Foto: ABC


La mare apaga d’una bufada les setanta espelmes del pastís, s’asseu a la cadira i passeja la mirada al voltant de la taula amb el somriure lluent i els ulls entelats. La Karen, que seu al seu costat, es la primera d’abraçar-la; després ho fa el seu fill ­–el meu nebot– que duu el mateix tall de cabell que sa mare –la cabellera, rossa i lliure, llarga fins la cintura– i més arracades que mare i àvia juntes; en Michael, el meu cunyat, tenia feina a Alaska i no ha pogut venir –almenys això ha explicat la Karen, perquè per Acció de Gràcies també va tenir molta feina; i per Nadal–. La Karen fa un petó al seu fill i s’eixuga una llàgrima amb el palmell de la mà.

És el torn del Wayne, que s’asseu al cap de taula, al lloc del pare. S’aixeca de la cadira i camina poc a poc, gronxant-se d’un peu a l’altre, fins a la mare, li fa un petó a la galta i se’n torna a lloc. Cada dia s’assembla més al pare, amb prou feines ha badat boca durant tot el dinar, i quan ho ha fet ha estat només per comentar els problemes que tenen a la fàbrica per culpa de la competència d’aquells mobles europeus prefabricats. Gairebé he trobat a faltar que, en passar pel meu darrere, em dediqués un d’aquells entranyables “caracul” de quan érem nens.

Ara em toca a mi. M’acosto: «Per molts anys, mare», i l’abraço com si volgués quedar-me-la. Noto com ella m’estreny amb força, no m’importaria estar-me així una estona, però percebo al darrere la presència, un pèl incòmoda, de la meva dona. Em faig a un costat i nora («Felicitats, Norma ») i sogra («Moltes gràcies, filla») s’agafen les mans i es fan dos petons.

Després dels cafès, a la sala d’estar, en Wayne s’ha endormiscat al sofà –al sofà del pare–, i la Karen, regirant trastos vells, ha descobert un disc de vinil que devia escapar-se-li quan va marxar. L’atrotinat tocadiscs dels pares funciona sorprenentment bé i escolto en Joe Cocker udolar en aquella versió dels Beatles mentre ajudo la mare a desparar la taula. Encabat, surto a fer un tomb. La dona em pregunta si vull que m’acompanyi: «No cal, gràcies. Només faré un volt pel barri, per recordar vells temps». Però ella m’ignora subtilment, comprova que la nena està ben adormida dins el bressol de viatge, m’agafa del bracet i sortim plegats cap al jardí.

Un cop al carrer vagarejo, desmenjat, com si no sabés perfectament on vaig. Quan hi arribo reconec el lloc a l’instant. Potser hi ha menys arbres i tot plegat està més brut, més deixat, però de seguida hi trobo la pedra on la Winnie seia aquella nit, la nit que va saber que el seu germà Brian havia mort al Vietnam. La veig allà asseguda: el serrell ben recte, el cabell llarguíssim recollit en una cua, aquells ulls foscos tan tristos i aquell rostre delicat, tan preciós…

Sense adonar-me’n m’he aturat, m’he quedat clavat. La dona m’estira del braç i em diu: «Estàs bé, Kevin? Et passa res? Fas una cara estranya». Li dic que no, que m’ha sorprès trobar-ho tot tan diferent. Reprenem el pas i tornem cap a casa, però he de fer un esforç immens per contenir les ganes de plorar.

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix