Què ens perdem mentre esperem

El clàssic de Samuel Beckett mostra al Teatre Goya com d'absurda és la vida

Arxivat a: Teatre, La butaca
Teatre Goya

Avui al vespre anirem a sopar i riurem i ballarem i farem el ruc. Demà em preocuparé pel que em preocupo cada dia, i quan demà passat s’hagi solucionat perquè ja no podré més, em preocuparé per una altra cosa. Ahir et vaig dir que no et volia i avui vull tornar amb tu una estona. He d’acabar de fer això i allò i allò, i ostres, no arribo a tot, torno a estar desgastadíssima dins la imbecil·litat més gran del món: l’estrès. Però a l’agost aniré de vacances a algun lloc, sí, desapareixeré.

Omplim la vida amb pensaments. Tenim un tros de temps i d’espai on hi anem posant dèries, dates, plans, opinions, trajectes mentals. I tot, dins nostre, dura una estona. I au, van entrant altres dèries, dates, plans, opinions, trajectes mentals. I anem passant de nens a adults, de dilluns a diumenge, d’una casa a l’altra, d’un desig de carn a un desig d’oblit. Tot, dins nostre, es va movent, com si el cos fos una maleta per on van entrant i sortint pensaments que, encara que sembli que s’hi hagin d’instal·lar per sempre, desapareixen o es transformen. I el que tenies dins del cap avui fa un any ara només és una anècdota. És fascinant adonar-nos de com de petits, volàtils i insignificants som i de la importància desproporcionada i exagerada que donem al que ens passa. Però, esclar, cadascú mira el món des de la seva circumstància.

Tot això ho penso després d’haver anar a veure el clàssic Esperando a Godot al Teatre Goya. A l’obra dos homes esperen tot el sant dia que arribi qui no arribarà mai, Godot. I au, passa un altre dia, i sant tornem-hi: avui seguríssim que apareixerà per la dreta o l’esquerra. I mentrestant, han oblidat què van fer ahir. I mentrestant, per fer alguna cosa, perquè alguna cosa has de fer mentre vius, fan bromes, proven de suïcidar-se, s’enfaden, un fot el camp però després torna perquè fa massa anys que van junts i ja s’hi han acostumat, coneixen un mercader i un esclau, riuen, ploren, se sorprenen, s’avorreixen, i arriba la nit i després el matí.

I penso: què espero jo? Què és allò mitificat pel qual passen els dies i els mesos i els anys i ho invoco amb els braços oberts com qui invoca Déu? I sobretot: què és el que em passa de llarg mentre espero el que no arriba? Visc pendent d’una espera i aquesta espera em fa d’escut per no actuar? Que tramposos som amb nosaltres mateixos: responsabilitzem el futur del que no fem en el present. I ens tornem passius, com qui espera la mare, o els Reis, o el miracle. Ens fem promeses i projeccions pel demà per no assumir la buidor de l’avui? Preferim dir: seré aquell que soc aquest? Hi ha qui espera que arribi un Godot per començar a viure? Un Godot que pot ser l’amor ideal, la feina ideal, el dia ideal en què engegaràs la parella o en què els fills es faran grans, en què la persona a qui has donat el poder de la teva vida t’obrirà la gàbia, en què la roca que tragines se’t deslligarà, en què la decisió que no prens per art de màgia es prendrà. Els ideals ens poden marcar una direcció, sí, però també poden ser el refugi de la no-acció.

Ens omplim la vida amb tot de coses insignificants, ens desgastem per problemes que només existeixen al nostre cap. Caminem un dia sobre l’altre sobre la mateixa inèrcia o sobre inèrcies que vam aprendre de petits. Esperem el que no vindrà, perquè ens podem imaginar una situació amb tot de detall, però sempre apareixerà amb un altre vestit. Perquè l’imprevisible, per sort, passa la mà per la cara al nostre esquifit mando de control. Llavors, si en el fons res existeix, per què ens preocupem? Què hem de fer amb aquest tros d’espai i de temps que es diu vida i que va passant fins que un dia, patapam, ja no hi ets? Quin sentit té tot plegat? Només se m’acut deixar de mirar per la finestra si arriba Godot, obrir la porta i fer el primer pas. 

Esperando a Godot

Fins al diumenge 20 de juny al Teatre Goya.

Autor: Samuel Beckett.
Direcció: Antonio Simón.

Repartiment: 
Pepe Viyuela: Estragón.
Alberto Jiménez: Vladimir.
Juan Díaz: Lucky.
Fernando Albizu: Pozzo.
Jesús Lavi: Muchacho.

Disseny de l’escenografia: Paco Azorín.
Disseny de la il·luminació: Pedro Yagüe.
So: Lucas Ariel Vallejos.
Vestuari: Ana Llena.

Proa n’ha editat el llibre en traducció al català de Josep Pedrals.

Teatre Goya

Comentaris

    Alan Marques Juny 19, 2021 7:33 am
    Sempre que et llegeixo, Gemma, ho faig com si ho fóssim xerrant a la taula amb amics. Un altre dia vaig comentar en una publicació d'un altre amic català alguna cosa que s'assembla al que vas dir a dalt: "Crec que un dels problemes de viure desassossegadament és no viure prou el "real", o sigui, el "ara". Perquè crec que només el "ara" és real. La resta és memòria o projecció. A tots dos podem dir "il•lusió" o fins i tot "creació", perquè no?!" I més: "I saps perquè tenim tant por de la mort? Perquè el sentit de la vida, l'únic, és continuar vivint. I prou." Una abraçada.

Nou comentari