Arriba Sant Jordi i des de Catorze us hem preparat un senyor sorteig: dos lots amb quatre novel·les de Mercè Rodoreda: La plaça del Diamant, La mort i la primavera, Jardí vora el mar i El carrer de les Camèlies. Formen part de la nova col·lecció de Club Editor, en què ens presenten l'obra de la gran escriptora catalana en un format de butxaca lleuger i delicat. De fet, el paper bíblia de 60 grams fa que tot l'univers de Rodoreda càpiga en una sola mà. Hi podeu participar a través del post que n'hem fet a Instagram, Facebook i Twitter. El 22 d'abril n'anunciarem els guanyadors. I us oferim l'inici d'aquestes quatre obres:
La plaça del Diamant
Quan la Natàlia se’n va a ballar en un envelat de Gràcia, no sospita pas que la seva vida està a punt de donar un capgirell. Que aquell noi amb ullets de mico li canviaria el nom i li omplirà la casa de coloms i criatures. La Natàlia ens explica la seva vida com si no se n’adonés; el pes de la guerra s’hi fa més angoixós com més ingènuament se’ns revela, i la figura de la Colometa va prenent el valor de tota la humanitat anònima.
Inici
La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols. Jo no tenia ganes d’anar a ballar, ni tenia ganes de sortir perquè m’havia passat el dia despatxant dolços, i les puntes dels dits em feien mal de tant estrènyer cordills daurats i de tant fer nusos i agafadors. I perquè coneixia la Julieta, que a la nit no li venia de tres hores i tant li feia dormir com no dormir. Però em va fer seguir vulgues no vulgues, perquè jo era així, que patia si algú em demanava una cosa i havia de dir que no. Anava blanca de dalt a baix: el vestit i els enagos emmidonats, les sabates com un glop de llet, les arracades de pasta blanca, tres braçalets rotllana que feien joc amb les arracades i un portamonedes blanc, que la Julieta em va dir que era d’hule, amb la tanca com una petxina d’or.
Quan vam arribar a la plaça els músics ja tocaven. El sostre estava guarnit amb flors i cadeneta de paper de tots colors: una tira de cadeneta, una tira de flors. Hi havia flors amb una bombeta a dintre i tot el sostre era com un paraigua a l’inrevés, perquè els acabaments de les tires estaven lligats més enlaire que no pas el mig, on totes s’ajuntaven. La cinta de goma dels enagos, que havia patit molt per passar-la amb una agulla de ganxo que no volia passar, cordada amb un botonet i una nanseta de fil, m’estrenyia. Ja devia tenir un senyal vermell a la cintura.De tant en tantrespirava fort, per eixamplar la cinta, però així que el vent m’havia sortit per la boca la cinta tornava a fer-me el martiri. L’entarimat dels músics estava voltat d’esparreguera fent barana i l’esparreguera estava guarnida amb flors de paper lligades amb filferro primet. I els músics suats i en mànigues de camisa. La meva mare morta feia anys i sense poder-me aconsellar i el meu pare casat amb una altra. El meu pare casat amb una altra i jo sense la meva mare que només vivia per tenir-me atencions. I el meu pare casat i jo joveneta i sola a la plaça del Diamant, esperant que rifessin cafeteres, i la Julieta cridant perquè la veu li passés per damunt de la música, ¡no seguis que et rebregaràs!, i davant dels ulls les bombetes vestides de flor i les cadenetes enganxades amb pasta d’aigua i farina i tothom content, i mentre badava una veu a l’orella va dir-me, ¿ballem?
Mig d’esma vaig contestar que no en sabia i em vaig girar a mirar. Em vaig topar amb una cara que de tan a prop que la tenia no vaig veure prou bé com era, però era la cara d’un noi. És igual, em va dir, jo en sé molt i n’hi ensenyaré. Vaig pensar en el pobre Pere que en aquelles hores estava tancat al soterrani del Colón fent la cuina amb davantal blanc, i vaig fer el disbarat de dir:
¿I si el meu promès ho sap?
