A l'assaig Difamació (Club Editor), Eva Piquer analitza la difamació classista, misògina i cruel que va patir el 2015 i formula preguntes col·lectives que pretenen interpel·lar els mitjans de comunicació i la societat sencera. Amb motiu del 8 de març, us convidem a tastar el capítol que parla dels escarnis que pateixen les dones.
A diferència de les dones joves dels anys vint del segle XXI, que solen tenir la consciència feminista afinada i saben detectar abusos i comportaments inacceptables, jo vaig ser jove als anys vuitanta i noranta del segle passat i vaig naturalitzar tot de situacions que em desagradaven però que semblaven inevitables i, quin remei, havia d’aprendre a conviure-hi. La que més recordo, perquè hi he tornat sovint, és que un dia el cap de redacció del diari on treballava em va convidar a sopar i, passades les postres, se’m va tirar a sobre. Vaig escapar-ne com vaig poder i no li vaig adreçar mai més la paraula. En algun moment el senyor en qüestió, de cinquanta anys fets, va al·legar en defensa seva que es pensava que jo en tenia vint-i-cinc, no pas dinou. Quan ho vaig explicar al meu nòvio d’aleshores, ell em va retreure que hagués actuat com una escalfabraguetes. És també el que em va dir el nòvio següent quan li vaig descriure els fets d’aquella nit horrible (i, malgrat la seva reacció, m’hi vaig casar). I és el que vaig acabar creient de mi mateixa: que la que s’havia comportat com no tocava era jo. Pobre home: se les prometia ben felices, vaig contribuir a excitar-lo i després no el vaig satisfer.
Dic això perquè, quan em va aparèixer un primer enemic, també vaig pensar que la culpa devia ser meva. Em vaig preguntar què coi havia fet malament, vaig revisar mil cops les últimes trobades i converses amb en Joan, buscant com i per què l’havia fet emprenyar. Quan més tard va ser el torn de l’articulista-ara-insignificant i, encara més tard, del Ricard, ja tenia clar que el meu comportament no hi podia tenir res a veure, perquè no havia interactuat mai ni amb l’un ni amb l’altre.
El que no vaig tenir en compte llavors és que jo era una periodista i escriptora amb espais fixos a la premsa i a la ràdio. Que tenia certa visibilitat, que fins i tot havien tingut la generositat de donar-me un premi pels meus articles. I que, ep, era una dona. Com gosava ser una dona amb nom de dona i aparença de dona i ocupar tribunes mediàtiques de les que tothom sap que pertanyen als homes amb nom d’home i aparença d’home. Com m’hi atrevia. Se m’havia de castigar per tanta temeritat. Se m’havia de deslegitimar com a professional i com a persona a través d’estereotips rabiosament sexistes.
Són paraules textuals del Ricard: “No hi ha res més trist que un putot que va de torturada per la vida i t’escalfa els ous.” Té certa flaca per la prostitució, el meu difamador, perquè esmenta les prostitutes cada dos per tres: “Quan sigui rei, qualsevol educació moralitzant serà substituïda per un exercici molt simple: cada català haurà de saber pelar i xuclar, com déu mana, el cap d’una envermellida gamba —escriu en un text amb vocació de boutade—. Pel que fa al sexe, els nostres nois seran exercitats en l’art amatori per un reguitzell ben seleccionat de prostitutes catalanes, a sou públic: totes mig grosses i expertes en literatura femenina.” Una imatge cosina germana de la que va escriure l’articulista-ara-insignificant el dia que es va adonar que als restaurants hi faltava alguna cosa: “Quan t’acabes el darrer plat t’ofereixen la safata de formatges, el carro de les postres i encara el mostrador de les begudes que acompanyaran la sobretaula. Però ¿i dones? ¿Per què no t’ofereixen tres o quatre dones per triar? Res d’important: però beure’t el gintònic mentre vas tocant un cony.” Tot ben normal, i tant: “Hi ha gent que ho deu trobar masclista, però a mi no em sembla masclista voler tocar un cony (dins d’un ordre, dins d’un respecte i per descomptat pagant).”
Sobre el consentiment sexual, el Ricard va escriure un article en un mitjà digital, l’agost del 2023, que començava així:
«He vist atletes que, després d’un partit de bimba o de guanyar un assalt d’esgrima per la mínima, corrien follament a abraçar el seu entrenador, l’estampaven amb adorable ferotgia contra la paret d’un poliesportiu qualsevol i esperaven felices que acollís tota la seva musculatura en una abraçada de fluxos on els òrgans perdien el contorn. També he vist molt sovint com les noies en flor, ben conscients de la seva mel, aprofitaven el tedi de l’aula per atansar-se al professor, i jugaven a daus amb la seva sina, el maluc o un invisible espai del canell perquè acabés fregant el braç d’aquell pobre tòtil, engrandit per l’estrany poder de la tarima.»
Etcètera. És la seva visió de les dones. Com va observar una periodista i escriptora, l’article sencer es podria sintetitzar en dues paraules (de les habituals en ell): “Totes putes.”
La difamació sexista —que, més enllà d’un mer atac personal, és un mecanisme que perpetua desigualtats estructurals— apel·la a estereotips socials molt arrelats, al masclisme que tots portem dins per més feministes que siguem. I és d’una efectivitat colossal: afecta l’autoestima, la salut mental, la carrera professional i les relacions personals de les dones, i desincentiva altres dones a alçar la veu. Aquesta difamació envia un missatge disciplinari a les femelles humanes: calleu, mantingueu-vos en silenci, pobres de vosaltres si desafieu les estructures patriarcals. O enteneu que el poder és masculí o us penedireu de no haver-ho entès a la primera. Un xitxarel·lo com Telèmac fa callar sa mare, Penèlope: li diu que ella s’ha d’ocupar del teler i el fus, perquè parlar és “cosa dels homes”. Des d’Homer fins avui, les dones que arriben a tenir altaveus són silenciades amb insults que en degraden la legitimitat.
L’articulista-ara-insignificant havia dit de mi que escric “petites defecacions de cabra”. El Ricard em va acusar d’“embrutar les pàgines dels diaris amb cròniques de vergonya aliena”. Les referències a defecacions, brutícia o contaminació són insults habituals contra les dones amb presència pública: busquen associar aquesta presència amb la repulsió. Són un intent de reduir l’escriptura femenina a una cosa fastigosa.
La idea d’embrutar connecta amb una visió misògina que associa les dones al perill moral, a la corrupció, fins i tot a la immoralitat. Segons aquesta aberració patriarcal, la dona contamina uns espais que se suposen purs o reservats als homes: la política, els mitjans, la literatura o la filosofia.
Dir que embruto les pàgines dels diaris implica que la meva veu pública és intrusiva o inadequada. L’atac, a més de professional, és moral: reforça el tòpic que les dones que ocupen espais tradicionalment reservats als homes contaminen. Que se’m presenti com a bruta em situa fora del marc dels individus reconeguts com a legítims per la comunitat moral. Se’m col·loca en una posició inferior, se’m fa invisible, se’m deshumanitza i se m’exclou d’un lloc reservat a certes veus privilegiades. Ergo, masculines.
Una altra de les frases ofensives que em va regalar el Ricard era afirmar que tinc “deliris adolescents”. També em tractava com a menor d’edat quan instava el meu marit a “endreçar” casa seva, que era la meva, i s’hi dirigia així: “Digues als infants que no es dediquin a l’escriptura ni facin coses de nens grans.” Aquest infants en plural pretenia ser una referència a mi, una nena que en aquell moment tenia quaranta-cinc anys.
La infantilització és una tàctica misògina freqüent. Els difamadors presenten les difamades com a immadures, poc preparades o emocionalment inestables. És una manera de desautoritzar la competència intel·lectual de les dones i fer veure que són menys capaces de tenir un discurs seriós, vàlid i fiable. Perquè són més emocionals, menys racionals. Pitjors que ells.
Sabem que som davant d’una difamació misògina quan s’infantilitza la persona difamada o se’n neguen les capacitats intel·lectuals; quan se’n qüestiona la independència professional i s’atribueix qualsevol mèrit d’ella al suport masculí; quan es cosifica la dona, per menystenir-la i reduir-la a atributs físics; quan s’apel·la explícitament al control patriarcal i quan s’humilia la víctima davant la comunitat. Pareu màquines: crec que he cantat bingo.
Per descomptat, el meu difamador està convençut que només em donaven veu als mitjans de comunicació perquè era la dona del pare dels meus fills. El pare dels meus fills era periodista com jo, ens vam conèixer compartint secció i redacció. Ell havia treballat en premsa molts menys anys que jo i havia publicat menys llibres que jo. Però jo publicava gràcies a ell, es veu. Joanna Russ ja va observar aquest patró en el llibre Com destruir l’escriptura de les dones, del 1983 i malauradament vigent: l’escriptora i professora ens alertava que, si ets una dona i aconsegueixes publicar el que escrius, diran que has aconseguit publicar perquè ets l’esposa o l’amiga o l’amant de no sé qui. I el no-sé-qui serà un home, no cal dir-ho. Russ també advertia les dones escriptores que intentarien minimitzar per totes bandes allò que havien escrit. Qui sap si arribarien a dir que no ho havien escrit elles. O sí, però que feien allò tan femení (i, doncs, tan de segona categoria) de mirar de convertir en literatura la pròpia vida.
Aquí em veig obligada a rellegir una frase del Vòmit per confirmar que s’adscriu a un model arquetípic universal: “Atesa la pruïja de les dones per convertir en literatura qualsevol afer de la seva vida, la nostra futura Pantoja no tindria cap pudor a escriure llibres com Saber enviudar o Vídua amb nens.” Verificació feta: tot en ordre.
Ha estat així durant anys i panys. Les dones que escriuen són jutjades de forma molt més severa, i partint de moltíssims més prejudicis, que els escriptors mascles, fins al punt que sovint elles deixen de difondre els seus textos. El context social és el que és i tampoc el canviaré jo ara, pensa l’escriptora abans de penjar la ploma i cedir terreny a un escriptor com cal: un home que, com a tal, segur que té coses més interessants a dir.
L’escriptora Siri Hustvedt confessava —en un dels assajos recopilats a Mares, pares i més— que està tipa de sentir dir que no és l’autora dels seus textos. “Es fa molt estrany que et diguin constantment que o bé un home ha escrit o bé que ha participat d’alguna manera en els teus articles i llibres, unes obres que he escrit jo sola.” I un cop t’acusen falsament d’haver-te atribuït l’obra d’un home, el mal ja està fet. Hustvedt ho veu així: “A mi m’han picat la cresta moltes vegades perquè malgrat que negava les acusacions, em quedava tan atordida i disgustada que complia les expectatives de l’acusador: el meu dolor evident em garantia el càstig. Em posaven al meu lloc. Tot arreglat, i la cosa podia continuar com sempre.” Ara que Paul Auster és mort, ¿es creuran que Hustvedt escriu els llibres que escriu tota sola, o ni així?
Parlant de llibres, i tornant al context català, per elogiar la novel·la d’un autor del país el Ricard escriu: “En Tal ha parit una novel·la magnífica, d’arquitectura perfecta, amb acurades palles mentals proustianes, una deliciosa misogínia i el retrat meravellós de la nostra Catalunya de zombies i folklore.” Una deliciosa misogínia. Amb l’adjectiu anteposat al nom.
Les difamacions que he patit fan tota la pinta de ser una forma de misogínia perquè qüestionen la meva feina i expressen un menyspreu profund per la meva legitimitat com a dona amb veu pròpia. L’objectiu és atacar el que faig i humiliar-me (amb metàfores associades a la brutícia o a la immaduresa emocional), potser perquè m’he atrevit a ocupar un espai reservat a l’autoritat masculina. Humiliar-me i, doncs, silenciar-me. Fer-me callar i, doncs, fer-nos callar. Insisteixo: si m’he decidit a parlar-ne no és només per defensar la meva veu i apaivagar el meu dolor individual, tot i que abans que res ho estic fent per mi, sinó també per exposar un mecanisme estructural que és socialment perillós. Un mecanisme que hem de combatre —que estem combatent— de forma col·lectiva.
Quan, el març del 2018, el Ricard em va dedicar un altre article amb el meu nom i cognom al títol (i amb “la nostra Pantoja” dins del text, perquè els pitjors pronòstics s’havien complert —el meu marit s’havia mort el juny del 2017— i jo ja havia passat a ser, segons ell, la vídua nacional), el meu difamador es va referir a Catorze, la plataforma digital de creació i difusió literàries que vaig fundar el 2014, com “aquesta simple baieta de cuina”. Catorze acabava de rebre el Premi Nacional de Cultura. Una simple baieta de cuina. No se m’acut una metàfora més masclista ni més classista. Com ens retraten, les metàfores.
El Ricard, que no pot evitar la condescendència paternalista fins i tot quan s’adreça a una dona que se suposa que respecta, m’escarnia a mi sola o bé ens escarnia al meu marit i a mi alhora, com si fóssim un pack. Dos pel preu d’un. Si m’entossudeixo a buscar lògica on no n’hi ha i m’entretinc a escrutar els motius primigenis que van donar peu a l’escarni continuat que vam patir, acabo concloent que poden tenir més relació amb el meu marit (que en aquell moment tenia poder i tribunes mediàtiques per oferir) que no pas amb mi. Entre altres coses, perquè al Ricard la misogínia li impedeix tenir-me en compte seriosament. Jo soc una dona de les que, a fora de la cuina, fan turisme. Mare, torna a la teva cambra i ocupa’t del teler i el fus.
Difamació
© Eva Piquer
© Club Editor, 2025
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
