Quan parlem de clàssics, sovint aplaudim llibres que han estat escrits ben lluny de casa nostra. I sí, arreu del món s'han bastit novel·les fonamentals, però també podem mirar una mica més a prop. A la secció "El meu clàssic català", creada amb l'editorial Barcino (de la Fundació Carulla), volem fer valer la literatura dels Països Catalans: obres que van ser escrites fa segles o només fa uns quants anys; obres que s'han reivindicat i d'altres que han passat a l'oblit. En aquesta secció, doncs, preguntem a persones del món de la cultura quin és el seu clàssic català. Ens ho respon el traductor Arnau Barios:
El clàssic català que triaria és el primer que vaig llegir i el que després he rellegit més vegades. D'aquella primera lectura ara ja mítica recordo, o m'invento, que em va impressionar més que tot, més que el salfumant, la cadira que es fa el Quimet: "només hi podia seure ell". Després hi ha hagut relectures per plaer i altres per feina, perquè és una novel·la perfecta per veure-la amb estudiants de català de nivells avançats: una joia literària escrita en una llengua –ho diré mal dit– "no literària" (o sigui "no lletruda", que no demana l'afegitó avergonyit, pels estudiants de fora: "això s'escriu però no es diu"). Durant uns quants anys he sotmès La plaça del Diamant a no sé quantes viviseccions didàctiques, i no només n'ha sortit indemne, sinó que cada cop m'ha agradat més i hi he descobert més alegries, sotragades, misteris, indignacions, bromes més o menys malicioses, sorpreses d'emoció i d'intel·ligència que s'amagaven entre els plecs la banalitat. L'última humitejamenta d'ulls: quan tots dos es fan retratar el dia de la boda. Què diu? No gaire res. Que es van fer unes fotos així i aixà, que eren "fotos artístiques", i que quan van arribar al vermut ja no quedaven olives ni anxoves. I ho ha dit tot: les coses que fan la vida.
El fragment que en destaca Arnau Barios: «Vam anar a la sagristia a firmar i després els cotxes ens van dur a Montjuïc a passejar per fer gana. I quan vam haver passejat, mentre els convidats feien el vermut, amb en Quimet ens en vam anar a fer retrarar. Ens van fer unes fotografies amb en Quimet dret i jo asseguda i amb en Quimet assegut i jo dreta. I amb tots dos asseguts mig girats d'esquena i una altra amb tots dos asseguts i girats de cara, perquè no sembli que sempre estan renyits, va dir el fotògraf. I una altra amb tots dos de costat i drets, jo amb una mà damunt d'una tauleta amb tres peus a baix de tot, que ballava, i una altra amb tots dos asseguts en un banc, al costat d'un arbre de tul i paper. Quan vam arribar al Monumental van dir que ja estaven cansats d'esperar-nos i els vam dir que el fotògraf ens havia fet fotografies artístiques i que això demanava temps. El cas va ser que ja no quedaven olives ni anxoves i en Quimet va dir que tant se n'hi endonava i que ens poséssim a dinar, però els havia de dir que eren una colla de mal educats. I tota l'estona del dinar va discutir amb en Cintet... que si les olives que si no les olives i en Mateu no deia res, només, de tant en tant, em mirava i reia. I em va dir per darrera de la cadira del meu pare, sempre fan riure. Vam dinar molt bé i en havent dinat van fer música amb discos i tots a ballar. El meu pare va ballar amb mi. Jo ballava amb el vel posat i a l'últim me'l vaig treure i el vaig donar a la senyora Enriqueta per poder ballar més bé. I quan ballava m'aguantava la faldilla perquè tenia por que me la trepitgessin i amb el Mateu vam ballar un vals i en Mateu ballava bé o e, duia com una ploma, com si, a la vida, jo no hagués fet altra cosa que ballar, de tan bé que em portava.»
La plaça del Diamant
Mercè Rodoreda
© Institut d'Estudis Catalans, 1983, pel text de la novel·la
© Meritxell Talavera Muntané, 2016, pel text del postfaci
1ª edició: març de 1962
1ª edició en aquesta col·lecció: març de 2016
© d'aquesta edició: Club Editor, 1959, S.L.U.
