Anys abans que Espriu ens digués, a cau d’orella, que tot, en un moment, ens serà pres, els habitants de Llers van patir una explosió terrible. A finals de la Guerra Civil, el polvorí que es guardava a l’església fou volat per evitar que els franquistes se n’apoderessin, i el poble fou reduït al no-res en un instant. Ho van perdre tot.
A partir d’aquest fet, l’editora d’Ara Llibres, Marta Abella, em va proposar que escrivís un llibre de no-ficció. Uf, vaig dir. Em feia molta mandra tornar a escriure sobre la Guerra Civil. Però vaig començar a gratar, i, com amb les cireres, que estirant-ne una te’n venen moltes més, vaig obrir el focus: emergien històries relacionades, obrint-se com cercles concèntrics o ramificant-se com arrels d’arbres.
En el centre, doncs, la destrossa de tot un poble. Els perdedors dels perdedors. I anava estirant cireres i venien més i més històries: d’uns germans tancats dins l’església que veien la metxa avançar, d’una nena que guardava un secret que, si se sabia, podia suposar la mort del seu pare. D’un jove Dalí empresonat per cremar una bandera espanyola (brutal, ¿com és que no ho sabia?), d’un alcalde amb el cor dividit entre el seu republicanisme radical i el seu catolicisme, d’un assassinat sense resoldre, d’una resistència furibunda a ser anorreats, que feu que els habitants de Llers celebressin el carnestoltes en plena postguerra, tot i que estava prohibidíssim... de tants drames quotidians que formen una gran tragèdia.
I documentant-me, fascinada per la història, em vaig adonar que no estava parlant només d’uns fets de fa vuitanta anys. Estava parlant de mi, també. Perquè la pregunta que em feia per encarar l’escriptura d’aquest llibre és la mateixa que fa temps em faig una i una altra vegada: ¿què queda, quan no queda res? Si el meu món s’enfonsa, si perdo tota la seguretat de la meva vida, ¿què romandrà?
Molts dels habitants de Llers foren incapaços de trobar casa seva mai més. Jo també he perdut la casa de la meva padrina. No en una explosió traumàtica, sinó en l’embrutiment demolidor del turisme. La persona que la va comprar la va convertir en un habitatge vacacional. Ara, alemanys benestants profanen les parets on vam celebrar tants dinars de Nadal.
I el que enyoro d’aquella casa no són les coses materials (la taula de pi llarguíssima, els horribles quadres de bodegons, els llits amb capçals atresonats...). El que enyoro és el que de cap manera ens podíem emportar: la llum de la tarda que es filtrava pel finestró de la cuina, l’olor de panades, l’escataineig de les gallines, l’encatifat del pol·len de mimosa al corral, el gruny del porc a la soll, aquella rajola una mica escantonada, la calidesa de l’estufa de butà, la dansa mandrosa de la cortina arrossegant el terra.
¿Què queda quan no queda res? ¿Pot el record alimentar tanta basarda? ¿Quina ha de ser la nostra actitud davant de la destrossa inevitable, davant del pas dels anys, de la constant expulsió del paradís, de la pèrdua del nostre món?
Sempre dic que no és important trobar una bona història, n’hi ha a grapades. El que és definitiu és trobar una bona manera d’explicar-la, i quan em vaig plantejar l’escriptura va ser un aspecte que em va preocupar molt. ¿Com volia explicar-ho?
Al davant de la tragèdia de Llers, era força llaminer escriure un text èpic, grandiloqüent. Els nombres són espaordidors: dues-centes tones de TNT, el noranta per cent de les cases destruïdes, un cràter de trenta metres de diàmetre, un poble obligat a conviure amb la runa durant dècades i, encara ara, la fisonomia dels carrers totalment canviada.
Però no volia escriure un relat heroic i efectista. Volia parlar-vos a cau d’orella, dir-vos que no deixeu res per caminar i mirar fins al ponent. Volia encomanar-vos el gust pel moment, volia cantar a les petites coses que, encara que se’ns escapin de les mans, ens deixen un rastre, com el finíssim polsim de papallona. Volia parlar de la gent normal. Els africans diuen que quan es barallen els elefants, perden les formigues. I jo, de totes totes, en aquest llibre, volia posar-me de part de les formigues.
I ara, que ja el teniu a les llibreries, m’adono que, altra vegada, he estat intentant respondre a la pregunta que orbita en mi: ¿què és el que queda, de tot aquest naufragi inevitable que és viure?
No va quedar res
© Maria Escalas
© 2025, Ara Narrativa
