Us convidem a llegir l'inici d'aquests quatre llibres editats d'una banda per Bromera, El blau al meu costat, d'Eva Moreno Bosch (Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira), i Un futur radiant, de Pierre Lemaitre (traduït per Núria Busquet Molist); i d'altra, per Més Llibres, Vuit graus. Els nedadors d'hivern, de Jordi Ballart, i Quan la Terra es pon, de Jordi de Manuel.
(Del sorteig que en vam fer via Instagram, Facebook, Twitter i Bluesky els guanyadors són @tronxu15 i @miureta5).
El blau al meu costat
¿Qui som en realitat? ¿Som el que recordem? ¿Som el nom que ens han donat? La infantesa idíl·lica de l’Elisa a l’Hostal de les Aloges s’estronca el dia que fa deu anys. La desaparició de la seva mare i una malaltia obstinada forcen el seu pare a dur-la a Barcelona a sanar, acceptant l’ajuda de la senyora Llorach. Des de l’arribada a la ciutat comtal, la vida de l’Elisa esdevé una lluita constant per retornar al seu origen. A mesura que creix, assisteix al gran contrast social de la ciutat i es debat entre una societat acomodada amb el règim i el seu pol oposat: la Barcelona més subversiva. En aquest periple, descobrirà el poder de la música i el mar, la violència i l’amor, però també els silencis ocults del seu propi origen. El blau al meu costat, d’Eva Moreno Bosch, ha estat guardonada amb el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira. Aquesta obra captivadora destaca per la seva prosa elegant i la profunditat amb què explora la força de l’esperança i el desig de llibertat.
Inici del llibre:
Remàvem obrint solcs sobre l’aigua adormida, i el cel que s’hi emmirallava tremolejava fins a desdibuixar-se. Deixàvem enrere les amples catifes de nenúfars que despertaven del seu somni de porcellana com ballarines tocades per l’aire. Al cap d’unes quantes palades, en Miquel havia d’adreçar la trajectòria remant al meu costat de la barca, perquè tot i que només em duia dos anys, jo era petita i lleu com un esquitx i tenia les cames i els braços finets com llumins de fusta, un dit petit a la mà dreta que era un separatista i un mandrós, i a cada peu, sis dits que només servien per escandalitzar la gent: És un sospir de nena, deien les dones al poble. És un microbi amb peus de monstre, es burlaven les nenes tontes a l’escola. I escriu amb la mà del dimoni!, s’exclamaven les monges.
En Miquel remava i deia Lisa, mira quants barbs. Deixava el rem i els seus músculs incipients s’amagaven sota la pell bruna. Llavors, del sarronet en treia un crostó i jugàvem a veure qui atreia més peixos tirant-los molles de pa. La Williams feia anar la cua com un ventilador i bordava als barbs, que amb el morro pessigaven l’aigua. Ens esquitxàvem. Rèiem. Ens trèiem la roba mancats de pudor i ens llançàvem a l’opacitat verdosa de l’estany. Nedàvem fins a la riba del bosc; s’esveraven els collverds, fèiem silenci arraulits entre els joncs, estàtics, impacients per sentir algun dia cantar les aloges, fins que a un dels dos se li trencava la postura d’estàtua congelada i esclatàvem a riure.
Amb canyes fèiem cabanes. Inventàvem lemes i aliances, capturàvem libèl·lules i papallones que voletejaven debatent-se contra el vidre dels pots, observant amb els seus ulls compostos els nostres ulls curiosos i àvids de vida. Als arbres penjàvem capsetes de retalls de fullola que feia en Miquel perquè hi niessin pica-soques i puputs, i xiulàvem la seva cantarella per atreure’ls.
La vida al poble era, senzillament, això.
El blau al meu costat
© Eva Moreno Bosch
© Editions Bromera
Un futur radiant
L’any 1959, en ple context de la guerra freda, la família Pelletier es veu atrapada en uns esdeveniments que els porten de París a Praga en una fugida vertiginosa. Cada membre dels Pelletier haurà d’escollir, en el seu moment, entre els interessos personals i el pes del deure, i, en algun cas, entre la raó del cor i la raó d’Estat. Enmig de tot això, només en Joseph, el gat de la família, sembla tenir-ho tot clar des de fa temps. Pierre Lemaitre ens ofereix una novel·la vibrant, que combina l’acció trepidant amb una mirada profundament humana sobre els dilemes de l’existència. La capacitat de Lemaitre de barrejar la novel·la d’espies, la investigació policial i els drames personals i familiars amb la història és una mostra més de per què és un dels mestres de la novel·la contemporània.
