L'escriptora Maica Rafecas (Llorenç del Penedès, 1987), autora del poemari Blanc breu (Premi València Nova Alfons el Magnànim de Poesia) i de la novel·la El setembre i la nit (sel·leccionada com una de les nou obres finalistes del Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l'Any), presenta Pupil·les d'estàtua (Edicions Tremendes). I ens n'ofereix un poema que situa així: "Fang, inspirat en la tragèdia de la Dana al País Valencià, forma part dels versos de cloenda de Pupil·les d'estàtua. El poemari recorre fenòmens i denúncies que retraten la nostra època i la mirada deshumanitzada del món. Quan es va desbordar el riu Túria ja feia temps que havia acabat d'escriure el recull. I tot i que cada poema duu per títol un element mal·leable que evoca aquesta petrificació, passivitat i gelor humanes, encara no n'hi havia cap que es digués Fang. Per desgràcia, va venir el fang. I va tancar el llibre."
Fang
De tot a res quan plou per sota
i l'aigua fosca s'endú cables i fanals
i un ofec, dos ofecs i cent quaranta: València.
Jo vull saber quin tros de fang amaga a dins
les arrels decapitades, els anells de plata falsa,
la clau de dalt, del daltabaix, de la tragèdia: València.
Sé que algú sap a quants metres sota el fang
s'adorm la mort que no té cara, que no té nom
i no té història ni refugi d'intempèrie: València.
De tot a res quan plou per sota
i sempre avall, i sempre riu, branques i cotxes
i un ofec, dos ofecs i dos-cents trenta: València.
Però de res a tot quan el braç encén la nit
i es multiplica, i en venen cent i mil cinc-cents
per dir a tothom que l'Horta Sud era bonica: València.
De nord a sud, el cap ben alt i una abraçada
entre finestres i balcons pales amunt, botes avall
per carreteres, i mascaretes, i la tendresa
d'aquest poble
que tornarà, que no ha marxat,
i que als carrers on alguns neguen la llengua,
el lloc de l'aigua, i la brigada,
l'alerta roja, la perifèria,
ell ha parlat com una mar, una riada: València.
Pupil·les d'estàtua
© Maica Rafecas
© Edicions Tremendes, febrer del 2025
