Al llibre Reflexions de Pau Casals el periodista Albert E. Kahn va recollir els pensaments íntims i les reflexions que el mestre havia compartit amb ell en llargues converses. Us oferim el fragment en què parla del que per al músic era un dels aspectes més importants a protegir i cultivar: l'educació. Mentre ens parla de qui va ser el seu gran tutor, el comte Guillermo de Morphy, reflexiona sobre allò que ens transmeten els grans educadors:
Educar és prendre una gran responsabilitat. El mestre dona forma i direcció a les vides d'altres éssers humans. I quina funció és més important que aquesta de configurar? Els infants i els joves són el nostre tresor més gran; quan penso en ells penso en el futur del món. D'aquí la importància d'educar llur pensament, d'ajudar a estructurar llur concepció del món, d'ensenyar-los la feina que hauran de fer i de preparar-los per a aquesta funció. M'és difícil pensar en una altra professió més important que la d'un docent. Un bon mestre, un veritable mestre, pot ser un segon pare, i aquest fou el paper que el comte de Morphy va assumir en la meva vida. La seva influència només és menor a la que vaig rebre de la mare.
El comte Guillermo de Morphy era com diversos homes en un: diferents talents, habilitats i coneixements. La seva ment englobava un ample camp de coneixements. Tenia la versatilitat i Weltanschauung d'un home del Renaixement. Estudiós i historiador, autor i músic, conseller de la corona i compositor, protector de les arts i poeta. Els seus interessos comprenien l'art i la literatura, la política i la filosofia, la ciència i la societat i, sobretot, la música. Especialment interessat pel treball dels músics joves, era amic de molts d'ells. Albéniz, Granados, Tomás Bretón i d'altres figuraven entre els seus protegits. Juntament amb el gran musicòleg català Felip Pedrell, pretenia una renaixença de la música espanyola. L'òpera era el seu gran amor i fou el fundador de la moderna òpera espanyola, intentant alliberar-la de la influència italiana i restaurar-li i com la coneixia! Va escriure un llibre magnífic sobre el tema, el veritable caràcter nacional. Com estimava la música espanyola presentant els grans compositors des del segle XV fins al XIX, que servia com a manual d'història de la música espanyola. Fou un dels precursors de l'estudi de la història del llaut a Espanya. De fet, dedicà vint-i-cinc anys a l'estudi d'antics documents espanyols sobre aquest instrument i escriví una monumental obra clàssica titulada Les luthistes espagnols du XVI siècle, que, malauradament, no veié publicada en vida.
El comte havia estat el tutor privat del rei Alfons XII. Quan el vaig conèixer, era el secretari personal de la reina regent Maria Cristina. A la cort els nobles es referien a ell anomenant-lo despectivament «El Músico». Evidentment, llur actitud palesa llurs limitacions.
Hi havia un aspecte curiós en els antecedents d'aquest home extraordinari que tant sabia de música espanyola i que tant influïa en la seva reinserció: els seus orígens no eren espanyols. Era el nét d'un irlandès que es va haver d'exiliar a causa de les seves activitats polítiques. El nom del comte derivava de Murphy.
En una de les parets de la casa de Sant Salvador —a la Sala del Sentiment— penja un dels tresors que més estimo: és una fotografia del comte de Morphy, damunt de la qual va escriure aquests versos:
A Dios pongo por testigo,
Porque Pablito me crea,
Que es esta cara tan fea
La de su mejor amigo.
Veritablement, fou més que el meu mestre, el meu protector i el meu guia: fou el meu millor amic.
