El 2015, un opinador amb fama d'impertinent va cometre un escarni obsessiu contra la directora de Catorze. L'individu en qüestió va pronosticar, quan tot just acabaven de diagnosticar un càncer al marit d'Eva Piquer, que la periodista i escriptora es convertiria en la vídua oficial de Catalunya. Deu anys després, Eva Piquer respon per escrit amb un assaig addictiu que es titula Difamació, que publica Club Editor i que insta la societat sencera i global a preguntar-se per què deixem que els difamadors actuïn amb impunitat, per què els donem micròfons i altaveus.
L'escarni cruel que va patir Eva Piquer tenia components classistes, misògins i neofeixistes, i també va esquitxar aquesta plataforma digital, feminista i anticlassista, fundada el 2014 amb l'objectiu de fer arribar la cultura a tothom. Quan, l'any 2018, Catorze va rebre el Premi Nacional de Cultura, el mateix opinador impertinent va dir que Catorze era una "simple baieta de cuina". Tastem ara les primeres pàgines d'un assaig que pretén sacsejar el panorama mediàtic, social i cultural. Arribarà a les llibreries el dimecres 8 d'octubre.
Els meus vint-i-tres anys i jo som a Nova York, on hem vingut a mirar-nos el món conegut des de fora, a treballar com a corresponsals i a perdre’ns per llibreries de nou i de vell. A la Strand del carrer 12 amb Broadway m’encanto amb exemplars antics de la revista Time i em deixo atrapar per un article sobre l’art de fer i mantenir enemics. L’autor sosté que un enemic és un tresor a preservar perquè és l’única persona que sempre pensa en tu: quan no t’ataca en públic, t’ataca en privat.
Un enemic pot sorgir del no-res i per no res, llegeixo. I només tens dos camins: o l’ignores o el mates. O fas com si no hi fos o l’esborres literalment del mapa. Però ha de ser un crim perfecte: l’enemic no pot veure que tu n’ets l’assassí, o morirà feliç perquè haurà aconseguit l’objectiu d’amargar-te l’existència.
Soc massa jove per tenir enemics. És més: el primer enemic que tindré mai és ara mateix tan bon amic meu que d’aquí a uns mesos vindrà a passar dues setmanes al piset minúscul del carrer 60 que ens han permès llogar a mitges amb un altre català malgrat no tenir nòmina.
Que els amics es poden tornar enemics de cop i volta és cosa sabuda, però res s’acaba de saber del cert fins que no ho vius de primera mà. I als vint-i-tres anys se sol tenir més arrogància que experiència.
N’hi ha que creuen que la veritable enemistat neix de l’amistat més profunda, que no és possible odiar molt un desconegut, i que per això Nietzsche escriu que “en l’amic s’ha de tenir el millor enemic”. No sé si entenc gaire què ens va voler dir amb aquesta afirmació paradoxal. Amb permís del filòsof alemany, m’estimaria més no tenir cap enemic de l’ànima.
En tot cas: al Joan —posem que es diu Joan— se li girarà el cap un bon dia, d’aquí a cinc o sis anys, i em començarà a atacar perquè sí. Per enveja, potser. Per persona interposada, potser (és una hipòtesi prou fonamentada: m’atacarà perquè haurà agafat mania a la meva parella o n’estarà gelós). A mi m’ajudarà a entendre que l’articulista de Time tenia raó: a vegades no fas res per provocar-ho i et neix un enemic. I em farà una pena immensa, una pena inextingible, que el meu primer enemic sigui algú a qui jo havia estimat.
El Joan em coneixia. Ens havíem explicat secrets, ens havíem enviat cartes quilomètriques que sobrevolaven l’Atlàntic d’anada i tornada. L’havia convertit en un dels pocs interlocutors amb dret a saber coses meves. Soc introvertida i no obro aquesta porta a gaire gent. Però la vaig obrir per al Joan, i qui sap si va tenir l’oportunitat de veure alguna cosa de mi que no li va agradar. Ho dic en descàrrec seu. Almenys em coneixia. Sabia que soc una neuròtica de la llengua, sabia que m’enlluerna més la intel·ligència que la bondat, sabia que els meus pares no van poder anar a la universitat i que la meva àvia paterna era analfabeta. Sabia que vaig créixer a la perifèria, en un carrer sense asfaltar i rodejada de barraques, i que aspirava a ser tan gracienca com ell.
Sabia que vaig estudiar la secundària en un institut públic perquè vaig compartir aula amb la seva germana mitjana. Sabia que jo admirava —admiro encara— la seva germana mitjana, que va tenir l’encert de fer una carrera de profit, no com les nostres. Sabia que m’havia inclinat pel COU de ciències pures, però que a l’últim moment havia deixat perdre un futur pròsper com a enginyera industrial perquè el que de debò volia era escriure. Sabia on i quan i amb qui em vaig casar perquè va ser un dels pocs convidats al meu casament.
El Joan tenia informació i, doncs, tenia armes per fer-me mal.
Però no vull parlar gaire més del Joan. Avui soc bastant més amiga de la seva germana que fa quaranta anys, quan convivíem bona part del dia a tres pupitres de distància, i això m’ha curat una mica. L’odi del Joan va despuntar molt abans que l’eclosió d’internet i el naixement de les xarxes socials donessin via lliure i ales de voltor als difamadors. Si jo no recordo que aquest antic amic va embogir contra mi, no ho recorda ningú.
Fa uns quants Sant Jordis vam coincidir en un dinar a peu dret convocat per un gran grup editorial, ens vam veure obligats a saludar-nos amb dos petons i li vaig fer dos petons, perquè em va semblar que tampoc calia fer-li un lleig davant la gent del gremi literari. L’endemà ho vaig explicar a la seva germana. Ella ja ho sabia.
Intento dir, en fi, que el Joan és un enemic entranyable, potser perquè després n’han vingut de pitjors. El Joan, pobret, no arriba ni a la sola de la sabata del Ricard. Posem que es diu Ricard.
Difamació
© Eva Piquer
© Club Editor, 2025
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
