Per a l'escriptora Annie Ernaux (Premi Nobel de Literatura del 2022), la mare encarnava la força motriu de la seva vida i una certa manera d’enfrontar-se al món, primer com a obrera i després com a botiguera. "Nascuda en un ambient de submissió, del qual va voler fugir", va lluitar sempre per "elevar-se". Ernaux s’endinsa en els complexos i canviants sentiments entre mare i filla al llarg dels anys: amor i odi, culpa, tendresa i enuig, remordiments. I dibuixa, amb una emoció latent, el vincle visceral que manté amb ella, ja vella i malalta, tot i la memòria devastada, tot i l’últim declivi del cos i la ment. "Ja no sentiré la seva veu. És ella, i les seves paraules, les seves mans, els seus gestos, la seva manera de riure i de caminar, qui unia la dona que soc amb la nena que vaig ser. He perdut l’última connexió amb el món d’on vaig sortir", escriu a Una dona (traduït per Valèria Gaillard i publicat per Angle Editorial). Us n'oferim l'inici:
Una dona
La meva mare va morir el dilluns 7 d’abril a la residència d’avis de l’hospital de Pontoise, on l’havia internada feia dos anys. L’infermer em va dir per telèfon: «La seva mare ha mort aquest matí, després d’esmorzar. Eren pels volts de les deu».
Per primera vegada la porta de la seva habitació estava tancada. Ja l’havien arreglada, una banda de tela blanca li envoltava el cap, li passava per sota de la barbeta i li ajuntava tota la pell al voltant de la boca i els ulls. Estava tapada amb un llençol fins a les espatlles i li quedaven les mans amagades. Semblava una petita mòmia. Havien deixat a cada costat del llit les barres destinades a evitar que s’aixequés. Volia posar-li la camisa de dormir blanca, adornada amb trenyella, que ella havia comprat feia temps per al seu funeral. L’infermer em va dir que una dona de la residència se n’encarregaria, també li posaria sobre el pit el crucifix, que estava al calaix de la tauleta de nit. Li faltaven els dos claus que subjectaven els braços de coure a la creu. L’infermer no estava segur de si en podria trobar algun. Tant se valia, jo volia que li posessin el crucifix igualment. A la taula amb rodes hi havia el ram de forsíties que li havia portat el dia anterior. L’infermer em va aconsellar que anés de seguida al registre de l’hospital. Mentrestant, farien l’inventari dels objectes personals de la meva mare. No li quedava gairebé res propi, un vestit, unes sabates blaves d’estiu, una afaitadora elèctrica. Una dona es va posar a cridar, la mateixa de feia mesos. No em cabia al cap que encara fos viva i que la meva mare fos morta.
Al registre, una jove em va preguntar què volia. «La meva mare ha mort aquest matí». «A l’hospital o durant una llarga estada? El seu nom?» Va mirar un full i va esbossar un somriure; ja n'estava al corrent. Va anar a buscar l’expedient de la meva mare i em va fer algunes preguntes sobre ella, el seu lloc de naixement, la seva última adreça abans de ser ingressada. Aquesta informació s’havia d’incloure a l’expedient.
A l’habitació de la meva mare, havien posat sobre la tauleta de nit una bossa de plàstic amb les seves pertinences. L’infermer em va donar la fitxa de l’inventari per signar. Ja no volia endur-me la roba i els objectes que havia tingut aquí, tret d’unes figuretes, l’una comprada durant un pelegrinatge a Lisieux amb el meu pare, feia temps, i l’altra d’un petit escura-xemeneies de Savoia, record d’Annecy. Ara que jo hi era, podien portar la meva mare al dipòsit de cadàvers de l’hospital, sense esperar que passessin les dues hores reglamentàries que el cos s’ha d’estar a planta després de la defunció. Quan me n’anava, vaig veure al despatx del personal amb parets de vidre la senyora que compartia habitació amb la meva mare. La feien esperar fins que portessin la meva mare al dipòsit de cadàvers i s’estava asseguda amb la bossa a la falda.