La plaça del Diamant
Mercè Rodoreda
1ª edició: 1962
1ª edició en aquesta col·lecció: març de 2026
© 2026, Institut d'Estudis Catalans
© 2026, Club Editor 1959, SLU, per l'edició
La mort i la primavera
En un lloc indeterminat viu un poble sotmès a una llei que vetlla per destruir tota forma de desig. Els personatges se senten amenaçats per éssers que no han vist mai i per una primavera que ho canvia tot. Un noi de catorze anys, en el moment de fer-se home, comença a rebel·lar-se i sembra la llavor d’una guerra civil. La mort i la primavera és la novel·la que Rodoreda volia convertir en la seva obra mestra, i la més autobiogràfica de totes: és on mostra també la seva cara més intrèpida. En comptes dels escenaris familiars, s’inventa un univers inquietant en què les abelles i el riu tenen enteniment, mentre que els éssers humans semblen monstres. Per això és tan real: és l’experiència íntima de la vida que Rodoreda ens deixa en el seu esplèndid testament literari:
Inici
Aleshores em vaig treure la roba, la vaig deixar al peu d’un lledoner a tocar de la pedra del boig i abans de ficar-me a l’aigua vaig mirar ben bé el color que el cel hi deixava, i tota la llum que el sol hi posava ja era diferent perquè havia començat la primavera que naixia altra vegada després de viure sota de la terra i a dintre de les branques... Em vaig ficar a l’aigua molt a poc a poc i sense gosar respirar perquè sempre tenia por quan em ficava en el món de l’aigua, que l’aire, buidat de la nosa que jo era, no s’enrabiés, i, convertit en vent, no bufés tan fort com bufava a l’hivern que gairebé s’enduia les cases, els arbres i la gent. Havia buscat la part més ampla del riu, la que era més lluny del poble i on gairebé no anava mai ningú perquè no volia que em veiessin. L’aigua passava segura d’ella mateixa, d’aquell pes que li venia de les muntanyes, de la neu i de les fonts que fugien de l’ombra per un forat de la roca. I tota l’aigua ajuntada per aquell delit d’ajuntar-se caminava sense parar amb terra a banda i banda.
Així que vaig haver passat els estables i el tancat dels cavalls em vaig adonar que una abella em seguia junt amb la pudor dels fems i l’olor de mel de les glicines que ja florien. L’aigua era freda i la tallava amb els braços i la picava amb els peus i de tant en tant en bevia, aigua blanca d’hivern esquitxada pel sol que sortia més enllà de les Pedres Altes amb el seu delit de volar. Em vaig enfonsar perquè si l’abella em seguia em perdés, i, enganyada, no sapigués què fer. Jo sabia que hi havia abelles velles de set anys tossudes i amb enteniment. A dintre tot era tèrbol: un núvol de vidre, i vaig pensar en les boles de vidre de les eixides entre les enramades de glicina forta, d’aquelles glicines que amb els anys s’enduien amunt les cases del poble.
Les cases del poble eren totes de color de rosa. A la primavera les pintàvem i potser per això la llum era diferent: perquè agafava el rosa de les cases com a vora del riu tot agafava color de fulles i de sol. A l’hivern, tancats, fèiem els pinzells amb cues de cavall, amb mànecs de fusta i filferros, i quan els teníem fets els guardàvem al cobert de la plaça fins que el temps era bo, i aleshores anàvem tots, homes i nois, a buscar la pols vermella per fer la pintura rosa, a la cova de la Maraldina: la muntanya coberta de bruguera amb l’arbre mort a l’acabament i amb el vent per entre els matolls. Baixàvem a la cova amb una corda de nusos lligada a una estaca. L’home que anava al davant duia un fanal.
La mort i la primavera
Mercè Rodoreda
1ª edició: 1986
1ª edició en aquesta col·lecció: gener de 2026
© 2026, Institut d'Estudis Catalans
© 2026, Club Editor 1959, SLU, per l'edició
El carrer de les Camèlies
Cecília Ce camina i camina per Barcelona. ¿Què busca? Rodoreda ho sabia, moltes de les seves lectores també: la seva identitat perduda però també les seves fantasies sexuals, perquè com diu Stefanie Kremser al postfaci: “els homes i les dones, com que no tenim remei, ens fem servir els uns als altres. Que l’ús i l’abús —si cal— siguin mutus.”
Un viatge al fons de la nit, una exploració de la intempèrie d’una Barcelona on unes cames pertorben els homes allà on passen: per la Rambla on tot comença, per l’Eixample on és engabiada en un pis, per les barraques del Carmel on es despulla entre una xapa de zenc i un paraigua de seda… Una de les peces més fortes de l’obra rodorediana.
Inici
Em van deixar en el carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar a la matinada. Els senyors d’aquella casa em van voler, però de moment diu que no sabien què fer: si quedar-se’m o donar-me a les monges. De la manera que vaig riure els vaig enamorar i com que ja eren grans i no tenien fills em van recollir. Una veïna va dir que potser el meu pare era un criminal i que quedar-se una criatura desconeguda era molta responsabilitat. El senyor va deixar que les dones parlessin, em va agafar, bruta com anava i amb el paper encara enganxat al pit, i em va dur a mirar les flors: mira els clavells, diuen que deia, mira les roses, mira, mira. Perquè era la primavera i tot estava florit.