Quan la mare i jo —amb els dos germans petits Lluís i Enric— vam arribar a Madrid, aquell transcendental dia del 1894, tenia disset anys. Vam anar immediatament a veure el comte de Morphy a la seva casa del barri d'Argüelles, una casa que reflectia una veritable distinció, és a dir, un home distingit en cultura i gust. Cada moble, cada antiguitat, tapís o pintura havien estat elegits amb cura i amor. En entrar al seu estudi i veure el piano i les partitures, hom sentia la música en l'home. La seva biblioteca era meravellosa, amb centenars de llibres —vells i nous— sobre qualsevol tema imaginable. Era un home no gaire alt, a la ratlla dels seixanta anys, vestit acuradament, amb una barba pulcra i retallada, front alt i mig calb. Les seves maneres eren elegants, senzilles, molt gentils. Ens va rebre amb cordialitat i, un cop llegida la carta d'Albéniz, preguntà si duia al damunt alguna de les meves composicions. Vaig respondre que en portava un feix, adhuc un quartet de corda que havia escrit als catorze o quinze anys. «Vol tocar-lo?» —em demanà. Vaig fer-ho i, en acabar, em digué: «Realment, és un artista, Pablito».
El comte em va donar una cita per a tocar al Palau Reial per a la infanta Isabel, germana del rei Alfons XII i gran afeccionada a la música. Per a mi fou una ocasió inoblidable, no solament perquè era la primera vegada que tocava —que, de fet, ho era— en un palau. La mare no tenia lloc on deixar els dos germans petits, així que els portà amb ella. L'Enric era gairebé un bebè i, mentre jo interpretava per a la infanta una de les meves composicions, arrenca a plorar. Evidentment, aquest és un fet natural per a un infant que té gana, àdhuc si és en un palau. L'Enric era un nen robust i el soroll dels seus plors destorbava l'audició de la música. Aleshores, tranquil·lament, sense cap prejudici ni la més lleugera mostra d'embaràs, la mare es descordà el vestit i donà de mamar a l'Enric. Jo vaig continuar tocant... No sé si un episodi d'aquestes característiques s'havia produït abans a palau en algun concert o si era considerat escaient pel protocol de la cort. Però això, a la mare, li era indiferent. Ella hauria alimentat l'Enric allà on fos —i per què no a palau, amb la infanta asseguda al seu costat? El fet d'ésser en presència de la família reial no la impressionava gens. Per ella la infanta era igual a les altres persones. Aquesta era la manera de ser de la mare.
Poc després, el comte ens presentà la reina regent. Ens rebé afectuosament i em cità per donar un concert a palau. Actuaria com a intèrpret i compositor alhora. Una de les peces seria el meu primer quartet de corda i jo tocaria la part del violoncel.
L'endemà al matí, el comte tenia importants i excitants notícies per a la mare i per a mi. La reina —va dir-nos— havia acordat de donar-me una pensió de dues-centes cinquanta pessetes mensuals. Era una xifra considerable en aquells dies, bé que es reduïa en haver de cobrir les necessitats de quatre persones. Vam viure, doncs, molt pobrament.
La mare va trobar una cambra —en realitat era una mansarda a l'últim pis d'una casa del carrer de San Quintín, enfront del palau. La nostra habitació donava precisament als jardins, plens d'estàtues reials. Hi havia quatre peces més en el mateix replà, ocupades per gent treballadora, molt bones persones, protectores i amicals. Es van interessar especialment per nosaltres en assabentar-se que un noi que tocava el violoncel havia arribat al seu nucli, i de seguida van fer-se amics de la mare, que sempre estava disposada a ajudar a tothom. Un dels veïns era porter a palau i estava especialment orgullós del seu uniforme, el qual no es treia mai —a vegades em preguntava si dormia amb ell! Hi vivia igualment un sabater i la seva família: el pobre home tenia dos nens retardats mentals. I també unes dones que treballaven com a cigarreres. Hi havia gatzara constantment: els més joves corrent amunt i avall, els nens plorant i les mares reptant-los, les parelles discutint. Crits i cançons i converses que començaven ja a primera hora del matí. Quina confusió i quin soroll! Malgrat tot, no deixava que interferessin el meu estudi. I he d'admetre que, de fet, jo també aportava el meu de soroll, atès que em passava moltes hores practicant amb el violoncel...