Inici del llibre:
1. Només pot ser això
La Colette va estar-se una bona estona observant la granja, com si la sotgés un perill impossible d’endevinar. Sabia que tenia el perill davant, però tanmateix va llançar una mirada inquieta cap a l’altra banda, parant l’orella. El camp bullia de mosques, les fulles dels castanyers tremolaven fent onades. El so més fort era el seu cor, que bategava a mil per hora, i la sang li palpitava a les temples. De sobte es va estremir. El gos la devia haver sentit perquè es va posar a bordar com un boig. Era un molós brut, gros com un vedell i de dents brillants, esverat, que atacava sense motiu i havia mossegat més d’un passavolant. Des que havia vingut la policia, en Macagne el tenia lligat durant el dia, i només ell podia acostar-s’hi.
I en Joseph.
El gat de la Colette i ell no es podien veure. En Joseph travessava sovint el camp per instal·lar-se mandrosament a la primera branca del til·ler i fer-li la guitza, el tenia gairebé a tocar, però no del tot, i això feia que el gos es tornés boig. Llavors en Joseph procedia a rentar-se amb la llengua, mirant-se’l fixament i somrient. La Colette l’hi havia vist fer.
Però aquesta vegada era ella qui havia d’evitar acostar-s’hi gaire.
Un futur radiant
© Pierre Lemaitre
© Traducció: Núria Busquet Molist
© Edicions Bromera
Vuit graus. Els nedadors d’hivern
1. La tempesta
«Vuit graus és la temperatura de l’aigua més freda en què he nedat mai. No és cap proesa, si considerem que hi ha persones que neden en aigües polars a gairebé zero graus. A còpia d’anar gairebé cada cap de setmana de desembre a març a fer un bany a la platja, el meu cos s’ha anat adaptant a les temperatures marines d’hivern. Per què ho faig? Aquesta és la pregunta que intenta respondre aquest llibre». Vuit graus és la història d’una relació, la d’en Jordi i el mar. De com a partir d’un record i un desig s’inicia una recerca personal per trobar la manera de connectar amb l’aigua, la sal, l’aire; amb la natura, al capdavall, i de com aquell contacte esdevé un pilar fonamental per a la vida. Un llibre per descobrir les sensacions i motivacions de l’autor i de totes les persones que neden a l’hivern.
Inici del llibre:
La tempesta
A vegades penso que quan m’arribi l’hora m’agafarà dins el mar. Nedar-hi s’ha convertit en una necessitat. I m’agrada sobretot quan hi ha onatge. La fascinació que exerceix aquell món líquid revoltat, que et sedueix i et rebutja empenyent-te cap a la costa, per immediatament tornar-te a seduir, és una temptació irresistible. Per sort, aquell dia de novembre en què nedava des de les illes Medes fins a la platgeta de l’Estartit, amb la mar picada, més blanca que blava, i fortes ratxes de vent, jo no nedava sol. No els veia, però al costat hi havia nedadors ocasionals que participaven en la travessia i caiaquistes ben equipats que intentaven guiar-nos, encara que amb prou feines podien mantenir l’equilibri sobre aquelles vulnerables embarcacions. El mar opac era el llom d’un búfal furiós que se’ns volia treure de sobre, o potser aixafar-nos contra terra, i nosaltres uns cadellets de lleó massa agosarats. Però el llom era tan immens que tornàvem a caure-hi a sobre.
Vuit graus. Els nedadors d'hivern
© Jordi Ballart, 2025
© mesllibres.cat (Animallibres Editorial, SL)
Quan la Terra es pon
En un futur no gaire llunyà, la descoberta d’un cometa ho canvia tot. El seu pas devastarà la superfície de la Terra i posarà en perill la supervivència de la humanitat. Però abans del cataclisme, uns quants milers d’escollits marxaran a la Lluna i hi establiran una colònia. Lara Tur, una científica especialitzada en epidèmies, n’és una. Un crim, però, la turmenta, i per expiar-lo decideix dur a terme un experiment inèdit sobre la naturalesa humana. Una prova que transgredeix tots els principis de la bioètica.
Inici del llibre:
Lara Tur havia arribat molt lluny, no es podia fer enrere. Quan va ser davant de l’entrada de l’hospital va tancar els ulls un instant i palpà amb la punta dels dits la bossa que portava penjada a l’espatlla. Hi entrà decidida. Tot formava part d’un pla que només ella coneixia. Va enfilar un passadís estret que duia a la unitat de cures intensives, un camí que hauria pogut fer amb els ulls tancats de tantes vegades com l’havia recorregut. En arribar al llindar de la porta del box va veure que la infermera de guàrdia entrava en una cambra a l’extrem del passadís. Va girar el cap i mirà l’home prostrat en un llit que tenia davant.
Quan la Terra es pon
© Jordi de Manuel, 2025
© mesllibres.cat (Animallibres Editorial, SLU)
"Tast editorial i sorteig" és una secció que fem en col·laboració amb editorials per fer arribar llibres d'actualitat als lectors que tinguin ganes de participar (i, si pot ser, guanyar).
