Quan l’any 1890 Oscar Wilde va enviar la primera versió d’El quadre de Dorian Gray a la revista Lippincott’s Montly Magazine, poc s’imaginava que aquesta obra patiria una doble censura i l’acabaria portant a la presó: primer, dels editors de la revista, que hi van treure les referències homoeròtiques més explicites; després el mateix Wilde, que davant de les acusacions d’homosexualitat i decadentisme dels primers crítics va decidir reescriure’n alguns passatges en la versió que acabaria apareixent, dos anys després, en forma de llibre. En aquesta obra mestra de la literatura gòtica anglesa, que barreja sensualitat i reflexió estètica, Wilde reformula el mite de Faust en la figura d’un jove d’una bellesa i d’una innocència extraordinàries que, per l’anhel de la joventut i la bellesa eternes, caurà en el fons més profund de la perversió i la depravació.
La Casa dels Clàssics posa a l’abast dels lectors catalans, per primera vegada, la història de Dorian Gray tal com la va concebre l’autor en la primera versió, sense censura. A més a més, aquesta edició ens contextualitza l'obra oferint-nos el prefaci que Oscar Wilde va escriure a l'edició de 1891, així com un text de Yannick Garcia, una nota editorial i el pròleg d'Albert Serra. El cineasta diu: "Els que hem començat a viure la vida a través de l’art del segle XX, quan llegim la novel·la de Wilde, ens adonem que al cor de l’obra hi ha una mena de lluita interna sobre com s’ha de viure la vida; la lluita hi és en germen, però no acaba de trobar una solució. Per a Wilde, la clau de la vida, la felicitat, es troba en la bellesa, però l’única manera de posseir aquesta bellesa, la manera més lògica i que tenim més a l’abats, és l’art. L’art, vet aquí el tema central del llibre. Els tres grans personatges de la novel·la, el jove Dorian Gray, el pintor Basil Hallward i Lord Henry, aspiren a atrapar la bellesa, a conservar-la en la seva vida quotidiana, a no separar-se’n mai, tots tres intenten resoldre aquest problema, i per això la joventut és la cosa més important, perquè és allò que conté la bellesa d’una manera intrínseca i sense falles ni final."
Sortegem 4 exemplars d'un clàssic que continua turmentat la imaginació dels lectors per l’omnipresència del jo, i pel culte a la bellesa i a l’eterna joventut. Hi pots participar a través del post que n'hem fet a Instagram, Facebook i Twitter. Us n'oferim l'inici:
El Quadre de Dorian Gray
L’estudi estava inundat d’una forta sentor de roses i, quan una lleu brisa estiuenca es va alçar entre els arbres del jardí, va entrar per la porta oberta l’aroma intensa dels lilàs, o el perfum més delicat de l’arç de flors rosades.
Des del racó del divan fet d’alforges perses on s’estava estirat, fumant cigarretes sense parar, com de costum, Lord Henry Wotton tot just distingia la resplendor de les flors daurades dels laburns, dolces com la mel, amb aquelles branques tremoloses que amb prou feines semblaven capaces de suportar la càrrega d’una bellesa tan semblant al foc. De tant en tant, les ombres fabuloses dels ocells en ple vol travessaven les llargues cortines de seda tussor que cobrien el gran finestral. Creava una mena d’efecte momentani d’aires japonesos que el feia pensar en aquells pintors macilents de rostre de jade que, en un art per força immòbil, pretenen transmetre la sensació de rapidesa i de moviment. El brunzit sorrut de les abelles que s’obrien pas a empentes per l’herba alta encara per segar, o que feien voltes amb una insistència monòtona a les negres agulles ornades de les primeres malves de juny, semblava que tornés la quietud encara més feixuga, i la remor esmorteïda de Londres era com el bordó d’un orgue llunyà.
Al centre de l’estança, collat a un cavallet vertical, s’alçava el retrat de cos sencer d’un jove d’una bellesa personal extraordinària, i al davant, un xic més enllà, seia l’artista en persona, en Basil Hallward, que feia uns quants anys s’havia fet fonedís de sobte, cosa que havia aixecat força rebombori i havia donat peu a tota mena de conjectures estranyes.
Mentre contemplava la figura formosa i refinada que havia sabut reflectir amb tant de mestratge en la seva obra, li va travessar el rostre un somriure de satisfacció que semblava disposat a quedar-s’hi. De cop i volta, però, es va aixecar, va aclucar els ulls i es va tapar les parpelles amb els dits, com si volgués retenir dins del cervell un somni estrany del qual temia despertar-se.
—És la teva millor obra, Basil. El millor que has fet mai —va dir Lord Henry amb indolència—. L’any que ve l’hauries d’enviar al Grosvenor, sens dubte. L’Academy és massa gran, mas- sa vulgar. Jo només el veig al Grosvenor.
—No crec que l’enviï enlloc —va respondre en Hallward tirant el cap enrere amb aquell gest curiós que a Oxford sempre arrencava el riure dels amics—. No: no el penso enviar enlloc.
Lord Henry va alçar les celles i se’l va mirar tot esbalaït entre els prims torniols de fum blau que s’enlairaven d’aquell cigarret gruixut impregnat d’opi formant unes volutes capricioses.
—¿No el penses enviar enlloc? ¿Per què, estimat? ¿Tens cap motiu per no fer-ho? Sou ben estranyots, els pintors! Seríeu capaços de qualsevol cosa per fer-vos un nom, però, tan bon punt us l’heu guanyat, sembla que tingueu ganes de llençar-lo per la borda. És una rucada, perquè només hi ha una cosa al món pitjor que saber que la gent parla de tu: que no en parlin. Un retrat com aquest et situaria molt per sobre de tota la jovenalla d’Anglaterra, i als vells els faria morir d’enveja, si és que els vells encara són capaços de sentir res.
—Ara te’n riuràs —li va replicar en Hallward—, però és que no el puc exposar. Hi he abocat massa de mi.
Lord Henry va estirar les seves llargues cames sobre el divan i va esclafir a riure tan fort que li va tremolar tot el cos.
—Ja ho sabia que te’n riuries, però, tant se val, és així.
—Així que hi has ficat massa de tu! De debò, Basil, no sabia que fossis tan cregut... A més, no hi veig cap semblança entre tu, que tens aquesta cara forta i angulosa, i uns cabells negres com l’estalzí, i aquest jove Adonis, que sembla fet de vori i de pètals de rosa. Vaja, estimat Basil, que ell és un Narcís, i tu... en fi, és evident que fas fila d’intel·lectual i tot el que vulguis. Però la Bellesa, l’autèntica Bellesa, s’acaba allà on comença l’expressió intel·lectual. L’intel·lecte és una exageració en si mateix i destarota l’harmonia de qualsevol cara. En el moment en què algú s’asseu a pensar, es torna tot nas, o tot front, o alguna altra cosa esgarrifosa. Fixa’t en els homes que han reeixit en qualsevol professió culta. Són absolutament espantosos, tots ells! A excepció dels de l’Església, és clar. Però és que a l’Església no pensen. Un bisbe repeteix a vuitanta anys el que li van ensenyar a dir quan en tenia divuit, i per això no perd mai el seu magnífic encant. El teu jove amic misteriós, que no m’has dit mai com es diu però que amb aquest quadre em té realment fascinat, no pensa mai. N’estic convençudíssim. És un objecte bell, sense cervell, i l’hauríem de tenir sempre aquí cada hi- vern, quan no hi ha flors per contemplar, i a l’estiu, quan ens convé que ens refredin la intel·ligència. No et facis il·lusions, Basil: no t’hi assembles gens, a aquest noi.
—No m’entens, Harry. No cal dir que no m’hi assemblo, ho sé perfectament. De fet, em sabria greu assemblar-m’hi. ¿T’arronses d’espatlles? T’ho dic de debò. Tota distinció física i intel·lectual arrossega una fatalitat, d’aquelles que al llarg de la història semblen que han rondat el pas vacil·lant dels reis. Val més no ser diferent dels que ens envolten. Els lletjos i els necis són els qui tenen la vida més regalada. Poden seure plàcidament i badar mentre contemplen l’espectacle. Potser no sabran mai què és la victòria, però si més no s’estalvien conèixer la derrota. Viuen com hauríem de viure tots: sense patir, indiferents, sense neguits. Ni porten la perdició a ningú ni els toca entomar-la de mans d’altri. La teva distinció i riqueses, Harry; el meu enginy, sigui poc o molt, el meu bon nom, valgui el que valgui; l’atractiu d’en Dorian Gray... tots acabarem patint pel que ens han concedit els déus, i serà un patiment espantós.
—¿Dorian Gray? ¿És així com es diu? —va dir Lord Henry, que va travessar l’estudi per acostar-se a en Basil Hallward.
—Sí, es diu així. Ai, no tenia cap intenció de dir-t’ho.
—¿Però per què no?
—Doncs no t’ho sé explicar. Quan m’agrada d’allò més una persona, no dic mai a ningú com es diu. Tinc la sensació que estic cedint-ne un trosset. Ja saps que hi tinc tirada, al secretisme. És l’únic que pot fer de la nostra vida moderna una meravella, o un misteri. La cosa més vulgar es torna deliciosa només que l’amaguis a la gent. Quan me’n vaig de la ciutat, no ho dic mai a ningú, on vaig. Si ho expliqués, perdria tota la gràcia. Segurament és una mania absurda, però d’alguna manera és com si aportés un gran romanticisme a la vida. Deus pensar que soc un tanoca rematat, ¿oi?
—I ara —va respondre Lord Henry, i li va posar una mà a l’espatlla—, gens ni mica, estimat Basil. Potser no recordes que estic casat, i l’únic encant del matrimoni és que obliga a tots dos a dur una vida d’enganyifes. Jo no sé mai on para la meva dona, i ella no sap mai què és el que faig jo. Quan coincidim, perquè de tant en tant coincidim, quan sortim a sopar o anem a casa del duc, ens expliquem les històries més absur- des amb un posat d’allò més seriós. La meva dona hi té una gràcia especial, ho fa molt millor que jo. No s’equivoca mai de dates, a diferència de mi, que m’equivoco sempre. Però quan em descobreix, no m’arma cap sagramental, tampoc. De vegades voldria que ho fes, però se me’n riu una mica i avall.
—M’exaspera aquesta manera que tens de parlar del teu matrimoni, Harry —va dir en Basil Hallward, que es va espolsar la mà de l’amic i va fer cap a la porta que donava al jardí—. Estic convençut que en el fons ets un marit excel- lent, però t’avergonyeixes profundament de les teves vir- tuts. Ets una persona extraordinària. No reparteixes mai lliçons morals, ni fas mai res de reprovable. El teu cinisme és una posa i prou.
—Actuar amb naturalitat és una posa i prou, també, la més irritant de totes! —va exclamar Lord Henry tot rient.
El quadre de Dorian Gray
1ª edició: març del 2026
© de la traducció i l'epíleg, Yannick Garcia Porres
© del pròleg, Albert Serra Juanola, 2026
© d'aquesta edició, La Casa dels Clàssics, 2026
"Tast editorial i sorteig" és una secció que fem en col·laboració amb editorials per tastar llibres d'actualitat i fer-ne arribar exemplars als lectors que tinguin ganes de participar-hi (i, si pot ser, guanyar).
