Germinal s’obre amb l’arribada del protagonista, Étienne Lantier, al món miner del nord de França. Ben aviat descobreix les condicions extremes de treball i de vida dels miners, i se li comença a despertar una consciència política i sindical que acabarà encenent l’espurna d’una vaga col·lectiva. Una situació que posarà a prova la comunitat: entre la gana i la repressió, entre l’amor i la desesperança, la lluita obrera pren forma com a epopeia universal. Escrita amb la intensitat i fidelitat minuciosa del naturalisme, la novel·la d’Émile Zola (2 d’abril del 1840, París - 29 de setembre del 1902, París) combina la denúncia social amb un retrat humà i colpidor de personatges atrapats entre l’opressió i l’esperança.
La metàfora del títol —el “germinal”, el mes de la primavera revolucionària al calendari republicà francès— ressona com una promesa de futur: malgrat la derrota, la vida germina. Germinal és, doncs, alhora un clàssic del segle XIX i una obra d’una actualitat incontestable: un cant a la dignitat i a la resistència. La Casa dels Clàssics l'ha publicat a la col·lecció «Bernat Metge Universal», en la traducció d'Anna Casassas i amb pròleg de Maria Sevilla Paris, que diu: «En tot procés revolucionari, garantir la instrucció de la classe treballadora és essencial, i això queda ben palès a Germinal. Ara bé, per anar més enllà de la teoria i de les bones intencions també cal mètode i, sobretot, cal aprendre a definir els horitzons a què es vol aspirar. En altres paraules: en tot procés revolucionari cal molta imaginació política, i és precisament això —la imaginació, la fantasia, la ficció: la literatura— el que la societat del treball, la cultura de la inatenció i el modern feudalisme tecnològic ens estan arrabassant.»
En sortegem 4 exemplars. Hi podeu sortejar a través d'aquestes vies: Facebook, Instagram i Twitter. Com més mètodes de participació utilitzeu, més possiblitats tindreu de guanyar. El 29 de desembre us n'anunciarem els guanyadors. Us n'oferim l'inici:
I
Per la plana rasa, sota la nit sense estrelles, d’una foscor i una densitat de tinta, un home seguia tot sol la carretera de Marchiennes a Montsou, deu quilòmetres d’un empedrat que tallava pel dret entre els camps de remolatxes. No veia, davant seu, ni tan sols el terra negre, i no sentia la immensitat de l’horitzó pla sinó per les bufades del vent de març, unes ràfegues amples com damunt d’un mar, glaçades d’haver escombrat llegües d’aiguamolls i terres nues. Cap ombra d’arbre no tacava el cel, la carretera es desplegava amb la rectitud d’una escullera, sota els esquitxos encegadors de les tenebres.
L’home havia sortit de Marchiennes cap a les dues de la matinada. Caminava amb passos llargs, tremolant sota el cotó esmolat de la jaqueta i dels pantalons de vellut. L’engavanyava força un farcellet fet amb un mocador de quadres que estrenyia sota el braç, ara amb un colze, ara amb l’altre, per poder dur totes dues mans enfonsades a les butxaques, unes mans embalbides que les fuetades del vent de llevant feien sagnar. Una sola idea li ocupava el cap buit d’obrer sense feina i sense sostre, l’esperança que quan sortís el sol el fred seria menys viu. Quan feia una hora que avançava així, va veure a l’esquerra, a dos quilòmetres de Montsou, uns focs vermells, tres fogueres que cremaven com suspeses a mig aire. Primer va dubtar, inquiet; després no va poder resistir la necessitat dolorosa d’escalfar-se un moment les mans.
Un camí fondo s’apregonava. Tot va desaparèixer. L’home tenia a la dreta una palissada, una mena de paret feta de taulons gruixuts que protegia una via de tren; mentre que, a l’esquerra, s’alçava un marge herbós del qual sobresortien uns teulats confusos, una visió de poble de cases baixes i uniformes. Va fer uns dos-cents passos. Tot d’un plegat, en un colze del camí, els focs van reaparèixer a prop seu, sense que pogués entendre com cremaven tan enlaire en el cel mort, com si fossin llunes fumejants. Però un altre espectacle, arran de terra, el va fer aturar. Era una massa feixuga, un munt esclafat de construccions, del qual sorgia la silueta dreta d’una xemeneia de fàbrica; unes lluors estranyes sortien de les finestres llardoses; a fora, cinc o sis fanals tristos penjaven d’unes encavallades de bigues ennegrides que alineaven, vagament, uns perfils de passarel·les gegantines. I d’aquesta aparició fantàstica, submergida en la nit i el fum, en pujava una sola veu, la respiració forta i llarga d’un escapament de vapor que no es veia gens.
Aleshores l’home va reconèixer una mina. Li va tornar la vergonya: total, ¿per a què? No hi hauria feina. En comptes d’anar cap a les construccions, es va aventurar a enfilar-se al terrer sobre el qual cremaven els tres focs d’hulla, en brasers de ferro colat, per il·luminar i escalfar la feina. Els obrers de manteniment devien haver treballat fins tard, encara treien terregall inútil. Ara, sentia els vagoners que empenyien els trens per les passarel·les, distingia, a prop de cada foc, ombres vives que abocaven les vagonetes.
—Bon dia —va dir acostant-se a un dels brasers.
D’esquena a la foguera, el carreter estava dret, era un vell que duia un jersei de llana violeta i una gorra de feltre de pèl de conill, mentre el seu cavall, un gran cavall groc, esperava, en una immobilitat de pedra, que buidessin les sis vagonetes que havia estirat. El peó encarregat del trabucador, un mosso pèl-roig i esprimatxat, no s’hi afanyava gaire, feia anar la palanca amb mà adormida. I, allà dalt, el vent refermava, era una brisca gelada que passava amb grans alenades com cops de falç.
—Bon dia —va respondre el vell.
Es va fer un silenci. L’home, que se sentia observat amb desconfiança, es va presentar de seguida.
—Em dic Étienne Lantier, soc maquinista... ¿Que hi ha feina aquí?
Les flames l’il·luminaven, devia tenir vint-i-un anys, molt morè, ben plantat, se’l veia fort a pesar de les extremitats curtes.
Més tranquil, el carreter brandava el cap.
—Feina per a un maquinista, no, no... Ahir mateix encara se’n van presentar dos. No hi ha res de res.
Una ratxada els va fer callar. Aleshores l’Étienne va preguntar, assenyalant la massa fosca de les construccions, al peu del terrer:
—És una mina, ¿oi que sí?
El vell, aquesta vegada, no va poder respondre. L’escanyava un violent atac de tos. Al final va escopir, i l’escopinada va deixar una taca negra al terra porpra.
—Sí, una mina, el Voreux... Mireu, la colònia és a tocar.
Ara era ell qui, amb el braç estirat, assenyalava en la nit el poble del qual el jove havia endevinat els teulats. Però les sis vagonetes eren buides, el vell les va seguir sense fer espetegar el fuet, amb les cames encarcarades pel reuma, mentre el gran cavall groc es posava en marxa tot sol, estirava feixugament entre les vies, sota una nova ventada que li eriçava el pèl.
Germinal
Títol original: Germinal
1a edició: octubre del 2025
© de la traducció i l’epíleg, Anna Casassas Figueras, 2025
© del pròleg, Maria Sevilla Paris, 2025
© d’aquesta edició, La Casa dels Clàssics, 2025
"Tast editorial i sorteig" és una secció que fem en col·laboració amb editorials per tastar llibres d'actualitat i fer-ne arribar exemplars als lectors que tinguin ganes de participar-hi (i, si pot ser, guanyar).
