En Jim Burden és advocat i viu a Nova York. És qui escriu la història de l’Àntonia, que va conèixer a Nebraska quan ell tenia deu anys i ella catorze. Tots dos hi acabaven d’arribar: ell anava a viure a la granja dels avis perquè els seus pares havien mort; ella venia de Bohèmia amb tota la seva família i es va instal·lar en una granja propera. A tots dos se’ls obria al davant un món nou i ens regalen aquesta història d’amistat. En Jim queda fascinat per la personalitat de l’Àntonia, un dels personatges més suggestius de Willa Cather. Forta i sensible, intel·ligent i crèdula, descobreix la duresa de la vida dels pioners, que han de conquerir la terra amb les aixades, la crueltat de la condició humana, que la toca de prop, però també la bondat de les persones, que la salva. Aquesta és una història de solidaritat. La solidaritat entre els nouvinguts i els que ja hi eren. La solidaritat que fa aixecar un país que ho ha oblidat i és a punt de fer-nos-ho oblidar a tots. La solidaritat que ens salvarà i que només pot néixer d’una amistat com la d’en Jim i l’Àntonia, perquè «la felicitat és això: dissoldre’s en un tot complet i grandiós».
«La meva Àntonia és un gran cant a l'amistat i a la solidaritat. És un cant a l'amistat perquè és un valor imprescindible. A De l'amistat, Ciceró ja ens aconsellava que cal anteposar "l'amistat a tots els interessos humans, car no hi ha cap altra cosa més apropiada a la naturalesa ni més necessària per a la vida, tant en els moments favorables com en els adversos". És un cant a la solidaritat perquè la lliçó que es desprèn d'aquesta novel·la és que els països es construeixen amb la solidaritat entre les persones que hi han nascut i les persones que hi arriben de nou. I aquest és un argument amb un valor moral molt necessari en els nostres dies.» Ho diu l'editora de Cal Carré Antònia Carré-Pons, que ha publicat aquesta obra de Willa Cather (Virgínia, 1873 – Nova York, 1947) en la traducció d'Esther Tallada. De cara a Sant Jordi, en sortegem un exemplar. Hi podeu participar a través d'aquesta publicació d'Instagram, Twitter i Facebook. Us n'oferim l'inici:
La meva Àntonia
L’estiu passat em vaig trobar travessant les planes d’Iowa durant una temporada de calor intensa i va ser una sort que m’hi acompanyés en James Quayle Burden, en Jim Burden, com encara li diem a l’Oest. En Jim i jo som amics de tota la vida —ens vam criar al mateix poblet de Nebraska— i teníem un munt de coses per explicar-nos. Mentre el tren corria com un llamp per quilòmetres i quilòmetres de camps de blat daurats, a frec de poblets i viles rurals i prats lluents de flors i de rouredes que s’emmusteïen sota el bat de sol, nosaltres sèiem al vagó panoràmic, on l’ebenisteria era calenta al tacte i tot era cobert d’una bona capa de polsina rogenca. La pols i la calor, aquell vent roent, ens van portar un munt de coses a la memòria. Parlàvem del que representava passar-se la infantesa en poblets i viles com aquells, colgats enmig de camps de blat i de blat de moro, sotmesos a uns extrems climàtics la mar d’estimulants: estius abrusadors en què el món mandreja verd i ondulant sota un cel resplendent, en què com aquell qui diu vivíem asfixiats per la vegetació, pels colors i les olors de males herbes implacables i de collites uberoses; hiverns tempestuosos de neu escassa en què tot queda despullat i gris com una planxa d’acer. Vam convenir que ningú que no hagués crescut en un poblet de praderia podia tenir ni idea del que era. Era una mena de francmaçoneria, vam concloure.
Tot i que tant en Jim Burden com jo vivim tots dos a Nova York i que som amics de tota la vida, allà ens veiem ben poc. En Jim és advocat d’una de les grans companyies ferroviàries de l’Oest i de vegades es passa setmanes senceres treballant fora de Nova York. Aquest és un dels motius pel qual no quedem gaire. L’altre és que la seva dona no m’agrada.
Quan en Jim era jove, tot just un advocat desconegut que maldava per obrir-se pas a Nova York, la seva carrera va fer un gran salt endavant gràcies a una fabulosa unió matrimonial. La Genevieve Whitney era l’única filla d’un home de prestigi. En aquella època, que ella es casés amb el jove Burden va suscitar comentaris força esmolats. Corria la brama que un cosí seu, en Rutland Whitney, l’havia deixat plantada i que ella s’havia casat amb aquell desconegut de l’Oest purament per despit. Llavors ja era una noia inquieta i decidida que trobava gust a cridar l’atenció i impressionar els amics. Més endavant, quan jo la vaig conèixer, sempre portava entre mans alguna cosa extravagant. Va donar un dels casals que tenia a la causa sufragista perquè hi establissin els quarters generals, va muntar una obra de teatre escrita per ella mateixa al Princess Theater, la van detenir per fer de piquet durant una vaga de cosidores, etcètera. No m’he acabat de creure mai que realment tingui gaire sensibilitat per cap de les causes a les quals presta el seu nom i un interès sempre volander. És bonica, enèrgica, resolutiva, però per a mi li falta sensibilitat i, pel caràcter mateix que té, la trobo incapaç d’entusiasmar-se per res. Els gustos discrets del seu marit la treuen de polleguera, diria, i en canvi troba gratificant fer de mecenes d’un grup de joves poetes i pintors d’idees avançades i de talent mediocre. És mestressa de la seva pròpia fortuna i viu la vida com vol. Pel motiu que sigui té interès a continuar sent la senyora d’en James Burden.
Per la seva banda, en Jim no ha sofert cap desengany prou greu perquè se li glacés aquest seu tarannà instintivament romàntic i apassionat. I aquest tarannà, que de petit el feia un personatge ben curiós, ha estat un dels elements fonamentals del seu èxit. Estima amb una profunda passió aquest gran país que el seu ferrocarril recorre amb innombrables bifurcacions. Hi té fe i en té un coneixement minuciós, les quals coses han estat decisives en el progrés d’aquesta terra. Sempre aconsegueix inversions de capital per endegar noves empreses a Wyoming o a Montana, i ha ajudat tot d’emprenedors joves a tirar endavant projectes singulars a les indústries minera, de la fusta i petroliera. Si un nano que té una idea aconsegueix captar l’interès d’en Jim Burden, si el convenç per acompanyar-lo quan en Jim surt a explorar el territori, en cerca de paratges ignots o de nous canyons, en general llavors ja pot comptar amb els diners que han de materialitzar el projecte. En Jim encara se sap perdre en aquells grans somnis de l’Oest americà. Tot i que ja té més de quaranta anys, surt a conèixer gent i a trobar possibilitats de negoci amb la mateixa empenta amb què el recorden els seus companys de joventut. Sempre em fa la impressió que per a ell no passen els anys. El bon color de cara, els cabells clars i aquells ulls blaus sempre amatents són els d’un home jove, i l’interès empàtic i sol·lícit que demostra per les dones és tan propi del jovent com de l’Oest i de tot Nord-Amèrica.
Al llarg d’aquell dia de canícula que travessàvem Iowa, la nostra conversa no va parar d’ensopegar amb un personatge central, una noia originària de Bohèmia que havíem conegut feia molt de temps i que tots dos admiràvem. Més que ningú altre de qui tinguéssim memòria, ella era com si encarnés la vida al camp, les condicions de vida i tota l’aventura de la nostra infantesa.
Dir-ne el nom era evocar imatges de gent i de llocs, posar en dansa a la quieta tot d’episodis en el record. Jo n’havia perdut el rastre, però en Jim l’havia retrobada al cap de molts anys, hi havia tornat a entaular una amistat que per a ell era molt important i, atrafegat com anava, s’ho havia manegat per trobar temps per cultivar-la. Aquell dia al cap no hi tenia res més. Tant és així que me la va fer tornar a veure, me’n va fer notar la presència, em va revifar l’estimació que li tenia.
—No acabo d’entendre com és que no has escrit mai res sobre l’Àntonia —va dir tot d’un plegat.
Li vaig dir que sempre m’havia fet l’efecte que hi havia altra gent —ell mateix, sense anar més lluny— que la coneixien molt més bé que jo. Tot i això, estava disposada a fer un tracte amb ell: jo posaria sobre paper tot el que recordava de l’Àntonia a condició que ell es comprometés a fer el mateix. Així potser en trèiem un bon retrat.
Es va esbarriar els cabells amb un gest ràpid i efusiu, cosa que en ell solia denotar la presa d’una decisió, i em vaig fixar que la meva proposta el captivava.
—Oh, ves que no m’hi posi! Ves que no! —va dir.
Va mirar per la finestra uns instants i, quan se’m va tornar a girar de cara, en els ulls hi tenia aquella lucidesa sobtada que ve d’alguna cosa que la ment ja veu ben nítida.
—Oi tant! —va dir—. Ho hauria d’escriure en primera persona, per això, i hauria de dir moltes coses de mi mateix. El coneixement i les sensacions que en tinc em van venir a través de mi mateix, i tampoc tinc pràctica a presentar res de cap altra manera.
Li vaig dir que el coneixement i les sensacions que en tenia ell era precisament el que més m’interessava saber de l’Àntonia. Ell havia tingut oportunitats de conèixerla que jo, una nena que tot just la veia anar i venir, no havia tingut.
La meva Àntonia
Títol original: My Ántonia (1918)
Primera edició: febrer 2026
© de la traducció, Esther Tallada Seco, 2026
© de l’edició, Cal Carré. Editorial Artesana, SCP,
Barcelona, 2026
Imatge de la coberta: Hanna Pauli, Venny Soldan-Brofeldt
Publicat per Cal Carré. Editorial Artesana, SCP
"Tast editorial i sorteig" és una secció que fem en col·laboració amb editorials per tastar llibres d'actualitat i fer-ne arribar exemplars als lectors que tinguin ganes de participar-hi (i, si pot ser, guanyar).
