Des del 1984, els premis Cavall Verd, organitzats per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), vetllen per la literatura catalana. Enguany, el premi Josep M. Llompart de poesia, atorgat al millor llibre de poesia en català del 2025, és per a Sala Augusta (Proa), de Sebastià Alzamora. El jurat ha destacat que és un poemari commovedor i compromès, un exercici de memòria històrica i íntima fet a partir d’una poesia discursiva amb versos a raig. També ha subratllat que està format per dues parts molt complementàries que li confereixen una gran unitat. D'altra banda, el premi Rafel Jaume de traducció de poesia ha estat per a Poesia completa d’Elizabeth Bishop (Edicions 1984), en la traducció de Jordi Fité Salvans. El jurat ha considerat rellevant la tasca ingent que suposa traduir una obra completa d’una autora essencial del segle XX, així com el fet que es tracta d’una traducció en què destaca l’ús d’un català molt natural, sense gens d’artifici, i amb molta precisió.
Us oferim un tast dels dos llibres que han rebut aquest guardó històric. Els últims poetes i traductors reconeguts amb els Premis Cavall Verd han estat Joan Antoni Cerrato, Jaume Pérez Montaner, Odile Arqué, Àngels Gregori, Eloi Creus, Rosa Font Massot, Helena Alvarado (Nora Albert), Susanna Rafart, Jaume C. Pons Alorda i Mireia Calafell.
Llengua materna, de Sebastià Alzamora
L’insecte caminava per damunt
del dit, m’hi feia pessigolles,
el cos bombat, escarabat bum-bum,
la indignació quan algú matava
una d’aquelles bestioles,
“mai no s’han d’esclafar les marietes”.
Recorria de punta a punta el dit
i quan obria indecisa les ales
—èlitres negres, queratina roja—
bufàvem suaument damunt seu, vola, vola.
La meva mare va ser rivetera,
això és el que volia explicar aquí.
Rivetejar vol dir cosir sabates,
hi havia al poble una potent indústria
del calçat, amb més de cinquanta fàbriques.
Jo devia tenir tres anys, o quatre,
i ella cosia a casa, amb una màquina
de pedal marca Singer, un llum de flexo, un pot
de cola (desconec per què, però
d’aquella pega d’aferrar sabates
se’n deia il·lusió) i una petita ràdio.
Amb la fosca de mitja tarda, dins
l’estreta galeria d’un pis dels anys setanta,
em duia lluny el so del motoret,
rítmic, repetitiu, mentre inhalava
l’olor embafosa de la il·lusió,
mareig pueril, gatera primerenca.
A la petita ràdio hi sonaven músiques
—cançó lleugera, pop italià,
copla espanyola— o els breus butlletins
informatius, irrupcions dels moros
(“amb intèrprets ja traspassats”, veïnatge,
confluència dels vius i de les ombres,
“la nieve me resbala”, descomposició).
Feia un sol dèbil, horabaixa prim,
herba més alta que jo a banda i banda,
agonia de llum havent dinat,
caminava seguint l’esquena de mumare.
Mumare amb un mocador de bolic
amb les peces cosides, feina feta
per entregar-la al taulell de la fàbrica,
on el mestre Gramet la recollia,
li pagava la justa remuneració
i li donava més notes per cosir.
(A cada nota entraven deu o dotze
parells; si no hi havia tanta feina
podien ser-ne quatre o cinc). Llums grocs
de la nau de la fàbrica, el trespol
encatifat de floquí, l’escalfor
de l’estufa de gas, abans del vespre
que van trobar penjat el bon mestre Gramet.
Cada setmana
la meva mare
duia la feina
fins a la fàbrica.
Allà entregava
i recollia
dotze parells
o quatre o sis.
No li pagaven
gaires pessetes
però era alegre
dur-les a casa.
Jo la seguia
entre altes herbes,
passes menudes
cruixit de grava.
Mumare em va ensenyar a veure els àngels,
tot i que, sent rigorosos, no els vèiem.
La feina consistia a pressentir-los,
i segons com a evitar-los, perquè
com ens avisa Rilke, l’aprensiu,
els àngels són quasi sempre terribles.
Les marietes, les fèiem volar
a la terrassa, que tenia porxo
i guaitava als corrals.
En aquest porxo
hi havia una foganya sempre encesa,
i una rentadora semiautomàtica
amb un tambor vertical que girava
d’una manera concreta, com quan
jo movia el canell davant dels ulls
fins que em feia l’efecte que la mà
se’m tornava translúcida.
Un matí
vaig agafar un caliu de la foganya
i em vaig cremar els palpissos del dit índex
i el gros, i em bategaven. Els padrins
m’hi van fer fregues amb mitja patata,
després reien de veure’m amb la mitja
patata en una mà, l’altra aixecada
com si volgués fixar l’instant,
cridar l’atenció a través del temps.
El dolor remetia i revenia
i això em feia plorar, i els padrins reien,
i em sentia la mà i movia el braç
com el tambor de la rentadora.
Més tard, mon pare va tallar un vaixell
amb escorça d’un pi, o d’albarcoquer,
com un petit llaüt, i el va buidar
fent la proa i la popa, i un seient al darrere
pels tripulants, i un pal per a la vela.
“Qui és, mumare?”. “És en Pedrito”.
“Què li passa?”. “És que en Pedrito és beneit”.
En Pedrito Beneit, o simplement Pedrito,
treballava a la fàbrica de tacons
i duia un carretó, per repartir-los.
“No us n’heu de riure”. Acudia en Pedrito
els horabaixes davant de l’escola
i quan sortíem els infants volia
dir-nos coses, fer-nos una besada.
“No li fugiu, no us en rigueu”, tenia
gruixuts els llavis, sempre humits, i anava
vestit amb una bata blava. En certa
ocasió li van pagar el salari
amb un bitllet de cinc-centes pessetes,
en lloc de cinc bitllets de cent pessetes
com era habitual. S’hi va negar en rodó
perquè es pensava que el volien fotre,
i això feia posar trist en Pedrito.
Un art, d'Elizabeth Bishop
No és gens dificultós dominar l’art de perdre;
tantes coses ens semblen plenes de la intenció
de perdre’s que la pèrdua no ha de ser cap desastre.
Perd una cosa cada dia. Accepta bé el neguit
d’unes claus que has perdut, d’una hora malgastada.
No és gens dificultós dominar l’art de perdre.
Llavors has d’entrenar-te a perdre més i ràpid:
rostres i noms, llocs on volies viatjar.
Cap d’ells suposarà cap mena de desastre.
He perdut el rellotge de la mare. I, mireu!,
l’última, o la penúltima de tres cases que estimava ja no hi és.
No és gens dificultós dominar l’art de perdre.
Dues ciutats vaig perdre, boniques. I, més grans,
reialmes que eren meus, dos rius i un continent.
És cert que jo els enyoro, però no és cap desastre.
—I fins si et perdo a tu (la veu bromista, el gest
que estimo) jo no hauré mentit. És evident
que no és massa difícil dominar l’art de perdre,
malgrat que pot semblar (escriu-ho!) un gran desastre.
