Byung-Chul Han (Seül, Corea del Sud, 1959) és un dels filòsofs contemporanis més importants. Els seus llibres (des de Vida contemplativa, No-coses, Infocràcia o La societat del cansament) denuncien l'hiperconsumisme i la forma com funciona la societat de les pantalles: de fet, no té mòbil, ni fa turisme; i cada dia es dedica a cultivar el seu jardí. Us oferim 14 fragments del discurs que ha fet en rebre el premi Princesa d'Astúries d'Humanitats:
1. A l'Apologia, el famós diàleg de Plató, quan Sòcrates exposa la seva defensa després d'haver sigut condemnat a mort, explica quina és la missió del filòsof. Consisteix a agitar els ateneistes i despertar-los, a criticar-los, irritar-los i recriminar-los, igual que un tàvec [insecte] pica un noble cavall, que té una corpulència que el fa passiu, i així l’esperona i l’estimula. Sòcrates compara aquest cavall amb Atenes.
2. Jo soc filòsof. Com a tal, he interioritzar aquesta definició socràtica. Els meus textos de crítica social han causat irritació, nerviosismes i inseguretat. Però al mateix temps, han despertat moltes persones. Amb el meu assaig La societat del cansament vaig intentar fer la funció del filòsof: sacsejar la consciència de la societat perquè es despertés.
3. La tesi que jo exposava és irritant: la llibertat individual il·limitada que ens proposa el neoliberalisme no és res més que una il·lusió. Encara que avui creguem ser més lliures que mai, vivim en un règim despòtic neoliberal que explota la llibertat. Ja no vivim en una societat disciplinària, en què tot es regula mitjançant prohibicions i manaments, sinó en una societat del rendiment, que suposadament és lliure, i on allò que compta, presumptament, són les capacitats.
4. Tanmateix, la sensació de llibertat que generen aquestes capacitats il·limitades és només provisional i aviat es converteix en una opressió que, de fet, és més coercitiva que l’imperatiu del deure.
5. Un s'imagina que és lliure, però, en realitat, el que fa és autoexplotar-se voluntàriament i amb entusiasme fins a col·lapsar. Aquest col·lapse s’anomena burnout. Som com aquell esclau que pren el cinturó al seu amo i es fueteja ell mateix pensant-se que així s’allibera. Això és un miratge de llibertat. Autoexplotar-se és molt més eficaç que ser explotat per altres, perquè desperta aquella enganyosa sensació de llibertat.
6. També he assenyalat en diverses ocasions els riscos de la digitalització. No és que estigui en contra dels smartphones ni de la digitalització. Tampoc soc un pessimista cultural. El telèfon intel·ligent pot ser una eina utilíssima. No hi hauria cap problema si l’utilitzéssim com a instrument. El que passa és que, en realitat, ens hem convertit en instruments dels mòbils intel·ligents.
7. És el mòbil el qui ens utilitza a nosaltres, i no a l’inrevés. No és que sigui el nostre producte, sinó que nosaltres som productes seus.
8. Moltes vegades passa que l’ésser humà acaba convertit en esclau de la seva pròpia creació. Les xarxes socials també podrien haver estat un mitjà per a l’amor i l’amistat, però allò que hi predomina és l’odi, les mentides i l’agressivitat. No ens socialitzen, sinó que ens aïllen, ens tornen agressius i ens roben l’empatia.
9. Tampoc estic en contra de la intel·ligència artificial. Pot ser molt útil si s’empra amb fins bons i humans. Però també amb la intel·ligència artificial existeix el gran risc que l’ésser humà acabi convertit en esclau de la seva pròpia creació. La intel·ligència artificial pot ser utilitzada per manipular, controlar i dominar les persones. Per això, la tasca urgent de la política hauria de ser controlar i regular el desenvolupament tecnològic de manera sobirana, en lloc de simplement seguir-li el pas. La tecnologia sense control polític, la tècnica sense ètica, pot adoptar una forma monstruosa i esclavitzar les persones.
10. Darrerament he reflexionat molt sobre la creixent pèrdua de respecte a la nostra societat. Avui dia, tan bon punt algú té una opinió diferent de la nostra, el declarem enemic.
11. Alexis de Tocqueville, autor d’un famós llibre sobre la democràcia nord-americana, ja sabia que la democràcia necessita més que simples procediments formals, com ara les eleccions i les institucions. La democràcia es fonamenta en allò que en francès s’anomena moeurs, és a dir, la moral i les virtuts dels ciutadans, com ara el civisme, la responsabilitat, la confiança, l’amistat i el respecte. No hi ha lligam social més fort que el respecte. Sense moeurs, la democràcia es buida de contingut i es redueix a un simple aparell. Fins i tot les eleccions degeneren en un ritual buit quan manquen aquestes virtuts.
12. La política es redueix a lluites pel poder. Els parlaments es converteixen en escenaris per a l’autopromoció dels polítics. I el neoliberalisme ja ha creat una gran quantitat de perdedors. La bretxa social entre rics i pobres no para de fer-se més gran. La por d’enfonsar-se socialment afecta ja la classe mitjana. Precisament aquests temors són els que empenyen la gent cap als braços dels autòcrates i populistes.
13. Creiem que la societat en què vivim avui és més lliure que mai. En qualsevol àmbit de la vida les opcions són infinites. També en l’amor, gràcies a les aplicacions de cites. Tot ho tenim disponible a l’instant. El món s’assembla a un magatzem gegantí on tot esdevé consumible. L’infinite scroll promet informació il·limitada. Les xarxes socials faciliten una comunicació sense límits.
14. Gràcies a la digitalització, estem interconnectats, però ens hem quedat sense relacions ni vincles genuïns. Allò social s’està erosionant. Perdem tota l'empatia, tota l'atenció envers l'altre. Els arravataments d’autenticitat i creativitat ens fan creure que gaudim d’una llibertat individual cada cop més gran. Tanmateix, sentim que, en realitat, no som lliures, sinó que més aviat ens arrosseguem d’una addicció a una altra, d’una dependència a una altra. Ens envaeix una sensació de buit. El llegat del liberalisme ha estat el buit. Ja no tenim valors ni ideals amb què omplir-lo. Alguna cosa no va bé a la nostra societat.
