László Krasznahorkai, Premi Nobel de Literatura

Reproduïm l'inici de la novel·la "Tango satànic", de l'escriptor hongarès

Tast editorial

Biblioteca

Redacció

L’escriptor hongarès László Krasznahorkai (Gyula, 1954) ha guanyat el premi Nobel de Literatura 2025. El jurat de l'Acadèmia sueca n’ha destacat “l’obra captivadora i visionària que, enmig del terror apocalíptic, reafirma el poder de l’art.” Les seves obres s’han traduït a un gran nombre de llengües i ha guanyat guardons com el Premi Kossuth hongarès, el Man Booker International del 2015 i el Premi Formentor de les Lletres del 2024.

Us oferim l'inici de la novel·la Tango satànic, publicada en català per Edicions del Cràter en la traducció de Carles Dachs. La mateixa editorial ens la presenta així: "Sota la intensa pluja i l’atmosfera ombrívola d’un petit poble rural, en una Hongria encara sota el jou comunista, els habitants esperen l’arribada imminent de l’Irimiás. Sembla l’única figura capaç de generar certa esperança en el claustrofòbic infern amarat de pàlinka d’una colònia d’on tots volen escapar. Resseguint els fils de la xarxa que enllaça els diferents vilatans, Krasznahorkai s’endinsa en la seva desesperació personal i en va destriant les capes en una prosa hipnòtica, rítmica i abassegadora, un text absorbent que ha viscut durant anys com una obra de culte i s’ha acabat convertint en tot un clàssic modern de la literatura europea, que finalment podem llegir en català." Us n'oferim, també, el tràiler de la pel·lícula que en va fer Béta Tar.

I. La notícia de la seva arribada

Un matí de finals d’octubre, no gaire abans que les primeres gotes de les pluges despietadament llargues de la tardor caiguessin sobre la terra clivellada i salina de l’oest de la colònia (i que els pudents mars de fang fessin intransitables els camins i inaccessible la ciutat fins que no arribessin les glaçades), en Futaki es va despertar amb el so d’una campana. A com a mínim quatre quilòmetres al sud-oest, a l’antic terme de Hochmeiss, s’hi alçava una ermita solitària, però allà no només no hi havia cap campana, és que no hi havia ni tan sols campanar, que s’havia ensorrat en temps de la guerra, i la ciutat era massa lluny perquè des d’allà se’n sentís res. I, de tota manera, aquells ning-nangs triomfants no li feien pas pensar en campanes llunyanes, sinó que més aviat semblava com si, des de ben a la vora («Com si, de cap al cantó del molí, …»), el vent els hagués dut arremolinats. Es va recolzar al coixí per mirar per la finestrella de la cuina, però, a través del vidre mig entelat, només veia la colònia, encara quieta i en silenci, banyada per les campanades que s’esvaïen i pel blau de l’alba: a l’altre cantó del carrer, entre cases igualment distants les unes de les altres, tan sols es filtrava una mica de claror de la finestra encortinada del doctor, perquè feia anys que qui hi vivia era incapaç d’adormir-se a les fosques. Va aguantar la respiració per no deixar escapar ni un dels sorolls que es mig perdien a la deriva, ressonants, dins la marea de campanades, perquè volia saber la veritat («Segur que encara dorms, Futaki…») i per a això li calia cada so, encara que fos orfe. Avançant amb passes flonges, ja llegendàries, de gat, va ranquejar per les rajoles glaçades de la cuina fins a la finestra («Però què, que no hi ha ningú despert? Que no ho sent ningú? Ningú més?»), en va obrir els batents i s’hi va abocar. Un aire humit i tallant el va fuetejar i per un moment va haver d’aclucar els ulls; va parar, endebades, l’orella al silenci apregonat pel cant d’un gall, per un lladruc llunyà i pel bramul del vent cruel, de viu esmolat, que s’havia aixecat feia uns instants, i no hi va sentir sinó el batec somort del seu cor, com si tot hagués estat una jugada fantasmagòrica de l’entreson, com si («… Algú em vol espantar»). Va mirar amb tristor el cel sinistre, les restes cremades de l’estiu eixorc, empestat de llagostes, i de cop va veure passar la primavera, l’estiu, la tardor i l’hivern per la mateixa branca d’acàcia, com si intuís que el temps sencer bufonejava en l’esfera immòbil de l’eternitat, fent veure que traçava enganyosament, a través de l’encrespament del caos, una línia recta diabòlica i, creant l’altura, convertia falsament la follia en necessitat… i es va veure a si mateix enrampant-se de dolor en una creu de fusta feta amb el bressol i amb el taüt, fins que, finalment, una sentència eixuta, crepitant, el lliurava, nu, sense distincions ni condecoracions, a les mans dels rentadors de cadàvers, a les riallades dels escorxadors diligents, una situació en la qual li caldria comprovar despietadament la mesura de les coses humanes, sense ni un sol viarany de tornada, perquè aleshores ja sabria que havia anat a parar en una partida en què tot estava dat i beneït, els tafurers de la qual, al final, li prendrien fins l’última arma: l’esperança de trobar mai el camí de casa. Va girar el cap vers el cantó est de la colònia, en direcció als edificis que antigament havien estat plens de gom a gom, bulliciosos, però que ara s’enrunaven abandonats, i amb un esguard amarg va observar com els primers rajos d’un sol rogenc i botit s’escolaven entre les bigues d’una barraca en ruïnes, amb la teulada ensorrada. «Al capdavall, haig de fer un pensament. Aquí no m’hi puc pas quedar». Es va tornar a ficar a dins l’edredó calent, va acostar el cap als braços, però no podia agafar el son: aquelles campanades fantasmagòriques li feien basarda, tot i que potser era aquell silenci sobtat, aquella quietud amenaçadora, que li feien sentir que d’ara endavant podia passar qualsevol cosa. De tota manera, res no es movia, com ell, que, dins el llit, amb prou feines es bellugava, fins que els objectes del voltant, que fins aleshores havien callat, van encetar un diàleg neguitós (la vitrina va espetegar, l’olla va fer soroll, un plat de porcellana es va posar bé) i ell es va girar d’esquena a la pudor de suat que desprenia la dona de l’Schmidt; va cercar, palpejant amb una mà, el got d’aigua que tenia al costat del llit, i se’l va empassar d’un glop. I això el va alliberar d’aquella por infantil; va sospirar, es va eixugar la suor del front i, com que sabia que l’Schmidt i en Kráner tot just ara començaven d’aplegar el bestiar per menar-lo des de Szikes fins a l’estable situat al nord de l’Explotació, on finalment els pagarien el que els pertocava pels vuit mesos amargs de feina, i que després encara hi tenien un parell d’hores de tornada a peu, va mirar de dormir una miqueta més. Va aclucar els ulls, es va girar per abraçar la dona i, quan ja gairebé agafava el son, va tornar a sentir les campanes.

«Mecagondena!». Es va destapar, però just en aquell moment, quan amb els peus nus i callosos trepitjava les rajoles de la cuina, el so es va interrompre, com si («algú hagués fet un senyal que…»). Seia a l’espona, encorbat, amb les mans entrellaçades a la falda, i va aturar, badant, la mirada al got buit; tenia la gola seca, li feia mal la cama dreta i ja no gosava ni aixecar-se del llit ni ficar-s’hi. «Me n’aniré demà, a tot estirar». Va passar la mirada per tots els objectes d’aquella cuina rònega que encara podien fer servei, a la cuina econòmica bruta de greix socarrat, amb restes de menjar, a la senalla estripada de les nanses que hi havia a sota, a la taula coixa, a les imatges de sants plenes de pols penjades a la paret, als atuells apilats de qualsevol manera en un racó del costat de la porta, i aleshores es va girar vers la finestreta per on el dia ja clarejava, hi va albirar les branques nues de l’acàcia, la teulada ensorrada i la xemeneia torta de cals Halics que fumejava, i va dir: «Agafaré la part que em pertoca i avui al vespre mateix…! Sí, com a molt demà. Demà al matí». «Ai, Déu!», al seu costat, la dona de l’Schmidt es va despertar amb un sobresalt; panteixant, amb una llambregada desesperada, va observar la fosca, i quan es va adonar que els objectes li tornaven la mirada, que tot li era familiar, va sospirar, alleujada, i va tornar a posar el cap al coixí. «Què tens, que somiaves?», va preguntar en Futaki. La Schmidt encara tenia els ulls espaordits clavats al sostre: «Que si somiava, diu!». Va tornar a sospirar i es va posar la mà al cor. «És que déu-n’hi-do, eh! Imagina’t…, seia aquí dins, a l’habitació, i… de cop i volta algú picava a la finestra. Jo no gosava obrir, només m’hi acostava i guaitava a través de la cortina. Només li veia l’esquena, perquè ara ja donava cops al picaporta, i després li veia la boca, perquè cridava, però no s’entenia què deia. Anava barbut i semblava que tingués els ulls de vidre. Ha estat horrorós… Després, he recordat que al vespre només havia passat un cop la clau, i sabia que quan hi arribés ja seria massa tard… i corria a tancar la porta de la cuina, però m’adonava que no en portava la clau, i em volia posar a cridar, però no em sortia la veu. I després…, ja no me’n recordo…, no sé com ni per què, però tot d’un plegat la dona d’en Halics mirava cap a dins, a través de la finestra, i feia un somriure sardònic. Saps aquell posat que fa quan somriu? Bé, tant és, mirava cap a la cuina, i tot seguit, no sé com, desapareixia. Mentrestant, el de fora es posava a clavar coces a la porta, i jo sabia que en un tres i no res l’esbotzaria, i aleshores pensava en la ganiveta del pa, i anava corrents cap a l’armari de la cuina, però el calaix estava encallat, i jo vinga estirar, i… de debò, estava morta de por. Després, sentia la porta que s’esbotzava amb un terrabastall i que aquell ja venia pel passadís… No hi havia manera d’obrir el calaix, i ja el tenia entrant a la cuina, i llavors l’aconseguia obrir, i jo que trec la ganiveta i ell que se m’acosta bracejant, i no ho sé…, de sobte ell ja era estès a terra, al racó de la cuina, a sota la finestra, ai, sí, i portava tot d’olles i paelles blaves ivermelles que havien volat per aquí n’enllà de la cuina… i de cop trobo que el terra es mou, imagina’t, i que la cuina arrenca com un cotxe, i després ja no sé què més passava…», va acabar, i va esclafir a riure, alleujada. «Estem arreglats! —va fer en Futaki, bellugant el cap—. Doncs jo, saps què, que m’he despertat perquè he sentit campanes». «I ara! —va exclamar, sorpresa, la dona—. Campanes? On?». «Hum, jo tampoc no ho sé. A més, les he sentides dues vegades, una després de l’altra». La Schmidt també va bellugar el cap. «Al final pararàs boig». «Potser tot plegat només ha estat un altre somni —va murmurar, intranquil, en Futaki—. Però fixa-t’hi, que avui encara en passarà alguna». La dona es va tombar d’esquena, fastiguejada. «Sempre dius el mateix. De debò: valdria més que ho deixessis córrer». Aleshores, de cop i volta, van sentir el carrisqueig del portal de darrere, i es van mirar espantats. «Només pot ser ell —va xiuxiuejar la Schmidt—, ho noto». En Futaki, nerviós, es va incorporar. «Però això és impossible! No poden haver arribat, encara…». «Què vols que t’hi digui, jo… , fuig, va!». Va sortir del llit d’un bot amb la roba sota l’aixella, va tancar la porta i es va vestir. «El bastó. M’he deixat el bastó a fora». Els Schmidt no feien servir aquella cambra des de la primavera. De primer, el verdet es va menjar les parets; més endavant, també es va començar a florir la roba, les tovalloles, les mantes i els llençols de dins d’aquell armari atrotinat que sempre miraven de tornar a fer net; al cap d’unes quantes setmanes, els coberts de les ocasions especials es van rovellar; les potes de la taula, guarnida amb un tapet de ganxet, es van afluixar; més tard, quan les cortines es van començar a esgrogueir i l’electricitat ja no funcionava, es van traslladar definitivament a la cuina, i van deixar que l’habitació es convertís en el regne dels ratolins i les aranyes que és ara, perquè, de tota manera, no s’hi podien oposar. En Futaki es va recolzar al muntant de la porta i va rumiar com podia fugir d’amagat; la situació, però, no semblava gens esperançadora: si es volia escapar, havia de travessar la cuina tant sí com no, i ja se sentia massa vell per enfilar-se i sortir per la finestra, i la Kráner o la dona d’en Halics se’n podien adonar, perquè sempre tenien un ull posat a fora.