Foto: AMC
La Skyler es mira el telèfon com si fos un cos estrany que ha arribat vés a saber com a la seva mà. Un cop aconsegueix catalogar-lo, estira a poc a poc el braç i el torna a deixar amb suavitat damunt la tauleta de la cuina. Clic. S’ha acabat. S’ha acabat per sempre.
—Qui era, mama? —demana en Flynn des del menjador.
—La tieta Marie.
—La tieta? Com està?
Està contenta. Només volia dir-me que ton pare és mort. Que la policia ha trobat el seu cos enmig d’un escampall de neonazis cosits a trets, en un sofisticat laboratori de metamfetamina amagat en un ranxo perdut als afores d’Albuquerque. Però això no t’ho puc explicar així, fill, no puc encara que l’odiessis, encara que diguessis que l’odiaves.
—Està bé. M’ha donat records.
Cap sentiment enterboleix l’esguard gris clar (claríssim) de la Skyler. No hi ha ombra de dolor, ni de tristesa. A ella ja fa temps que se li va morir el Walt.
Es posa la mà a la butxaca i engrapa el bitllet de loteria amb la combinació de xifres que li han de garantir un futur tranquil. El treu i contempla aquell tros de paper rebregat: 34, 59, 20… els números de la sort, les coordenades de la mort. Tot just fa unes hores que aquí mateix, a la cuina, en Walter li ha donat el bitllet i ara només depèn d’ella que sàpiga fer-lo servir per deixar enrere el malson i tirar endavant. Només d’ella.
Nota un lleu pes al pit, una sensació estranya que per uns moments confon amb la pena. Al cap i a la fi també vam viure bons moments, vam riure i ens vam estimar, abans que es convertís en un monstre. Vam ser feliços en aquella altra vida. Vam ser-ho, oi? Va existir aquella vida? Vam viure-la?
Per què doncs va haver de transformar-se en un monstre per sentir-se viu?
El plor de la Holly la fa retornar. S’acosta al bressol, l’agafa i l’abraça amb força, gronxant-la per mirar de calmar-la. De sobte un so. Uns trucs a la porta. Algú truca. Qui deu ser? I aleshores entén que el pes que sent al pit no és pena, és por.
