Bristol s’obre amb una escena tan brutal com absurda: Robert Bristol, director de cinema d’èxit moderat, surt de casa i un home nu s’estavella a pocs metres d’ell; ell passa de llarg perquè no ho veu o no ho vol veure. Aquest inici marca el to del llibre: una comèdia negra, desencaixada, carregada d’una ironia freda que dissecciona la vida urbana i el món de la creació audiovisual. Jean Echenoz proposa una exploració lúcida de la fragilitat del subjecte contemporani, incapaç d’interpretar un món saturat d’informació i d’imatges que substitueixen l’experiència. Amb un humor fi i una prosa gairebé musical, l’autor configura una descomposició silenciosa de la identitat que el reafirma com un dels escriptors més interessants de la nostra època.
Laura Huerga, editora de Raig Verd, ens en parla així: "Bristol és una novel·la diferent, podria veure's com una novel·la divertida, una aventura d'un rodatge a l'Àfrica, un seguiment del pensament del protagonista, un cineasta que sembla viure al marge del món que l'envolta. Però Bristol és també una novel·la profunda, amb moltes capes, que explora tant el format de la novel·la com el del cinema per oferir una nova forma d'entendre'ls. La proposta d'Echenoz, sens dubte, ens fa atendre la incapacitat de l'ésser contemporani de copsar i involucrar-se en el seu entorn, però també la importància de fer-ho. Per a mi, una de les millors novel·les de l'autor." De cara a Sant Jordi, en sortegem 4 exemplars. Hi podeu participar fins al 21 d'abril a través d'aquest post d'Instagram, Facebook i Twitter.
Bristol
Bristol just acaba de sortir pel portal de l’edifici on viu en el moment que el cos d’un home despullat cau de les altures i s’esclafa a vuit metres d’on és ell. Bristol no hi para esment i es dirigeix a pas viu cap al Sena. És un primer matí de tardor, molt d’hora per a ell, massa fresca per l’estació, les nou i deu i sis graus Celsius.
La indiferència aparent de Bristol es pot explicar pels pensaments que l’absorbeixen fins al punt de reduir el seu camp visual perifèric: diguem que no ha vist res. Ni tampoc sentit, perquè el soroll de l’impacte no ha estat més distint que el d’un sac de ciment caigut d’una bastida, cobert per la remor del trànsit al moll, massa ofegat perquè cridi l’atenció per poc que es vagi distret. No hi ha ningú al carrer Des Eaux, sovint desert a primera hora del dia, tan sols el sobrevolen dos grans ocells blancs que acaben de remuntar el curs del riu des de la desembocadura a Le Havre, sens dubte massa cansats del viatge o massa interessats per la vista aèria de París per fixar-se en els successos. I això que aquest no està malament, no passa cada dia que un home despullat es precipiti d’un pis alt.
Aquest matí, Robert Bristol ha consumit els mateixos aliments que ahir, que abans-d’ahir, que tots els dies abans i que tots els endemans. Al vàter ha llegit dues o tres pàgines d’una vella novel·la de gènere titulada Un altre mullader!, d’intriga ja força embolicada que, amb aquest ritme de lectura fragmentat, troba cada cop més obscura. S’ha dutxat, s’ha afaitat, sempre en el mateix ordre, començant per la galta esquerra en el sentit dels pèls i acabant sota la barbeta en sentit invers, després de passar amb moltes ganyotes per darrere els maxil·lars, lloc menys accessible i que no es veu bé al mirall. I ara, pren-te les medicines.
Guiat per l’humor del dia, les coses a fer i el temps, tot seguit Bristol s’ha vestit —pantalons i americana blau marí, abric gris ferro—, després ha sortit de casa i, per baixar les quatre plantes que separen el seu pis de la terra ferma, ha preferit l’escala a l’ascensor capriciós.
