Jacint Verdaguer (Folgueroles, 17 de maig de 1845 - Vallvidrera, 10 de juny de 1902) va escriure el poema A la mort de la meva mare el 31 de gener de 1871, quan tenia vint-i-cinc anys. Us l'oferim en la versió original, és a dir, mantenint l’ortografia de l’època en què va ser escrit.
Tristicia implet cor vestrum, sed
tristicia vestra vertetur in gaudium
(Joan, 16-6-20).
Lo rossinyol entre'ls arbres
ha cantat tota la nit,
del presseguer a la eurera,
de la eurera al romaní.
Quínes passades tan fines!
quín refilar tan bonic!
Mes ¡ay! ma estimada mare
està expirant en son llit,
y més que'l cant d'alegría
jo escolto los seus sospirs.
Mon pare al peu de la espona
va plorant de fil a fil,
al veure apagar la flama
que ell no trigarà a seguir;
plora'l germà y la germana,
ploren parents i vehins,
y fins los sants en sos quadros
que foren ¡ay! sos amichs.
Dintre la casa tot plora,
tan sols ma neboda hi riu,
ma neboda de pochs mesos,
aucell nial d'un matí
que arribat ahí'a la vida
no sab que s'ha de morir.
Saltirona, riu y canta,
y ses rialles y crits
bescambía ab refilades
lo rossinyol del jardí.
¿Per què'ls aucellets refilen
quan lo cor està tan trist?
Mes, consol d'aquest desterro,
cantàu, rossinyols y nins:
en aquesta vall de llàgrimes
recordàume'l paradís,
lo paradís que es per viure
com la terra per morir.
Poesia, 1 (Pàtria; Aires del Montseny; Idil·lis i cants místics), 2005