El meu exmarit em va acompanyar al tanatori. Darrere de l’exposició de flors artificials, hi havia butaques i una taula de centre amb revistes. Un empleat ens va acompanyar a una oficina, ens va preguntar sobre la data de la mort, el lloc d’enterrament, si volíem missa o no. Ho anotava tot en una gran llibreta i picava de tant en tant en una calculadora. Ens va portar a una habitació fosca, sense finestres, i va encendre el llum. Hi havia una dotzena de taüts drets recolzats contra la paret. L’empleat va precisar: «Tots els preus inclouen l’IVA». Hi havia tres taüts oberts per poder triar també el color de la tapisseria. Vaig triar el roure, perquè era l’arbre que ella preferia i sempre que estava davant d’un moble nou volia saber si era de roure. El meu exmarit va suggerir el rosa morat per a l’encoixinat. Estava orgullós, gairebé feliç de recordar que ella sovint duia bruses d’aquest color. Vaig expedir un xec a l’empleat. S’encarregaven de tot, excepte de subministrar flors naturals. Vaig arribar a casa meva cap al migdia i vaig beure Porto amb el meu exmarit. Vaig començar a tenir mal de cap i de panxa.
Cap a les cinc, vaig trucar a l’hospital per preguntar si podia veure la meva mare al dipòsit de cadàvers amb els meus dos fills. La recepcionista em va respondre que ja era massa tard, tancaven a dos quarts de quatre. Vaig sortir sola amb cotxe, per buscar alguna floristeria que estigués oberta el dilluns als barris nous a prop de l’hospital. Volia lliris blancs, però la florista me’ls va desaconsellar, normalment es regalen a la mainada, a tot estirar a les noies.
L’enterrament va tenir lloc el dimecres. Vaig arribar a l’hospital amb els meus fills i el meu exmarit. El tanatori no està senyalitzat i vam fer unes quantes voltes abans de trobar-lo, un edifici de formigó d’una sola planta, a la vora dels camps. Un empleat amb bata blanca que estava al telèfon ens va demanar que ens asseguéssim en un passadís. Estàvem en cadires alineades al llarg de la paret, de cara als lavabos, que s’havien quedat amb la porta oberta. Volia tornar a veure la meva mare, i posar-li sobre el pit dues branquetes florides de codony que portava a la bossa. No sabíem si ens ensenyarien la meva mare una última vegada abans de tancar el taüt. L’empleat de la funerària que ens havia atès a la botiga va sortir d’una habitació propera i ens va convidar a seguir-lo de manera molt educada. La meva mare era al taüt, amb el cap tirat enrere, les mans sobre el crucifix. Li havien tret la banda del cap i li havien posat la camisa de dormir brodada amb trenyella. La manta setinada li pujava fins al pit. Era en una gran habitació nua, de formigó. No sé d’on sortia la poca llum natural que hi entrava.
L’empleat ens va dir que la visita s’havia acabat, i ens va acompanyar de tornada al passadís. Em va semblar que ens havia portat davant de la meva mare perquè comprovéssim la bona qualitat dels serveis de l’empresa. Vam travessar els barris nous fins a l’església, construïda al costat del centre cultural. El cotxe fúnebre no havia arribat, així que vam esperar davant de l’església. Al davant, a la façana del supermercat, hi havia escrit amb quitrà: «Els diners, les mercaderies i l’Estat són els tres pilars de l’apartheid». Un capellà se’ns va apropar, molt afable. Em va preguntar: «És la seva mare?» i als meus fills, si encara estudiaven, a quina universitat.
Una mena de llitet buit, vorejat de vellut vermell, estava col·locat directament al terra de ciment, davant de l’altar. Més tard, els enterradors hi van deixar al damunt el fèretre de la meva mare. El sacerdot va posar un casset de música d’orgue en un magnetòfon. Érem els únics que assistíem a la missa, allà ningú coneixia la meva mare. El sacerdot parlava de «vida eterna», de la «resurrecció de la nostra germana», cantava himnes. M’hauria agradat que durés per sempre, que fessin més coses per a la meva mare, gestos, càntics. La música d’orgue va continuar i el sacerdot va apagar les espelmes a banda i banda del taüt.
El cotxe fúnebre va marxar immediatament cap a Yvetot, a la Normandia, per enterrar la meva mare al costat del meu pare. Vaig fer el viatge en el meu cotxe personal amb els meus fills. Va ploure tot el camí, el vent bufava a ràfegues. Els nois em preguntaven per la missa, perquè mai n'havien anat a cap i no sabien com havien de comportar-se durant la cerimònia.
Una dona
© Annie Ernaux
Títol original: Une femme
© Éditions Gallimard, París, 1987
© 2024 Valèria Gaillard, per la traducció
© Archives privées d’Annie Ernaux (droits réservés), per la imatge de portada
© 9 Grup Editorial, per l’edició
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