Però el més gros va ser que aquella nit va florir el cactus sense terra. Al jardí del darrera hi havia una paret escrostada amb l’arrebossat que saltava i, abans de saltar, feia panxes perquè per sota les paneroles treballaven a fer-se caus, i al peu d’aquella paret, coberta de rosers, els millors amb roses blanques, hi havia un cactus gegant. Un hivern de neu la terra es va gelar i el cactus es va morir de mig en avall i el tros que va quedar de mig en amunt va viure perquè d’amagat havia anat fent arrel en una esquerda d’aquella paret de rosers i paneroles, i aquella arrel s’alimentava de maó i de morter vell i donava vida al cactus que sortia amunt, més amunt de la paret, a tafanejar el jardí del costat. I allà dalt de tot, a la nit del dia que m’havien trobat, hi va sortir una flor rovellada de fulla a la banda de fora i blanca de llet passades les primeres fulles, amb una bogeria de cabellera despentinada a dins de tot. La van veure perquè era nit de lluna i tenien les finestres del menjador obertes —n’hi havia tres, i totes donaven al jardí de darrera que estava enfonsat i s’hi havia de baixar per una escala de pocs graons que arrencava de la cuina. La lluna i la llum del menjador queien damunt de la flor, i el senyor, que estava sopant, diu que tot d’una va dir, ¿què és allò que es veu? I amb la forquilla va assenyalar enfora i la senyora es va acostar a la finestra i va dir que era una flor, que no entenia que no s’haguessin adonat de la poncella. La primera. I jo dormia. Van agafar una espelma, van baixar tots dos al jardí, es van enfilar en una escala que van apuntalar a la paret i es veu que quan van ser a la vora de la flor van quedar com enaiguats de tan bonica que la van veure. Mentre anaven a dormir, el senyor, que es deia Jaume, va dir que potser era per la bona obra d’haver-se’m quedat que Déu donava senyal de vida fent florir el cactus que vivia de paret i de morter. I el més bonic és que aquella flor de dia dormia i només en sortia una vegada a l’any, sempre el dia que m’havien trobat, i cada any els veïns venien a veure-la i havien de córrer perquè no durava.
El carrer de les Camèlies
Mercè Rodoreda
1ª edició: 1966
1ª edició en aquesta col·lecció: febrer de 2026
© 2026, Institut d'Estudis Catalans
© 2026, Club Editor 1959, SLU, per l'edició
Jardí vora el mar
A través dels ulls d’un vell jardiner, testimoni silenciós i observador, descobrim durant sis estius la vida d’una família burgesa en una torre vora el mar. Les festes se succeeixen, els amics excèntrics desfilen, el jardí sembla que els ofereixi el paradís a la terra. Però sota l’alegria coven realitats dures que no respecten res, ni rics ni pobres: el fracàs de l’amor i la cruesa de l’instint de supervivència. Un bell retrat de la decadència d’un món.
Inici
A mi sempre m’ha agradat molt saber les coses que els passen a la gent, i no perquè sigui un batxiller... És perquè estimo les persones, i els amos d’aquesta casa me’ls estimava. Però de tot això fa tant de temps que de moltes coses ja no me’n recordo, sóc massa vell i de vegades m’embolico sense voler... No calia pas anar a veure pel. lícules a l’Excelsior les temporades d’estiu quan venien amb els seus amics. N’hi havia un que pintava el mar. Feliu Roca es deia. Havia fet exposicions a París i em penso que a Barcelona és conegut i que ha guanyat molts diners amb aquesta estesa de blau. L’havia pintat de totes les maneres: tranquil, boig, amb les onades altes, amb les onades baixes. Verd, de color de por. I gris, de color de núvol. Marines. Deia que feia marines i els seus amics li deien que havia de fer taques que és el que agrada als americans. I se n’enreien i li deien que el mar ja hi havia hagut massa pintors que l’havien pintat; i el noi... un galant xicot amb el cabell tirant a ros i uns ulls blaus una mica adormits, com ensonyats. De vegades quequejava. Quan no li sortien els colors com ell volia: vull dir això de la barreja. I em deia: és més difícil de pintar aquesta bèstia blava que cuidar-se de les flors. I jo li contestava: ja té raó, ja. Les flors es fan soles. Potser per això té tan poc mèrit fer de jardiner... Li ho deia per fer-lo content i aleshores m’explicava que quan hauria pintat el mar de totes les maneres que el mar es pot posar em pintaria a mi, assegut al sol. No me’l creia, no... Cada estiu, quan venia, jo estava content de tornar-lo a veure i em penso que ell també estava content de veure’m a mi. Sis estius... Tot plegat, sis estius, amb un hivern dolent... Una de les amigues —eren dues, i venien sempre— es deia Eulàlia. L’altra es deia Maragda. Feia de modista i havia estat mestressa de la senyoreta Rosamaria, que de jove havia treballat amb ella, i d’això els venia l’amistat. Quan tornaven del bany, al dematí, jo procurava trafeguejar per les paneres d’aquí a la vora. Per aquesta, coberta de baldirons; per sentir-les enraonar. I tanta alegria, i tanta joventut, i tants diners... i tant de tot... dues desgràcies. Una vegada vaig veure un ocell que es va deixar morir. Es veu que era un ocell desesperat, com l’Eugeni.
Jardí vora el mar
Mercè Rodoreda
1ª edició: 1969
1ª edició en aquesta col·lecció: març de 2026
© 2026, Institut d'Estudis Catalans
© 2026, Club Editor 1959, SLU, per l'edició
"Tast editorial i sorteig" és una secció que fem en col·laboració amb editorials per tastar llibres d'actualitat i fer-ne arribar exemplars als lectors que tinguin ganes de participar-hi (i, si pot ser, guanyar).
