Foto: BTeam Pictures


Jo vaig ser alumna d’Ivan Tubau. Això era el 1988, disset anys abans que el periodista i poeta i actor signés el manifest d’intel·lectuals que va derivar en la creació del partit polític Ciutadans. Tubau impartia unes classes de redacció periodística que intentava no perdre’m mai, i mira que eren a primera hora del matí a Bellaterra. Era culte, cregut, impertinent i genial. Tenia un ego superlatiu (les inseguretats li anaven per dintre), detectava la intel·ligència d’un tros lluny i sabia donar ales als estudiants que escrivien bé.

Em vaig llicenciar el 1992. L’any següent, en ple auge de la correcció política, l’Ivan va etzibar això a una alumna que havia traduït una frase a l’aula: “Domines molt bé el francès. La llengua, vull dir”. El comentari li va costar un expedient i una fama d’assetjador sexual que segur que li va saber més greu del que devia mostrar. El 1996 em vaig incorporar com a professora a la facultat i em va tocar ocupar justament el despatx que havia deixat lliure Tubau. El 1999 el vaig ajudar a batejar un llibre que acabava d’escriure i, generós com era, m’ho va agrair en públic i en privat diverses vegades.

He recordat el meu lligam amb Ivan Tubau –que va morir el novembre del 2016– després de veure la pel·lícula Le brio, d’Yvan Attal (titulada en espanyol Una razón brillante). En aquesta cinta francesa que hollywoodeja un pèl massa, el professor Pierre Mazard és tan cínic i malcarat que costa empatitzar-hi. Li hauria calgut part de l’encant de Tubau per ficar-se més fàcilment els espectadors a la butxaca. Le brio té una estructura convencional i un argument previsible: amb les lliçons d’oratòria com a excusa i amb la intel·ligència com a via, un professor racista i una alumna d’origen algerià s’acaben entenent més enllà del que els respectius prejudicis farien suposar.

Però el film fa de bon veure, gràcies sobretot a una interpretació magnífica de la parella protagonista. I a mi m’ha fet escriure un text que més aviat sembla una defensa d’una persona que ni jo mateixa gosaria defensar en veu alta. Diria que he captat el missatge de la pel·lícula.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Campmany a abril 16, 2018 | 09:24
    Campmany abril 16, 2018 | 09:24
    Jo també hi era en aquella classe, i recordo perfectament el comentari del 'francés'. Era un assetjador de ments, mai sexual! Ara, qualsevol cosa era vàlida per ser al centre, buscava la polèmica molt probablement per continuar amagat darrera el personatge que s'havia creat. Un tipus curiós que no deixava ningú indiferent. Donaria per una pel.lícula, i per dues i tot en Tubau!
  2. Icona del comentari de: glòria olivella a abril 20, 2018 | 17:43
    glòria olivella abril 20, 2018 | 17:43
    Jo vaig ser companya de curs de l'Ivan Tubau a la facultat. No fa mig segle però quasi. Ell ja era com tu el descrius, Eva. A mi em feia respecte. Una mica de por, fins i tot. Aniré a veure Le brio, no pel Tubau, però sí pel Daniel Auteuil que m'agrada. Per cert, com s'ha engreixat, veig.
  3. Icona del comentari de: Nut a febrer 17, 2019 | 23:10
    Nut febrer 17, 2019 | 23:10
    A Estructura de la Información periodística, a un aula en 240 alumnes de primer curs, va nombrar el meu poblé i em va mirar. M’ havia posat un notable. Era el primer treball que ens va manar. Recordo la calor que em va venir a la cara. Corria l ‘any 80. Quina admiració em despertava el Tubau!
  4. Icona del comentari de: Marina Pino a agost 18, 2021 | 00:19
    Marina Pino agost 18, 2021 | 00:19
    Hola, yo fui amiga intimísima de Iván Tubau y de su mujer Victoria García. Heredé de ellos una cuna de su hijo para mi propio hijo, practicábamos el anticonsumismo (y además no teníamos muchos duros) . Iván era ególatra, presumido, con una voz estupenda de actor, pero en seguida se descubría que era tierno y fiel amigo. Gracias por recordáamelo. Marina Pino.

Respon a glòria olivella Cancel·la les respostes

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix