El 2024 la vida de Gisèle Pelicot va canviar per sempre: va saber que el seu marit l'havia estat drogant perquè més de cinquanta homes la violessin. Però la seva reacció va canviar el món: en el judici contra el seu marit i la cinquantena d'homes, va renunciar al dret a l’anonimat. "La vergonya ha de canviar de bàndol", diu. És així com s'ha convertit en una icona mundial contra la violència sexual. Pelicot, considerada per Time i The Independent una de les persones més influents de l’actualitat, al llibre Un himne a la vida (Ara Llibres) narra en primera persona la seva història per alçar la veu i agafar les regnes del seu destí. Us n'oferim l'inici, en què explica el dia que (mentre feia una vida feliç amb qui aleshores era el seu marit) va rebre una trucada de la policia que els citava tots dos.
1
Sempre deixo parada la taula de l’esmorzar el dia abans. Amb les tasses, els plats, els coberts, els tovallons, la mel i els pots de melmelada. És com si em volgués saltar la nit, que sempre m’ha fet por; és com deixar escrit que demà hi haurà harmonia. Només em caldrà treure la mantega, encendre la bullidora i deixar que suri aquella oloreta de cafè i pa torrat. I així segur que tot va bé.
Aquell vespre també ho vaig deixar tot preparat. Fins i tot vaig treure la roba que s’havia de posar en Dominique. Anomenem-lo així, Dominique. Jo no li deia mai així, m’estimava més la tendresa dels diminutius. Per a mi era en Doumé, o en Mino. Fins que un dia ja no vaig saber com dir-ne. «Aquell senyor». El senyor Pelicot. Per escriure aquesta història, n’escullo el nom de pila. Li havia triat els pantalons de vellut verd ampolla i el polo Lacoste rosa que li havien regalat els nostres fills. L’endemà ens havíem de presentar a comissaria.
Estàvem convocats a dos quarts de deu del matí. Ens vam prendre el cafè sentint les notícies de l’RTL. La pandèmia mundial de la covid repuntava. Entrava en vigor un nou confinament. Vaig mirar el cel per la finestra de la cuina, que em quedava just enfront; feia bon dia. Vaig proposar sortir a caminar a la tarda, com una contraordre a les instruccions del govern i probablement també per contrarestar la convocatòria del matí. En Dominique, que seia davant meu, no va reaccionar. Jo vaig comentar que el meu germà Michel n’hauria fet seixanta-nou, perquè era 2 de novembre. Ell va deixar anar un sospir i va dir que no li agradava el novembre, que no era mai un bon mes, referint-se probablement a la pluja de factures i d’avisos d’impagament que ens cauria a sobre. Els meus fantasmes i els nostres problemes econòmics, doncs, van planar un moment a la cuina. Però hi havíem conviscut tota la vida. I, en certa manera, ens unien. En Dominique va anar a dutxar-se mentre jo desparava taula. A l’hora de sortir es va posar una caçadora que no feia gens de joc amb la roba que li havia preparat. L’hi vaig fer notar. Es va arronsar d’espatlles. Vam agafar el meu cotxe. Va començar a conduir cap a la comissaria de Carpentras.
Dos mesos abans, un guàrdia de seguretat dels magatzems Leclerc havia enxampat en Dominique gravant tres dones sota les faldilles. En aquell moment jo era a casa de la nostra filla Caroline i el seu marit, en Pierre, a la regió parisenca, cuidant el meu net fins que comencés el curs, i després vam anar a passar el cap de setmana a la casa que tenen a l’illa de Ré. Va ser mentre era allà, que em va trucar en Dominique en un estat de nervis que no li havia vist mai. S’embarbussava dient que havia perdut el mòbil i que necessitava un codi que m’havien enviat al meu número per iniciar-ne un altre que s’acabava de comprar. L’hi vaig donar, però em vaig quedar amb la sensació que de sobte aquell home tan metòdic i organitzat estava sumit en el caos. Quan al cap de pocs dies em va venir a buscar a l’estació el vaig trobar més prim. Un cop a casa, va començar a plorar a llàgrima viva. Deia que no em volia perdre. Vaig tenir la sensació que veia el meu pare el dia que va morir la meva mare. A dins del meu cap, quan evoco aquella escena, és el meu pare, qui veig sacsejat pel plor, i jo al costat, incapaç de consolar-lo. Veient plorar en Dominique em va fer por que no estigués malalt, que el càncer no hagués tornat per endur-se’l.
Per això, quan va acabar confessant-me que una setmana abans, als magatzems Leclerc de Carpentras, s’havia tornat boig i havia començat a gravar sota les faldilles de les dones, que havia acabat a comissaria, i que li havien confiscat el mòbil i el portàtil, vaig tenir un disgust, però, en certa manera, també vaig respirar una mica alleujada. Era terrible imaginar-me el meu marit empaitant aquelles dones, se’m feia insuportable pensar que era un agressor, però, en l’escala de les meves pors, en què el raser per mesurar les desgràcies és la mort, almenys no era res irreversible.
Per això aquell dia li vaig dir que allò quedaria només entre nosaltres i que no en diria res als nostres fills per no fer-los mal. Que seria una tomba, però que ell s’havia de disculpar amb les dones que havia gravat i consultar un psicòleg. I que si tornava passar, me n’aniria. Et prometo que no tornarà a passar, em va assegurar. Jo ja no podria oblidar mai el que havia fet; era un avís, però un avís de què? No ho sabia. El que jo volia era que, malgrat tot, tornéssim al dia a dia a la nostra caseta groga amb els porticons blaus, el decorat de la nostra jubilació al sud. La piscina ja estava tapada. Els baladres rosa ja no feien flor. S’acostava la tardor.
A mitjan octubre vaig tornar a París, aquest cop per cuidar la canalla del meu fill David, que havia de sotmetre’s a una intervenció quirúrgica menor. Sempre estava a punt per pujar a cuidar qui toqués. El calendari de les vacances escolars s’havia convertit en el meu calendari. També sortia corrent cap allà quan hi havia algun imprevist. Era la iaia, l’àvia mòbil. No em feia por envellir, sabia que era un privilegi. A casa d’en David vaig passar molt de temps amb les meves netes. La Charlize es negava rotundament cada matí a posar-se res que no fos un xandall. A la Clémence, la seva germana bessona, li encantava canviar de vestuari i es delia pels vestits de princesa. Tenien nou anys, l’edat en què jo vaig perdre la mare.
Aquell matí no vaig sentir el telèfon. Estava asseguda a les grades d’una pista de tenis. La Charlize no donava per perduda cap bola, i la Clémence i jo la seguíem amb els ulls mentre corria amunt i avall. Havia millorat el drive. Tenia una trucada perduda. Un número que no tenia gravat als contactes. Al cap d’una estona hi vaig trucar.
—Hola, tinc una trucada perduda seva.
L’home es va presentar:
—Sotsbrigadier Laurent Perret, de la comissaria de Carpentras. Vam prendre declaració al seu marit fa unes setmanes. Sap de què es tracta?
Li vaig dir que sí, que el meu marit m’ho havia explicat tot. Per a mi aquella resposta sonava a victòria, era la prova que érem una parella sòlida amb una relació basada en la transparència i la confiança. Vaig afegir que feia cinquanta anys que vivia amb aquell home i que no m’havia fet mai cap mala passada.
—Quan torna?
—El 21 d’octubre. Si volen els puc venir a veure així que arribi.
—No, no, que tenim molta feina. Vingui el 2 de novembre amb el seu marit.
I ja érem a 2 de novembre. En Dominique no tenia cap motiu per plorar com el pare quan va morir la mare. «No pateixis, que serà un tràmit i prou», li vaig dir mentre aparcava davant de la comissaria, un edifici baix i modern sense pretensions, groc com casa nostra, el color amb què s’arrebossen les parets a la Provença. Hi vam entrar amagats darrere d’aquells rectangles de color blau pastel que ara tapaven totes les boques del planeta. Encara no havíem acabat de dir qui érem al taulell de recepció, que un home amb els cabells tallats molt arran ja treia el cap per la barana de la primera planta de la comissaria.
—Primer parlaré amb el senyor Pelicot i després amb la senyora —va fer.
Era el sotsbrigadier Perret. En Dominique va pujar cap dalt sense girar-se amb la seva caçadora mal conjuntada. Al cap de poca estona el policia va tornar a aparèixer i em va fer un gest perquè em reunís amb ell a dalt. Vaig començar a pujar les escales amb pas lleuger pensant-me que em reuniria amb en Dominique. Dins la sala no hi era. En Laurent Perret em va fer seure davant seu, però bastant separada de la taula, de manera que em vaig poder treure la mascareta. El primer que vaig fer va ser demanar disculpes pel que havia fet el meu marit. El policia que tenia al davant era un home corpulent, de faccions rotundes i espatlles amples, l’encarnació perfecta de l’autoritat, i, en canvi, em tractava amb delicadesa i amb prudència. Em va demanar que digués el meu nom i la data i el lloc de naixement: 7 de desembre del 1952 a Villingen, Alemanya. Nom de soltera: Guillou. Nom dels pares: Yves Guillou i Jeanne Prot. Em va preguntar com ens havíem conegut i jo li vaig respondre que a casa de la germana de la meva mare el juliol del 1971, i també que havia estat un autèntic amor a primera vista. Em va demanar com descriuria la personalitat del meu marit.
—És una bona persona, un home considerat. Un paio fantàstic. Per això continuem junts.
Em va preguntar si rebíem amics a casa. Jo li vaig respondre que sí, que força sovint, i llavors em va convidar a descriure-li aquestes reunions. Jo li vaig respondre que no seguíem cap rutina, que no érem tan vellets. Va voler saber a quina hora me n’anava a dormir, si em ficava al llit a la mateixa hora que el meu marit i si a la tarda feia migdiada. Jo estava una mica estranyada per aquella mena de preguntes.
—Practiquen l’intercanvi de parelles?
Ara sí que ja no entenia res. Em vaig sentir a mi mateixa responent que no, que de cap manera, que quin horror, i balbucejant que no em plantejaria mai de la vida l’intercanvi de parelles. Que no suportaria que em toqués ningú més. Que per a mi cal que hi hagi sentiments. Em va preguntar si creia que coneixia tan bé el meu marit que no em podia amagar res. Li vaig dir que sí.
—Ara li ensenyaré unes fotos i uns vídeos que no li agradaran.
Li vaig notar a la veu una cosa que no era incomoditat, sinó més aviat una estranya barreja de perill i de protecció. Em va informar que acabaven d’arrestar en Dominique per violacions agreujades i administració de substàncies nocives. Em sembla que vaig plorar. Vaig acostar-me a la taula. Em vaig tornar a posar la mascareta. Va treure una foto i me la va allargar. Hi ha una dona amb portalligacames ajaguda de costat. Al darrere hi ha estirat un home negre, l’està penetrant.
—Aquesta que es veu a la foto és vostè.
—No, no soc jo.
Jo vaig buscar les ulleres i ell una segona foto. La mateixa dona, de panxa enlaire, i un home tatuat al costat.
—És vostè.
—No.
Jo no reconeixia aquells individus. Ni aquella dona. Tenia les galtes tan flàccides. La boca tan tova. Era una nina de drap.
Una tercera foto. L’home s’havia deixat posat el jersei de l’uniforme de bomber.
Ja no sentia el que em deia el policia. O més ben dit, ho sentia però no m’afectava. Era com l’eco d’una veu llunyana.
—És la seva habitació. Els llums de la tauleta de nit són seus, noi?
I què? No soc pas jo, el cos inert que hi ha sobre aquell llit. És un muntatge fotogràfic. Això ho ha fet algú que li vol mal a en Dominique. Ahir mateix al vespre, quan va sortir al telenotícies una dona intubada per culpa de la covid, em va dir que li faria molta pena veure’m així.
El sotsbrigadier va deixar anar una xifra. 53 homes haurien vingut a casa meva per violar-me. Vaig demanar aigua. Tenia la boca paralitzada. Va entrar una psicòloga al despatx. Una noia jove. No la necessito. Encara que siguem a la mateixa habitació, estic molt lluny d’ella. No tinc cap dubte que soc feliç, que som feliços. D’aquí a poc farà cinquanta anys que som casats i encara recordo com si fos ara el dia que ens vam conèixer. El seu somriure. Aquella mirada tímida. Els cabells llargs ondulats fins a les espatlles. El jersei mariner. Aquell noi m’estimaria.
El meu cervell es va aturar, al despatx del sotsbrigadier Perret.
Un himne a la vida
© Gisèle Pelicot
Primera edició: febrer del 2026
© De la traducció: Imma Falcó, 2026
© d’aquesta edició: Abacus Futur SL, Ara Llibres
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