Vaig iniciar un programa d'estudi intensiu sota la tutela del comte de Morphy. Va adonar-se que la meva educació presentava moltes llacunes i que tenia moltes coses a aprendre si havia d'incorporar-me al món artístic. A les nou del matí anava cap a casa seva i treballava esforçadament durant les tres hores següents. Aquest període, el dedicàvem al que podríem anomenar educació general. Després dinàvem plegats amb la seva dona i una filla adoptiva. La comtessa —una persona encisadora, amb un gran talent musical i que havia estat deixebla de Liszt— em donava llicons d'alemany. Més tard, el comte corregia les meves improvisacions al piano. Sempre he tingut present un dels seus comentaris: en abandonar-me en alguna harmonia particularment intrincada, per a la qual tenia certa debilitat, em posà la mà a les espatlles —sempre s'asseia darrera meu— i em digué gentilment: «Pablito, en el llenguatge de tothom, eh?». En el llenguatge de tothom! ¿Pot haver-hi una expressió més profunda que aquesta en els propòsits de l'art en general? ¿Quin objectiu, evidentment, pot tenir la música —o qualsevol forma artística— si no és parlada amb un llenguatge comprensible per tothom?
Els ensenyaments del comte, com he assenyalat, no es limitaven a qüestions musicals. Va assumir la tasca de transmetre'm tot el que sabia sobre la vida i sobre el món en què vivia —llenguatge i literatura, art i geografia, filosofia i matemàtiques, història de la música, però també història de l'home. El comte opinava que per a ser un artista totalment desenvolupat, hom havia d'estar en condicions de copsar d'una manera total la vida. L'art i la vida eren en íntima relació, no podien separar-se, deia. El comte no fou solament un home extraordinàriament dotat, fou també un filòsof de gran intel·ligència.
Regularment em portava al museu del Prado. Abans d'entrar-hi, em deia: «Pablito, avui hem d'estudiar les pintures de Velázquez». O bé de Murillo, Tizià o Goya. De peu dret, en els corredors o les sales d'aquell edifici imponent, amb les obres al davant, estudiava la tècnica de cada artista i meditava sobre el significat de la seva producció. «¿Què deu estar dient?» —em preguntava. ¿Com ha aconseguit aquest efecte?» Aleshores havia de sotmetre al comte un assaig sobre la pintura en qüestió, assaig que discutíem posteriorment.
Un cop a la setmana també em duia a les Corts per escoltar els debats i les ponències dels polítics i els oradors, que igualment havia de resumir-li.
La mare estudiava paral·lelament a mi. No solament llengües estrangeres, sinó d'altres temes. I ho feia per poder ajudar-me en la meva carrera i alhora per evitar eventuals llacunes que en l'educació podien produir-se entre nosaltres.
Molts dels llibres de text utilitzats pel comte eren els mateixo que havia emprat Alfons XII. En els marges, a vegades hi havia notes del rei. El comte acostumava a repetir: «He tingut dos fills, Alfons i Pablito». Jo vaig començar a cridar-lo papa.
Quanta comprensió i quanta tendresa vaig trobar-hi! Alguna vegada, a l'hora de dinar, quan em veia preocupat o trist —en els primers temps de l'estada a Madrid tot just vaig començar a recu perar-me de la depressió de Barcelona—, explicava històries d'humor i bromes plenes d'enginy per divertir-me, mentre els seus ulls brillants guspirejaven. I gairebé sempre, tard o d'hora, aconse guia de fer-me riure.
El comte s'ocupă de la meva instrucció personal durant més de dos anys i mig. No fou nomenat per fer-ho, sinó que ell mateix en prengué la decisió. És un deute que jo sempre tindré envers aquell home bo i gran!
Reflexions de Pau Casals
© Albert E. Kahn
© d’aquesta edició, Antoni Bosch editor
© de la traducció, Rosa Queralt
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
