que no era la seva. I ell es va quedar allà, amb la iaia, que oblida cada dia una cosa nova. Tots dos sols a Dillon, un poble perdut al mig de Texas on l’únic objectiu de la gent és travessar tan bé com pugui els dilluns, els dimarts, els dimecres i els dijous, esperant només que arribi la nit dels divendres, el dia que juga l’equip de futbol de l’institut local, els Panthers.

Com a mínim als Panthers en Matt sí que gaudia de la tranquil·litat d’una suplència confortablement indiscutible: el quarterback titular era Jason Street, el millor en el seu lloc en tot el país, cobejat per les universitats més prestigioses, futura estrella de la NFL i, és clar, ídol local. (A més tenia de nòvia la cheerleader més bonica de Texas, i, tot i així, era un bon jan.) A l’ombra de Street, en Matt podia dedicar-se a compaginar els estudis que li haurien de permetre viure en el futur amb el treball a la geladeria que li permetia sobreviure —a ell i a la iaia— en el present. I quan podia esgarrapar cinc minuts als llibres, a la feina i als entrenaments, s’amagava i els dedicava a dibuixar.

Però el futbol té una estranya tirada a assemblar-se a la vida, i s’havia entestat també a fer titular al Matt. Un placatge heroic de l’Street al final del primer partit de lliga havia evitat el touchdown dels Chaps, però havia acabat amb la seva temporada, amb la seva carrera i potser amb la seva vida. Lesió greu de la setena vèrtebra cervical i la primera dorsal. La sentència, inapel·lable: paraplègia perpètua. Una vida esguerrada a canvi de sis absurds punts.

Dillon està de dol i en Matt s’ha convertit, de cop i volta, en la seva única taula de salvació. Si ja es difícil suportar la pressió d’un poble sencer quan confia en tu i hi diposita les seves esperances, imagineu quan només t’encolomen les esperances, però absolutament ningú no confia en tu. Bé, sí, la iaia esclar. I l’entrenador Taylor, almenys això li ha dit. Però què ha de dir, l’home, si no té ningú més? Si amb prou feines acaba d’arribar i, tot just començar, ja se li ha desmuntat el projecte.

En Matt ha patit prou desenganys com per detectar la falta absoluta de fe que sura darrere de les salutacions dels seus veïns, de les paraules d’ànim dels clients de la geladeria, dels discursos abrandats del senyor Garrity —el veritable amo dels Panthers— o de les mirades dels seus companys d’equip: l’Smash, el Riggins… (tot i que amb el Riggins és complicat distingir la falta de fe de l’excés de cervesa). S’ha convertit en un autèntic expert a interceptar mirades suspicaces, per això avui s’ha sorprès en caçar-ne una de diferent: neta, clara (mira, com el lema dels Panthers) i, sobretot, preciosa. Provenia dels ulls de la Julie, la filla de l’entrenador Taylor, una nimfa que ha convertit Dillon, Texas, en el paradís.

En Matt voldria acaparar aquell esguard preciós que el fa esborronar, rebre’l cada dia, ser-ne l’únic destinatari, el titular indiscutible… Potser ha arribat l’hora de lluitar per la plaça.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès
Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix