Quan parlem de clàssics, sovint aplaudim llibres que han estat escrits ben lluny de casa nostra. I sí, arreu del món s'han bastit novel·les fonamentals, però també podem mirar una mica més a prop. A la secció "El meu clàssic català", creada amb l'editorial Barcino (de la Fundació Carulla), volem fer valer la literatura dels Països Catalans: obres que van ser escrites fa segles o només fa uns quants anys; obres que s'han reivindicat i d'altres que han passat a l'oblit. En aquesta secció, doncs, preguntem a persones del món de la cultura quin és el seu clàssic català. Ens ho respon el traductor Arnau Barios:
El clàssic català que triaria és el primer que vaig llegir i el que després he rellegit més vegades. D'aquella primera lectura ara ja mítica recordo, o m'invento, que em va impressionar més que tot, més que el salfumant, la cadira que es fa el Quimet: "només hi podia seure ell". Després hi ha hagut relectures per plaer i altres per feina, perquè és una novel·la perfecta per veure-la amb estudiants de català de nivells avançats: una joia literària escrita en una llengua –ho diré mal dit– "no literària" (o sigui "no lletruda", que no demana l'afegitó avergonyit, pels estudiants de fora: "això s'escriu però no es diu"). Durant uns quants anys he sotmès La plaça del Diamant a no sé quantes viviseccions didàctiques, i no només n'ha sortit indemne, sinó que cada cop m'ha agradat més i hi he descobert més alegries, sotragades, misteris, indignacions, bromes més o menys malicioses, sorpreses d'emoció i d'intel·ligència que s'amagaven entre els plecs la banalitat. L'última humitejamenta d'ulls: quan tots dos es fan retratar el dia de la boda. Què diu? No gaire res. Que es van fer unes fotos així i aixà, que eren "fotos artístiques", i que quan van arribar al vermut ja no quedaven olives ni anxoves. I ho ha dit tot: les coses que fan la vida.
El fragment que en destaca Arnau Barios: «Vam anar a la sagristia a firmar i després els cotxes ens van dur a Montjuïc a passejar per fer gana. I quan vam haver passejat, mentre els convidats feien el vermut, amb en Quimet ens en vam anar a fer retrarar. Ens van fer unes fotografies amb en Quimet dret i jo asseguda i amb en Quimet assegut i jo dreta. I amb tots dos asseguts mig girats d'esquena i una altra amb tots dos asseguts i girats de cara, perquè no sembli que sempre estan renyits, va dir el fotògraf. I una altra amb tots dos de costat i drets, jo amb una mà damunt d'una tauleta amb tres peus a baix de tot, que ballava, i una altra amb tots dos asseguts en un banc, al costat d'un arbre de tul i paper. Quan vam arribar al Monumental van dir que ja estaven cansats d'esperar-nos i els vam dir que el fotògraf ens havia fet fotografies artístiques i que això demanava temps. El cas va ser que ja no quedaven olives ni anxoves i en Quimet va dir que tant se n'hi endonava i que ens poséssim a dinar, però els havia de dir que eren una colla de mal educats. I tota l'estona del dinar va discutir amb en Cintet... que si les olives que si no les olives i en Mateu no deia res, només, de tant en tant, em mirava i reia. I em va dir per darrera de la cadira del meu pare, sempre fan riure. Vam dinar molt bé i en havent dinat van fer música amb discos i tots a ballar. El meu pare va ballar amb mi. Jo ballava amb el vel posat i a l'últim me'l vaig treure i el vaig donar a la senyora Enriqueta per poder ballar més bé. I quan ballava m'aguantava la faldilla perquè tenia por que me la trepitgessin i amb el Mateu vam ballar un vals i en Mateu ballava bé o e, duia com una ploma, com si, a la vida, jo no hagués fet altra cosa que ballar, de tan bé que em portava.»
La plaça del Diamant
Mercè Rodoreda
© Institut d'Estudis Catalans, 1983, pel text de la novel·la
© Meritxell Talavera Muntané, 2016, pel text del postfaci
1ª edició: març de 1962
1ª edició en aquesta col·lecció: març de 2016
© d'aquesta edició: Club Editor, 1959, S.L.U.
A la secció "El meu clàssic català", creada amb l'editorial Barcino (de la Fundació Carulla), volem fer valer la literatura dels Països Catalans. Persones del món de la cultura ens diuen quina consideren que és l'obra que hauria de tenir aquesta categoria atemporal.