Al tercer, s’ha entreobert una porta que ha deixat veure el cos de Michèle Severinsen, cos majestuós d’antiga actriu contingut en una bata de motius liles, cos president de la comunitat de propietaris. Mirada verda, llavis púrpures, gran cabellera nevada i bust annapúrnic, xarxa de venetes blaves sinuoses al dors de les mans. Michèle Severinsen aborda Bristol a propòsit del vell ascensor envidrat que, justament ara, passa molt a poc a poc cap amunt. A través de les reixes s’hi distingeix una silueta d’home d’esquena, cofat amb un barret model fedora d’ala ampla, amb ploma a la cinta. No es fixen en la silueta, parlen, sobretot és Michèle Severinsen qui parla, durant quasi deu minuts, temps de sobres perquè aquest home embarretat arribi a la cinquena planta, entri en un pis, s’hi despulli i tot seguit es defenestri.
Si Bristol es presta gustosament a la vèrbola arremolinadora de Severinsen, és sens dubte perquè la troba entretinguda, fins i tot seductora a pesar de l’edat no gaire allunyada de la seva —el seu nom revela prou bé que ja no és jove, fa anys que no es posa Robert a ningú. Potser desitjable, xerraire segur: ara els temes que Michèle Severinsen evoca amb un doll ininterromput són el desgast de l’estoreta de l’escala, les bústies noves que caldrà preveure i el caràcter abrupte de la portera. Sota aquest xàfec, Bristol profereix opinions tan breus com ineficaces com qui intenta obrir un paraigua tossut, abans de posar terme al monòleg com qui arrenca un esparadrap: millor amb una estrebada brusca. Ha baixat tres pisos i ha travessat el vestíbul, al carrer Des Eaux hi fa un xic de fred.
Quan encara no ha fet cent metres cap al Sena, sent un crit darrere seu. Reconeix el timbre agut de la portera i no en fa pas més cas que els grans ocells blancs que ara canvien de rumb cap a l’Étoile. Aquesta exclamació deu haver estat provocada per algun incident domèstic, unes escombraries de través o una bicicleta mal aparcada. Cal que el crit es repeteixi i se n’hi afegeixin d’altres perquè Bristol s’aturi i es giri: esgarrifant-se al costat de la portera, quatre o cinc veïns de l’edifici envolten un home a terra.
Corpulent, de pell lletosa i pigallada de pèl-roig, cabells esclarissats ros venecià, l’home de terra reposa de bocaterrosa amb els braços i les cames en creu. Fa l’efecte de ser un peix vell i gros dotat de quatre membres que suggereixen els punts cardinals, embarrancat amb la marea baixa. Els veïns el miren i es consulten, brandant el cap i murmurant, un busca el mòbil a la butxaca de la bata per marcar el número d’urgències. Arriba Michèle Severinsen panteixant i s’agenolla al costat del cos, gemega tot retorçant-se les mans igual com una dama de companyia assisteix al suïcidi de la seva reina, paper que va encarnar un dia a l’escena 7 d’un acte V. Eleva els avantbraços i els desplega amb amplis moviments semafòrics que evoquen els documentals de creixement vegetal en moviment accelerat, Bristol té la sensació que Severinsen exagera.
I això que Robert Bristol no és un home poc afectuós. En unes altres circumstàncies seria el primer a oferir-se voluntari per als primers auxilis, un boca a boca, una transfusió de sang i eventualment la donació d’òrgans. Però amb aquest mort ja no hi ha res a fer llevat de veure’l i Bristol ja ha vist molts morts a moltes pel·lícules, entre les quals les que ha filmat ell. A més, no cal eternitzar-se, l’espera la feina al despatx abans de la cita que té a la plaça Trocadéro i després a la tarda ha d’agafar un tren. Alça els ulls cap a la façana de l’edifici, on hi ha finestres obertes: ben enquadrats pels marcs, tres llogaters observen el drama tot exhalant filacteris de baf. Com a professional de la imatge, Bristol enregistra mentalment el pla, idea de contrapicat que sempre pot ser útil, abans de deixar enrere el carrer Des Eaux, travessar el moll, passar el riu pel pont de Bir-Hakeim i a continuació vint minuts a peu.
Bristol
© Jean Echenoz
© 2025 by Les Éditions de Minuit
© de la traducció del francès, Anna Casassas
© d'aquesta edició, Raig Verd Editorial, 2025
"Tast editorial i sorteig" és una secció que fem en col·laboració amb editorials per tastar llibres d'actualitat i fer-ne arribar exemplars als lectors que tinguin ganes de participar-hi (i, si pot ser, guanyar).
